26.11.18

Sospecha poètica y meteorológica / Sospita poètica i meteorològica


Aquests dies de pluja i vent el Sol descansa. Ens preguntem: Cóm sap el Sol que no ha de sortir? Consulta el temps per internet? Es posa d'acord amb la pluja per poder descansar? ...? Un poc d'humor poètic per aquest dies de tardor.

Sospecha

¿Consulta el Sol

el informe meteorológico

que nunca sale

cuando llueve?

La il·lustració és de Jay Fleck.

22.11.18

Ara no és temps; ara la poesia en ajuda a plantar cara


Vivim en un temps ple de grisor, de mediocritat, de manipulació. Un temps que ens ha tocat, però que no hem buscat. Un temps amb unes circumstàncies davant les que no podem quedar-se amb els braços creuats. La poesia té molt a dir, a dir-nos, a denunciar, a criticar, a fer-nos obrir els ulls. El paper dels poetes és fonaments en aquests temps i nosaltres no podem tapar-se les orelles, estar cecs i muts, indiferents i submisos.

Ara no és temps

Ara no és temps de bohèmia. 
És temps de lluita.
Ara no és temps d'ambigüitats. 
És temps de plantar cara.
Ara no és temps de vides edulcorades. 
És temps de ralitats.
Ara no és temps de lamentacions.
És temps de xisclar.
Ara no hi ha temps de romanticismes.
Ara no és temps de poesia contemplativa.
No és temps de cigars amb whisky a qualsevol bar subaltern.

La il·lustració és de Gary Kelley.

21.11.18

Nube, nube: poesía en el cielo de las palabras


Hui caminem entre núvols pels camins de la poesia, toquem el cel amb la rima i gaudim de les gotetes dolçes de pluja.

Nube, nube
(Almudena Orellana Palomares)

Nube que subes
por los tejados.
Nube que bajas
sembrando charcos.

Nube que sube,
nube que baja,
nube que vuela
sin dejar marcas.

Nube que pinta sombras,
nube que ahueca sueños;
nube que viaja
surcando el cielo.

Nube que subes,
nube que bajas,
nube que vuelas
sobre mi almohada.

La il·lustració de Christine Roussey.

20.11.18

De boca en boca y río porque me toca: llibre de poesia infantil amb molts somriures


Us volem comentar un llibre de poesia infantils que farà les delícies dels lectors menudets: De boca en boca y río porque me toca, una obra de David Hernández Sevillano, amb il·lustracions de Carmen Queralt i que està editat per La Guarida.

En su torre, relajada,
Felisa llora de risa
porque al quedarse sin hora
también se quedó sin prisa.

Poemes plens de somriure, rialles que van regalant-se d'una manera contagiosa, poemes que van encadenant-se entre els diferents personatges formant estranyes i boniques parelles, sempre a cavall entre la realitat i la fantasia. Versos que fan formant un collage poètic perfecte per a jugar amb la poesia, els grans amb els menuts. Poemes plens de vida que inviten a mostrar les emociones dels petits/es i expressar-les amb la paraula feta vers. 

Un llibre molt recomanable, ple d'humor i emocions. El seu format i maquetació i les il·lustracions arrodoneixen el llibre.

Us deixem un tastet per anar obrint boca, voreu com de vers en vers un surt el somriure portant la corrent.


De boca en boca
y río porque me toca
(David Hernández Sevillano)

Tengo una sonrisa
roja con lunares,
que me hace cosquillas
si hago malabares,

si monto en triciclo,
si planto un cerezo,
al pintar un cuadro
o cuando bostezo.

Tengo una sonrisa
que me pica mucho,
se la he sonreído
a un señor flacucho,

El señor flacucho, 
que recoge botes,
se la ha sonreído
a Pepe Bigotes

y Pepe, que come
compota de pera,
se la ha sonreído
a la peluquera.

(...)

19.11.18

De premis, poetesses i poemes: Ida Vitale i Francisca Aguirre

Del vers surt el poema que creix amb la seua lectura -Juan Hernaz, il·lustració-

Sembla que per fi el grans premis literaris comencen a reconèixer l'escriptura femenina i això ens agrada -mai és tard per aquesta visibilitat-. Enguany dos poetesses han sigut guardonades amb dos dels grans premis dins de l'àmbit espanyol i hispanoamericà.

Per una banda tenim a Ida Vitale, poetessa uruguaia, guardonada amb el premi Cervantes; per altra a Paca Aguirre, poetessa alacantina, que rep el Premio Nacional de las Letras. Dos grans dones amb una gran obra al seu darrere. Us invitem a llegir els seus poemes i, mentrestant, us en deixem dos per anar obrint boca.


Otoño

Otoño, perro
de cariñosa pata impertinente,
mueve las hojas de los libros.
Reclama que se atienda
las fascinantes suyas
que en vano pasan del verde
al oro al rojo al púrpura.
Como en la distracción,
la palabra precisa
que pierdes para siempre.


El pensamiento

Una limosna para el pensamiento

una pobre limosna a esa desdicha
que alguien nos regaló seguramente
sin caer en la cuenta de que un día
no íbamos a saber qué hacer con el regalo.

Una limosna para el pensamiento
para esta desazón que nos acosa
que pregunta sin tino ni medida.
Pero nadie responde no hay respuestas.

Una limosna para el pensamiento
un óbolo para la incertidumbre que nos cubre
una ayuda un auxilio una palabra.

14.11.18

Color de novembre... pintant amb la poesia


Color de novembre

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar a vespre deu tenir
una profunda morada.

La il·lustració és de Mariya Paskovsky.

2.11.18

¿Quién muere?, poema de Pablo Neruda per celebrar el Dia de Difunts


Hui celebrem el Dia de Difunts o Dia de les Ànimes, recordem als nostres estimats que ens han deixat, però que sempre estan presents en el nostre record i per als que tenim un raconet especial dins del nostre cor. La mort no és motiu de separació emocional. 

Mentrestant cal celebrar la vida, viure amb tots els sentits, cada dia i en tot moment, com ens recorda el poema de Neruda:

¿Quién muere?


Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su vestimenta
o bien no conversa con quien no conoce.
Muere lentamente quien evita una pasión y su remolino de emociones,
justamente estas que regresan el brillo
a los ojos y restauran los corazones destrozados.
Muere lentamente quien no gira el volante cuando esta infeliz
con su trabajo, o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir detrás de un sueño
quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida,
huir de los consejos sensatos…

¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te impidas ser feliz!


La il·lustració és de Simon Prades.