Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes del cos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes del cos. Mostrar tots els missatges

3.12.21

Todo un catarro: poesia refredada ¡Atxís!





Con este catarro se me ha mojado la manga:

ve por un kleenex, no me hagas esperar.

Jadeo y me duele la garganta,

además no paro de estornudar.

No sé si voy a poderlo soportar.


¡Atchís! El keenex no puede con tanto moqueo

así que tráeme corriendo un pañuelo.

Lo digo en serio...¡Atchís! No bromeo.

Ahora el pañuelo está pringoso.

Tráeme un pañuelo, no hagas el oso...


¡Atchís! Tampoco sirve la toalla del baño.

Nunca he visto catarro semejante.

Mejor será algo de mayor tamaño:

Por ejemplo, ese mantel tan grande.

No, igual con esa bandera me apaño.
 


¡Atchís! Quita todas las sábanas de las camas.

¡Atchís! Tráeme todas las alfombras del suelo,

también las cortinas de las ventanas,

y los vestidos del armario ropero,

porque voy a mojar toda la casa.


¡Atchís! Vamos, vete al circo volando

y pregunta si te dejan la carpa.

¡Cómo! ¿Dices que te la han prestado?

Mira, aquí la traen... ¡Muchas gracias!

Probemos. ¡Atchís!... Qué poco ha durado



12.9.19

Poemas para jugar con las manos y los dedos, de Ramón Iván Suárez Caamal


Ja sabeu que la poesia també és un joc que des de ben menudets podem -i devem- jugar amb els nens i nenes. El cos entra a formar part d'eixe joc poètic, donant-li mobilitat a la paraula i acompanyant el seu ritme. Les mans poden acompanyar, amb tots els sons que reprodueixen, als versos. Però, a més, les pròpies mans protagonitzen els poemes i, amb l'ajuda dels adults, dit a dit, ballen el poema i des de ben petitets s'endinsen en la poesia i el seu joc... interminable.

Juguem, doncs, amb els poemes de Ramón Iván Suárez Caamal, del seu llibre En un árbol la canción, que podem llegir complet en Issuu (punxeu sobre el títol).


Poemas para jugar con las manos y los dedos

Manos cerradas,
manos abiertas,
manos dormidas,
manos despiertas.
Manos de nido,
manos que muevo,
la gallinita
cacarea
y pone un huevo.
Dedos que estiro,
dedos doblados,
son diez pollitos
los que han brotado.

*

Cinco pajes muy corteses,
en la corte, cortesanos,
cuatro flacos y uno gordo,
son los dedos de mi mano.

Hacen una reverencia
cuando pasa algún señor
y a la salida de clase
a todos dicen adiós.

*

Este ganso gordo
no quiere volar.
Señalacaminos
lo va a regañar.

Tercia el ganso grande:
-Lo puedo ayudar.
-Yo también ayudo,
grazna el anular.

-¿Y el ganso más nene?
-¡Déjenme jugar!

La il·lustració és de Gabriela Germain.

11.6.18

Un poema de nassos


Quins nassos!

Un nas i una nassa
fugiren plegats
al país dels nassos,
on es van casar.

I ja a casa seva
tingueren nassets,
el nas i la nassa,
xatons i amb moquets.

Tots eren feliços,
llevat de les cares
d’on havien fugit
el nas i la nassa:

El nas, d’una vella;
la nassa, d’un vell;
tots dos amb ulleres,
d’aquelles d’augment.

Un nas i una nassa
fugiren plegats,
deixant-hi, quins nassos!,
dos cecs desnassats.

Il·lustració de Meme.

18.1.18

El melic es queixa: poesia de Mar Pavón



Els/les lectors/es del blog ja sabeu que hi ha poemes de tot tipus, incloent poemes del cos i de les seues parts. Quan diem de totes és que s'inclou, com no, el melic. Mireu que divertit és aquest poemeta.

El melic es queixa

El melic es queixa,
es queixa el melic,
- No tinc cap germà,
no tinc cap amic...
El melic es queixa,
es queixa el melic:
-Són dues les mans,
com dos són els pits.
El melic es queixa,
es queixa el melic:
- Els dits formen grups,
d’allò més units.
El melic es queixa
es queixa el melic:
- I jo, que sóc un,
tan solet que estic...!
El melic es queixa,
es queixa el melic:
- Vull al meu costat,
un altre melic!
I el nas i la boca,
de ses queixes tips,
es queixen alhora:
- Ai, calla, melic,
que tampoc nosaltres
fórem ben servits!

La il·lustració és de Genichiro Yagyu

16.10.16

¡Basta salud! : canción de la gripe, con mucha tos


El fred i canvis de clima porten els refredats. Atxis! -Gizem Vural, il.-

Sempre succeeix el mateix: amb el canvi de clima venen els refredats. Atxísss! Una malaltia que sembla insignificant però que ens deixa el cos fatal. Atxiíss! Que si els mocs, que si la febre, que si el mal de gola, que si em sento tan mal que no sé on ficar-me... No ens agrada gents estar refredats però és inevitable i força contagiós.

Hem pensat que si convertim la grip en un poema i d'aquest fem una cançó... tal vegada vaja tot millor.

Basta la salud
(Hugo Midón -lletra- / Carlos Gianni -música-)
Cuando te agarra la gripe,
cuando el refrío es atroz,
cuando te duelen los huesos
ni miles de besos
te calman la tos.

Cuando te sube la fiebre,
cuando molesta la luz,
cuando tu cuerpo tirita
la mente te grita
¡Basta la salud!

¡Basta la salud!
¡Basta la salud!

No quiero ni rosas
ni piedras preciosas
ni fiestas suntuosas
ni casa lujosa
ni novia chistosa
ni viajes
ni fama
ni nada
y aún mucho menos
estar en la cama sin nada que hacer.

¡Basta la salud!
¡Basta la salud!

Te agarra la gipe,
te cambia la voz,
te duelen los huesos
y aunque te ten besos
igual es atroz.

Te sube la fiebre,
molesta la luz,
el cuerpo tirita
y la mente te grita
¡Basta la salud!

¡Basta la salud!
¡Basta la salud!



Guardar

9.6.15

Ens tallem els cabells i les tisoretes segueixen el ritme de la poesia / Poema infantil de Germán Berdiales: Las tijeras de mamá



Ja tenim prop l'estiu i a molts xiquets i xiquetes els tallen els cabells per a suportar millor el calor i tenir menys problemes per a pentinar-se després del bany. Alguns van a la perruqueria, però altres ho fan a casa i és la mare la que, tisora en mà, xiqui-xiqui-xac, els talla. Són les tisoretes les protagonistes d'aquest fet i el ritme del seu só el podem seguir amb aquest poema.

La tijera de mamá

Cuando me recorta el pelo
la tijera de mamá,
va diciendo en su revuelo:
chiqui-chiqui-chiqui-cha...,
aletea,
viene y va,
y a mi oído cuchichea:
chiqui-chiqui-chiqui-cha.
Cuando el pelo me recorta
la tijera de mamá,
charla más de lo que corta:
chiqui-chiqui-chiqui-cha.

La il·lustració és de Margarita Surnaite.

23.10.14

Las barbas y los miedos: poesia d'Olga Drennen



La por és molt lliure i ens porta sorpreses, perquè allò que li és molt agradable a algú pot resultar temorenc a altre. Pors que els menuts no controlen, per exemple, la por que de vegades els xiquets i xiquetes tenen a les persones que porten barba -serà per Barba Blava?-.

Las barbas
(Olga Drennen)

¡Qué miedo me dan las barbas
todas llenas de pelitos!
Los besos parecen púas
que pican más que mosquitos.

Muchos señores parece
que usan en la cara, hebillas
y cada vez que los veo
se me doblan las rodillas.

Tengo la boca desnuda,
como mi pecho y los pies,
el que se deja la barba
tiene la cara al revés.

La il·lustració és de Juliana Cuervo.

19.5.14

Els cos: poesia del cos i versos per jugar amb les seues parts



Som un tot, però tenim varies parts. El nostre cos està format per moltes parts i la següent poesia ens les descriu. Descobrim el cos amb els versos.

El cos
(poema popular)

Els ulls són per mirar,
les mans per agafar.
El cap és per pensar
i el cor per estimar.

Els dit són per tocar
i els peus per caminar.
El nas, per olorar;
la boca, per parlar.

La llengua, per tastar;
les dents, per mastegar.
Orelles per sentir...
T’ho torno a repetir!

Il·lustració de Teresa Alberini.

21.11.13

Cinco deditos... para jugar y cantar con la poesía


Juguem, juguem amb els cos i la poesia. Juguem amb les mans i cantem. Hi ha molts poemes i cançons infantils sobre les mans amb les que es divertim els adults amb els més menudets. Hui volem compartir amb vosaltres un altre poema on els dits són els protagonistes per a que no parem de jugar amb la poesia.

Cinco deditos,
como cinco hermanitos,
tengo en cada mano,
y todos tienen nombre
para llamarlos.

Pulgar, índice, corazón,
anular y meñique.

A ver quién se los sabe
y me los repite.

No hem pogut esbrinar l'autor/a de la il·lustració.

9.2.13

Manos: poesía de Luz Helena Cordero


Manos
(Luz Helena Cordero)

A veces
las manos se me caen,
se desgajan como hojas,
se deslizan entre olvidos y ropas,
les nacen grietas por donde pierden
las ganas,
por donde lloran como niñas
mimadas
o como ancianas solas.
Antes,
mis manos y yo
solíamos tener discusiones
pero ya no les hago caso:
se empeñan en convencerme de que
vivir no equivale a hacer cosas.
Les recuerdo que trabajan para mí,
que viven gracias a mí,
pero entonces se ríen de sus grietas
y yo sé del dolor de su risa.
Ellas son tercas, como yo.
Con terror me pregunto
qué pasará el día en que mis manos
dejen de vivir para mí.

La il·lustració és de Robin Eley.

27.2.12

Molta cara, tinc molta cara: cançó de Marc Parrot


I tu, quina cara tens?
Molta cara

Cara de son, cara de fred
cara de mort, cara de porc
de relliscada, de bufetada
de voler fotre la cullerada.
Cara de por, de pocs amics
cara de dóna’m un respir
cara de pa i de submís
perquè hi estampis un pastís.
Pinta de no saber ben bé
pinta que no pinta bé
cara de pòquer,
cara o creu
d’anar de cara i perdre el peu.
Cara d’eixut, cara de pena
sé que tens més cara que esquena.
Quan assajant cara al mirall
no et veus la cara de cavall.
Tens molta cara.
Cara d’ofès o de sorprès
cara de cul, cara de llest
cara de lluç, cara de rus
cara d’haver menjat cuscús.
Pinta de no saber ben bé
pinta que no pinta bé
cara de pòquer, cara
o creu
d’anar de cara i perdre el peu.
Tens molta cara.
Quina cara creus que
se’m queda quan sé tot
el que dius, veig tot el
que fas pel darrere?
Quina cara creus que
se’m queda quan veig tot el que dius, sé
tot el
que fas pel darrere?
Cara de son, cara de fred
cara de mort, cara de porc
cara de pansa, cara d’esquerp
cara de boig, cara de serp.
Cara de ruc,
d’avui no puc
de no hi ha res
que em faci el pes.
Tinc molta cara.

Aquesta lletra de cançó, de Marc Parrot, està inclosa al seu darrer disc Començar pel final. La il·lustració és d'Interesni Kazki.


Molta Cara - Sculpteur Express. Ombres de Plata from Marc Parrot on Vimeo.

18.10.11

Poemes i cançons per jugar amb les mans / Poemas y canciones para jugar con las manos


Juguem amb les mans i comptem -il·lustració de Lucía Suquía-

Entre els primers jocs amb la poesia estan els poemes i cançonetes per a jugar i descobrir el cos, la seua primera joguina. Ja vàrem veure la tirallonga Este puso un huevo, per a descobrir els dits. Hui us volem portar altres jocs de mans i dits per divertir-se amb els bebés, jugar i cantar mentre anem descobrint una part important del nostres cos, les mans, a la vegada que aprenem a comptar amb el nostre primer àbac, els dits.

Los cinco
(Amado Nervo) 
   Este es el dedo chiquito
y bonito: al lado de él
se encuentra el señor de anillos;
luego, el mayor de los tres.

Este es el que todo prueba,
y sobre todo la miel.

-¿Y éste más gordo del todo?
-Este, el matapulgas, es.

Juguemos con los deditos (il. Esperanza López)

Mis cinco deditos
bailando están.
Muevo la manita
la muevo al compás.
Este tan gordito se llama Pulgar
El índice sirve para señalar.
Siempre la razón
la tiene el Corazón.
El anillo irá en el Anular.
Que nombre más raro
tiene el pequeñín
se llama Meñique
y es muy chiquitin.
 *
Este fue por leña,
este la encendió,
este encontró un huevo,
este lo frió,
y este más chiquitito
se lo comió.
*
Por aquí pasó una palomita.
Este, la cazó. (pulgar)
Este, la mató. (índice)
Este, la cocinó. (corazón)
Este, la sirvió. (anular)
Y este pícaro niño (meñique)
Chiquirritiño,
Se la comió.
 *
Este, chiquitito y bonito, (meñique)
este, el rey de los anillitos, (anular)
este, tonto y loco, (corazón)
este se marchó a la escuela (índice)
y este se lo come todo. (pulgar)
*
Cinco lobitos
tenía la loba.
Cinco lobitos
detrás de la escoba.
Cinco tenía,
cinco criaba
y a todos los cinco
tetita les daba.
Cinco lobitos
tenía la loba.
Cinco lobitos
detrás de la escoba.
Cinco lavó,
cinco peinó
y a todos ellos,
a la escuela mandó.

Descobrir el cos des de la falda de la mare-il. Mónica Calvo-

Cinco deditos
Cinco deditos tiene la mano,
cinco deditos que bien lo he mirado
y diez deditos en las dos he sumado.
Pulgar se llama el uno,
pulgar, pulgar
Índice, el segundo
y sirve para indicar,
aquí, allá, allí, allá.
Corazón el tercero,
y en él se pone el dedal.
Los anillos en el cuarto
y le llaman anular.
Y al dedo chiquitín
le llaman meñiquín.
*  
Cinco deditos que tengo en la mano
Cinco deditos que son como hermanos
Uno es gordito y el otro es… (chiquito)
Cinco deditos los voy a contar

1 no es ninguno 
2 es mas que uno 
3 cuenta otra vez 
1, 2 y 3 
4 ya me voy pero vengo al rato 
5+5 mira tengo diez

Cinco deditos que tengo en la mano
Cinco deditos que son como hermanos
6 es como un rey
7 un gran cohete
8 es pinocho
9 no se mueve
10 cuenta en inglés

one, two , three, four , five, six,seven, eight, nine and ten

y ahora en español 
un, dos, tres, cuatro, cinco, seis, siete, ocho, nueve y diez

1.7.11

Sobre l'espai, el cos i l'amor: poesia d'Homero Aridjis


Sobre el lugar

...el día que no ocupara lugar.
P. Calderón de la Barca
Loa para el Auto Primero
(y segundo Isaac)

I

El cuerpo es el lugar
primero y último del hombre

II

El cuerpo tiene un lugar en el espacio
y el espacio un lugar en el cuerpo

III

No puede haber dos cuerpos
en un mismo lugar al mismo tiempo,
pero sí dos tiempos y dos lugares
ensimismados en un cuerpo.

IV

El lugar no es forma ni materia,
no es causa ni horizonte;
es vientre, es aire, es sombra,
y, sobre todo, lugar.

V

El lugar no se desplaza con el cuerpo,
se queda en su lugar;
aunque a veces
mi lugar es tu cuerpo.

VI

Tu lugar es indiferente al cuerpo,
hasta que éste lo ocupa;
entonces se convierte en lugar ocupado.

VII

El problema de Aristóteles fue el de saber
si el lugar mismo ocupaba lugar;
el problema de la muerte fue el de ocupar
el lugar de Arostóteles.

VIII

El cuerpo es un lugar
tiende a irse a otro lugar;
el pesado hacia arriba,
el ligero hacia abajo,
el mio hacia a ti.
De manera que ninguno
está contento en su lugar.

IX

En el amor el lugar no se mueve
cuando el cuerpo invade el centro;
el lugar se queda quieto,
sólo se mueve el tiempo en el lugar.

X

El cuerpo del hombre viene de un lugar lejano,
el tuyo llega de cerca.

XI

Ido el cuerpo,
el lugar permanece.

La il·lustració és de Franco Marras.

17.6.11

Un poema amb dues veus: el cap, poesia de Carles Cano


El cos i les seues parts poden acabar convertint-se en un divertiment poètic, més encara si el joc de la poesia es porta entre dos. Llegiu el simpàtic poema del nostre amic Carles Cano i ho comprovareu.

El cap
(Poema per a dues veus)
(Carles Cano)

-Tinc un cap
-Com un cabàs.
-Açò és el nas
-Xe, quin nyap!
-Tinc dos ulls
-Sota les celles.
-I als costats?
-Bones orelles.
-On tinc la llengua?
-Dins la boca.
-Com és la cara?
-Com una coca.
-Dalt del terrat
-Quin desgavell!
-Em creixen cabells
-Cadascun va a la d'ell!

La il·lustració és de Mustafa Alamí.

1.6.11

Un poema quirúrgic, per a Eneida: poesia al quiròfan, d'Isabel Barriel



Un poema quirúrgic
Per a Eneida

Reescrius la vida
entre tall i brodat.

L'equip que t'envolta vigila
que no s'apagui la llum del fanal.

És tan precisa l'asèpsia
en la gran cerimònia tribal!
És tan preciosa la ciència
intensa en el teu art ancestral...

Amb calma dins del cap,
serenor a les mans
i mirada selectiva
fas fina gestió curativa.

Poeta de quiròfan,
rapsoda del bisturí:
reescrius la vida
entre tall i brodat.

Tan sols em resta dir-te, Isabel, un mil·lió de gràcies. La il·lustració és de Natasha Chetkova.

18.2.11

Últimos poemas para primeros lectores: anàlisi de la poesia infantil en les antologies i llibres escolars


Hui us volem recomanar que li doneu una llegida al llibre Últimos poemas para primeros lectores (Antologías y libros escolares), de José Moreno Fernández, publicat per l'Instituto de Estudios Almerienses (a l'enllaç podem llegir-ho i descarregar-se'l gratuïtament).

Trobem un interessant estudi d'aquests darrers anys sobre el canon selectiu en les antologies de poesia per a xiquets i en els llibres escolars, acompanyat d'una interessant bibliografia i una selecció de poemes. Us avancem, com a curiositat, que els poemes que més surten a les antologies són els de la poetessa Pura Vázquez, els versos del seu llibre Columpio al sol són els que més centren l'atenció dels especialistes, i que Rafael Alberti és el poeta més antologat.

D'aquest llibre hem copiat, perquè pensem que justament estem en ple apogeu dels refredats, el poema Mi primer resfriado, de Celia Viñas:

El primer resfriado

Me duelen los ojos,
me duele el cabello,
me duele la punta
tonta de los dedos.
Y aquí en la garganta
una hormiga corre
con cien patas largas.
Ay, mi resfriado,
chaquetas, bufandas,
leche calentita
y doce pañuelos
y catorce mantas
y estarse muy quieto
junto a la ventana.
Me duelen los ojos,
me duele la espalda,
me duele el cabello,
me duele la tonta
punta de los dedos.

La il·lustració és de Bukhrov Dmitry.

17.1.11

Aldea Poética V. Poesía infantil. Dadaísmo en verso: llibre de poesia infantil

Acaba d'editar-se el llibre Aldea Poética V. Poesía infantil. Dadaísmo en verso, en l'editorial Opera Prima. Poemes de Rafael Sr, Ouka Leele, Jesús Munárriz, L. Eduardo Aute, Belén Reyes, Moncho Otero, Enrique Villagrasa, Ángel Petisme, David González, Julia Otxoa, Mar Pavón, Enrique Cabezón, Alfonso Pascal Ros, Antonio Orihuela, Tomás Rivero, Marisa López Soria, Juan Carlos Abril, Luis Lasso, Estefanía Rodero, Paula Arenas, Isabel Bono, Armando Silles, Ana Mª Cuervo de los Santos, Mª del Camino Ochoa, Sonia San Román, Ana Isabel Palacios, María Jesús Jabato, Ángel Fernández Fernández, Juan Kruz Igerabide, Sofía Rhei, Manuel Cortijo Cieza, David Eloy Rodríguez, Carmen Camacho, Javier Asiáin, María Lorente, Amparo Parra, Elena González Millán, Nancy Triana, etcètera.

Opera Prima va fer una convocatòria per a que els poetes, lliurement, enviaren fins a tres poemes partint de la visió que tenen els xiquets i xiquetes del món; de entre tots els poemes enviats es va fer una selecció i aquests són els poemes que podem llegir en aquest llibre. Els resultat és ben original, interessant, diversificat: poemes en rima, sense rima, poemes visuals, acròstics,... Una delicia de lectura, per a grans i per als menuts.

Us fiquem un tastet:

Manos
(David González)

las manos

me decían mis padres
antes de sentarme
a la mesa a comer

lávate bien
las manos

no alcanzaban
a comprender
que los niños
las tenemos siempre

limpias

3.1.11

Mans que volen com ocells, que atrapen com branques, que acaricien als ocells i arbres


De les constants visites que fem al blog de Bibliopoètiques, hem llegit aquest preciós poema de Montserrat Abelló que volem compartir amb tots vosaltres.

Envejo els ocells

Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales!

La il·lustració és de Sigrid Martínez.

12.10.10

Zumo de granada y un tic tac. Cuerpoemas II: llibre de poesia sobre el cos humà

Ens ha encantat el nou llibre que ha editat Juan Kruz Igerabide, Zumo de granadas y un tic tac. Cuerpoemas II, de l'editorial Pearson Alhambra (dins de la seua col·lecció Serie Morada), amb unes fantàstiques il·lustracions d'Elena Odriozola.

Tots els poemes del llibre giren al voltant del cos humà. És com si amb els versos es formara un trencaclosques anatòmic que, al llarg de la lectura del llibre, anaren forman un tot, un cos que pren vida. Trobe molt original la manera de presentar els poemes des del punt de vista de les estrofes i del contingut.  La musicalidad dels poemes s'uneix a una gran sensibilitat i certs tocs d'humor. Un llibre molt interessant per endinssar-se en l'anatomia humana amb la poesia.

Cuerpoema
(Juan Kruz Igerabide)

Mi cuerpo es un poema
que se deja mimar,
un saquito de huesos
que me cruje al rimar.

Mi cuerpo es un espejo
que se deja mirar
un reflejo de la luna
que tirita al brillar.

Mi cuerpo es un poema
que se deja hilar,
un rollito de carne
que se lee al girar.
*
Cuerpoema
(Juan Kruz Igerabide)

Cuando me corto el pelo
en otoño
voy deshojándome
*
La trompa de Eustaquio
(Juan Kruz Igerabide)
Un tobogán
del oído a la garganta
baja a rataplán.

Se llama Eustaquio

Si me sueno las narices,
Eustaquio agarra su trompa
y toca marchas felices
*
Cuerpoema
(Juan Kruz Igerabide)

Cuando me río,
un delfín en mis tripas
salta del mar
*
Adivinanza tajú-tajú
(Juan Kruz Igerabide)
Traquetea por la tráquea
con un runrún acotorrado
un tren que transporta oxígeno
popr un túnel embarrado
cruza bronquios como ramas
y bronquíolos de emparrado
hasta las uvas de los alvéolos
con motor descacharrado.
Silba, arranca el tren, tose...
¡La que me he agarrado!

8.4.09

Em cauen les dents: poesia i imatges



JONAS AND THE TOOTH #3
Cargado por Machangostudio



A tots els xiquets i xiquetes els encanta que els visite el ratolí Pérez, però altra cosa diferent és que els agrade rapallar-se les dents, visitar al dentista o que els caiguen les dents. Tal vegada, amb imatges i poesia, aconsegueixen agafar els bons hàbits dentals. El curtmetratge animat, Jonàs i la dent (Jonás y el diente) és molt divertit.

Si us interessa una guia de lectura de llibres infantils, documents i recursos sobre les dents, la seua caiguda i el ratolí Pérez podeu punxar ací.

Ana María Shua té un poemeta humorístic sobre els dentistes.

Me encantan los dentistas
(Ana María Shua)

Yo tengo una amiga con más dientes

de los que usa la mayoría de la gente.

Tenemos muchas cosas en común:

nos gusta la ensalada con atún,

los domingos canjeamos revistas,

y a las dos nos encantan los dentistas.

Mi amiga es tan prolija y obediente

que jamás se comería un caramelo

por cuidar de sus muelas y sus dientes.

En su vida probó una golosina

porque sabe que el azúcar es dañina.

Y siempre se limpia con hilo dental

para que nada le vaya a hacer mal.

Pero a veces su mamá la reta un poco:

"Diana Laura, perdoname que insista:

aunque luego te cepilles bien a fondo,

no está bien que te comas al dentista.

¿Por qué no te portas como tu amiga,

que es ejemplo de buena educación?

Aunque vea un odontólogo sabroso

se conforma con darle un mordiscón"