Bon i poètic 2018 / Feliz y poético 2018

Feliç, bonic, alegre i poètic any 2018 -il·lustració de Sanches Art-

Bon any nou

(Jordi Abellan Deu)

I l’any nou de nou, rebem.

Fem vots de renovats propòsits,

repartim abraçades i bons desigs.

Engolim els grans de raïm.

A cada campanada, un per un.

Dotze hores, dotze mesos.

Any nou, vida nova! Proclamem.

Tan de bo! Si així restéssim,

i a tota nova albada donéssim

la benvinguda que a l’any atorguem.

Bon dia llençols, bon dia Sol.

Bon dia raspall de dents,

bon dia incògnita en suspens.

Diu el meu admirat Serrat:

“Hoy puede ser un gran día”.

Però no t’ho plantegis. Viu-lo.

Toca, olora, degusta, mira, escolta.

Que res és igual que ahir.

Menteixo. Sí hi ha una cosa:

Una nova aventura a fruir. 

Un brindis per 2018, per tots/es vosaltres i per la poesia!

La vida de les paraules o les paraules de la vida... formen poesia

La vida de les paraules

Escriure pel simple plaer de fer-ho.

Explicar allò que pel cap em passa,

que si passa algun motiu hi haurà.

Una dona, una situació,

una frase, una posta de sol.

Un gos amb mirada trista,

un íntim moment d’escalfor.

Què més dona si per dintre em mou

i de cop els dits troben un buit,

un espai que els cal que s’ompli.

Enyoren el bolígraf d’escriure.

El seu pes, el lliscar sobre el paper.

Quina importància té? Quin valor?

Cap potser. Potser tot.

Què pensarà de mi qui ho llegeixi?

Sabrà intuir el que ara sento?

Un cop escrites deixen de ser meves.

Com un fill que se’n va i viu per sí sol.

Amb cadascú es relacionarà distint,

i ja no compta el seu distant origen,

tan sols l’emoció que en algú desperti.

Bon viatge paraules enllaçades

amb més o menys fortuna.

Camí teniu per davant si algú us vol.

Jo aquí us deixo a la vostra sort,

que noves frases em demanen lloc. 

(Jordi Abellán Deu /  Irene Owens, il.)

Prebenda de poeta en el Dia de Sant Jordi

Prebenda de poeta

(Jordi Abellán Deu)  

Barcelona, vint-i-tres d’abril.

Llibres i roses vessen a les Rambles.

M’allunyo del, per a mi, mortal xivarri

cap a un santuari del llibre a la ciutat.

Arribo al mercat de Sant Antoni

tot adonant-me’n del meu error:

Avui no deu ser el llibre el tresor,

ho és, més que res, el mediàtic autor.

Tant fa. La zona està tranquil·la

i així sóc capaç de gaudir el passeig

amb la mirada alta que m’omple la vista

de façanes i balcons amb esperit d’artista.

Dues veus dolces em retornen a la terra

oferint-me entre somriures roses de paper.

“Emporti-se’n una que amb la seva ajuda

algunes boques estem mirant de satisfer.”

Sent aquest el motiu, per descomptat.

que malgrat no tinc a qui donar-li

aquesta rosa fingida tindrà més sentit

que una gran rosa freda de nevera.

Ossat, amb un gest li demano un petó.

Ella riu: “Ei! Aquest no era el tracte.

Bé doncs, i sí a canvi d’un poema

jo et pidolés aquest dolç favor?

Amb curiositat observa el llapis lliscar

deixant sobre el paper línies per desxifrar.

Poso punt i final i entrego la missiva.

Li veig els ulls resseguir els renglons.

En acabar em mira, somriu i s’apropa.

M’estampa un gran petó a la galta

i ens estrenyem en càlida abraçada.

I jo penso agraït: “Prebenda de poeta.

Que són les paraules, més que una rosa,

les que a una dona li roben el cor.”