Dolorosas risas: versos contra la crisis que borra sonrisas de los niños y niñas

És el somriure dels xiquets i de les xiquetes el que ompli el món de colors. Sense ell tot seria gran i gris. Però aquesta mísera crisi per la que ens han fet passar està esborrant molts dels seus somriures. No devem consentir que açò succeeixa. Val més una panxeta plena i un somriure que tots els diners del món. Ens ha encantat trobar aquest preciós i cru poema -gràcies, Montse S. May, per compartir-ho- que ens versifica la dura realitat de part de la infància d'avui, d'ací -sense anar-se'n més lluny-

Dolorosas risas

(Susana Hernández)

Se levantan a las nueve

y desayunan en familia

unas tostadas untadas

con las primeras risas del día.

Anoche

también cenaron risas.

Es posible que hoy,

para comer,

la alegría

ya esté amortajada.

Y mientras observo

estas ruinas,

me pides que

regrese a mis poemas,

a las rimas…

¡Cómo duele este presente

de dolorosas risas!

La il·lustració és d'Alicia Varela.

Dia del Llibre 2012, amb poesia / Día del Libro 2012, con poesía

De l'A a la Z, tot, tot, tot està als llibres (il·lustració de Billy Renkl)

Hui estem de festa, és la festa del llibre. Els llibres i els seus autors surten al carrer buscant lectores i lectors. Roses i llibres per tot arreu. Llibres per a grans i menuts. Un dia més per a llegir, però un dia especial per a gaudir de la lectura.

Feliç Dia del Llibre / Feliz Día del libro

Me adentré lentamente
en el misterio de las letras;
tras ellas llegaron las palabras
que dieron sentido a los trazos infantiles
que una y otra vez,
sobre un papel en blanco dibujaba.

Con esas pocas letras y palabras
la vida poco a poco se enredaba,
mientras de forma furtiva y solitaria
sentimientos y versos se mezclaban.

Son esas mismas letras de la infancia
las que han ido apaciguando los fantasmas
-que a los veinte años
anidan en la almohada-
ayudadas, ahora sí, de más palabras.

Los versos crecen
transformándose en poemas,
donde vas dejando las huellas de tu vida,
unas veces profundas, decididas,
otras veces inseguras y perdidas.

Las palabras siempre quedan,
incluso puede que quede algún poema,
pero la vida pasa,
y según pasa, se aleja.
Ni la más hermosa flor…
es eterna,
y hasta a los mejores hombres
se los tragará la tierra.

Me adentré lentamente
en el misterio de las letras,
llené mi vida de amor, de libros
y poemas,
y encontré al fin,
el porqué de mi existencia.

(Susana Hernández)