Jo vinc d'un temps perdut: poesia de Maria Beneyto

 

Jo vinc d’un temps perdut. Sóc mare i filla 

de l’ombra omnipresent. Amb fil d’aram 

tanque la intimitat que em fa una illa.

 Enllà el poder del plom, la por, la fam. 

(Temps del fred mossegant-li al foc la cua, 

temps d’arbres primitius i agres, del monstre 

vegetal. Pell del món en l’aigua nua, 

blau tremolor ferit de fum per sostre...) 

Mare i filla, besàvia de la terra 

i encara amb por de nàixer, i vençuda 

pel dinosaure groc de la desferra, 

o per sempre mai pel temps perdut perduda.

(Maria Beneyto / Kirstine Reiner, il.)

Benvingut hivern, benvingut fred... s'abriguem amb poesia

 Us desitgem a tots i totes un feliç solstici d'hivern, que el fred no aplegue mai als vostres cors, que la neu caiga flonja sobre els versos, que la pluja en enxope de poesia, que el vent escampe per tot arreu la veu dels poetes, que la boira  joganera ens amague esquinçalls de paraules.

Obrim la porta al fred i encenem les llums de Nadal.

El fred

(Maria Beneyto)

El fred ve d’un país blanc

amb la pell tota glaçada.

Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.

El fred és un home trist

que no té lloc ni cadira,

que no pot trobar un llit

quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta:

¡Vés-te’n fred!”.

I el fred s’allunya

sense més companya amiga

que el ventijol i la pluja.

La ciutat encén les cases

amb tots els llums de Nadal.

La flama enemiga crida:

“!Vés-te’n fred!.

I el fred se’n va.

La il·lustració és de Sarolta Szulyovszky.

Acomiadament de Maria Beneyto Cuñat, poetessa valenciana

Ens ha dit adéu la gran escriptora i poeta valenciana Maria Beneyto. Però els adéus dels poetes no són reals doncs sempre ens resta la seua paraula, els seus versos, que ja estan enraigats dins nostre i seguiran creixent en les properes generacions.

Fins sempre, Maria.

Caracol

(Maria Beneyto Cuñat) 

En mí parece vibrar
todo el ajeno penar.
¿Seré como el caracol
que recoge bajo el sol
el gran sollozo del mar?