El celular: poesia de denúncia social del poeta Ernesto Cardenal

 

No soms conscients, quan xerrem per telèfon o quan l'utilitzem via internet, del que hi ha al seu darrere. De vegades un poema, com aquest d'Ernesto Cardenal, ens fa obrir els ulls i denunciar-ho socialment. La poesia també dona cops de puny davant la pobresa i les injustícies.

El celular

(Ernesto Cardenal)

Hablas en tu celular
y hablas y hablas
y ríes en tu celular
sin saber cómo se hizo
y menos cómo funciona
pero qué importa eso
            lo grave es que no sabes
            como yo tampoco sabía
            que muchos mueren en el Congo
                    miles y miles
                    por ese celular
                    mueren en el Congo
en sus montañas hay coltán
                    (además de oro y diamantes)
usado para los condensadores
de los teléfonos celulares
                    por el control de los minerales
                    corporaciones multinacionales
                    hacen esa guerra inacabable
                    5 millones de muertos en 15 años
y no quieren que se sepa
                           país de inmensa riqueza
                           con población pobrísima
80% de las reservas mundiales
del coltán están en el Congo
yace el coltán desde hace años
tres mil millones de años
            Nokia, Motorola, Compak, Sony
                    compran el coltán
            también el Pentágono y también
            la corporación del New York Times
y no quieren que se sepa
ni quieren que se pare la guerra
para seguir agarrando el coltán
niños de 7 a 10 años extraen el coltán
                    porque sus pequeños cuerpos
                    caben en los pequeños huecos
            por 25 centavos al día
y mueren montones de niños
por el polvo del coltán
o martillando la piedra
que les cae encima
                    también The New Yor Times
             que no quiere que se sepa
             y así es que no se sabe
             ese crimen organizado
             de multinacionales
                    la Biblia identifica
                    justicia y verdad
y el amor y la verdad
la importancia pues de la verdad
            que nos hará libres
también la verdad del coltán
coltán dentro de tu celular
en el que hablas y hablas
                    y ríes en tu celular.

 

La il·lustració és de Cathal Duane.

Dona, poesia i llibertat

 

 La barca 

(Rosa Maria Arrazola)
 

La llibertat és
el tirant d'una samarreta que du l'altre,
és la tecla del portàtil que prem l'altre,
és el mòbil de l'altre.
Els ulls dels altres, el cor dels altres.

Potser hi ha algú que pensa
que llibertat és a la mà,
la mà que se li escapa
i a tu et crema la pell i l'endemà.

Llibertat és una barca
que t’espera al port de mar
i és alçar-se i pronunciar-se,
poder escollir a qui estimar.

Llibertat és dir la teva,
romandre en aquesta gleva
on tu hi sents la llibertat.

Lliure és haver estat valenta
i denunciar la violència
que et prohibia fer un sol pas. 

La il·lustració és de Bo Bartlett.

Álbum de familia: llibre de poesia infantil sobre la migració i la diversitat

 

Hui us volem recomanar un llibre de poesia infantil que us encantarà: Álbum de familia, d'Alejandro Pedregosa, poeta granadí, i amb fantàstiques il·lustracions de Carole Hénaff, editat per Kalandraka. Cal dir que aquest llibre va ser guardonat amb el XIII Premio Ciudad de Orihuela de Poesía para Niñas y Niños,  2020 (el que li dona un aval de qualitat, doncs aquest premi és un del més importants dins de l'àmbit de la poesia infantil i juvenil).

Tot el poemari és un cant a la diversitat cultural, etnogràfica i social, a la convivència. Ens presenta una família que representa a la gran família que és la humanitat, on cadascun dels seus membres pertany a un lloc diferent. El pare és nicaragüenc, la mare ve de Jamaica, l'avi és de Bagdad, Japó és la procedència de l'avia, el tio ve de Turquia i tenen una cosina de Burkina Faso, la neta és escocesa i el net de Portugal. Per mig dels poemes podem conèixer d'on i cóm són, quins són els seus treballs, que és el que somien i quines són les seues esperances, a cavall entre el seu món d'origen i el lloc on ara viuen. El llibre està dividit en tres parts: Mapa mundi, Los trabajos y los días, Shhhhh, silencio, se sueña.

Un llibre que tracta la migració humana amb una visió entre el passat, el present i el futur, d'una forma lírica i emotiva. Preciós i molt recomanable. La proposta il·lustrada que acompanya als versos, de Carole Hénaff, senzilla i acolorida, és molt encertada.

 

 

Us fiquem un tastet del llibre. Hem agafat l'avi com a protagonista dels versos:

La barba del abuelo es blanca,

igual que la mentira de una mariposa.

Cuando el abuelo dice "buenos días",

su barba se levanta y rasca

la barriga del aire.

Cuando dice "muchas gracias",

la barba se inclina y roza

las primeras amapolas.

Cuando alguien le pregunta:

"¿De dónde vienes, abuelo?".

El responde: "Es Damasco

la ciudad más hermosa

de la Tierra"

*

"A la derecha, a la derecha",

dice el abuelo mientras gira su brazo

con la fuerza de un ventilador acatarrado.

"Para atrás, para atrás", dice luego.

El abuelo es el sultán del aparcamiento.

Sobre los coches, el sol

crea espejismos y oasis

de otros tiempos.

En el bolsillo del abuelo,

las monedas

son ranitas que cantan

una vieja canción

casi olvidada.

*

Tiene el abuelo enroscada

en la pata de la cama

una serpiente larga

y dorada

como un verano infantil.

Cuando el abuelo duerme,

la serpiente se acurruca en su barriga

y le silba -azul y verde- la canción

que suena en todos los desiertos.

La barriga del abuelo

sube y baja, sube y baja,

con el ritmo de los sueños,

y se mueve -silenciosa-

como aquella duna ardiente

donde ambos se encontraron

por primera vez.

Decálogo de Gloria Fuertes en defensa de los derechos de los niños y las niñas / Decàleg de Gloria Fuertes en defensa dels drets dels xiquets i les xiquetes

 

 "Que nadie robe la niñez a los niños, por favor", va escriure Gloria Fuertes - El libro de Gloria Fuertes para niñas y niños, publicat per Blackie Books-. Així anota un decàleg que hui, Dia Universal dels Drets dels Infants, volem compartir amb tots vosaltres.

1. Las niñas y los niños tienen derecho a crecer sanos y felices. Son inocentes, puros, no saben de política, ni de dinero, ni de intereses, ni de geografías, ni de odios. Y, si tienen suerte, seguirán ignorando esos temas de mayores.

2. Las niñas y los niños tienen derecho a tener un nombre al que responder y una casa en la que vivir. Y si no les gusta su nombre, que se inventen otro que suene mejor.

3. Las niñas y los niños tienen derecho a tener amor, comida, compañía, juguetes y medicinas. Hay que quererlos y comprenderlos. Si puede ser, es recomendable que estén en contacto con los animales. Se extrae más sabiduría de contemplar (y entender) a un animalito durante unas horas que de leerse todos los tomos de la enciclopedia universal. Esto los niños lo saben, pero a muchos adultos se les ha olvidado.

4. Las niñas y los niños tienen derecho a que se les proteja de todo lo malo. Tienen derecho a que no les enseñemos violencia, crímenes, ni guerras, y a que no les bombardeemos con hambre, susto y metralla. Si los que montan las guerras quisieran de verdad a los niños, no habría más guerras.

5. Las niñas y los niños tienen derecho a ser queridos y cuidados por sus madres y sus padres. Los mayores tienen que jugar con los niños. De todo lo que tienen alrededor los mayores, las niñas y los niños son lo que más vale.

6. Las niñas y los niños tienen derecho a recibir una educación buena y gratuita. Tienen que aprender de todo, porque cuando nosotros ya no estemos serán ellos quienes se encarguen de cuidar el planeta y a las niñas y niños del mañana. Tenemos que enseñarles todo lo que sabemos (todo lo bueno). El futuro depende de ellos.

7. Las niñas y los niños tienen derecho a ser las primeras personas en recibir ayuda en cualquier situación peligrosa. Que nadie dispare donde haya niños, en la gloria no necesitamos más ángeles.

8. Las niñas y los niños tienen derecho a no ser abandonados nunca y a no tener que trabajar en trabajos de adultos. No hay nada más triste que ver a un niño con cara de señor o a una niña con cara de señora. Que nadie robe la niñez a los niños, por favor.

9. Las niñas y los niños tienen derecho a ser protegidos contra el racismo, la discriminación religiosa y cualquier otra práctica inhumana. Nacen para ser mejores que nosotros, no para ser nuestras víctimas.

10. Las niñas y los niños tienen derecho a aprender lo que significan las palabras amor, tolerancia, amistad, empatía, paz y fraternidad. Un mensaje para las niñas y niños que estéis leyendo esto: tened los ojos bien abiertos porque todas esas palabrejas os las voy a explicar yo misma en este libro.

 

I nosaltres afegim:

- Els xiquets i les xiquetes tenen dret a que els conten contes, a tenir llibres al seu alcanç, a gaudir de la poesia i de la il·lustració, a imaginar llegint. 

 

Niños de Somalia

(Gloria Fuertes)

Yo como

Tú comes

El come

Nosotros comemos

Vosotros coméis

¡Ellos no!

El poeta, solo ante el peligro: versos en el Día de la Poesía

 Cóm s'imagineu al poeta davant de la fulla o de la pantalla en blanc? Sol d'avant del perill de la paraula, dels versos? Sol davant de tots els lectors? Sol davant de la seua responsabilitat? Ens aclareix el dubte el gran poeta Juan Carlos Martín Ramos i encetem així la celebració del Dia de la Poesia.

Solo ante el peligro

(Juan Carlos Martín Ramos)

¡Ay, pobre poeta!,

solo ante el peligro

de la tinta negra.

 

Solo ante el peligro

de mirar de cerca,

de poner en verso

todo lo que piensa.

 

Solo ante el peligro

de sacar la lengua,

de decir verdades

con todas sus letras.

 

Solo ante el peligro

de izar la bandera

de la paz, en medio

de todas las guerras.

 

¡Ay, pobre poeta!,

solo ante el peligro

de salvar la Tierra.

Il·lustració d'Olaf Hajek.

Cuando la tormenta pase y se amansen los caminos: poesia de Mario Benedetti

Estem sortint d'una pamdèmia que ens ha trastocat totalment la vida i les nostres costums. Tenim l'oportunitat de reflexionar i anar avançant cap a un món millor, amb més il·lusió i esperança, ple de pau, més just... però sembla que el núvol negre de la tormenta vaja allunyant-se i els bons propòsits resten en fum i el confinament a casa haja servit per sortir al carrer més intolerants i furiosos.

No ens agradaria que tot açò quede com un no res, quasi sense donar-li importància. De tot s'aprén i esta fatídica experiència també ens ha d'ajudar a aprendre, i un aprén per a millorar i no per a empijorar. A què si?

Ja ho deia el gran poeta Mario Benedetti...

Cuando la tormenta pase

y se amansen los caminos

y seamos sobrevivientes

de un naufragio colectivo.

Con el corazón lloroso

y el destino bendecido

nos sentiremos dichosos

tan sólo por estar vivos.

Y le daremos un abrazo

al primer desconocido

y alabaremos la suerte

de conservar un amigo.

Y entonces recordaremos

todo aquello que perdimos

y de una vez aprenderemos

todo lo que no aprendimos.

Ya no tendremos envidia

pues todos habrán sufrido.

Ya no tendremos desidia

Seremos más compasivos.

Valdrá más lo que es de todos

Que lo jamas conseguido

Seremos más generosos

Y mucho más comprometidos

Entenderemos lo frágil

que significa estar vivos

Sudaremos empatía

por quien está y quien se ha ido.

Extrañaremos al viejo

que pedía un peso en el mercado,

que no supimos su nombre

y siempre estuvo a tu lado.

Y quizás el viejo pobre

era tu Dios disfrazado.

Nunca preguntaste el nombre

porque estabas apurado.

Y todo será un milagro

Y todo será un legado

Y se respetará la vida,

la vida que hemos ganado.

Cuando la tormenta pase

te pido Dios, apenado,

que nos devuelvas mejores,

como nos habías soñado.

La il·lustració és d'Emi Haze.

Planeta Tierra: un poema sobre l'educació ambiental i social

Ahir vàrem celebrar el Dia Mundial de l'Educació Ambiental. Tots els dies els dediquem -o deuríem dedicar-los- a l'educació ambiental. Des de menudets els xiquets i xiquetes se n'han d'adonar de la importància de tenir cura del medi ambient, primer del que tenen al seu voltant i després de la Terra, casa de tots. D'aquesta educació som responsables els adults; no hem de parlar per parlar, hem de practicar amb l'exemple, de donar models positius.

Educar és sempre una tasca difícil, però hem d'aconseguir deixar a les generacions futures un planeta millor que el que ara tenim. Què tal si incloem la poesia en aquesta educació ambiental?

Planeta Tierra

(Carlos Blanco Sánchez)

Cierra los ojos, -me dijo-

e imagínate un Planeta

azul, como el cielo azul,

todo verde, color de hierba;

con sus selvas, sus desiertos,

sus continentes, sin guerras;

con comida para todos,

con casas sin hipotecas,

jardines llenos de flores,

con aroma a madreselva;

donde todo se recicla,

donde a todos se respeta

sin importar que su piel

sea amarilla, blanca, negra...

Con calor en los hogares,

sin humo en las chimeneas

de las térmicas centrales

que marchitan el Planeta.

Donde los bosques sean bosques,

donde las selvas sean selvas,

donde los llanos sean llanos

y las praderas, praderas.

Donde los ríos, que al mar van,

le digan a las ballenas

que los barcos balleneros

se han extinguido y no ellas.

Donde no existan fronteras,

ni pateras, ni cayucos,

que sueñan llegar a tierra

y después... se desvanecen

en cánticos de sirena.

Donde la capa de ozono

vuelva a ser lo que antes era:

protección para los seres

que habitamos el Planeta.

La il·lustració és d'Andrea Kürti.

Ara no és temps; ara la poesia en ajuda a plantar cara

Vivim en un temps ple de grisor, de mediocritat, de manipulació. Un temps que ens ha tocat, però que no hem buscat. Un temps amb unes circumstàncies davant les que no podem quedar-se amb els braços creuats. La poesia té molt a dir, a dir-nos, a denunciar, a criticar, a fer-nos obrir els ulls. El paper dels poetes és fonaments en aquests temps i nosaltres no podem tapar-se les orelles, estar cecs i muts, indiferents i submisos.

Ara no és temps

(Agustí Campos i Perales)

Ara no és temps de bohèmia. 

És temps de lluita.

Ara no és temps d'ambigüitats. 

És temps de plantar cara.

Ara no és temps de vides edulcorades. 

És temps de ralitats.

Ara no és temps de lamentacions.

És temps de xisclar.

Ara no hi ha temps de romanticismes.

Ara no és temps de poesia contemplativa.

No és temps de cigars amb whisky a qualsevol bar subaltern.

La il·lustració és de Gary Kelley.

Del oficio de poeta en el Día del Trabajo / De l'ofici de poeta en el Dia del Treball

Hui celebrem el Dia del Treball. D'oficis hi ha un bon grapat, però des d'aquest raconet poètic parlarem de l'ofici d'escriure poesia (perquè ser poeta també és un ofici, cóm no!).

A mis obligaciones

(Pablo Neruda)

Cumpliendo con mi oficio

piedra con piedra, pluma a pluma,

pasa el invierno y deja

sitios abandonados,

habitaciones muertas:

yo trabajo y trabajo,

debo substituir

tantos olvidos,

llenar de pan las tinieblas,

fundar otra vez la esperanza.

No es para mí sino el polvo,

la lluvia cruel de la estación,

no me reservo nada

sino todo el espacio

y allí trabajar, trabajar,

manifestar la primavera.

A todos tengo que dar algo

cada semana y cada día,

un regalo de color azul,

un pétalo frío del bosque,

y ya de mañana estoy vivo

mientras los otros se sumergen

en la pereza, en el amor,

yo estoy limpiando mi campana,

mi corazón, mis herramientas.

Tengo rocío para todos.

Il·lustració d'Andrea Ucini.

Me senté y crecieron las amapolas: poesia de Gloria Fuertes

Crecieron las amapolas 

(Gloria Fuertes)

Me dijeron:
O te subes al carro
o tendrás que empujarlo.
Ni me subí ni lo empujé.
Me senté en la cuneta
y alrededor de mí,
a su debido tiempo,
brotaron las amapolas.

La il·lustració és d'Anna Luraschi.

Pido la paz y la palabra: 101 anys del naixement de Blas de Otero

Hui es compleix 101 any del naixement de Blas de Otero i ho celebrem amb un dels seus poemes més coneguts, en defensa de la pau i la justícia.

Pido la paz i la palabra

(Blas de Otero)

Escribo
en defensa del reino
del hombre y su justicia. Pido
la paz
y la palabra. He dicho
«silencio»,
«sombra»,
«vacío»
etcétera.
Digo
«del hombre y su justicia»,
«océano pacífico»,
lo que me dejan.
Pido
la paz y la palabra.

Celebrem el 75 aniversari del poeta i cantautor Ovidi Montllor

Hui celebrem l'aniversari d'Ovidi Montllor i volem fer-ho amb les seues pròpies paraules, amb els seus versos.

Cues d'estels

(Ovidi Montllor)

 

Cues d'estels

que baixen fent uns tels

que creixen com els pèls

que naixen com arrels

del nostre cos.

Així com flors.

Cues d'estels.

S'ajunten els espais.

La revolució

(Ovidi Montllor)

 

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

Després d'aquestes paraules,

molta gent s'esverarà.

D'altra potser no s'esvere,

d'altra no em coneixerà.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

I qui no hi estigui d'acord

no li done la raó,

perquè és tan necessària

com per la terra la saó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante

a crit sec ni amb passió,

la pronuncie amb respecte,

amb tendresa i devoció.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,

ni destroces, ni rancors.

Vol dir coses estimades:

llibertat, justícia i raó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres

que amb ella volen ser rics.

Volem un món al dia i just,

almenys per als nostres fills.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres

la cridem amb impaciència, 

ella vindrà el dia just,

quan maduri la consciència.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

Tots volem que vingue a bones, 

sense sang, amb comprensió,

i si els burgesos no ho volen,

llavors serà per collons.

Oh, sí.

Si em permeteu com si no,

Visca la revolució!

La il·lustració és de Pedro Lucena. 

La tardor va acabant-se, però la poesia continua sempre

Acaba novembre i l'hivern ja ens truca la porta. Anem poc a poc acomiadant-se de la tardor i res millor que fer-ho amb poesia.

Otoño

(Mario Benedetti)

Aprovechemos el otoño

antes de que el invierno nos escombre

entremos a codazos en la franja del sol

y admiremos a los pájaros que emigran

ahora que calienta el corazón

aunque sea de a ratos y de a poco

pensemos y sintamos todavía

con el viejo cariño que nos queda

aprovechemos el otoño

antes de que el futuro se congele

y no haya sitio para la belleza

porque el futuro se nos vuelve escarcha.

Il·lustracions de Nataliya Syuzeva.

El miedo global: poesia d'Eduardo Galeano

Por, por social, por col·lectiva, pors personals, pors induïdes, pors irracionals, pors que ens ofeguen i no ens deixen viure en llibertat, pors... Sembla que la por tot ho envaeix. Hem de ser forts i que la por no ens domine, malgrat que se'ns vulga imposar. Lluitem contra la por, contra les pors, lluitem amb les armes de la poesia.

El miedo global
(Eduardo Galeano)
 
Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.
Y los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.
Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.
Los automovilistas tienen miedo a caminar y los peatones tienen miedo de ser atropellados.
La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.
Los civiles tienen miedo a los militares. Los militares tienen miedo a la falta de armas.
Las armas tienen miedo a la falta de guerra.
Es el tiempo del miedo.
Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer sin miedo.
Miedo a los ladrones y miedo a la policía.
Miedo a la puerta sin cerradura.
Al tiempo sin relojes.
Al niño sin televisión.
Miedo a la noche sin pastillas para dormir y a la mañana sin pastillas para despertar.
Miedo a la soledad y miedo a la multitud.
Miedo a lo que fue.
Miedo a lo que será.
Miedo de morir.
Miedo de vivir.

La il·lustració és de Koletta Anastasia.

Distinto: poema por la diferencia y la tolerancia / Distinto: versos de Juan Ramón Jiménez

Al llarg de la història i en totes les cultures sempre s'ha mirat malament allò que és diferent. Hui en dia, en que els mitjans de comunicació han avançat tant, sembla que el concepte 'diferent' és anacrònic, però això no és real. La ignorància ens fa rebutjar la diferència i encara impera molta ignorància en la nostra societat. Tots som diferents i aquestes diferències ens enriqueixen personal i socialment. Assumir les diferències ens porta a ser més tolerants i créixer, madurar. Iguals, però diferents, cadascú amb la seua personalitat.

La família, l'escola, els mitjans de comunicació i la societat tenen molt a dir en aquests temes de la diferència i la tolerància. De res serveix, per exemple, educar en casa per la tolerància i després veure a l'aula l'assetjament escolar i no denunciar-ho, o sensibilitzar-se davant de la violència social que suposa la passivitat davant la massacre emigratòria que està ocorrent en el Mediterrani i després no saludar als veïns perquè son d'altra cultura o religió, o la hipocresia social de difondre la importància de tenir salut i menjar correctament mentre sens dona en tota la publicitat models ratllant en l'anorexia... hi ha tants exemples! Tots som responsables de l'educació dels nostres xiquets i joves, no ho oblidem.

Pense que aquest poema de Juan Ramón Jiménez fica en vers aquesta xicoteta reflexió que hui, en veu alta, us volem transmetre, quasi a les portes del nou curs escolar.

Distinto

(Juan Ramón Jiménez)

Lo querían matar

los iguales,

porque era distinto.

Si veis un pájaro distinto,

tiradlo;

si veis un monte distinto,

caedlo;

si veis un camino distinto,

cortadlo;

si veis una rosa distinta,

deshojadla;

si veis un río distinto,

cegadlo.

si veis a un hombre distinto,

matadlo.

¿Y el sol y la luna

dando en lo distinto?

Altura, olor, largor, frescura, cantar, vivir

distinto

de lo distinto;

lo que seas, que eres

distinto

(monte, camino, rosa, río, pájaro, hombre):

si te descubren los iguales,

huye a mí,

ven a mi ser, mi frente, mi corazón distinto.

La il·lustració és de Kostin Sergey.

Democràcia (assaig general), un poema de Martí i Pol

Sembla que aquest any la política al nostre país està rebolicada. Eleccions i més eleccions i... encara no sabem quin serà el final. Mentrestant veiem el final d'aquest embolic, us deixem reflexionant amb un interessant poema de Martí i Pol.

Democràcia

(assaig general)

-Miquel Martí i Pol-

 Els figurants que seuen a la dreta

de l'escenari, que s'intercanviïn

regularment amb els de l'altra banda,

és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.

Quan es trobin al mig, es poden dir

tot el que els passi pel cap, des d'insults

a paraules amables, circumspectes,

poden adoptar un aire displicent,

o bé irritat, o de perdonavides,

i fins i tot poden iniciar

un simulacre de baralla física

que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.

Un cop ben asseguts a les poltrones

que reprenguin la representació,

però tenint en compte que els papers

són canviats i cal posar més èmfasi

per tal de fer versemblant l'espectacle.

Comptaré fins a tres.

-I jo?

-Un moment.

Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies

La il·lustració és de Linzie Hunter.

Los prácticos, poesia de Jordi Virallonga

Los prácticos

(Jordi Virallonga)

Son divinos, simpáticos, flamantes,

polis sin sueldo, curas sin sotana,

simpáticos, escépticos con clase

que no beben ni fuman, se divorcian

o no, y se hacen ex de todo lo de antes;

pueden fletar deseos, no soñarlos,

infames que no pasan por infames,

porque la vida es dura y ellos son

aquellos que nos la hacen agradable.

Con los pies en la prensa, lo real,

de entre tanto indecente, inocentes,

patrimonios de la humanidad,

paganos bautizados, mas cristianos,

trajeados, polícromos, púbicos,

crianzas de agua, manzana y ensalada,

follandrines sin par de interés público,

profundan pensamientos, nuevas razas,

algo sobrio, sereno y muy profundo

que calman, con su calma de excesivas

realidades, el límite del mundo.

Errantes, bellos, nómadas de playa,

felices, fatigados laborables,

azules fascinantes, nobles de alma,

princesas sin principios pero llenas

de finales, princesas con principios

de grandes almacenes, sin fisuras;

son todos compañeros de camino,

son los héroes que esperan recompensa

pues la vida les debe un buen destino.

Ya no gritan Dios, Rey, Patria, Familia,

su coraje temático y garrido

es de naturaleza parecida

en todos ellos, seres competitivos,

pues son al fin y al cabo adversarios,

no mucho, hipotéticos amigos,

presuntamente amantes, padres, hijos,

continúan la especie, son como antes,

quizá mejores, oyen, hablan, dicen

y dicen, hablativos absolutos,

que toda opinión es respetable;

que una imagen vale más que mil palabras,

que ninguno está loco, está enfermo,

que todo tiene siempre un responsable

y siempre que no quede otro remedio.

También tienen minutos para sueños:

la paz, la tolerancia, el respeto;

eclécticos, modernos, no afamados,

no ansiosos, tolerantes, tan acordes:

respeto, no comparto pero imparto,-

me importo yo a mí conmigo porque

del mismo modo tú te a ti contigo

y ella le lo lará se sí consigo,

como es de suponer dentro de un orden,

o sea algo lógico y normal.

No se acuerdan ahora, pero saben,

no tienen opinión, pero la tienen,

no saben para qué, pero no paran.

¿Que quieren saber más? hacen gimnasia.

¿Que quieren trabajar? son consultores.

¿Que quieren aspirar? pues se autoaspiran,

y no juegan por ser los vencedores.

Arriesgarse es tirarse desde un puente,

subir ríos, bajar cimas, barrancos,

pantalones, correrse por teléfono,

nunca más ser pequeños, despreciados,

ni jóvenes ni viejos ni burgueses,

correctos, coherentes y equipados;

no feos, no chillones laborantes,

no imprescindibles, pero, desde luego,

irrepetibles sí, inimitables,

superinsuperables, sublimados,

sólo que con recato y compostura:

risas cortas, la cena y al teatro,

los amigos, dos copas con mesura,

luego al sofá de casa elucubrando:

sábado sabadete, i buena está

hoy mi señora, ya era hora, jodamos

sin perder demasiado la cabeza,

con los pies en el suelo y por detrás!

Intachables, maduros, parecidos,

aparentes, que compran mil fascículos

para arreglar enchufes, muebles viejos,

terminar con la gota de los grifos,

enseñar a sus hijos, comprenderlos,

prevenir lo interrupto, y por antojo,

el parto inesperado o el forúnculo

informático que tienen en el culo

(hacendosos, correctos, con sus ojos

rojos, los tres, buscando una salida)

de tanto estar sentados viendo el mundo.

Así que ya no hay que aprender la vida,

la compran comprendida en los quioscos.

En fin, que así es la vida y suenen los timbales,

con curas comunistas, demócratas tribales,

soldados pacifistas, personas reciclables,

fascistas abortistas, tiranos liberales,

café sin cafeína, agentes muy amables,

saciables muy promiscuas, ninfómanas vestales,

artistas de revista, amantes deplorables,

católicos budistas, pero no practicantes,

geniales futbolistas, azar justificable

y pías que repían y bombas que no maten

y nacen muchas niñas a morirse de hambre...

y en fin, que así es la vida, damas y caballeros,

no es verdad ni mentira,

tampoco del color con que la miran

ni la miro; tal témporas, tal mores,

tal culo así las témporas, morimos

por muy buenas razones.

Il·lustracions d'Aoki Tetsuo.

Mediterrani de sang: versos contra la injustícia

Volem una mar de flors blanques, no de sang i de mort -il. Rose Wong-

És una autèntica amoralitat i indecència el que està passant amb el refugiats que venen a Europa. Creuen el Meditarrani amb vaixells que són fèretres navegant. El Mare Nostrum és ara un mar de sang i de mort, brama amb el silènci del ofegats. Mentrestant el països europeus fiquen fronteres al vent, posen barreres a les ones, amaguen la seua poca vergonya amb eufemismes grandilocuents plens de falsa solidaritat mentres abanderen la llibertat i els drets humans -!!!?-. Què estem fent!?

Vergonya em dona de sentir com es copeja la vida sense cap mirament. Quina injustícia social! Mentre uns moren altres miren cap a altre costat. No esperem que la història els jutge, cal que actuem ara per aturar aquest mar de sang.

Avui la mar és roig a la llongada

d'un cor que no batega ni somriu.

Potser l'atzur li agomboli de nou

els vells passos i les noves pregàries

quan tot l'hemisferi esdevingui plany

i llisqui la sang vermella a la sorra,

o quan la nit sigui llum i no pas por.

Mar de mort, mar de sang -il. Alexander Jansson-

Entre les petjades sobre el mar,

pas a pas, enmig de plors i silencis,

hi manquen les d'un infant en braços

i d'altres que no van poder salpar.

Ara, una via ampla, curta i planera,

se'ls obre davant la mirada innocent.

                                         El miratge es perd en l'horitzó

                                          i el somni perd la seva llibertat.

Diaris... on està la poesia?

Diaris

Qui posa límits a l'esperança d'un demà millor?

Qui trenca en mil bocins la innocència tot just encetada?

Qui ofega en el mar embravit els somnis de llibertat?

Gira el full, ja ho pensaràs demà... 

(Carmen López Alcoverro  / Alain Pontecorvo, il. )

El corazón de la Tierra, poesía ecológica y social de Gloria Fuertes

Xerrem, xerrem i no parem de xerrar sobre el malbé que dia a dia estem fent-li a la Terra, però a la fi no actuem per aturar i donar solucions a aquest greu problema. Els polítics es reuneixen, xerren, decideixen i... acaben fent cadascú el que volen: contaminació per tot arreu. Cal aturar aquest despropòsit, tots junts, perquè el planeta no sols és nostre.

Però a més aquest odi actiu contra la Terra també es gira contra les pròpies persones: violència, guerra, destrucció. Quin horror!

La poesia té molt a dir en aquests tema, com en tants altres. Aprofitem els versos de Gloria Fuertes per a compartir un pessiguet de reflexió amb els xiquets i xiquetes i amb tots vosaltres. El cor de la Terra batega malament, curem-lo.

El corazón de la Tierra

(Gloria Fuertes)

El corazón de la Tierra
tiene hombres que le desgarran.
La Tierra es muy anciana.
Sufre ataques al corazón
—en sus entrañas—.
Sus volcanes,
laten demasiado
por exceso de odio y de lava.

La Tierra no está para muchos trotes
está cansada.
Cuando entierran en ella
niños con metralla
le dan arcadas. 

Les il·lustracions són de Toto Zumpano.