Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia i humor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia i humor. Mostrar tots els missatges

17.3.22

Un santo para cada mes, unos versos para cada santo: poesía con humor

 

 

El calendari està ple de sants. El santoral marca cada dia de l'any amb els sants que li corresponen. Però Carmen Gil ha creat un santoral diferent, poètic i amb molt d'humor, per a cada mes. Us encantarà. Què tal si vosaltres s'inventeu un altre santoral i feu rodolins amb ell?

 

El santoral

(Carmen Gil)



En enero San Tiamén

se arremanga el capisayo

y, en menos que canta un gallo,

frie un huevo en la sartén.



En febrero, San Dunguero.

El patrón del carnaval,

siempre contento y jovial:

¡qué santo tan jaranero!



En marzo, San Sirolé:

un santurrón metepatas,

zampatortas, papanatas,

que no sabe el abecé.



En abril llega San Son.

Con la punta del meñique

puede tirar un tabique

este santo fortachón.



En mayo, Sanseacabó

cuelga al gato el cascabel,

pone la guinda al pastel

y da el toque al entrecó.



En junio San Alotodo,

que con besos y achuchones,

sin jarabes ni inyecciones

siempre te cura a su modo.



En julio San Día

que es el más carirredondo,

orondo, mondo y lirondo

de toda la clerecía.



Y en agosto San Dalia.

Nunca lleva calcetines;

lo sacan con baldaquines

y mucha parafernalia.



En septiembre, San Guijuela,

que se le pega a otro adrede,

saca todo lo que puede

y corre que se las pela.



En octubre, San Gregorda.

Es un santo tranquilón

y no se da un sofocón

ni aunque venfa el sursuncorda.



En noviembre, San Chopanza.

En su juventud porquero;

amigo del refranero

y de la buena pitanza.



Y en diciembre está San Dez,

que hace pesca submarina:

se zambulle en la piscina

y nunca pesca ni un pez.

 

 La il·lustració és de Rafa Vega "Sansón".

 

3.12.21

Todo un catarro: poesia refredada ¡Atxís!





Con este catarro se me ha mojado la manga:

ve por un kleenex, no me hagas esperar.

Jadeo y me duele la garganta,

además no paro de estornudar.

No sé si voy a poderlo soportar.


¡Atchís! El keenex no puede con tanto moqueo

así que tráeme corriendo un pañuelo.

Lo digo en serio...¡Atchís! No bromeo.

Ahora el pañuelo está pringoso.

Tráeme un pañuelo, no hagas el oso...


¡Atchís! Tampoco sirve la toalla del baño.

Nunca he visto catarro semejante.

Mejor será algo de mayor tamaño:

Por ejemplo, ese mantel tan grande.

No, igual con esa bandera me apaño.
 


¡Atchís! Quita todas las sábanas de las camas.

¡Atchís! Tráeme todas las alfombras del suelo,

también las cortinas de las ventanas,

y los vestidos del armario ropero,

porque voy a mojar toda la casa.


¡Atchís! Vamos, vete al circo volando

y pregunta si te dejan la carpa.

¡Cómo! ¿Dices que te la han prestado?

Mira, aquí la traen... ¡Muchas gracias!

Probemos. ¡Atchís!... Qué poco ha durado



18.9.20

Poema al pedo: llibre de poesia infantil per a fer sortir somriures i... flatulències

La poesia i l'humor també ens aprofiten per apropar els nostres clàssics als lectors més menudets. Tenim un bon exemple amb el llibre de Francisco de Quevedo, Poema al pedo, que està editat per Beascoa.

 Segur que tots coneixem aquest famós i escatològic poema de Quevedo, però per si de cas us el fiquem: 

Poema al Pedo

(Francisco de Quevedo)

Alguien me preguntó… ¿Qué es un pedo?
y yo le contesté muy serio:

El pedo es un pedo,
con cuerpo de aire y corazón de viento

El pedo es como un alma en pena
que a veces sopla, que a veces truena,
es como el agua que se desliza
con mucha fuerza, con mucha prisa.

El pedo es como la nube que va volando
y por donde pasa va fumigando,
el pedo es vida, el pedo es muerte
y tiene algo que nos divierte.

El pedo gime, el pedo llora
el pedo es aire, el pedo es ruido
y a veces sale por un descuido
y a veces sale con resplandores.

El pedo es fuerte, es imponente,
pues se los tira toda la gente.
En este mundo un pedo es vida
porque hasta el cura bien se lo tira.
Hay pedos cultos e ignorantes
los hay adultos, también infantes,
hay pedos gordos, hay pedos flacos,
según el diámetro de los tacos.

Si un día algún pedo toca a tu puerta
no se la cierres, déjala abierta
deja que sople, deja que gire
a ver si hay alguien que lo respire.

También los pedos son educados
pues se los tiran los licenciados,
el pedo tiene algo monstruoso
pues si lo aguantas te lleva al pozo.

Este poema se ha terminado
con tanto pedo que me he tirado.

 Doncs, gràcies a les divertides il·lustracions de Marisa Morea, ara és molt més fàcil poder-ne gaudir des de menuts. Una xiqueta, un gos i un ocell són els personatges que escenifiquen el poema. Resulta evident que quan Quevedo el va escriure no pensava en un públic infantil, però gràcies a la seua senzilles, sonoritat i a les enginyoses respostes que hi dona a la pregunta inicial de la poesia, aconsegueix seduir igualment als menudets i, a més, fer-los sortir moltes rialles (ja sabeu cóm els agrada tota aquesta temàtica!).

 Juntar poesia i humor, amb una crítica social un tant irreverent i gamberra i unes boniques il·lustracions, fa més fàcil i joganer apropar la poesia als xiquets i xiquetes, a més d'anar poquet a poquet coneixent als nostres clàssics.

Un llibre molt recomanable.





5.7.19

Where the Sidewalk Ends: llibre de poesia infantil de Shel Silverstein... Aprenem anglès amb poesia



Què tal si aprofitem l'estiu per aprendre o reforçar el nostre coneiximent de l'anglès? Us animem a llegir poemes en aquesta llengua, en la seua versió original, per anar enxopant-se de la riquesa lèxica i expressiva que la poesia anglesa en ofereix. Al blog, a més, hem anat penjant un bon grapat de poemes en anglès que us poden ser útils en aquest joc d'aprenentatge, però, a més, us volem recomanar un llibre que ens encanta, ple de bona poesia, imaginació, pinzellades de crítica i pessics d'humor: Where the sidewalk ends, de Shel Silverstein, un autor ja clàssic de la literatura infantil, editat per Penguin.

Aquest llibre de poesia infantil, il·lustrat i escrit per Shel Silverstein, recopila 139 poemes adreçats a xiquets i xiquetes de diferents edats, des d'Educació Infantil fins el tercer cicle d'Educació Primària, que també faran la delícia dels adults -per si volem donar-li una ullada... us encantaran-.

Where the sidewalk ends es va publicar el 1974 i és la seua primera col·lecció de poemes Instantàniament se li va aclamar com un clàssic. Els seus poemes i dibuixos van ser aplaudits per la seva ingenuïtat, la seva saviesa irreverent i la seua tendresa. Després va editar dos llibres més de poesia infantil: A Light in the Attic (1981) i Falling Up (1996), que aprofitem també per a recomar-vos.

Us diquem un tastet del llibre, començant pel poema que li dona nom:

Where the Sidewalk Ends
(Shel Silverstein, trad. Ben Clark)

There is a place where the sidewalk ends
And before the street begins,
And there the grass grows soft and white,
And there the sun burns crimson bright,
And there the moon-bird rests from his flight
To cool in the peppermint wind.

Let us leave this place where the smoke blows black
And the dark street winds and bends.
Past the pits where the asphalt flowers grow
We shall walk with a walk that is measured and slow,
And watch where the chalk-white arrows go
To the place where the sidewalk ends.

Yes we'll walk with a walk that is measured and slow,
And we'll go where the chalk-white arrows go,
For the children, they mark, and the children, they know
The place where the sidewalk ends.

*
Hay un lugar, un sito, donde la acera acaba,
donde la calle aún no ha comenzado;
allí la hierba crece blanca y blanda
y allí el sol carmesí brilla y calienta
y allí la luna alada reposa de su vuelo
y se baña en la brisa mentolada.

Larguémonos de aquí, donde el humo es tan negro
y las lúgubres calles nos constriñen.
Lejos de las canteras de las flores de asfalto
con pasos calculados y sin prisa,
que nos guíen las flechas de tiza blanca al sitio
donde la acera acaba.

Sí; sin prisa y con pasos calculados,
por el camino blanco de las flechas de tiza
que pintaron los niños, porque los niños saben
bien cuál es el lugar donde la acera acaba.




For Sale
(Shel Silverstein)

One sister for sale!
One sister for sale!
One crying and spying young sister for sale!
I’m really not kidding,
So who’ll start the bidding?
Do I hear the dollar?
A nickel?
A penny?
Oh, isn’t there, isn’t there, isn’t there any
One kid that will buy this old sister for sale,
This crying and spying young sister for sale?


22.5.19

Comptem cabretes i pintem ocells: llibre de poesia infantil de M. Dolors Pellicer


Hui us volem fer una recomanació  ben bonica: versos per adormir-se i despertar-se, versos per aclucar els ulls i per obrir-los, versos per somiar i per imaginar... Comptem cabretes i pintem ocells és un llibre de poesia infantil de Maria Dolors Pellicer, amb il·lustracions d'Irene Bofill i que està editat per Andana dins de la seua molt recomanable col·lecció Vagó de versos.

El llibre ha estat guardonat amb el Premi de Poesia Infantil Fundació Caixa Cooperativa d'Algemesí i és una delícia de poemari. Ens presenta poemes per acomiadar-se del dia, com aquest que parteix del nostre refrany A la taula i al llit, al primer crit:

Al llit!
(M. Dolors Pellicer)

Au, al llit
al primer crit!

Tot el dia 
ja hem jugat,
hem trescat
i no hem parat.

Ara cal,
per descansar,
cloure els ulls
i no parlar.

Sols així
vindrà soneta
per donar-nos
un regal:
un bell somni
que ens durà
de viatge
fins demà.

Au, al llit...
i bona nit!

  


Poemes dolços de caramel que somien i pugen al cel; poemes rodonets i xicotets per fer riure als menudets...

La puça més grossa
(M. Dolors Todolí)

-Bona nit!
-La puça més grossa
que et pique  el melic
i la més xicoteta
la punta del dit.

-I la mitjaneta?
-Aquesta, 
que estiga quieta.

-I la que canta en anglés?
-Aquesta
que no faça res.

-I la que sembla un confit?
-Que calle i que dorma
tota la nit,
com tu,
com jo
com la puça que sembla un baló.

Poemes amb molt de ritme per despertar-se amb un somriure i anar a l'escola com a una festa:

La meua escola es desperta
(M. Dolors Pellicer)

La meua escola es desperta
a ritme de txa-txa-txa.
A la porta sonen banjos, 
a l'escala el contrabaix,
més endins se senten notes
de trombons i saxos alts.
Les guitarres, enfilades
a la taula del fdespatx,
carrisquegen divertides,
mai no perden el compàs.
El piano i la trompeta,
sempre tan enamorats,
van llançant-se miradetes
quan comencen a sonar.
Les congues i els clarinets,
d'allò més acomboiats,
fan duets vius que contesta,
amb estrèpit, el jazzband.
I un estol d'ocellets cantaires
que de cel van aplegant,
als xiquets i les xiquetes,
en convida a anar-hi entrant.

Un llibre que us volem recomanar, sobretot per a compartir adults i menudets a casa, i anar omplint les orelletes de poemes que donen la benvinguda al dia o la nit. Molt xulo.

6.7.16

Vendo, vendo, vendo: no es lo mismo vender que vendar...


Hui anem a jugar un poquet amb dos paraules homònimens i homògrafes-en castellà- i anem a buscar-les en el següent poema d'Antonio Gómez Yebra, Apa! Anem-hi a jugar venent o embenant...

Vendo, vendo, vendo

Vendo, vendo, vendo,
tu no vendas nada,
vendo las heridas
que es una monada.

A una doy con yodo,
a otras, con pomada,
ninguna se abre
ni queda infectada.

Vendo, vendo, vendo,
tu no vendas nada,
te vendo una bici
que es una chulada.

Está seminueva,
y metalizada,
¡menuda bicoca:
casi regalada!

Vendo, vendo, vendo,
vendando y vendiendo
soy algo tremendo.

La il·lustració és de Merel Eyckerman.

16.11.14

Descripción de la hermosura: escatologia poètica amorosa de Francisco de Quevedo

La bellesa també amaga la lletjor -il. Audrey Benjaminsen-

Volem aquest diumenge de tardor fer-vos sortir un bon somriure llegint poesia. Hem seleccionat el poema de Quevedo Descripción de la hermosura. Escatologia amorosa en forma de sonet.

Descripción de la hermosura
(Francisco de Quevedo)

Piojos cría el cabello más dorado,
lagañas hace el ojo más vistoso,
en la nariz del rostro más hermoso
el asqueroso moco está enredado.


La boca de clavel más encarnado
tal vez regüelda a hálito fatigoso,
y la mano más blanca es muy forzoso
que al culo de su dueño haya llegado.

El mejor papo de la dama mea
y [a] dos dedos del culo vive y mora,
y cuando aquesta caga, es mierda pura.

Esto tiene la hermosa y más la fea,
veis aquí el muladar que os enamora,
cágome en el Amor y en su hermosura.

14.4.14

Poema escatològic, d'Empar Moliner... rialles entre pets i cagades

Rialles, moltes rialles per als lectors/es -il. Noemí Villamuza-

Hi ha tota una sèrie de paraules escatològiques que dites en veu alta davant de les xiquetes i xiquets fan esclatar una rialla. Somriures assegurats quan parlem de pets i cagats. Llegiu aquest escatològic poema i prepareu-se per a riure sense parar.

Poema escatològic

Digue'm què rima amb bolet:
carxofa, conill o pet?
I saps què rima amb bagul?
Patata, croissant o cul?
Has rigut quan he dit pet?
Saps per què? Escolta, grumet.
Diu que tots els catalans,
ja siguin petits o grans,
per culpa d'en Patufet
riem molt quan sentim pet.
També tenim el tió
que, pobre, a cops de bastó,
l'obliguem a... defecar.
(Defecar vol dir "fer caca".
Quina paraula tan maca!)
No és estrany, doncs, si a nosaltres
ens fa riure més que als altres
dir cul, pet i rot i caca,
mocs verds com la fullaraca,
mitjons pudents foradats,
calçotets bruts i cagats.
Zombi brut sense caputxa,
cul de monstreque no es dutxa,
ferum de peu pestilent,
cul pelut semipudent,
caca de vaca gegant
trepitjada per un nan,
hamburguesa de burilles,
diarrea en "empanadilles".
Mitjons que caminen sols
fent pudor de cinc mil cols,
cul de tieta amb nas de xufa
quan s'ha tirat una llufa.
Alè de drac trapezista
que no va mai al dentista.
Aixella bruta i suada
que fa pudor d'arengada.
Caca de gos de ciutat,
pipí de gat enrabiat,
vòmit de nen de la classe
de color verd i carbassa.
Sabata del teu germà
(de pudor fa desmaiar).
Cossi de la roba bruta,
que fa tuf de cagarruta.
Bolquer de nen, corre, fuig!
Que ara el llençaré al rebuig.
Què em deixo? Alguna pudor?
He dit el formatge? No?
Doncs pudor de camembert,
terible com un moc verd.
I ara que ja tot ho hem dit,
et toca ficar-te al llit.
Si vols, somia perfums,
si vols, somia ferums...
però dorm ben de pressa, fill,
o crido al doctor Estivill!

Poema per abans d'anar a dormir que explica la raó per la qual els catalans criem nens escatològics.
Nota: el vers final no cal llegir-ho als nens. El progenitor pot llegir-lo per dins.

Aquest poema està dins del llibre Contes infantils contra tot pronòstic, d'Empar Moliner -editorial Columna-, un llibre amb força enginy i humor, molt recomanable per als joves lectors... i els adults.

30.9.13

La protesta de dilluns: poesia de Marc Granell


No m'estranya gens ni mica que el "dilluns" estiga molt enfadat. Totes les protestes recauen sobre ell, el primer dia de la setmana, el primer dia de treball o d'escola, el primer per tornar a la feina i les obligacions. Els dilluns pel matí tot són males cares i remugons. No m'estranya que hi proteste, a qui corresponga i...

La protesta de dilluns

Dilluns està ja molt fart
que la gent, només desperta,
l'insulte com si fos l'únic
culpable que hi ha a la terra
de tots els mals que al món passen
perquè s'acaba la festa.
Indignat, escriu i firma
una carta de protesta
que envia a qui correspon.
I qui correspon contesta
dient-li que la setmana
està ja del tot completa
i que el dilluns va nàixer
per sempre dilluns es queda.

La il·lustració és de Gurihiru.

1.3.13

Coplas de pobres... y de ricos


Comencem el més de març, poètic i primaveral -quines ganes de deixar el fred-, amb unes cobles un tant satíriques, Coplas de pobres, recollides per María Elena Walsh al seu llibre Versos tradicionales para cebollitas -Alfaguara-.

1
Al pobre le ponen banco,
al rico le ponen silla.
Al rico le dan chorizo,
al pobre le dan morcilla.

2
En el cielo manda Dios,
en el infierno quien puede
y en esta vida emprestada
aquel que dinero tiene.

3
Si un pobre está de visita
y llega un rico a pasar
le dicen al pobrecito:
-Levántate y da lugar.

4
...

5
Alegre es la vida'el rico
porque tiene qué gastar.
Las alegrías de un pobre
son anuncios de un pesar.

6
Al pobre todos lo miran
con un desprecio infinito.
Parece que en este mundo
el ser pobre es un delito.

7
Más pobre soy que una rata
y así me habrás de querer.
Yo no te ofrezco grandezas
sino mi buen proceder.

... 

La il·lustració és de Kike Ibáñez.

15.10.12

Personajes con diversos trajes: llibre de poesia infantil de Rafael Pombo


Personajes con diversos trajes. Antología de Rafael Pombo, editat per SM, és una selecció molt acurada dels poemes d'aquest escriptor colombià, a càrrec de Beatriz Helena Robledo, amb unes molt simpàtiques il·lustracions de Dipacho.

Estem davant d'un llibre de poesia amb molt bon humor, que ens presenta personatges que formen part del bagatge literari colombià -ara ja universals-. Rafael Pombo aprofita per a fer una crítica de les misèries humanes com l'avarícia, el mal gust, etc., satiritzant a la societat i a les persones.Un llibre molt recomanable per a tots els xiquets i xiquetes d'Educació Primària.



El renacuajo paseador
(Rafael Pombo)

El hijo de Rana, Rinrín Renacuajo,
salió esta mañana, muy tieso y muy majo
con pantalón corto, corbata a la moda,
sombrero encintado y chupa de boda.
"¡Muchacho, no salgas!" le grita mamá.
Pero él hace un gesto y orondo se va.
Halló en el camino a un ratón vecino,
y le dijo: "¡Amigo! venga, usted conmigo,
visitemos juntos a doña Ratona
y habrá francachela y habrá comilona".
A poco llegaron, y avanza Ratón,
estírase el cuello, coge el aldabón.
Da dos o tres golpes, preguntan: "¿Quién es?"
"–Yo, doña Ratona, beso a usted los pies".
"¿Está usted en casa?" –"Sí, señor, sí estoy:
y celebro mucho ver a ustedes hoy;
estaba en mi oficio, hilando algodón,
pero eso no importa; bienvenidos son".
Se hicieron la venia, se dieron la mano,
y dice Ratico, que es más veterano:
"Mi amigo el de verde rabia de calor,
démele cerveza, hágame el favor".
Y en tanto que el pillo consume la jarra
mandó la señora traer la guitarra
y a Renacuajito le pide que cante
versitos alegres, tonada elegante.
"–¡Ay! de mil amores lo hiciera, señora,
pero es imposible darle gusto ahora,
que tengo el gaznate más seco que estopa
y me aprieta mucho esta nueva ropa".
"–Lo siento infinito, responde tía Rata,
aflójese un poco chaleco y corbata,
y yo mientras tanto les voy a cantar
una cancioncita muy particular".
Mas estando en esta brillante función
de baile y cerveza, guitarra y canción,
la Gata y sus Gatos salvan el umbral,
y vuélvese aquello el juicio final.
Doña Gata vieja trinchó por la oreja
al niño Ratico maullándole: "¡Hola!"
y los niños Gatos a la vieja Rata
uno por la pata y otro por la cola.
Don Renacuajito mirando este asalto
tomó su sombrero, dio un tremendo salto,
y abriendo la puerta con mano y narices,
se fue dando a todos "noches muy felices".
Y siguió saltando tan alto y aprisa,
que perdió el sombrero, rasgó la camisa,
se coló en la boca de un pato tragón
y éste se lo embucha de un solo estirón.
Y así concluyeron, uno, dos y tres,
ratón y Ratona, y el Rana después;
los gatos comieron y el Pato cenó,
¡y mamá Ranita solita quedó!





13.9.12

Cinc recomanacions... per a monstres, monstruosament divertides


Cinc recomanacions

Si tens gana,
menja't la cama;
si tens fred,
embolica't amb la paret;
si tens calor,
refrescat amb la suor;
si tens por,
pensa en alguna cosa millor;
si tens set,
au, toca't el culet,
que l'alegria del pobret
és un bon pet!

La il·lustració és de Greg Ham.

3.4.12

Los siete enanitos en paro, poesia de Dino Lanti


Es temps de crisi, fins i tot al món dels contes clàssics. L'atur ha aplegat al bosc dels set nans i...

Los siete enanitos en paro
(Dino Lanti)

En los ochenta la mina
del bosque encantado cerraron
y hasta los siete enanitos
se quedaron en el paro.

Desde entonces todos ellos
se tuvieron que enfrentar
al espejito, espejito
de la dura realidad.

Y estaban todos tan tristes
(imagínalo si puedes)
que no podía alegrarlos
ni siquiera Blancanieves.

Porque quién iba a decirles
que de aquel hermoso valle
un buen día les pondrían
de patitas en la calle.

Y como ninguno de ellos
estaba hecho un alevín
nadie les daba trabajo
ni de gnomo de jardín.

Ahora, desmotivados,
ya no hacen nada bien,
y no se ponen en fila
ni en la cola del INEM.

El enanito gordito
—veréis que el destino es cruel—
bebía como una cuba
estando ya como un tonel.

Y como era de esperar
en un cuento realista,
el enanito mudito
nunca pasó una entrevista.

Cansado de no hallar nada,
el enanito dormilón
se echaba el día durmiendo
frente a la televisión.

El enanito tontín
a una anciana disfrazada
un día le fue a robar
la manzana envenenada.

Los meses iban pasando
y era tanta la tensión
que el enanito feliz
cayó en una depresión.

Y el enanito gruñón,
que ya era sindicalista,
un día acabó metiéndose
en un grupo terrorista.

Entonces los enanitos,
hartos de lunes al sol,
fueron a buscar trabajo
en un tablero de rol.

Y ahora trabajan los siete
de duendes meridionales,
pero les pagan muy poco
porque allí son ilegales.

Moraleja
No hace falta ser muy listo
para entender al momento
que la vida de un parado
no es una vida de cuento.

Aquest poema i altres com aquest podem llegir-lo al llibre Cuentos cruentos, de Dino Lanti, editat per Thule

La il·lustració és d'Alessandra Vitelli.

18.9.11

Pets poètic: activitat poètica i humorística / Pedos poéticos: actividad poética y humorística


Com sonaran els pets d'aquest gegant? -il·lustracions d'Arthur Rackham-
Hi ha temes que, per la seua escatologia, sempre fan riure als xiquets i joves. Si parlem contínuament al blog de que la poesia és un joc del que hem de gaudir, perquè no aprofitar aquesta temàtica per crear nous poemes i, a la vegada, riure's tots un poc.

Carmen Gil té un poemeta molt graciós, Los pedos del gigante, i us proposem jugar amb ell, amb el seu començament. Diu així:

Los pedos del gigante
(Carmen Gil)

Suena el pedo de un gigante
como el de siete elefantes
y se oye más que un trombón
en toda la población
....

Doncs ara passem a imaginar-se com sonen els pets de diferents personatges de contes: els porquets, Blancaneus, el llop, la Caputxeta Roja, la bruixa, Peter Pan, un pirata, una fada, un ogre, un nanet, la Ventafocs, Rinxols d'Or, etc. (ens serveis, a més, per fer una repassada pels personatges dels contes clàssics) passem a crear un nou poema, amb un nou personatge, partint de l'esquema de la poesia anterior. Podem crear al principi uns poemes entre tots i després passar a fer-ho per parelles o individualment. Per exemple:


Los pedos de una hada

Suena el pedo de una hada
como tocara en una cacerolada
y se oye por la noche
como si pasaran mil coches

Podem jugar també en altres llengües:


Els pets de la bruixa

Sonen els pets de la bruixa
com si de la panxa anàs fluixa
i s'elcolten per tot el bosc
des de l'alba fins que es fa fosc  



Com sonaran els pets d'aquets nanet? I el del xiquet? Ara us toca a vosaltres! Pets, petets, petots,... però poètic. Ens encantaria que ens enviareu els vostres poemes i compartir-los amb els lectors del blog. S'animeu!

26.2.11

Los pedos del gigante: poesia amb soroll i flaire d'humor


De pets i flaires pudents va hui el post. Aquests temes escatològics sempre fan les delícies dels menuts i provoquen un gran somriure. Aquesta vegada, a més, parlem de grans pets atronadors, doncs són d'un gegant.

Los pedos del gigante

Suena el pedo de un gigante
como el de siete elefantes
y se oye más que un trombón
en toda la población.

Un médico de Alicante
le ha dicho que no se aguante.
El ogro sufre de gases
y los tiene de dos clases.

Los que no huelen son gordos
y dejan a todos sordos.
Los discretos, perfumados;
y los dejan mareados.

Muy concentrado, el galeno,
le da unremedio muy bueno
al ogro chisgarabís:
siete bolitas de anís.

Esta receta brillante
alivia al pobre gigante
y le cura, con urgencia,
su ruidosa flatulencia.

La il·lustració és d'Adrian Tans.