De vegades la relació que s'estableix entre el lector i el llibre té un cert component d'enamorament. Sabem que la narració té un principi i un desenvolupament, però no volem aplegar al final o el volem avançar. De fet, hi ha lectors i lectores de la biblioteca que s'emporten en préstec llibres ben gruixuts perquè diuen que "així tarden més en finalitzar la història" -curiós-.
Però. a més a més, podem fer una comparació entre aquest "amor literari" i l'amor real... Llegiu el següent poema i ho comprovareu:
Entre todos mis libros, es éste el que prefiero
éste que un día dejé a medio leer
lo cerré de repente, lo puse en el librero,
y ya lo cubre el polvo del ayer.
Recuerdo que era un libro de una belleza
era como si en cada frase floreciera un rosal
pero temí de pronto que me desencantara
si seguía leyendo hasta el final.
Y ahí está en el librero, donde lo puse un día
tal vez un poco triste por lo que no leí,
pues recordé, muchacha, que casi fuiste mía,
y al guardar aquel libro, pensé en ti...
Il·lustració de Magda Boreysza
1 comentari:
Quina gran veritat! De vegades m'ocorre -amb les grans lectures- que tinc unes ganes increïbles d'avançar per conéixer el final de la història però, alhora, no vull acabar-la per no separar-me de la narració i dels seus personatges.
Salutacions,
Isa Romero Cortijo.
"Pablito" está a punto de nacer...
Publica un comentari a l'entrada