Poemes per al Dia Escolar de la No-Violència i la Pau / Poemas para el Día Escolar de la No-Violencia y la Paz

 El 30 de gener es celebra, des de 1964 (any de la mort de Mahatma Ganghi), el Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) arreu del món. L’objectiu d’aquesta diada és promoure la cultura de la pau, la no-violència i la resolució pacífica dels conflictes entre els infants i joves.

Des d'aquest raconet poètic ho volem celebrar amb poesia per la pau, per a xiquets i joves, en castellà i català.

Quiet, cor meu
(Johannes Robert Becher)

Dorm, fill meu, tot era broma.
Els fusells no anaven carregats.
El pare ha sortit amb ells a nedar.
No fan mal a ningú.

Dorm, fill meu, tot era un somni
El pare ni tan soIs ha cridat.
Homes bons l'aguantaven.
No ha fet més que una tombarella.

El pare tornarà aviat.
Ha anat al prat a caçar papallones.
N'ha caçada una de molt bonica per a tu.

Quan seràs gran et diré
el que va passar, per què el pare no hi és.
Aleshores, fill meu, vull que estiguis ben quiet...

Quiet, cor meu, ben quiet, fill meu!

 *

Hay muchas maneras de matar
(Bertolt Brecht)

Hay muchas maneras de matar.
Pueden meterte un cuchillo en el vientre.
Quitarte el pan.
No curarte de una enfermedad.
Meterte en una mala vivienda.
Empujarte hasta el suicidio.
Torturarte hasta la muerte por medio del trabajo.
Llevarte a la guerra, etc...
Sólo pocas de estas cosas están prohibidas en nuestro Estado.

*

El poblet
(Apel.les Mestres)

 ...

Ja emboca el carrer major
la llorda corrua armada;
l'infant obre més els ulls
i més gran la boca bada.
No sap pas, allò que veu,
si són homes o fantasmes,
o soldats de plom gegants
que en somni ha vist tal vegada.
D'un salt engamba el portal
i al bell mig del carrer es planta,
mira fit els invasors
i l'escopeta els encara.
El general no ha rigut;
el marrec no li ha fet gràcia.
I així parla al comandant
que a la vora d'ell cavalca:
"Avui és un mamadits
i l'escopeta és de canya;
demà serà un home fet,
destre en el maneig de l'arma.
El fusell serà d'acer,
i hi encaixarà una bala;
lo que ara fa per jugar,
demà ho farà per venjança."
El comandant crida: "¡Foc!"
Quatre fusells se disparen,
i el noiet cau desplomat,
traspassat per quatre bales.
I per damunt del seu cos
passa la riuada humana.
Són mils i mils, i més mils,
tot un exèrcit en massa.

*

Poema al NO

(Gloria Fuertes)

No a la tristeza.
No al dolor.
No a la pereza.
No a la usura.
No a la envidia.
No a la incultura.
No a la violencia.
No a la injusticia.
No a la guerra.
Sí a la paz.
Sí a la alegría.
Sí a la amistad.

*

Nadie está solo
(José Agustín Goytisolo)

En este mismo instante
hay un hombre que sufre,
un hombre torturado
tan sólo por amar
la libertad. Ignoro
dónde vive, qué lengua
habla, de qué color
tiene la piel, cómo
se llama, pero
en este mismo instante,
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema,
ese hombre existe, grita,
se puede oír su llanto
de animal acosado,
mientras muerde sus labios
para no denunciar
a los amigos. ¿Oyes?
Un hombre solo
grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados.

 

La il·lustració és de Lana Shislovskaya Wynne.

An die Nachgeborenen, de Bertolt Brecht / Als nascuts després, de Bertolt Brecht, muntatge amb vídeo

«An die Nachgeborenen», de Bertolt Brecht from blocsdelletres on Vimeo.

En els temps que corren cal tenir ben a la mà la poesia, que ens ajuda a reconèixer en paraules allò que sentim i que de vegades no sabem com expressar.

An die Nachgeborenen

(Bertolt Brecht) 

I
Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!
Das arglose Wort ist töricht. Eine glatte Stirn
Deutet auf Unempfindlichkeit hin. Der Lachende
Hat die furchtbare Nachricht
Nur noch nicht empfangen.

Was sind das für Zeiten, wo
Ein Gespräch über Bäume fast ein Verbrechen ist
Weil es ein Schweigen über so viele Untaten einschließt!
Der dort ruhig über die Straße geht
Ist wohl nicht mehr erreichbar für seine Freunde
Die in Not sind?

Es ist wahr: Ich verdiene nur noch meinen Unterhalt
Aber glaubt mir: das ist nur ein Zufall. Nichts
Von dem, was ich tue, berechtigt mich dazu, mich sattzuessen.
Zufällig bin ich verschont. (Wenn mein Glück aussetzt, bin ich verloren.)

Man sagt mir: Iss und trink du! Sei froh, dass du hast!
Aber wie kann ich essen und trinken, wenn
Ich dem Hungernden entreiße, was ich esse, und
Mein Glas Wasser einem Verdursteten fehlt?
Und doch esse und trinke ich.

Ich wäre gerne auch weise.
In den alten Büchern steht, was weise ist:
Sich aus dem Streit der Welt halten und die kurze Zeit
Ohne Furcht verbringen
Auch ohne Gewalt auskommen
Böses mit Gutem vergelten
Seine Wünsche nicht erfüllen, sondern vergessen
Gilt für weise.
Alles das kann ich nicht:
Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!


II

In die Städte kam ich zur Zeit der Unordnung
Als da Hunger herrschte.
Unter die Menschen kam ich zu der Zeit des Aufruhrs
Und ich empörte mich mit ihnen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Mein Essen aß ich zwischen den Schlachten
Schlafen legte ich mich unter die Mörder
Der Liebe pflegte ich achtlos
Und die Natur sah ich ohne Geduld.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Die Straßen führten in den Sumpf zu meiner Zeit.
Die Sprache verriet mich dem Schlächter.
Ich vermochte nur wenig. Aber die Herrschenden
Saßen ohne mich sicherer, das hoffte ich.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Die Kräfte waren gering. Das Ziel
Lag in großer Ferne
Es war deutlich sichtbar, wenn auch für mich
Kaum zu erreichen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.


III

Ihr, die ihr auftauchen werdet aus der Flut
In der wir untergegangen sind
Gedenkt
Wenn ihr von unseren Schwächen sprecht
Auch der finsteren Zeit
Der ihr entronnen seid.

Gingen wir doch, öfter als die Schuhe die Länder wechselnd
Durch die Kriege der Klassen, verzweifelt
Wenn da nur Unrecht war und keine Empörung.

Dabei wissen wir doch:
Auch der Hass gegen die Niedrigkeit
Verzerrt die Züge.
Auch der Zorn über das Unrecht
Macht die Stimme heiser. Ach, wir
Die wir den Boden bereiten wollten für Freundlichkeit
Konnten selber nicht freundlich sein.

Ihr aber, wenn es soweit sein wird
Dass der Mensch dem Menschen ein Helfer ist
Gedenkt unsrer
Mit Nachsicht.

--------------------------

Als nascuts després
(Bertolt Brecht) 
Versió catalana de Feliu Formosa
Muntatge vídeo: Josep Porcar

I
Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d'arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n'he sortit (però si la sort em deixa estic Perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra't de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d'aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
0 apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!


II

Vaig arribar a les ciutats a l'hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l'hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
I m'ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l'amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m'ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.


III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l'odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l'amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l'hora
Que l'home esdevindrà un ajut de l'home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

La cruzada de los niños, àlbum poètic il·lustrat

La cruzada de los niños és un llarg poema narratiu de Bertolt Brecht en el que ens conta l'aventura i la penúria que varen passar un grup de xiquets alemanys, polacs i jueus que, fugint de la II Guerra Mundial, van anar ajuntant-se en un poblet derruit de Polònia. Un poema dur i que cal conèixer.

Ara tenim l'oportunitat de poder llegir-lo i difondre'l entre els xiquets i joves, amb un preciós àlbum il·lustrat poètic que acaba d'editar El Jinete Azul. Les meravelloses il·lustracions de Carme Solé Vendrell donen vivacitat als versos i ajuden, encara més, a prendre consciència dels horrors que produeix la guerra, encara més entre els xiquets. Un poema que denúncia les situacions bèl·liques i les seues conseqüències. Un poema que, malgrat el pas del temps, té plena vigència als nostres dies i en diferents indrets del món. Un poema que ens ajuda a reflexionar sobre la violència militar i les guerres i ens porta, com no, a defendre dia a dia la PAU.

En Polonia, en el año treinta y nueve,
se libró una batalla muy sangrienta
que convirtió en ruinas y desiertos
las ciudades y aldeas.

Allí perdió la hermana al hermano
y la mujer al marido soldado.
Y, entre fuego y escombros, a sus padres
los hijos no encontraron.

No llegaba ya nada de Polonia.
Ni noticias ni cartas.
Pero una extraña historia, en los países
del Este circulaba.

La contaban en una gran ciudad,
y al contarlo nevaba.
Hablaba de unos niños que, en Polonia
partieron en cruzada.

Por los caminos, en rebaño hambriento,
los niños avanzaban.
Se les iban uniendo muchos otros
al cruzar las aldeas bombardeadas.

De batallas y negras pesadillas
querían escapar
para llegar, al fin,
a algún país en el que hubiera paz.

Había, entre ellos, un pequeño jefe
que los organizó.
Pero ignoraba cuál era el camino,
y ésta era su gran preocupación.

Una niña de once años era
para un niño de cuatro la mamá:
le daba todo lo que da una madre,
mas no tierra de paz.

Un pequeno judío iba en el grupo.
Eran de terciopelo sus solapas
y al pan más blanco estaba acostumbrado.
Y, sin embargo, todo lo aguantaba.
Más tarde se sumaron dos hermanos,
y ambos eran muy buenos estrategas
para ocupar las chozas que en el campo
los campesinos cuando llueve dejan.

También había un niño muy delgado
y pálido que siempre estaba aparte.
Tenía una gran culpa sobre sí:
la de venir de una embajada nazi.

Y un músico, además, que en una tienda
volada había encontrado un buen tambor.
Tocarlo les hubiera delatado,
y el niño músico se resignó.

Y hasta un perro llevaban que, al cogerle,
se disponían a sacrificar.
Pero ninguno se atrevía a hacerlo,
y ahora tenían una boca más.

También había una escuela
y en ella un maestrito elemental.
La pizarra era un tanque destrozado
donde aprendían la palabra «paz».

Y, al fin, hubo un concierto entre el estruendo
de un arroyo invernal.
Pudo tocar el niño su tambor
pero no le pudieron escuchar.

No faltó ni siquiera un gran amor:
quince años el galán, doce la amada.
En una vieja choza destruida,
la niña el pelo de su amor peinaba.

Pero el amor no pudo resistir
los fríos que vinieron:
¿cómo pueden crecer los arbolillos
bajo toda la nieve del invierno?

Hubo incluso una guerra
cuando con otro grupo se encontraron.
Pero viendo en seguida que era absurda,
la guerra terminaron.

Cuando era más reñida la contienda
que en tornó á una garita sostenían,
una de las dos partes
se quedó sin comida.

Al saberlo la otra, decidieron
un saco de patatas enviar
al enemigo, porque sin comer
nadie puede luchar.

A la luz de dos velas
un juicio celebraron.
Y, tras audiencia larga y complicada,
el juez fue condenado.

Hubo un entierro, en fin: el de aquel niño
que tenía en el cuello terciopelo.
Dos alemanes junto a dos polacos
enterraron su cuerpo.

No faltaban la fe ni la esperanza,
pero sí les faltaba carne y pan.
Quien les negó su amparo y fue robado
después, nada les puede reprochar.

Mas nadie acuse al pobre que a su mesa
no los hizo sentar.
Para cincuenta niños hace falta
mucha harina: no basta la bondad.

Si se presentan dos, o incluso tres,
es fácil que cualquiera los atienda.
Mas cuando llegan niños en tropel
las puertas se les cierran.

En una hacienda destruida, harina
hallaron en pequeña cantidad.
Una niña en mandil, de once años,
durante siete horas coció pan.

Amasaron la masa largamente,
la leña, bien cortada, ardía bien,
pero el pan no subió
porque ninguno lo sabía cocer.

Decidieron marchar,
buscando sol, al Sur. El Sur
es donde a mediodía todo
está lleno de luz.

A un soldado encontraron
herido en un pinar.
Siete días cuidándole, y pensaban:
«Él nos podrá orientar.»

Mas el soldado dijo: «¡A Bilgoray!»
Debía de tener
mucha fiebre: murió al día siguiente.
Le enterraron también.

Y los indicadores que encontraban
la nieve apenas los dejaba ver.
Pero ya no indicaban el camino,
todos estaban puestos al revés.

Aunque no se trataba de una broma:
sólo era una medida militar.
Buscaron y buscaron Bilgoray,
mas nunca la pudieron encontrar.

Se reunieron todos con el jefe,
confiados en él.
Miró el blanco horizonte y señaló:
«Por allí debe ser.»

Vieron fuego una noche:
decidieron seguir sin acercarse.
Pasaron tanques, otra vez, muy cerca,
pero iban hombres dentro de los tanques.

Al fin, un día, a una ciudad llegaron,
y dieron un rodeo.
Caminaron tan sólo por la noche
hasta que la perdieron.

Por lo que fue el sureste de Polonia,
bajo una gran tormenta, entre la nieve,
de los cincuenta niños
las noticias se pierden.

Con los ojos cerrados,
dentro de mí los veo cómo vagan
de una casa en ruinas
a otra bombardeada.

Por encima de ellos, entre nubes,
caravanas inmensas
penosamente avanzan contra el viento,
y, sin patria ni meta,

van buscando un país donde haya paz,
sin incendios ni truenos,
tan diferente a aquel de donde vienen.
Y, unidas, forman un cortejo inmenso.

Y, al caer el ocaso, ya sus caras
no parecen iguales.
Ahora veo caras de otros niños:
españoles, franceses, orientales...

Y en aquel mes de enero,
en Polonia encontraron
un pobre perro flaco
que llevaba un cartel de cartón al cuello atado.

Decía: «Socorrednos.
Perdimos el camino.
Este perro os traerá.
Somos cincuenta y cinco.

Si no podéis venir,
dejadle continuar.
No le matéis. Sólo el
conoce este lugar.»

Era letra de niño
y campesinos quienes la leyeron.
Ha pasado año y medio desde entonces.
Desde que hallaron, muerto de hambre, un perro.

Open publication - Free publishing - More el jinete azul

El poema de la semana: difonent la poesia des de l'institut

Llegint poesia a casa i a l'intitut

Per a difondre entre els alumnes la lectura de poesia cal començar pel professorat. Difícilment difonem allò que ignorem o no ens agrada. Per això ens sembla interessant, original i molt pedagògica, la iniciativa del IES Blas Infante (Córdoba) de publicar al seu taulell d'anuncis, cada setmana, un poema que és triat per algun membre de la comunitat educativa.

Cada setmana la tria és diferent i la varietat està assegurada. Però, a més, ho comparteixen amb tots els internautes, doncs hi tenen un blog, El poema de la setmana, on podem anar llegint-los i assabentar-se de qui i per què s'ha triat el poema. Professors, alumnes, pares... tots poden enviar el seu poema. Estic segura que des de que estan portant endavant aquesta animació lectora a l'institut es llig més poesia.

I es que, de vegades, són les activitats més senzilles les que fomenten la lectura: tan sols, un poema a la setmana -però al seu darrere hi ha tanta intencionalitat pedagògica i tanta poesia!-. Els felicitem públicament per aquesta iniciativa.

D'aquest lloc hem copiat un poema de Bertolt Bretch:

Loa del estudio
(Bertolt Bretch)

¡Estudia lo elemental!
Para aquellos
cuya hora ha llegado.
No es nunca demasiado tarde.
¡Estudia el "abc"! No basta, pero
estúdialo. ¡No te canses!
¡Empieza! ¡Tú tienes que saberlo todo!
Estás llamado a ser un dirigente.
¡Estudia, hombre en el asilo!
¡Estudia, hombre en la cárcel!
¡Estudia, mujer en la cocina!
¡Estudia, sexagenario!Estás llamado a ser un dirigente.
¡Asiste a la escuela, desamparado!
¡Persigue el saber, muerto de frío!
¡Empuña el libro, hambriento!
¡Es un arma!Estás llamado a ser un dirigente.
¡No temas preguntar, compañero!
¡No te dejes convencer!
¡Compruébalo tú mismo!
Lo que no sabes por ti,
no lo sabes.
Repasa la cuenta
tú tienes que pagarla.
Apunta con tu dedo a cada cosa
y pregunta: "Y esto ¿de qué?"
Estás llamado a ser un dirigente.

La paraula, arma del futur: Dia Escolar de la Pau i la No Violència

Shh!!! Silenci. Escoltem la pau. Hui és un dia tan especial que hem de fer festa, la festa de la pau.

La guerra que vendrá
 (Bertold Brecht)
 La guerra que vendrá
no es la primera. Hubo
otras guerras.
Al final de la última
hubo vencedores y vencidos.
Entre los vencidos, el pueblo llano
pasaba hambre. Entre los vencedores
el pueblo llano la pasaba también.
*
Hay que inventar utopías
(Lorena Guerra Nariño)

Hay que cubrir esta tierra
de nuevas palabras con sabor a sueños
retener el mundo en la palabra mundo
eternezar el árbol hay que decir "podemos"
para combatir la desesparanza;
hay que decir "tiene sentido"
para atravesar las sombras que opacan
cada nuevo intento;
hay que cazar segundos
para que el minutero del tiempo no nos pase en vano
y sembrar la paz a manos llenas
para romper esta guerra en mil pedazos.

La il·lustració és de María J. Barreiro (Sesé).

Bescanviem trets per versos

Humanisme contra la guerra, reflexió contra la violència, pau...; pau per damunt d'interesos econòmics, partidistes, ideològics, religiosos, lingüístics... Paraules per la pau de la mà de la poesia de Bertolt Brecht.

Bescanviem trets per versos, violència per diàleg. Que se n'enteren el poderosos, els que tenen la paella del món pel mànec. Per què no ens fan cas? Ho diem de debó. Som capaços d'omplir els magatzens militars de versos i no deixar cap espai per a les armes -aquestes que es reciclen com a ferralla-.

General, el teu tanc

(Bertolt Brecht)

General, el teu tanc és un vehicle poderós.

Pot abatre un bosc i masegar cent homes.

Però té un defecte:

Necessita un conductor.

General, el teu bombarder és potent.

Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant.

Però té un defecte:

Necessita un mecànic.

General, l'home és molt útil.
Pot volar i pot matar.

Però té un defecte:

Pot pensar.