Pescadores
Hay un pueblo esquimal
en el que todos saben pescar
en los sueños. Desde niños
aprenden a hacerlo. Al principio
despiertan y traen en las manos
piedras, botones, algas.
Cuando al fin lo dominan se hunden
en las aguas heladas y salen
con sombrillas, botas nuevas, extraños
instrumentos de cuerda.
La il·lustració és d'Anna Bazhenova.
El 30 de gener es celebra, des de 1964 (any de la mort de Mahatma Ganghi), el Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) arreu del món. L’objectiu d’aquesta diada és promoure la cultura de la pau, la no-violència i la resolució pacífica dels conflictes entre els infants i joves.
Des d'aquest raconet poètic ho volem celebrar amb poesia per la pau, per a xiquets i joves, en castellà i català.
Quiet, cor meu
(Johannes Robert Becher)
Dorm, fill meu, tot era broma.
Els fusells no anaven carregats.
El pare ha sortit amb ells a nedar.
No fan mal a ningú.
Dorm, fill meu, tot era un somni
El pare ni tan soIs ha cridat.
Homes bons l'aguantaven.
No ha fet més que una tombarella.
El pare tornarà aviat.
Ha anat al prat a caçar papallones.
N'ha caçada una de molt bonica per a tu.
Quan seràs gran et diré
el que va passar, per què el pare no hi és.
Aleshores, fill meu, vull que estiguis ben quiet...
Quiet, cor meu, ben quiet, fill meu!
*
Hay muchas maneras de matar
(Bertolt Brecht)
Hay muchas maneras de matar.
Pueden meterte un cuchillo en el vientre.
Quitarte el pan.
No curarte de una enfermedad.
Meterte en una mala vivienda.
Empujarte hasta el suicidio.
Torturarte hasta la muerte por medio del trabajo.
Llevarte a la guerra, etc...
Sólo pocas de estas cosas están prohibidas en nuestro Estado.
*
El poblet
(Apel.les Mestres)
...
Ja emboca el carrer major
la llorda corrua armada;
l'infant obre més els ulls
i més gran la boca bada.
No sap pas, allò que veu,
si són homes o fantasmes,
o soldats de plom gegants
que en somni ha vist tal vegada.
D'un salt engamba el portal
i al bell mig del carrer es planta,
mira fit els invasors
i l'escopeta els encara.
El general no ha rigut;
el marrec no li ha fet gràcia.
I així parla al comandant
que a la vora d'ell cavalca:
"Avui és un mamadits
i l'escopeta és de canya;
demà serà un home fet,
destre en el maneig de l'arma.
El fusell serà d'acer,
i hi encaixarà una bala;
lo que ara fa per jugar,
demà ho farà per venjança."
El comandant crida: "¡Foc!"
Quatre fusells se disparen,
i el noiet cau desplomat,
traspassat per quatre bales.
I per damunt del seu cos
passa la riuada humana.
Són mils i mils, i més mils,
tot un exèrcit en massa.
*
Poema al NO
(Gloria Fuertes)
No a la tristeza.
No al dolor.
No a la pereza.
No a la usura.
No a la envidia.
No a la incultura.
No a la violencia.
No a la injusticia.
No a la guerra.
Sí a la paz.
Sí a la alegría.
Sí a la amistad.
*
Nadie está solo
(José Agustín Goytisolo)
En este mismo instante
hay un hombre que sufre,
un hombre torturado
tan sólo por amar
la libertad. Ignoro
dónde vive, qué lengua
habla, de qué color
tiene la piel, cómo
se llama, pero
en este mismo instante,
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema,
ese hombre existe, grita,
se puede oír su llanto
de animal acosado,
mientras muerde sus labios
para no denunciar
a los amigos. ¿Oyes?
Un hombre solo
grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados.
La il·lustració és de Lana Shislovskaya Wynne.
La llibertat és
el tirant d'una samarreta que du l'altre,
és la tecla del portàtil que prem l'altre,
és el mòbil de l'altre.
Els ulls dels altres, el cor dels altres.
Potser hi ha algú que pensa
que llibertat és a la mà,
la mà que se li escapa
i a tu et crema la pell i l'endemà.
Llibertat és una barca
que t’espera al port de mar
i és alçar-se i pronunciar-se,
poder escollir a qui estimar.
Llibertat és dir la teva,
romandre en aquesta gleva
on tu hi sents la llibertat.
Lliure és haver estat valenta
i denunciar la violència
que et prohibia fer un sol pas.
La il·lustració és de Bo Bartlett.
Estem finalitzant gener, el primer mes de l'any. Encara ens resten onze mesos de singladura pel 2022 i anem a omplir-los de poesia. Comencem per un poema de Gianni Rodari en el que dedica uns versos per a cada mes de l'any.
Us desitgem un poètic, alegre, dolç i bonic caminar pel 2022.
Los doce meses
Enero, mes de enero,
qué feliz es el día primero
hecho solo de esperanza:
vive mucho quien con ella avanza.
Febrero viene las vides a podar
con dedos entumecidos de cortar:
va sin guantes y tiene sabañones
y un agujero en los zapatones.
Marzo loco y de corazón contento
se despierta una mañana de viento.
Llega esa noche la golondrina primera
con el expreso de primavera.
Junio, en cambio, es segador;
el heno desprende un dulce olor,
a lo alto, a lo alto la alondra vuela,
nuestro bedel cierra la escuela.
Julio siega el rubio trigo,
la mano cansada, el corazón festivo.
Canta el cuco entre las ramas:
hay quien trabaja y nada gana.
Agosto sacude el trigo en la era,
hincha los sacos, llena la fanega:
con la de harina que el mundo tendrá,
¿un poco de pan para todos no habrá?
Septiembre septembrino
madura la uva y se hace el vino,
madura la uva de moscatel:
¡colegial, prepara el papel!
Octubre, gran sembrador:
en la tierra la semilla sueña la flor,
bajo tierra el brote oscuro sabe ya
que el sol mañana lo calentará.
En el bosque noviembre leñador
se adentra solo entre el verdor,
y la última hoja de un árbol sin tacha
cae con el primer golpe del hacha.
Llega diciembre suave y leve,
hay peleas de bolas de nieve:
el muñeco se derrumba en la tierra
¡y así cae el que desea la guerra!
Les il·lustracions són d'Elichkata.
De vegades la pau
(Raimon)
De vegades la pau
no és més que por:
por de tu, por de mi,
por dels homes que no volem la nit.
De vegades la pau
no és més que por.
De vegades la pau
fa gust de mort.
Dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau fa gust de mort.
De vegades la pau
és com un desert
sense veus ni arbres,
com un buit immens on moren els homes.
De vegades la pau
és un desert.
De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir.
De vegades la pau.
De vegades la pau
no és més que això:
una buida paraula
per a no dir res.
De vegades la pau.
De vegades la pau
fa molt més mal;
de vegades la pau
fa molt més mal.
De vegades la pau.
La il·lustració és de Dean Stuart.
Poejocs és una proposta que ens fan des del Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, per a jugar amb la poesia els xiquets i xiquetes. El recull de poemes i el suggeriments didàctics estan a càrrec de Maria Rosa Roig Rodríguez i podem llegir-ho on line gratuitament.
L'objectiu d'aquesta publicació queda patent en les primeres paraules del llibre:
ABANS DE COMENÇAR
El professorat d’educació primària és conscient de la importància del treball de llengua a l’escola i de la preocupació gairebé generalitzada per l’adequada adquisició d’eines i habilitats com l’expressió i la comprensió orals, la lectura, l’escriptura, la creativitat, etc.
El llenguatge és, sens dubte, l’eix fonamental de tots els aprenentatges i ocupa una gran part de la tasca diària a les aules. Hi ha cap dia en què no es treballi el llenguatge? Hi ha cap moment en què no s’utilitzi?
En canvi, si plantejàssim aquestes preguntes respecte de l’educació literària o, concretament, respecte del tractament de la poesia a l’escola, podríem observar que, enmolts de casos, a l’educació primària aquest gènere hi és present només d’una manera puntual i asistemàtica.
Un dels aspectes que pot desanimar el professorat de primària a l’hora de treballar la poesia és que el seu ensenyament s’ha reduït en moltes ocasions a l’estudi de les característiques i l’estructura del text, amb la consegüent manca d’interès de l’alumnat com a resposta. I és que, així com l’ensenyament de la lectura i l’escriptura no es pot limitar a l’adquisició de destreses per a la descodificació de signes, l’apropament a la poesia no es pot circumscriure a l’estudi de l’estructura, la mètrica, el tipus de rima, etc.
La poesia és poc habitual en moltes aules de primària i inexistent a la gran majoria de biblioteques familiars de l’alumnat. Tampoc no es representen ni se senten poemes en els mitjans de comunicació, ni s’inclouen, ara per ara, en les programacions per a infants.
Per tant, si l’escola, en la seva funció compensatòria, ha d’apropar l’alumnat als aspectes culturals que l’entorn quotidià no li aporta, necessàriament haurem d’obrir les portes i finestres de les aules i permetre l’entrada a l’oratge poètic. Alenarem sense pors, escoltarem, parlarem, recitarem, jugarem, crearem... i ho farem plegats, així la tasca serà un veritable camí de roses (...).
Com sempre us diem, aquestes son unes propostes que ens donen pistes per a jugar amb la poesia en l'aul,a però vosaltres -estic segura- se'n podreu inventar moltes més (...)
Barcarola
(Mateu Obrador)
Trescant la mar salada
va el pescador,
al compàs de les ones
canta cançons.
El mariner cantava
cançons d’amor
i una veu responia
del mig del fons.
—Mariner de la barca,
que vas cantant,
jo som la donzelleta
dels ullets blaus.
Mariner, vine, vine,
lleuger nedant!
Amor jo et donaria
si vols baixar.
—Donzella de les aigües,
ton cant és dolç,
tu d’esperança ets l’àngel
que tant enyor.—
I cantant se n’anava
del mar al fons
i en els braços moria
del dolç amor.
Poetes ja clàssics com Ponç Pons, Marc Granell, Mateu Obrador, Pere Gomila, Andreu Vidal, Òscar Bagur, Joan Brossa, Silvia Pons, Bernat Vidal i Tomàs, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Joana Raspall, Gumersind Riera, Pere Quart, Miquel Forteza, Josep Carner, etc. es donen a conèixer jugant amb la poesia.
Doneu-li una ullada! Estic segura que us interessarà.
Polls venturers
(Maria Antonia Salvà)
La llocada venturera
ja pastura fent piu-piu,
i els pollets sense barrera
s’encalcen per la carrera
com si fossin d’argent viu.
Són agradosos
i vivarrons,
rossets, sedosos,
i tremolosos
i petitons.
Pertot se fiquen,
graten i piquen
d’aquí i d’allà;
quan els esmiquen
molles de pa,
la lloca els crida
i, engelosida,
si qualcú els toca
pega envestida...
Que si la lloca
no em digués res,
jo bé els prendria
i els besaria
de tres en tres.
Són tan sedosos,
tan petitons,
tan agradosos
i tremolosos
i vivarrons!...
Il·lustracions de Tania Yakunova.
Hui anem a recomanar-vos dos llibres on els animals viuen la poesia, fins al punt de convertir-se en poetes. Ambdós llibres són de l'editorial Hiperión, dins de la seua col·lecció de poesia infantil, Ajónjoli.
El primer d'ells és La lagartija poeta, de Paula Casals, autora també de les il·lustracions. El poemari ens presenta una sèrie de històries, contades en la seua majoria amb versos breus, de rima consonant i amb molt bon ritme, que fàcilment apleguen al món infantil, amagant entre les seues línies interessants missatges.
Us fiquem un tastet, un poemeta que ens parla del Ratón Pérez:
Anem a començar la setmana amb un idílic romanç entre la lluna i el sol, la llum i la foscor, el fred i el calor.
Romance de la noche
La noche tenía frío
y se fue al Sol con la queja.
El Sol, que es buena persona,
le dijo: “Pues ten paciencia,
y te haré yo una toquilla
toda de linda calceta.
Las agujas, las del tiempo;
los dedos, mis rayos sean;
la lana, un hilo de luz;
y la Luna, la madeja.
Allí donde caiga un nudo
he de poner una estrella”.
El Sol cumplió su palabra.
Cuando terminó de hacerla,
la noche quedó asombrada
de toquilla tan espléndida.
Al echársela a los hombros,
la noche, que es friolera,
seguía teniendo frío,
pero al mirarse, por verla,
en el espejo del mar,
se quedó tan satisfecha
luciendo sobre la espalda
una toquilla de estrellas,
que se aguantó todo el frío
con tal de ir tan peripuesta;
y, como es agradecida,
se fue a ver al Sol, dispuesta
a dar las gracias, muy fina,
por aquella gentileza.
Pero nunca se encontraban
sobre la celeste cresta,
porque cuando el Sol subía,
ella bajaba la cuesta.
Hasta que gritando fuerte,
a través de toda la esfera,
Ella dijo: “¡Gracias, rubio!”
Y él dijo: “¡A tus pies, morena!”.
La il·lustració és de Daniela Ovtcharov.
El fred i el gel no es queden al cel, aquest és un dels refranys sobre l'hivern que podem trobar en aquest blog. El fred, la neu, la pluja, el vent, la boira, el mesos d´hivern. Tot un grapat de refranys que la paremiologia ha anat arreplegant i que formen part del nostre folklore (que cal no perdre).
A l'hivern, dia i solet; lluna i nit, quan no fa fred.
La il·lustració és de Ramona Kaulitzki.
Hui us volem recomanar un llibre de poesia infantil que us encantarà: Álbum de familia, d'Alejandro Pedregosa, poeta granadí, i amb fantàstiques il·lustracions de Carole Hénaff, editat per Kalandraka. Cal dir que aquest llibre va ser guardonat amb el XIII Premio Ciudad de Orihuela de Poesía para Niñas y Niños, 2020 (el que li dona un aval de qualitat, doncs aquest premi és un del més importants dins de l'àmbit de la poesia infantil i juvenil).
Tot el poemari és un cant a la diversitat cultural, etnogràfica i social, a la convivència. Ens presenta una família que representa a la gran família que és la humanitat, on cadascun dels seus membres pertany a un lloc diferent. El pare és nicaragüenc, la mare ve de Jamaica, l'avi és de Bagdad, Japó és la procedència de l'avia, el tio ve de Turquia i tenen una cosina de Burkina Faso, la neta és escocesa i el net de Portugal. Per mig dels poemes podem conèixer d'on i cóm són, quins són els seus treballs, que és el que somien i quines són les seues esperances, a cavall entre el seu món d'origen i el lloc on ara viuen. El llibre està dividit en tres parts: Mapa mundi, Los trabajos y los días, Shhhhh, silencio, se sueña.
Un llibre que tracta la migració humana amb una visió entre el passat, el present i el futur, d'una forma lírica i emotiva. Preciós i molt recomanable. La proposta il·lustrada que acompanya als versos, de Carole Hénaff, senzilla i acolorida, és molt encertada.
Us fiquem un tastet del llibre. Hem agafat l'avi com a protagonista dels versos:
La barba del abuelo es blanca,
igual que la mentira de una mariposa.
Cuando el abuelo dice "buenos días",
su barba se levanta y rasca
la barriga del aire.
Cuando dice "muchas gracias",
la barba se inclina y roza
las primeras amapolas.
Cuando alguien le pregunta:
"¿De dónde vienes, abuelo?".
El responde: "Es Damasco
la ciudad más hermosa
de la Tierra"
*
"A la derecha, a la derecha",
dice el abuelo mientras gira su brazo
con la fuerza de un ventilador acatarrado.
"Para atrás, para atrás", dice luego.
El abuelo es el sultán del aparcamiento.
Sobre los coches, el sol
crea espejismos y oasis
de otros tiempos.
En el bolsillo del abuelo,
las monedas
son ranitas que cantan
una vieja canción
casi olvidada.
*
Tiene el abuelo enroscada
en la pata de la cama
una serpiente larga
y dorada
como un verano infantil.
Cuando el abuelo duerme,
la serpiente se acurruca en su barriga
y le silba -azul y verde- la canción
que suena en todos los desiertos.
La barriga del abuelo
sube y baja, sube y baja,
con el ritmo de los sueños,
y se mueve -silenciosa-
como aquella duna ardiente
donde ambos se encontraron
por primera vez.
T'estimo
(Guida Alzina)
T'estimo, saps? T'estimo.
Així, senzillament i clarament,
sense embolics, ni frases discursives,
ni fórmules buscades, persistents.
A tu, t'ho dic encara que no em sentis;
a tu, que sempre escoltes el que dic;
a tu, que ets lluny i et parla el meu silenci,
o que ets a prop i entens el meu sentit.
És veritat encara que no ho creguis:
sento neguit després de dir aquest mot
perquè és un mot que no prodigo gaire,
però el tinc viu... Jo visc sols per l'amor.
I sabent que així ho sento, no t'ofenguis:
estimo el cel, el vent, la mar,
aquell infant que passa amb un somriure,
l'aurora neta, el roser blanc,
aquell record que guardo a les entranyes
i la memòria dels qui han marxat
aquell que m'ha entrat dintre la muralla,
a tu que poc t'ho penses
a tu i a tu que no us ho diré mai.
T'estimo, saps? T'estimo.
I sense dir res més, passo endavant.
La il·lustració és de Michael Parkes.
