Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Salvat-Papasseit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Salvat-Papasseit. Mostrar tots els missatges

9.2.19

L'enamorat li deia: poema d'amor de Salvat-Papasseit


L'enamorat li deia

Penyora d'amor, penyora -
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora;
- o bé et tornaria el bes
o et daria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor penyora;
- o la flor del cirerer
o el llessamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
que jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor
jo et donaria una rosa.



La il·lustració és de Don Utter.

14.2.17

5 Poemes d'amor i una cançó esperada / 5 Poemas de amor y una canción esperada

L'amor, un bes... el món és nostre -il·lustracions de Arnas Augutis-

La poesia està plena de poemes d'amor -també de desamor- i hui, dia de sant Valentí, us volem regalar 5 poemes de 5 poetes que ens parlen de l'amor -en castellà i català-. Hui, i la resta dels dies de l'any, regalem poesia, regalem amor.

Amb tots els tons del dolor i l'atzar

Si tu vols,
vigilaré les herbes que ens esperen.
Si tu vols,
constel·laré de flors el teu somriure.
Si tu vols,
tornaré a alçar-me de les meves cendres.
Si tu vols,
faré que tot s'aturi en els teus pòmuls.
Si tu vols,
desxifraré l'oracle dels teus ulls.
Si tu vols,
anirem carrer avall fins al mai més.
Si tu vols,
dependran del teu coll tots els viatges.
Si tu vols,
serem fills del capvespre fora vila.
Si tu vols,
esperaré com sempre el teu mot: "vull".


Arco iris

A veces
por supuesto
usted sonríe
y no importa lo linda
o lo fea
lo vieja
o lo joven
lo mucho
o lo poco
que usted realmente
sea

sonríe
cual si fuese
una revelación
y su sonrisa anula
todas las anteriores
caducan al instante
sus rostros como máscaras sus ojos duros
frágiles
como espejos en óvalo
su boca de morder
su mentón de capricho
sus pómulos fragantes
sus párpados
su miedo

sonríe
y usted nace
asume el mundo
mira
sin mirar
indefensa
desnuda
transparente

y a lo mejor
si la sonrisa viene
de muy
de muy adentro
usted puede llorar
sencillamente
sin desgarrarse
sin desesperarse
sin convocar la muerte
ni sentirse vacía

llorar
sólo llorar
entonces su sonrisa
si todavía existe
se vuelve un arco iris.


Estimaré fins al límit

Estimaré fins al límit
de la teva paraula.
tornaré cap a casa després.
i en la túnica
dels teus ulls de neguit
i amors inhòspits
cercaré l’alegria que em recordi
l’aspra veu del desert de l’esperança.


Razones de cómo te quiero

Puede que algún día te preguntes si te quiero.
Puede que algún día me preguntes si te quiero.
Y, cuando llegue ese día,
no tendré más remedio que decirte
que te quiero y no.
O mejor,
que sé cómo te quiero y cómo no te quiero,
lo que, en realidad, es decir que sí te quiero.
Así pues, no debería embarcarme en trabalenguas absurdos,
pero ya sabes que me encanta liar, anudar, enrollarlo todo,
y sentarme a esperar que me rescates del embrollo.
Yo sé cómo te quiero.
Te quiero como el mar a las gaviotas,
como el verano a la fruta,
como la voz al silencio,
como la noche a la albura.
Y sé cómo no te quiero.
No te quiero como el yugo que aprisiona.
Ni como el cerco que acorrala.
No te quiero como un lazo que aprieta y ahoga.
Ni como un arma cargada de promesas afiladas.
Yo te quiero como la tinta al papel,
como la palabra a un verso,
como un beso sin cuartel.
Ahora ya sabes cómo te quiero y no.
Y puede que algún día te preguntes si me quieres,
y puede que me quieras y no.


Dóna'm la mà
(Joan Salvat-Papasseit)

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

 I una cançó esperada... de La porta dels somnis, L'enèsima cançó d'amor: 



7.11.16

Versos al vent de la poesia



 Bufa el vent i arrossega la tardor que poc a poc va enlairant-se entre gotes de pluja i rebolica de fulles. Bufa el vent i ens porta poesia.

Passa vent
Passa vent, cosa sinistra
qui et pogués mai deturar!

Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

*

Truquen amb mà forta
(Maria Martorell)
Truquen amb mà forta
qui truca la meva porta?

El vent, el vent,
el vent furient!

*

El vent
Veure el vent despullant plàtans
sense motiu ja és un calfred,
i si ens atrapa al vespre un xàfec
sota els balcons plora un barret.

La il·lustració és d'Anna Golub.

24.7.14

Damunt mon vaixell... navegue sobre onades de poesia



Damunt mon vaixell
(Joan Salvat-Papasseit)

         Damunt mon vaixell
                                l’arc de Sant Martí
                                                     com un gran cinyell.
                                                                           Totes les sirenes
                                                                                              engronxant-se en ell.

La il·lustració és de Brenda York.      

23.6.14

Revetlla en la nit de sant Joan: poema de Joan Salvat-Papasseit


Aquesta és la nit més màgica e l'any, la nit de sant Joan, farem festa i cantarà el gall. La revetlla de sant Joan és per a gaudir en companyia, menjar i beure junts, escoltar música i cantar, encendre la foguera i saltar... deixem que tot es renove en aquesta màgica nit. Passeu-ho requetebé!

Vetlla, revetlla

Sant Joan
noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
y l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons.



Les il·lustracions són de Leandro Lamas. 

27.12.11

Si jo fos pescador, poesia de Joan Salvat Papasseit


Si jo fos pescador
Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:
els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.
Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:
i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

Il·lustració de Viive Noor

25.6.08

Poesia de les formigues: poemes infantils en filera i amb una cançoneta

A l'estiu tothom viu, però sembla que hi ha una fauna que és fa l'ama d'aquesta estació, que perviu per tot arreu. Parlem de les mosques, dels mosquits i... de les formigues. Llargues fileres de puntets negres que omplin el camp, dibuixant el terreny al seu pas. Incansables. Tambè elles tenen la seua part poètica. Ací teniu en filereta (com diem els valencians) un passa-carrer de poemes de formigues que aquest estiu van caminant pel blog.


Per començar, i al capdavant, el famós cal·ligrama Les formigues, de Joan Salvat-Papasseït.


Ens ha agradat també el poema visual de Capdelín sobre les formigues. I, com no, les formiguetes de Joana Raspall:


Les formigues
(Joana Raspall)

Topant aquí i allà
en cada clot de terra,
caminen les formigues
de dret cap al seu cau;
s'encreuen en filera,
se saluden polides;
si vénen diuen "hola!"
si van "adéu-siau!"
Lleugeres van fent via,
les unes carregades
amb bocinets de coses,
les altres, sense res.

Aquesta que jo miro
em sembla molt cansada;
el gra de blat de moro
que porta, és massa pes!

-Qui t'ha manat pobreta,
ser tan escarrasada?,
voldria preguntar-li
si em pogués escoltar.

Que traçuda i valenta
m'ha semblat, la formiga!
Si volgués ser com ella,
què em caldria portar?

Enric Solbes i Godes té un fantàstic poema sobre les formigues:


Les formigues
(Enric Soler i Godes)

Les formigues
són com uns punts suspensius
- que no diuen
el que dius.
Les formigues
corrua de l'interès
- arrepleguen
dels demés.
Les formigues
van lluint el polissó
- més que treball,
processó.
Les formigues
renglera que fa carrer
- de les eres
al graner.
Les formigues
no coneixen propietat
- tot és d'elles
o furtat.
Les formigues
sols treballen a l'estiu
-a l'hivern
junt al caliu

I un altre preciós poema de Josep Carner sobre les formigues:

Les formigues
Més que molta gent que tresca,
som poble civilitzat;
sota terra o entre fustes
vivim en comunitat.

Als mascles se'ls veuen ales,
prestigis poc duradors;
d'ales gaudeixen les reines...
fins que ja se'ls hagin fos.

En terra com entre fustes
duent ales o minvats,
som, en lloc d'incerta colla,
països organitzats;

tenim –bo i dissimulant-ho
als estúpids, als dolents -,
col·legis per la xicalla
i magatzem d'aliments.

Si hi ha sol, fem passejades
i si plou, restem al cau:
no podríem viure sense
terra amiga ni cel blau.


I més poemes de formigues, aquesta vegada d'Àngels Garriga


Les formiges
(Àngels Garriga)

Les formigues
trafagueres,
bellugoses i feineres
que caminenen fileres,
arrepleguen
a l'estiu
les llavors
escadusseres
que han pispat
de les garberes;
les traginen
per dreceres
i les guarden
dintre el niu.

I una cançó d'aquest animalets:

Les petites formiguetes

Les petites formiguetes a l’estiu,
quan el blat ja està segat,
ben lligat i apilotat,
surten arrengleradetes del seu niu,
fent xiu, xiu,
fent xiu, xiu.
Cap aquí, cap allà,
van collint les espiguetes,
cap aquí, cap allà,
que per tot arreu n’hi ha.

1.12.07

Ser mestre d'amor, de Salvat Papasseit: poema d'amor per a estrenar el mes


Ser mestre d'amor
Joan Salvat Papasseit

Ser mestre d´amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l´aprenenta em tira.
De dir la lliçó
tota Ella s´afina-
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.
Qui és mestre d´amor
del guany ja pot viure.


-del seu poemari, El poema de la rosa als llavis (1978)-

23.12.06

Bon Nadal a tothom i bona lectura


Des de la Biblioteca de Cocentaina us desitgem a tothom, grans i menuts, un BON NADAL, ple de felicitat, pau, salut i bones lectures


NADAL

(Salvat Papasseit)


Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.