26.1.15

La pau dels poemes


 La pau dels poemes

Vull la pau amb el vent
que no em dugui els crits
dels vius ni els silencis dels morts.

Vull la pau amb la pluja
que m’ha deixat sense camins
d’octubre, ara plens de salamandres
i incerteses.

Vull la pau amb el sol
que ha alliberat les ombres dels
balls de plors en la presó de la nit.

Vull la pau amb el llamp
que besa amb espurnes de foc
l’arbre del mig del bosc. Perquè aquest?
Sols perquè és viu? Ja no crec en el cel.

Vull la pau amb la dona
que em mossega els somnis amb llavis
pintats de cirera vora els joncs del riu
quan la lluna posa el vel a la tarda.

Vull la pau amb els records
per temps infinit i no oblidar
com reia la mare ni el tacte dels
seus dits als cabells fonent la por.

Vull la pau amb mi mateix
i no em trobo l’esguard, sols
em queden els mots vius dels poetes
que em recita quan tanco els ulls, la vida.

Cap comentari: