31.3.21

Jacarandá: poesia primaveral d'Otilia Fontanals

 
 
S'acomiadem de març amb un preciós poema. Us encantarà!
 
Jacarandá
(Otilia Fontanals)

Abrió la plaza de mi pueblo
su sombrilla azul celeste;
sonrió la mañana de gozo,
se detuvo el aire al verle.

De alas y de trinos se llenó
en esa tarde, su sombra.
De alegres juegos de niños,
los pétalos de su alfombra.

La noche quedó despierta
hamacándose en su copa;
cambió sus estrellas por flores
y, de celeste, brilló hermosa.
 
La il·lustració és de Kamilė Krasauskaitė.

30.3.21

Cambio tristeza por alegría, cambio...una sonrisa y una poesia


 Juguem a imaginar? Primer pensem tot el que ens agradaria canviar i fem una llista (segur que serà llarga: fam, guerres, malalties, explotació infantil, destrucció de la natura, etc.) i ara, al seu costat, fem una llista paral·lela per el que volem canviar-ho. Si ho poemem ens surten versos tan bonics i solidaris com aquests:

Cambio

(Ana Mª Romero Yebra)


-Cambio, cambio, cambio...
¿Qué quieres cambiar?
¿Son cromos de fútbol?
¿Bolas de cristal?

Yo cambio la guerra
por tiempos de paz
y armas asesinas
por flores de azahar.

El fuego por lluvia
serena y tenaz.
El llanto, por risa.
El hambre, por pan.

Y cambio el desierto
Y el pobre arenal
por un ancho río
camino del mar.

Cambio la amargura
de la soledad
por la mano amiga
para acompañar.

-Eres sólo un niño...
¿lo conseguirás?
-Sí, porque la gente
me puede ayudar.

La il·lustració és de Fernando Noriega.

29.3.21

Poeteca: web de poesia catalana

 

Us recomanem que li doneu una ullada a Poeteca, una web de poesia que surt de la transformació de Mag poesia, una font de consulta imprescindible per a tots els amants i divulgadors de la poesia infantil i juvenil en català. Al 2000 va néixer el projecte Mag Poesia, una secció creada per Antoni Artigues dins del web de Magisteri Teatre. La secció poètica va anar creixent de manera continuada amb els anys, esdevenint durant dues dècades un instrument efectiu per incorporar la poesia catalana en l'entorn digital i fer-la accessible, permetent ampliar la seva divulgació.

 Ara, en la seua transformació, podem veure diferents seccions:

-Blai & co.: recull el llegat poètic de Blai Bonet i també Damià Huguet i  Jaume Pomar

-Nova: compilació viva de poesia catalana actual

-Mag Poesia: molts autors i molts poemes en català

-Festival: veus del món al bell mig de la Mediterrània


Un lloc de lectura i consulta poètica imprescindible.

Us fiquem un tastet:

Bumerangs

Tornen sempre, les aranyes.

Tornen, són enormes i n'hi ha moltes.

Tornen amb els cossos peluts, les potes llargues.

Tornen i encara tenen gana. No han deixat mai, de tenir gana.

 

De tots els contes tornen si et toca creuar sola un parc de matinada.


25.3.21

La primavera de la aldea: poesia de Jaime Torres Bodet


 La primavera viatja del camp a la ciutat per a que tothom puga gaudir d'ella. Anem a seguir-la per mig de la poesia.
 
La primavera de la aldea

La primavera de la aldea
bajó esta tarde a la ciudad,
con su cara de niña fea
y su vestido de percal.

Traía nidos en las manos
y le cantaba el corazón
como en los últimos manzanos
el trino del primer gorrión.

Tenía, como los duraznos,
de nieve y rosa hecha la piel
y sobre el lomo de los asnos
llevaba su panal de miel.

A la ciudad, la primavera
trajo del campo un suave olor
en las tinas de la lechera
y los jarros del aguador
 
La il·lustració és d'Holly Wojahn

24.3.21

La poesía es... nos dice Isabel Barriel

 

 

Es respira en l'aire la primavera, s'olora la poesia a l'ambient, s'escolten els versos a la nit... Serà que a març surt cada any la màgia de la poesia?

Es la brisa de una noche de Marzo,
es el sol que se oculta en verano,
es la luz soberana intermitente de un faro,
es el aroma del azahar
es el azahar que evoca la luna,
es la luna que preside el altar,
es el altar que pinta la luz de color azafrán,
es el azafrán que perfuma cada verso y echa la rima a volar.
Es el Universo,
es la deriva de cada matiz,
es pasear un domingo por Shiraz,
es callar y escuchar,
es hallar el ritmo de tu propio caminar,
es dotar de poder al olvido
y de serenidad al deseo,
es cantar, es soñar,
es brillar bailando sobre el mar.
La Poesía es volar
por los cielos y barnizar
con gotas de lluvia el cristal de tu bar
sabiendo que los culpables de todo son los demás...
 
La il·lustració és d'Yoshinori Kobayashi

22.3.21

Tres biografies de Federico García Lorca per a nens i joves

 

Per encetar aquest bonic dia de primavera us volem recomanar tres biografies sobre Federico García Lorca, les tres ben diferents i adreçades a un públic d'edat divers. Una biografia que està recent publicada, Las cosas de Federico, de Mónica Rodríguez Suárez, amb il·lustrat per Federico Delicado i editat per Milenio, dins del seu segell infantil Nandibú-

El llibre ens mostra la infancia del poeta granadí. Recrea la infantesa a la Vega de Federico García Lorca perquè els xiquets i xiquetes s'iniciïn en l'imaginari del poeta. Tracta sobre el poder de la imaginació, la relació amb la naturalesa i la sensibilitat social davant la injustícia.


Lorca va deixar escrit que la seva infància està lligada a l'olor de la terra, als treballs de camp, a el so de l'aigua córrer, a parlar amb ocells i arbres. Lorca deia que tota la seva infància era poble.

 


 Us volem també recomanar un altre llibre, aquest per a més menudets, que publica l'editorial Alba dins de la seua col·lecció Pequeño & Grande, Federico García Lorca, de María Isabel Sánchez Vergara, il·lustrat per Alfonso Casas. Podem llegir-lo també en català. És fantàstic per apropar la vida i obra de García Lorca als més petits i començar a endinsar-se en la poesia per mig de la veu d'una gran poeta.


Per a joves i adults us recomanem el llibre d'Ilu Ros, Federico, editat per Lumen. La seua biografia en format còmic.

En aquest llibre escoltem les veus d'aquells que el van conèixer, des de la seva família propera fins a la legió d'amics i amigues que ho van freqüentar en els seus anys granadins, a les gresques líriques de la Residència d'Estudiants o al llarg de la seva intensa vida literària. I, per descomptat, la seva pròpia: la de poeta, la de l'dramaturg, la de l'conferenciant amb la claredat i força d'unes idees que avui tenen la mateixa urgència, i, per fi, la veu nua de l'fill, de l'germà i de l' amant enamorat. Ilu Ros fusiona veus i paraules amb les seves il·lustracions, que ens arrosseguen com la magnètica personalitat de Federico García Lorca: icona de generacions passades, presents i futures.

21.3.21

El oficio del poeta: versos de Goytisolo per acomidar el Dia de la Poesia

 

Anem a acomiadar-se d'aquest Dia de la Poesia amb els versos de José Agustín Goytisolo que ens parla sobre l'ofici del poeta.

Recordem que cada dia hem de prendre una cullerada de poesia, no tan sols en aquest dia.

 

 El oficio del poeta

(José Agustín Goytisilo)

 Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

La il·lustració és d'Andrew Lyons.

En el Dia de la Poesia compartim el poema

 

 
 
He trobat uns quants mots 
al món de la poesia, 
no vull quedar-me'ls tots! 
Si t'agrada llegir 
et faran companyia, 
ens els podem partir. 
 

A cada pam... un poema sobre la poesia, de Damià Huguet

 

 
A cada pam…

1. A cada pam del solc sembrar-hi un llapis.
2. Amollar la comporta del safareig
i deixar que la terra s’ameri
durant vuit dies consecutius.
3. Si es fa així, seguint aquest ordre establert,
al cap d’un mes començaran a néixer les estrofes
que serviran per enllestir el sonet. 

La il·lustració és de Noemí Villamuza.

El poeta, solo ante el peligro: versos en el Día de la Poesía



 Cóm s'imagineu al poeta davant de la fulla o de la pantalla en blanc? Sol d'avant del perill de la paraula, dels versos? Sol davant de tots els lectors? Sol davant de la seua responsabilitat? Ens aclareix el dubte el gran poeta Juan Carlos Martín Ramos i encetem així la celebració del Dia de la Poesia.

Solo ante el peligro

(Juan Carlos Martín Ramos)

¡Ay, pobre poeta!,

solo ante el peligro

de la tinta negra.

 

Solo ante el peligro

de mirar de cerca,

de poner en verso

todo lo que piensa.

 

Solo ante el peligro

de sacar la lengua,

de decir verdades

con todas sus letras.

 

Solo ante el peligro

de izar la bandera

de la paz, en medio

de todas las guerras.

 

¡Ay, pobre poeta!,

solo ante el peligro

de salvar la Tierra.

Il·lustració d'Olaf Hajek.

20.3.21

La lluna s'ha refredat / Cuento de la luna resfriada: poesía de Nieves García

 


 Ara fa calor, ara fa fred. Ara bufa el vent, ara plou. Ara cambia el temps. El mes de març està un poc boig i els refredats estan a l'ordre del dia, fins i tot la Lluna s'ha refredat. Menys mal que el seu amic el Sol té cura d'ella i ben aviat estarà bona... Atxís! Ai, cóm ens afecta el canvi de temps!

Cuento de la luna resfriada

(Nieves García García)


La Luna está tosiendo,
la Luna tiene tos,
se constipó la otra noche
por salir en camisón.


Ha venido a visitarla
su querido amigo el Sol,
le ha regalado un jarabe
de fresa y de mentol.


Se lo ha tomado tres veces,
con un poco de sifón
y parece que la Luna
se encuentra mucho mejor. 


La il·lustració és d'Arezou.

19.3.21

Palabras: dos poemas infantiles de dos poetas argentinas

 


Som paraules, estem fets de paraules, ens comuniquem amb les paraules, creem paraules i amb les paraules, versifiquem gràcies a les paraules i queden impresses amb el vers.

Dos poemes de dos poetes argentines, al voltant de la paraula.

Palabras


Escribo palabras,
palabras de tiza
que a los pizarrones
les hacen cosquillas.

Escribo palabras,
palabras traviesas
que llegan y borran
todas las tristezas.

Escribo palabras,
palabras de luna
que cantan de noche
mi canción de cuna.

Escribo palabras,
palabras con brillo
que viajan contentas
dentro de un bolsillo.

Escribo palabras,
palabras de arena
que hilvanan consuelos
para cada pena.

Escribo palabras,
palabras sin dueño
que esconden secretos
y tejen los sueños.

Y escribo palabras,
palabras tan mías
que nacen y crecen
en mi poesía.

*

Milonga de la palabrota

Una palabra
palabritera
despalabrábase
por la escalera.

¡Pobre palabra!
se apalabró
palabrincando
cada escalón

Cayó de cola
la palabrisa y
palabrochóse
flor de paliza.

Despalabra
pala que brota
de ser palabra
ya es palabrota.

15.3.21

Ballem i poemem, al ritme dels versos / Bailamos y poemamos, al ritmo de los versos


Vinga, va, anem a començar a acomidar-se de l'hivern amb un bon ball. Recitem, enredrant-se la llengua, i ballem. Seguim el compàs de la música... una rumba!

Rumba sin rumbo

Rumba sin rumbo
sin rumbo viene
viene bailando
y no se detiene.

Rumba bailumba
bailumbailé
musicaliente
larai lailé.

Rumba bailumba
bailumbairía
blanca de noche
negra de día.

Rumba bailumba
bailumbailé
musicaliente
larai lailé.

Rumba sin rumbo
sin rumbo caen
cuatro colores
que se las traen.

Rumba bailumba
bailumbailé
musicaliente
larai lailé.

Rumba sin rumbo
sin rumbo va
va por el mundo
re mi sol fa.

La il·lustració és de Manka Kasha.

12.3.21

Refranys popular i dites sobre la casa

 

Il·lustració d'Angela Marchetti

Continuem recuperant i difonent el nostre folklore mitjançant els refranys populars i les dites. Ara que s'apropa la primavera, en aquest mes de març, i estem en plena quaresma i la Pasqua ronda al seu voltant, segur que us interessen alguns dels refranys sobre ells. Però a més hui us portem una selecció de refranys sobre la casa, ara que en aquest temps de pandèmia hi estem tant.

Dites populars i refranys sobre la casa

A cabells blancs honrats, no hi ha panys 

A cada casa couen faves, i a la nostra a calderades 

A cada porta la seva clau 

A casa a guardar la brasa 

A casa de l'amic necessitat, vés-hi sense ser cridat 

A casa de ta germana, només un cop a la setmana 

A casa honrada, no n'hi haurà porta tancada

A casa l'amic ric, no hi vagis si no ets requerit 

A casa mengem a taula, però cadascú al seu pla 

A casa no s’ha de tornar mai de buit   

A casa nova no s'hi plou 

A casa pobra, fora gos  

A casa que no n'hi ha, tot é rinyes i gritar 

A casa vella, portalada nova 

A casa vostra, quan no hi plou hi ruisellea 

A casa, encara que siguen pedres   

A la casa a on hi ha diner hi ha d’haver sols un caixer 

A la casa cremada acudixen en l’aigua 

A la casa empenyorada, no hi ve mai la bona anyada 

A la casa on de tot hi ha, aviat s'arregla el sopar 

A la casa on no hi ha pa, fins a l'estiu hi fa fred 

A la casa que hi ha un vell, no hi faltarà un consell 

A la casa vella, no n'hi ha terrat sense gotellera 

A la vora del riu, no faces niu; ni hivern, ni estiu 

A menjar, a casa 

Abans de prendre casa per habitatge, mira bé el veïnatge 

Agranar cap a casa 

Algun dia passarà la processo per ma casa

Amb bona casa i bon foc, tot l'any agost 

Amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat 

Anant a casa, mai és tard 

Anar de visita és bo; però estar a casa, millor 

Au, que la casa cau 

Il·lustració de Juan Hoyos Silva


Bé sap lo que fa el qui sa casa crema 

Beu en casa i faràs casa 

Cada casa és un món, i cada persona, un misteri   

Cada casa un amo i cada corral un gall   

Cada pany té la seua clau 

Cada poble la seva llengua, cada casa la seva façana 

Cada u a casa seua 

Cada u sap a casa seva on s'hi plou 

Cadascú és mestre a casa seva 

Cap a casa que cauen gotes 

Casa arreglada i taula parada, hostes aguarda   

Casa d'orenetes, casa d'amoretes 

Casa de dues portes, fa de mal guardar 

Casa de molts amos, casa de ningú 

Casa de poc fonament: l’enderroca un xic de vent 

Casa de poc pa, casa de raons 

Casa escombrada, casa endreçada 

Casa humida, el metge crida 

Casa i roba, poca 

Casa meva per pobra que sia 

Casa negra, llum encesa 

Casa nova, fora rates 

Casa on no hi ha mesura un pa poc dura 

Casa pobra, no cal tanca 

Casa robada, casa assegurada 

Casa sense dona, barca sense timó 

Casa sense gent a dins, niu de ratolins 

Casa sense mare, riu sense mar 

Casa vora riu, sempre en perill 

Clau d'or obri qualsevol pany 

Com en casa no hi ha res 

Com si fos a casa seva 

Començar la casa pel terrat   

 De dia la cambra ventejada, de nit ben tancada

De la clau no hi sigues esclau 

El casat, casa vol 

El que cuida casa d’altre, la seua la té un estable 

El que tanca i obri casa, sap en ella el que passa 

En porta tancada no entren lladres 

Entre uns i altres, la casa per agranar 

Escombrar cap a casa 

Ficat dins de casa, mentre la trona passa 

Forasters vingueren que de casa ens tragueren 

Guanye qui guanye, tot queda en casa 

Ja que la casa es crema, escalfem-nos 

La roba bruta es renta a casa 

Les mans al cul i el cul a casa 

Més sap un tonto a ca seua, que un llest a ca d'un altre 

No caure-li les teulades damunt

No escalfar cadira a casa seva 

Obrir la casa 

Pel febrer, mig a casa i mig al carrer 

Primer els de casa, i després els de la plaça 

Quan els lladres han saltat per la finestra, hi posen reixa 

Que es cremi la casa, però que no faça fum 

Qui no apanya una gotera, apanya la casa sencera

 Ser el gos de la casa

Si ta casa vols obrar, pel març has de començar

Si vols fer casa, els comptes repassa

Tancar la porta i llençar la clau 

Tardaràs, però a casa tornaràs 

Tindre entrada 

Tirar la casa pel balcó 

Una casa pobra, una altra n'assola 

Vista la porta, sabuda la gent

Trobareu més refranys sobre la casa en El refranyer.

10.3.21

Quiero pintar la luna... con pinceles de poesía



Quiero pintar la luna
(Marilina Rébora)

Quiero pintar la luna
madre, ¿puedo pintar la luna de escarlata?
¿o con vestido rosa, orlado de violeta?
¡Pues, noche a noche, sale insulsa y timorata,
sin nada de color que la avive, coqueta!
¿Por qué será la luna, siempre luna de plata,
camafeo de hielo, el pálido planeta,
la doncella de nieve a la que se retrata
en blanco, si pintor, o argento, si poeta?
Quisiera iluminarla con cálido amaranto,
encendidos reflejos carmín o solferino,
inventarla morena, con luminoso manto,
y no alba y exangüe, con veste de platino.
¡Quiero pintar la luna de tono colorado,
en creciente o menguante, de cara y de costado!

La il·lustració és de Robin Westenhiser.

9.3.21

Subimos al tren de la lluvia y de la poesía / Pugem al tren de la pluja i la poesia

 

 

Març avança a bon pas, comportant-se meteorològicament com correspont a un mes que està a cavall de l'hivern i la primavera. Avança com un tren que va creuant diferents paisatges, con el tren de la pluja, que versifica Ana Romero:


El tren de la lluvia

(Ana Romero)


El tren de la lluvia
es de nubes gimoteando
de cielos desparramados
de soles con un turbante
despistado girasol.
El tren de la lluvia
se derrama por los bordes
de tan lleno se gotea
suena a truenos atronantes
vela-rayo
y un soplido que lo apaga
resplandor.

 La il·lustració és de María del Mar Fernández.

8.3.21

8 de març, poesia en lluita / 8 de Marzo, poesía en lucha

 


8 de març

(Carmè Cabús)


8 de març
en un dia solar
quan la lluita
és ardent i concisa,
un NO intern
que mai no es trencarà,
sobiranes
ens triem, i lliures.

No serem
un ésser auxiliar,
no admetrem
ni coaccions ni setges,
persistim
sens detura endavant
al camí
de la nostra conquesta.

*

Ocho de marzo

Amanece con pelo largo el día curvo de las mujeres,
¡Qué poco es un solo día, hermanas,
qué poco, para que el mundo acumule flores frente a
nuestras casas!
Desde la cuna donde nacimos hasta la tumba donde
dormiremos
-toda la atropellada ruta de nuestras vidas-
deberían pavimentar de flores para celebrarnos
(que no nos hagan como a la Princesa Diana que no vio, ni oyó
las floridas avenidas postradas de pena de Londres)
nosotras queremos ver y oler las flores.

Queremos flores de los que no se alegraron cuando
nacimos hembras
en vez de machos,
Queremos flores de los que nos cortaron el clítoris
y de los que nos vendaron los pies
Queremos flores de quienes no nos mandaron al colegio
para que cuidáramos a los
hermanos y ayudáramos en la cocina
Flores del que se metió en la cama de noche y nos tapó la
boca para violarnos mientras
nuestra madre dormía.
Queremos flores del que nos pagó menos por el trabajo
más pesado
y del que nos corrió cuando se dio cuenta que estábamos embarazadas
Queremos flores del que nos condenó a muerte
forzándonos a parir
a riesgo de nuestras vidas.
Queremos flores del que se protege del mal pensamiento
obligándonos al velo y a cubrirnos el cuerpo
del que nos prohíbe salir a la calle sin un hombre que nos
escolte.
Queremos flores de los que nos quemaron por brujas
y nos encerraron por locas
flores del que nos pega, del que se emborracha
del que se bebe irredento el pago de la comida del mes.
Queremos flores de las que intrigan y levantan falsos
flores de las que se ensañan contra sus hijas, sus madres y
sus nueras
y albergan ponzoña en su corazón para las de su mismo
género.

Tantas flores serían necesarias para secar los húmedos
pantanos
donde el agua de nuestros ojos se hace lodo;
arenas movedizas tragándonos y escupiéndonos,
de las que tenaces, una a una, resurgiremos.

Amanece con pelo largo el día curvo de las mujeres.
Queremos flores hoy. Cuanto nos corresponde.
El jardín del que nos expulsaron.

Il·lustració de Bryan Valenzuela.

7.3.21

Atles, poema de Mireia Calafell




Atles

Si fos només el pes del cel i de la terra
el que carrega la veïna del tercer,
potser els diumenges fins i tot la sentiríem
cantar mentre prepara el dinar
com cantes tu abans de tirar l'arròs
i comptar quants sereu si el gran no ve amb els fills.

Però és molt més el que carrega la veïna,
ho saps perquè has reconegut a l'ascensor
el grau de curvatura a les espatlles,
el pes d'allò que persisteix en tu com a petjada
i que en el seu clatell són dinosaures,
milers de dinosaures moribunds
que no moriran mai, mai no s'extigiran
perquè sempre hi ha algú que els alimenta.

Has assentit sense dubtar-ho quan t'ha dit
quin privilegi, oi, això de creure en meteorits?

La il·lustració és de Natalia Chachuj.

Un haiku... mirant el futur / Un haiku... mirando el futuro

 


La luna, la nieve,
y ahora a través de la llovizna
¡la luz de la mañana!

Per un futur millor per a tots, especialment per a les dones. Haiku d'Oku Michihiko (1755-1818) i il·lustració d'Amy Su.

6.3.21

Caperucita: cançó sobre el masclisme i la violència de génere

 

Il·lustració de Donya Maghsoudlou

Per aquest dissabte volem compartir amb vosaltres una cançò d'Ismael Serrano sobre la Caputxeta, amb una visió ben particular fent referència al masclisme i a la violència de génere. 


Caperucita


Caperucita sólo tiene dieciséis
primaveras sin flores, papá le dice: "Ven.
Caperucita eres joven y tienes que aprender
a ocuparte de la casa, que serás una mujer.

Para que seas buena esposa
y no envejezcas sola,
en la cama y la cocina has de saber
alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo,
que te atrapa tu destino,
que has de ser madre y esposa".
Y la pobre Caperucita llora.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una fría tarde Caperucita iba
a casa de su abuela a llevarle comida,
cuando se encontró con un lobo feroz.
Dime dónde vas niña, que te acompaño yo.

La muchacha se supo perdida.
Gritaba Caperucita
mientras la devoraba el lobo.
Bajo la falda del vestido
estallaron los dormidos
sueños que en la noche
la mantenían viva. Pobre Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una gris mañana Caperucita se casó,
vestida de blanco, bella como una flor.
Su marido, muy elegante, otro lobo feroz,
y su padre orgulloso lloraba de emoción.

Ahora cada noche el lobo la devora,
clava sus dientes, y llora
Caperucita mientras espera a que un aullido
le diga que el dormido animal despertó.
Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.

La cara de Caperucita alumbra una sonrisa
mientras mece una cuna. En ella está una niña,
quizás futura oveja para un lobo feroz,
a no ser que afortunada la rescate tu amor.

Caperucita la arrulla contra el pecho
y un murmullo lento, lleno
de esperanza y vida,
canta Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad.

Quiero volar".