Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes Setmana Santa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes Setmana Santa. Mostrar tots els missatges

1.4.21

Nocturno, poema de Gabriela Mistral per a Dijous Sant

 


Nocturno

(Gabriela Mistral)

Padre Nuestro, que estás en los cielos,
¡por qué te has olvidado de mí!
Te acordaste del fruto en febrero,
al llagarse su pulpa rubí.
¡Llevo abierto también mi costado,
y no quieres mirar hacia mí!

Te acordaste del negro racimo,
y lo diste al lagar carmesí;
y aventaste las hojas del álamo,
con tu aliento, en el aire sutil.
¡Y en el ancho lagar de la muerte
aun no quieres mi pecho oprimir!

Caminando vi abrir las violetas;
el falerno del viento bebí,
y he bajado, amarillos, mis párpados,
por no ver más enero ni abril.

Y he apretado la boca, anegada
de la estrofa que no he de exprimir.
¡Has herido la nube de otoño
y quieres volverte hacia mí!

Me vendió el que besó mi mejilla;
me negó por la túnica ruin.
Yo en mis versos el rostro con sangre,
como Tú sobre el paño, le di,
y en mi noche del Huerto, me han sido
Juan cobarde y el Ángel hostil.

Ha venido el cansancio infinito
a clavarse en mis ojos, al fin:
el cansancio del día que muere
y el del alba que debe venir;
¡el cansancio del cielo de estaño
y el cansancio del cielo de añil!

Ahora suelto la mártir sandalia
y las trenzas pidiendo dormir.
Y perdida en la noche, levanto
el clamor aprendido deTi:
¡Padre Nuestro, que estás en los cielos,
por qué te has olvidado de mí!

La il·lustració és d'Yohey Horishita.

30.3.18

Crucifixión, un poema de García Lorca para el Viernes Santo

Manuscrit original de Crucifixión, de Federico García Lorca-

Crucifixión

La luna pudo detenerse al fin por la curva blanquísima de los caballos.
Un rayo de luz violeta que se escapaba de la herida
proyectó en el cielo el instante de la circuncisión de un niño muerto.

La sangre bajaba por el monte y los ángeles la buscaban,
pero los cálices eran de viento y al fin llenaba los zapatos.
Cojos perros fumaban sus pipas y un olor de cuero caliente
ponía grises los labios redondos de los que vomitaban en las esquinas.
Y llegaban largos alaridos por el Sur de la noche seca.
Era que la luna quemaba con sus bujías el falo de los caballos.
Un sastre especialista en púrpura
había encerrado a tres santas mujeres
y les enseñaba una calavera por los vidrios de la ventana.
Las tres en el arrabal rodeaban a un camello blanco,
que lloraba porque al alba
tenía que pasar sin remedio por el ojo de una aguja.
¡Oh cruz! ¡Oh clavos! ¡Oh espina!
¡Oh espina clavada en el hueso hasta que se oxiden los planetas!
Como nadie volvía la cabeza, el cielo pudo desnudarse.
Entonces se oyó la gran voz y los fariseos dijeron:
Esa maldita vaca tiene las tetas llenas de leche.
La muchedumbre cerraba las puertas
y la lluvia bajaba por las calles decidida a mojar el corazón
mientras la tarde se puso turbia de latidos y leñadores
y la oscura ciudad agonizaba bajo el martillo de los carpinteros.

Esa maldita vaca
tiene las tetas llenas de perdigones,
dijeron los fariseos.
Pero la sangre mojó sus pies y los espíritus inmundos
estrellaban ampollas de laguna sobre las paredes del templo.
Se supo el momento preciso de la salvación de nuestra vida.
Porque la luna lavó con agua
las quemaduras de los caballos
y no la niña viva que callaron en la arena.
Entonces salieron los fríos cantando sus canciones
y las ranas encendieron sus lumbres en la doble orilla del río.
Esa maldita vaca, maldita, maldita, maldita
no nos dejará dormir, dijeron los fariseos,
y se alejaron a sus casas por el tumulto de la calle
dando empujones a los borrachos y escupiendo sal de los sacrificios
mientras la sangre los seguía con un balido de cordero.

Fue entonces
y la tierra despertó arrojando temblorosos ríos de polilla.

25.3.18

Diumenge de Rams, amb la palma i la poesia

Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans.

Diumenge de Rams


Dia de la palma,
diumenge de Rams,
jornada de festa
a pobles i ciutats.
Rosaris de sucre,
i onades de vida,
llorer perfumat,
rams verds a les mans.
Migdia brillant,
diumenge de Rams.

1.4.15

La Salpassa: tradició valenciana del Dimecres Sant, acompanyada de cançons populars


Les festes populars i religioses estan plenes de poesia que, al llarg del temps, han format i conformat el nostre "poemari col·lectiu". El dia de Dimecres Sant a Cocentaina, i en altres llocs de la Comunitat Valenciana, es celebrava la Salpassa, una cerimònia lúdico litúrgica protagonitzasa pel mossén, el sagristà i els escolans.

La salpassa es una manera de fer el comiat de Jesucrist fins a Pasqua. El sacerdot surt del temple amb aigua beneïda. Les cases tenen preparat sobre una taula, un crucifix, una gerra d'aigua, un saler amb sal i un plat o cistell amb ous frescos. A la primera casa que entra el sacerdot fa tota la benedicció ritual i passava pe totes les cases de la població. Això solia durar tot el matí des de l'última missa, cap a les 9 del matí, fins a gairebé les 2 de la tarda.

El resultat era que el sacerdot anava passant la sal de casa a casa (sal passa, en valencià: sal passa, al final es converteix en un substantiu la Salpassa (o Dia de la Salpassa).

La característica singular de la Salpassa  és que l'aigua beneïda sortia moltes vegades fora del temple, en els enterraments, benediccions de cases o locals, viàtics, etc, mentre que la sal beneïda només sortia el Dimecres Sant. El nom del costum d'aquest dia no se'l va emportar l'aigua, sinó la sal per la seua extraordinària sortida al carrer.

En algunes poblacions, acompanyaven al sacerdot, a més dels escolans, tots o gairebé tots els xiquets i adolescents de la parròquia. Li seguien amb maces de fusta per destruir. Aquest costum va començar perquè els nois anaven per davant del sacerdot trucant a les portes amb les seus maces. Però els xavalets s'entusiasmaven i donaven forts cops a les portes. Els propietaris de les cases, per por que danyessin les seves portes, els treien caixes i taules de fusta. D'aquí va començar el costum dels sorolls destructius que feien els adolescents per allà on anaven els sacerdots beneint cases. A les taules i caixes de fusta, es van anar unint cadires trencades i altres mobles vells que a les cases sobraven i esperaven a destruir aprofitant la Salpassa. Els nois, quan en una casa no els treien alguna cosa per destruir (picar amb la maça) llavors la emprenien amb les portes de la casa amb el consegüent enuig dels propietaris. Recordo que sovint els sacerdots havien de dir-nos que a les portes no, però no solíem fer gaire cas.

Els ous de la Salpassa: Hi havia el costum com a obsequi al sacerdot per la benedicció que a les cases hi hagués un plat amb ous que el sacerdot recollia i col·locava en unes cistelles per portar-los a la sagristia. Com arramblava tots els ous del poble, els forns i pastisseries i alguns particulars se'ls compraven a continuació per preparar les mones de Pasqua (la coca amb un ou cuit al centre, la mona podria tenir dos o més ous, la cançó fa referència a quinze ous, és a dir, el màxim). Els sacerdots amb diners per a la Setmana Santa, els fidels amb una benedicció a domicili, els nens i adolescents satisfets pel soroll que han armat cantant la cançó que ara us ficaré.

La salpassa
(cançó popular, Cocentaina)
Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Ous i diners
i el rector no dirà res.
Pica, pica maça,
que la meua és de carrasca
i la teua és de pi.
Qui vol picar amb mi?

Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Ous en el ponedor,
garrotades al senyor rector;
ous en l’armari,
garrotades al senyor vicari;
ous en l’alacena,
garrotades a la senyora mestra.

Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Ous, ous, ous;
bones pasqües, bon dijous.
Un gallina en l’olla,
l’altra en la cassola,
l’altra en el ponedor;
bones garrotades pal senyor rector.

Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Cançonetes semblants es canten en altres llocs. Per exemple,

Versets d'Albalat:
 Maces, maces al serenó
que s'acaba la Passió.

Xibiribirí, xibiribirà,
l'olla el mestre bullirà.

Clau al pany, llum encesa,
ligues i pauses no en faltaran.

Ous, ous,
bona Pasqua i bou dijous,

que el vicari s'ha perdut
en la font de la salut.

Xibiribirí, xibiribirà,
l’olla el mestre bullirà.

Versets d'Algar:
 Ous, ous,
bona Pasqua i bon dijous
un trosset de cansalà
i una mona en cent ous.


Versets d'Alfara:
 Ous ací, ous allà,
bastonades al capellà.
Ous a la placeta,
bastonades al tio Paleta.
Ous en la pallissa,
bastonades a la tia Elisa.

Versets d'Algímia:
Ous en el ponedor,
bastonades al retor.
Ous ací, ous allà,
bastonades al sagristà.
Ous en la finestra,
bastonades a la mestra.
Ous en el Garbí,
bastonades a Pelegrí.
Ous en la placeta,
bastonades a Vicenteta.
Ous en el Picaio,
bastonades al tio Caio.

Versets d'Estivella:
 Ous ací, ous allà,
a pegar-li al sagristà.
Ous, ous, a ero,
a pegar-li al sereno.


Versets de Gilet:
Maces, maces, al serenó
que s'acaba la Passió.
Xibiribirí, xabarabarà,
l’olla del mestre bullirà.
Porta oberta, clau al pany,
la filla del notari es casarà.


Versets de Petrés:
 Ous al ponedor
bastonades al senyor retor,
Ous ací, ous allà,
bastonades al sagristà.
Ous al julivert
bastonades a Maria Albert.


Versets de Torres Torres:
Matraca, matraca,
demà és viola,
totes les maces.
Xacarrac, xacarrac!
Oli de puça,
oli de peix,
alça’t martell!


Versets de les Valls:
Ous,ous,
bones pasqües al rector.
Ous en la pallissa,
bastonades a la tia Lluisa.

Agraïn a Josep Cascant Ribelles tota la informació que hem recolpilat per fer aquest post. Us recomanem la lectura del llibre d'Alvar Monferrer, La salpassa, editat per la Generalitat Valenciana (1995).

La il·lustració és d'Alberto Sánchez.

9.4.09

Olores de Semana Santa: poesia infantil



Per Setmana Santa els carrers de molts pobles tenen una olor especial, a encens i cera cremada, a flors i herbes aromàtiques, a... Millor llegim el poema, Olores de Semana Santa, d'Antonio Rubio i olorem.

Olores a Semana Santa
(Antonio Rubio)

Nazareno huele a heno,
Macarena a yerbabuena.
Un monaguillo, a tomillo.
El Cristo de los faroles,
a jabón de girasoles.
El campanero, a romero.
El centurión, a carbón.
Otro, a potro.
Las beatas, a patatas.
Los curas, a confituras.
El civil, a perejil.
Los sacristanes, a panes...

Y algunos santos del cielo,
a membrillo y a pomelo.

La il·lustració és de Gonzalo Centelles.

20.3.08

Poemes religiosos: poesia en Setmana Santa

Aquest any la primavera ha entrat amb olor d'espelmes i de flors -coincidència rara-. Les primeres clarors de la primavera s'ajunten amb els colors dels caputxins, penitents que envaeixen els carrers a ritme de trompeta i tambor que anunciar i gaudir de la Setmana Santa als nostres carrers.

La Setmana Santa també té la seua poesia, reflectida sobretot en les saetes. A pas de processó, pels carrers silenciosos, sonen els cants de les saetes, expressió del nostre folklore religiós més profund. Són molts els poetes que han escrit els seus versos per a esta ocasió. Hem seleccionat quatre poemes de poetes diferents que tenen la Setmana Santa per tema:



SAETAS
(Eliana Navarro)
Negra gavilla de sombras.
Negra tierra, negro sol.
Si el dolor color tuviera,
sería negro el dolor.
Ronco clamor de los montes,
ronco viento, ronco son,
¡ay! si el dolor se escuchara,
sería ronco el dolor.

Negro empañando mis ojos,
ronco acallando mi voz;
hondo clavado en mi carne,
¿por qué me sigues, dolor?
*****
PROCESIÓN
(García Lorca)

Por la calleja vienen
extraños unicornios.
¿De qué campo,
de qué bosque mitológico?
Más cerca,
ya parecen astrónomos.
Fantásticos Merlines
y el Ecce Homo,
Durandarte encantado.
Orlando furioso.
*****

LA SAETA
(Manuel Machado )

I
«Míralo por dónde viene
el mejor de los nacidos...»
Una calle de Sevilla
entre rezos y suspiros...
Largas trompetas de plata.
Túnicas de seda... Cirios,
en hormiguero de estrellas,
festoneando el camino...
El azahar y el incienso
embriagan los sentidos.
Ventana que da a la noches
e ilumina de improviso,
y en ella una voz -¡saeta!-
canta o llora, que es lo mismo:
«Míralo por dónde viene
el mejor de los nacidos...»
*****
LA SAETA
(Antonio Machado)
Dijo una voz popular:
¿Quién me presta una escalera
para subir al madero
para quitarle los clavos
a Jesús el Nazareno?
Oh, la saeta, el cantar
al Cristo de los gitanos
siempre con sangre en las manos,
siempre por desenclavar.
Cantar del pueblo andaluz
que todas las primaveras
anda pidiendo escaleras
para subir a la cruz.
Cantar de la tierra mía
que echa flores
al Jesús de la agonía
y es la fe de mis mayores.
¡Oh, no eres tú mi cantar
no puedo cantar, ni quiero
a este Jesús del madero
sino al que anduvo en la mar!
La il·lustració és de Gregory Eanes.

Podem Gaudir d'aquest últim poema, La saeta, cantada per Joan Manuel Serrat i Camarón: