Invitación: de l'ombra a la llum amb poesia

 Deixem que les ombres surten a l'aire, canviem-les per llum, color i poesia.

Invitación

(Rafael Alberti)

Te invito, sombra, al aire.
Sombra de veinte siglos,
a la verdad del aire,
del aire, aire, aire.
Sombra que nunca sales
de tu cueva, y al mundo
no devolviste el silbo
que al nacer te dio el aire,
del aire, aire, aire.
Sombra sin luz, minera
por las profundidades
de veinte tumbas, veinte
siglos huecos sin aire,
del aire, aire, aire.
¡Sombra, a los picos, sombra,
de la verdad del aire,
del aire, aire, aire!

La il·lustració és de Julia Grigorieva.

Libro de Brun: àlbum poètic de Gonzalo García

Hui us volem recomanar un llibre adreçat a xiquetes i xiquets ja lectors i als adults amb ganes de llegir bona i imaginativa literatura. Libro de Brun està escrit per Gonzalo García -Darabuc-, amb il·lustracions de Mannfred Salmon i està editat per Librodenotas, dins de la seua col·lecció LIJ.

No és un poemari, però estem davant d'un text narratiu molt poètic. Tot el llibre gira al voltant del creixement i maduració emocional de Brun, una xiqueta que viu amb el seu pare en una zona rural i aprecia a Mirko, fill d'una família d'immigrants de l'est d'Europa. D'una forma molt original, ens presenta aquesta evolució al llarg de les estacions de l'any: les seues pors, fantasies, aficcions... la seua manera de viure i estimar, de relacionar-se i créixer, de plantar cara al món.

Un llibre molt bonic que podem descarregar-se gratuïtament, però millor aportar 1 euro per la descàrrega, així recolzem la llavor d'aquesta editorial. Si el volem tenir en suport paper cal entrar en Meubook. No se'l perdeu!

Color de novembre, poesia per a un mes tardorenc

Cada estació té els seus colors, que canvien mes a mes... tota una poètica dels colors i una estètica de la natura.

Color de novembre

(Josep Sebastià Pons)

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar a vespre deu tenir
una profunda morada.

Completem el poema amb la il·lustració d'Alexander Grishkevich.

Nanas contemporáneas. Contemporany lullabies: Canciones de ternura en tiempos de rencor

Un recopilatori de cançons de bressol contemporànies d'arreu compostes i/o interpretades en temps de crisis: Nanas contemporáneas: Canciones de ternura en tiempos de rencor, editat per K Industria Cultural

Són peces musicals on la tendresa va agafada de la mà amb una tensió difícilment definible amb les paraules. Però la bellesa s'amaga, també, entre la desesperació. 

Trobem 19 composicions d'artistes i músics com Loli y Manuel, María del Mar Bonet, Toti Soler i Robert Wyatt entre altres.

Estes són les cançons que podem trobar al disc:

1. L'inexorable pas del temps, Ramon Civit
2. Nacer, Fernando Mas
3. Christmas lullaby, Montserrat Figueras
4. La princesita de la caja de música quiere volar, Lea Shalom & Bohemia Camerata
5. La lluna, etc., Pascal Comelade
6. Cançó de bressol, Maria del Mar Bonet
7. My love, Marlango
8. Nacimiento, Esperanza Fernández
9. Un cuento para mi niño, Lole y Manuel
10. El noi de la mare, Toti Soler
11. El niño inseminado, Vainica Doble
12. La Teresita mira a la luna, Cathy Claret
13. My Love Goes With You, The Innocence Mission
14. Lullaby for Hamza, Robert Wyatt
15. Birdy, Velure
16. Un niño que llora en los montes de María, Petrona
17. Libre como el viento, Muchachito
18. Berta, Marc Parrot
19. Nana del amor amargo, Claustrofobia

Un CD molt recomanable.

En la vieja escuela: poesia de Carlos Marianidis

En la vieja escuela

(Carlos Marianidis)

Sonrisas perfumadas, caras tiernas,

bullicio de palomas y jilgueros

se corren a mi paso ante la puerta,

las frentes suaves y los ojos nuevos.

Entro como un extraño y toco apenas

el aula que abrigara tantos sueños.

En el patio hay rincones con ausencias

y el sol trae a mi mente otros recreos.

Ocho árboles altos me recuerdan

el día que entre varios compañeros

plantamos ocho ramas de morera.

—¡Los puse yo! —les digo a los pequeños,

que ríen todos juntos y aletean.

No me creen que he sido como ellos.

La il·lustració és de Mónica Carretero.

Una fiesta extravagante: cançó infantil de Marcelo Ribeiro

Hui se n'anem de festa... tothom a cantar i ballar!

Una fiesta extravagante

(Marcelo Ribeiro)

Don san Antonio invitó

a una fiesta extravagante

de escenario estaba el cielo

y las estrellas vigilantes.

Unas focas quisieron ir

y tambien los elefantes

detras de las jirafas

de polleras elegantes.

Nadie sabía el motivo

todos iban divertidos

bailando muy campantes.

Algunos gansos de frac

y los chanchos con turbante

de vestido las gallinas

y los patos con brillantes.

Una vaca iba de blusa,

oveja de sombrero y guantes

orquesta de grillos y ranas

y las cigarras cantantes.

Nadie sabía el motivo

todos iban divertidos

bailando muy campantes.

... el puercoespín

hablaban cosas importantes

con la serpiente que era corbata

de una tortuga gigante

entre los árboles se armó

treinta monos divagantes.

Don san Antonio chiflon

se hizo silencio al instante

justo cuando el sol salió

a toditos cautivó.

con su cono deslumbrante.

Así la vida estalló

san Antonio murmuró

esa era la causante.

Que la fiesta extravagante

una fiesta delirante

....

hasta que salga el sol brillante.

Podeu escoltar la cançó punxant ací. La il·lustració és de Tomislav Tomic.

En filereta: els xiquets creen poemes / En fila: los niños crean poemas

 En fila

(Consuelo Armijo)

Por la calle va un coche

que va detrás de otro coche,

que va detrás de otro coche,

que va detrás de otro coche,

que va detrás de otro coche,

que va detrás de otro coche,

que va detrás de otro coche,

que ya debe de estar en Perpignan.

Aquest model de poema és perfecte per començar a crear, els xiquets i xiquetes més menudets, els seus primers poemes. La seua estructura senzilla i repetitiva és fàcil de canviar i ens permet crear un nou poema. Us fiquem diversos exemples:

 En fila

Por la vía va un tren

que va detrás de otro tren,

que va detrás de otro tren,

que va detrás de otro tren,

que va detrás de otro tren,

que va detrás de otro tren,

que va detrás de otro tren,

que ya debe de estar en Perpignan.

En fila

Por el cielo va un avión

que va delante de otro avión,

que va delante de otro avión,

que va delante de otro avión,

que va delante de otro avión,

que va delante de otro avión,

que va delante de otro avión,

que está despegando de Perpignan.

En fila

Por el campo va una hormiga

que va delante de otra hormiga,

que va delante de otra hormiga,

que va delante de otra hormiga,

que va delante de otra hormiga,

que va delante de otra hormiga,

que va delante de otra hormiga,

que está muy cansada de trabajar.

Podem fer-ho també en català:

En fila

Pel mar va un vaixell

que va davant d'altre vaixell,

que va davant d'altre vaixell,

que va davant d'altre vaixell,

que va davant d'altre vaixell,

que va davant d'altre vaixell,

que va davant d'altre vaixell,

que ja està aplegant a Canadà.

En filereta

Per la biblioteca va un ratolí,

que va darrere d'un altre ratolí,

que va darrere d'un altre ratolí,

que va darrere d'un altre ratolí,

que va darrere d'un altre ratolí,

que va darrere d'un altre ratolí,

que va darrere d'un altre ratolí,

que està llegint al racó de la poesia.

En tirereta

Per la muntanya vola un olibà

que va davant d'altre olibà,

que va davant d'altre olibà,

que va davant d'altre olibà,

que va davant d'altre olibà,

que va davant d'altre olibà,

que va davant d'altre olibà,

que s'ha oblidat les ulleres al niu.

 Dona tan de joc i és tan fàcil crear un nou poema que suposem que la classe es pot omplir de poemetes, diferents, personals i originals. S'animeu a escriure'n? Ja ens conteu!

Les il·lustracions són de João Vaz de Carvalho.

Como una hoja en invierno: poesia d'amor

Como una hoja en invierno

(Eduardo Chirinos)

Mientras duermes mi mano

escribe sobre tu cuerpo

una palabra.

Y al escribirla tiemblas

como una hoja en el invierno.

Cuando despiertes mi mano

habrá borrado esa palabra.

Entonces será tuya.

La il·lustració és de Chalermphol Harnchakkham.

Ver llover: llibre de poesia infantil

Quan el cel plora surt la pluja. Hui us volem recomanar un deliciós llibre de poesia infantil sobre la pluja: Ver llover, de Germán Machado, amb il·lustracions de Fernando de la Iglesia, editat per Calibroscopio. Estem davant d'un àlbum poètic il·lustrat on versos i imatges són tot ú. Es juga amb el plugim i els colors en una espècie d'escala que puja els graons amb els que la pluja es presenta i als que els xiquets, joves i adults, traslladen els estats d'ànim i emocions que la pluja es provoca.

Un llibre per llegir i rellegir, amb pluja i amb sol, per descobrir noves harmonies cada vegada que el llegim. Una preciositat de llibre, fantàstic per a regalar i autorregalar-se. Us fiquem un tastet:

Piensas que hoy llueve contra vos,

que esta llovizna es contra vos, 

porque te quedas sin el paseo prometido.

Llueve de verdad,

llueve fuerte, 

diluvia.

Llueve porque imaginas que llueve.

Bajo las sábanas y las frazadas,

con los ojos cerrados,

acabas de inventar la lluvia

*

Aquí es invierno.

Pasa un niño descalzo

caminando por la calle.

El cielo está llorando de frío.

Bajas la cabeza,

miras tus zapatos

y agregas una lágrima a la lluvia.

Cuando pitos flautas, cuando flautas pitos

La fortuna es reparteix d'una manera un tant estranya, sense sentit, moltes vegades injustament. Ens marca des del nostre naixement: no és el mateix nàixer en una aldea de refugiats a Kènia, que en un pis de Manhattan, per exemple. Ja Góngora es burla, en una de les seues lletretes satíriques, d'aquest repartiment. Un poema del Barroc per a una societat actual... i així anem cuando pitos flautas, cuando flautas pitos.Curiosa Fortuna, insolent i capritxosa.

Letrillas

(Luis de Góngora)

LIV

Da bienes Fortuna
que no están escritos:
cuando pitos flautas,
cuando flautas pitos.

 

¡Cuán diversas sendas
se suelen seguir
en el repartir
honras y haciendas!
A unos da encomiendas,
a otros sambenitos.
Cuando pitos flautas,
cuando flautas pitos.

A veces despoja
de choza y apero
al mayor cabrero,
y a quien se le antoja;
la cabra más coja
pare dos cabritos.
Cuando pitos flautas,
cuando flautas pitos.

 

Porque en una aldea
un pobre mancebo
hurtó sólo un huevo,
al sol bambolea,
y otro se pasea
con cien mil delitos.
Cuando pitos flautas,
cuando flautas pitos.

Les ilustracions són de Stefano Arici.

Un 8 per a jugar i embolicar-se / Un 8 para jugar y enredarse

Juguem amb el huit? / Jugamos con el ocho 

Dime tres veces ocho:

ocho, corcho, troncho y caña,

caña, troncho, corcho y ocho,

troncho, caña, ocho y corcho.

La il·lustració és d'Anjo Bolarda.

Tot plovent, amb el paraigües de la poesia

Plou prou, surt el caragol... (il·lustració d'Agostino Iacurci)

Semple ens agrada donar-se una llarga passejada pel blog Poemes i Pensaments i sempre trobem poesia intel·ligent, original, diversa, interessant. Doneu-se una passejada i comproveu el que us diem. D'aquest blog hem copiat el següent poema, versos de pluja i sentiment, de gotes d'aigua i gent.

Tot plovent
(Joan Josep Roca Labèrnia)

Trenca el tel el caragol,
aixeca el cap la ginesta,
cada vall és una festa,
una festa sense sol.
Les formigues cerquen fulles,
aixopluc totes les aus,
fins diria que les naus
volen noves aventures.
La pluja recorre encara
la meitat del pensament,
que pobra és aquesta gent,
tot plovent, fan mala cara.
Corren els rius sense pressa,
cantussegen els rierols,
encara dirà la vella:
Ni puc seure al carreró!

 

Balada (de los proverbios), de François Villon

Balada

(de los proverbios)

(François Villon)

Tanto se rasca la cabra, que se daña;
tanto va el cántaro a la fuente, que se rompe;
tanto se calienta el hierro, que se pone al rojo,
tanto se golpea, que se parte;
tanto vale el hombre, cuanto se le precia,
tanto se aleja, que lo olvidan,
tan malo es, que se le desprecia,
tanto se invoca la Navidad, que al fin llega.

Tanto habla uno, que se contradice;
tanto vale buena fama como un favor conseguido;
tanto promete uno, que se desdice;
tanto se suplica, que la cosa se adquiere,
tanto es más querida, cuanto es más buscada,
tanto se busca, que se encuentra,
tanto es más frecuente, cuanto menos deseada,
tanto se invoca la Navidad, que al fin llega.

Tanto se quiere al perro, que se le da de comer;
tanto corre la canción, que la aprenden;
tanto se guarda la fruta, que se pudre;
tanto se hostiga una plaza, que es conquistada;
tanto se tarda, que fracasa la empresa;
tanto se precipita, que sobreviene un mal;
tanto se aprieta, que cae la presa,
tanto se invoca la Navidad, que al fin llega.

Tanto se bromea, que ya no se causa risa;
tanto se gasta, que no se tiene camisa;
tanto es uno generoso, que todo se lo gasta;
tanto vale toma, como una cosa prometida;
tanto se ama a Dios, que se sigue a la Iglesia;
tanto se da, que conviene pedir prestado;
tanto se vuelve el viento, que se hace cierzo,
tanto se invoca la Navidad, que al fin llega.

Príncipe, tanto vive loco, que sana,
tanto va, que al fin vuelve,
tanto se le golpea, que muda de parecer,
tanto se invoca la Navidad, que al fin llega.

La il·lustració és de Yuta Onoda.

An die Nachgeborenen, de Bertolt Brecht / Als nascuts després, de Bertolt Brecht, muntatge amb vídeo

«An die Nachgeborenen», de Bertolt Brecht from blocsdelletres on Vimeo.

En els temps que corren cal tenir ben a la mà la poesia, que ens ajuda a reconèixer en paraules allò que sentim i que de vegades no sabem com expressar.

An die Nachgeborenen

(Bertolt Brecht) 

I
Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!
Das arglose Wort ist töricht. Eine glatte Stirn
Deutet auf Unempfindlichkeit hin. Der Lachende
Hat die furchtbare Nachricht
Nur noch nicht empfangen.

Was sind das für Zeiten, wo
Ein Gespräch über Bäume fast ein Verbrechen ist
Weil es ein Schweigen über so viele Untaten einschließt!
Der dort ruhig über die Straße geht
Ist wohl nicht mehr erreichbar für seine Freunde
Die in Not sind?

Es ist wahr: Ich verdiene nur noch meinen Unterhalt
Aber glaubt mir: das ist nur ein Zufall. Nichts
Von dem, was ich tue, berechtigt mich dazu, mich sattzuessen.
Zufällig bin ich verschont. (Wenn mein Glück aussetzt, bin ich verloren.)

Man sagt mir: Iss und trink du! Sei froh, dass du hast!
Aber wie kann ich essen und trinken, wenn
Ich dem Hungernden entreiße, was ich esse, und
Mein Glas Wasser einem Verdursteten fehlt?
Und doch esse und trinke ich.

Ich wäre gerne auch weise.
In den alten Büchern steht, was weise ist:
Sich aus dem Streit der Welt halten und die kurze Zeit
Ohne Furcht verbringen
Auch ohne Gewalt auskommen
Böses mit Gutem vergelten
Seine Wünsche nicht erfüllen, sondern vergessen
Gilt für weise.
Alles das kann ich nicht:
Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!


II

In die Städte kam ich zur Zeit der Unordnung
Als da Hunger herrschte.
Unter die Menschen kam ich zu der Zeit des Aufruhrs
Und ich empörte mich mit ihnen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Mein Essen aß ich zwischen den Schlachten
Schlafen legte ich mich unter die Mörder
Der Liebe pflegte ich achtlos
Und die Natur sah ich ohne Geduld.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Die Straßen führten in den Sumpf zu meiner Zeit.
Die Sprache verriet mich dem Schlächter.
Ich vermochte nur wenig. Aber die Herrschenden
Saßen ohne mich sicherer, das hoffte ich.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Die Kräfte waren gering. Das Ziel
Lag in großer Ferne
Es war deutlich sichtbar, wenn auch für mich
Kaum zu erreichen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.


III

Ihr, die ihr auftauchen werdet aus der Flut
In der wir untergegangen sind
Gedenkt
Wenn ihr von unseren Schwächen sprecht
Auch der finsteren Zeit
Der ihr entronnen seid.

Gingen wir doch, öfter als die Schuhe die Länder wechselnd
Durch die Kriege der Klassen, verzweifelt
Wenn da nur Unrecht war und keine Empörung.

Dabei wissen wir doch:
Auch der Hass gegen die Niedrigkeit
Verzerrt die Züge.
Auch der Zorn über das Unrecht
Macht die Stimme heiser. Ach, wir
Die wir den Boden bereiten wollten für Freundlichkeit
Konnten selber nicht freundlich sein.

Ihr aber, wenn es soweit sein wird
Dass der Mensch dem Menschen ein Helfer ist
Gedenkt unsrer
Mit Nachsicht.

--------------------------

Als nascuts després
(Bertolt Brecht) 
Versió catalana de Feliu Formosa
Muntatge vídeo: Josep Porcar

I
Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d'arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n'he sortit (però si la sort em deixa estic Perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra't de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d'aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
0 apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!


II

Vaig arribar a les ciutats a l'hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l'hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
I m'ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l'amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m'ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.


III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l'odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l'amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l'hora
Que l'home esdevindrà un ajut de l'home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

Cauen les fulles: cançó popular infantil de la tardor

Hui us fiquem una cançoneta per als més menudets: Cauen les fulles. Cantem-li a la tardor, al ritme de l'enlairament i caiguda de les fulles. Aquesta i altres cançonetes podem escoltar-les al blog Cançons i danses de festa.

Cauen les fulles

(Cançó popular)

Cauen les fulles,
cauen les fulles,
cauen les fulles,
l’herba els fa recer.
Ploren els arbres,
ploren els arbres,
ploren els arbres,
al ritme del vent.
Dins meu tremola,
dins meu tremola,
dins meu tremola, 

el temps de tardor.

Poemes de bolets: una cistella de versos per a la tardor

Poemes de bolets

View more presentations from Salvia

És temps de bolets, de castanyes i caragols. Temps de sortir al bosc i gaudir de la natura, de compartir els regals que ens proporciona: colors, olors, sabors, sons... Els nostres sentits estan sensibles davant tan d'estímul. 

Ens hem convertit en boletaires poètiques: hem agafat una cistella de vimet i hem recollit un grapat de bolets versificats. Amb la cistella ben plena tornem a casa per compartir la nostra collita amb tots vosaltres. Esperem que us agrade aquest muntatge. Bon brofit!

A més, per arrodonir l'àpat, recordeu que hi tenim, també, poemes de la tardor.

Poesías del otoño

View more presentations from Salvia

Zoorrimalógico estrambótico: llibre de poesia infantil

 Hem descobert un nou i divertit llibre de poesia infantil ple de rimes i animals estrambòtics. Parlem de Zoorrimalógico estrambótico, de la poeta María del Mar Saldaña Asensio, il·lustrat per Manuel Álvarez Bernal i editat per Círculo Rojo (aquesta editorial ens permet comprar el llibre en suport paper o digital).

Es tracta d'un poemari molt animal, doncs són els animals del zoo els que amb humor ens conten com viuen, com es relacionen, qué fan... tot amanit amb bona rima i un pessic d'imaginació, bogeria i realisme. El llibre va adreçat als primers lectors, sobretot, però podem jugar amb els seus poemes (en mímica, cantant, ballant, etc.) amb els xiquets més menudets.

Us fiquem un tastet del seu contingut:

El flamenco

(María del Mar Saldaña Asensio)

El flamenco está muy harto

de dormir sobre una pata.

¡Vaya rollo! ¡Vaya lata!

Un bastón se ha comprado

que le ayuda a sostenerse,

¡tiene miedo de caerse!

Ahora duerme muy tranquilo

apoyado en su cayado,

no está nada preocupado.
*
El gorila no sabe
(María del Mar Saldaña Asensio)

Con la ‘A’,
el gorila no sabe cantar.
Con la ‘E’,
el gorila no sabe leer.
Con la ‘I’,
el gorila no sabe escribir.
Con la ‘O’,
el gorila no sabe español.
Con la ‘U’,
¿quieres ayudarle tú?
Con la ‘A’,
al gorila yo quiero ayudar.
Con la ‘E’,
y le enseño la tabla del tres.
Con la ‘I’,
al gorila le enseño latín.
Con la ‘O’,
al gorila le enseño un montón.
Con la ‘U’,
¿quieres enseñarle tú?
*
El pirata Panda
(María del Mar Saldaña Asensio)

El oso panda, cojo anda.
Con pata de palo, que se ha fabricado.
Quiere ser pirata, de una fragata.
De su ojo azabache, se ha hecho un parche.
La espada que carga, es fuerte y es larga.
De su pelaje, se forja un buen traje.
Y un cinturón, para el mosquetón.
¡Al abordaje!, ¡quién tenga coraje!
Tras la victoria, saltamos de euforia.
Con el botín, nos da por reír.
Barril de cerveza, a brindar sin pereza.
Para los viejos, más ron añejo.
Y tras la fiesta, a echarse una siesta.
Después del reposo, reparto del oso.
Tesoro pirata, con joyas de plata.
A compartir, sin discutir.
Tras unos momentos, todos tan contentos.
Con este corsario, me embarco a diario.

Conjugando el querer: poesia infantil de petits grans poetes

Quan juguem amb la poesia estem fomentant la creativitat (il. Anna Silivonchik)

Des de que ha començat el curs la poesia està enlairant-se per totes les escoles. Jugar amb la poesia, llegir-ne, crear-ne. Mireu quin poemeta més requetexuli han fets els xiquets i xiquetes del col·legi Ferrández Cruz, d'Elx -Alacant-, amb la seua professora Dolores. Felicitacions als xicotets grans poetes. Els animem a continuar creant poemes i compartir-los.

Conjugando el querer

Quiero yo
un caballo
que corra como un rayo.

Tú quieres
un futbolista de oro
que corra como un toro.

Él quiere
una osa
y tú una rosa.

Nosotros queremos
volar en el cielo
para acariciar su pelo.

Vosotros queréis
conseguir el lucero
y yo tengo el cielo.

Ellos quieren
un coche volador
que no sea corredor.

Autors: Julio, Luis, Ramiro, Nacho, Cristhian y Antonio
(5è Educació Primària)

Dites populars i refranys de bolets

Aquesta tardor tan calorosa ha retardat la sortida de bolets al bosc. Els bolets, riquíssim per cert, són típics d'aquesta estació. Ara, amb les pluges, suposem que hauran sortit "a mogolló". Ser boletaire és saber gaudir de la natura i del bosc, tenir respecte per l'entorn, que és el que ens els regala (estem en contra de tots aquests que fan autèntiques destrosses al bosc per tal d'omplir la cistella).

Us abelleixen? Doncs, al menys, us puc oferir una cistella plena de dites populars i refranys de bolets. Bon profit!

A la trompeta de la mort, no li facis mai el sord
Al rovelló, cerca-li companyó
Any de bolets, any de castanyes
Any de bolets, any de freds (o any de pobrets)
Any de rovellons, neu fins als collons
A tot arreu se'n fan de bolets, quan plou
Bolet amb beina i corbata, és segur que és dels que mata
Bolet o rovelló, al sarró
Bolets amb llet i que piquen, si no maten mortifiquen
Cama-secs o carreretes, aquests si valen pessetes
Clavar un bolet o donar una mà de bolets
Conservar-se com un rovelló
De bolets, menja poquets
De bolets que no coneguis, no en masteguis
De la carn, el moltó, i del bolet el rovelló
De peus de rata o manetes, no en mengis, que fan caguetes
El bolet i el moixernó, de l’octubre és el millor
El bolet neix a l'octubre però és fill de l'agost
El bolet que hi ha cucs, no mata
El bolet terrerol, mai no va tot sol
Els bolets que porten beina, al fossar donen feina
Els bolets, menja’ls ben nets
El reig amb bona untura, és una llaminadura
Fer-s'hi bolets
Gent de Poblet, gent de bolet
La llenega és carn d'ovella, i el rovelló carn de moltó
Les cametes de perdiu son bones cap l'estiu
Les desgràcies surten com bolets
Lladres, bolets i conills, per la vora dels camins
L'octubre mullat, assolellat i fred fa sortir el bolet
Moixernó amb platillo, és tan bo com el llomillo
Néixer com els bolets
Pel mal de ronyons, suc de moixernons
Per l’Ascensió, cerca el llop i el moixernó
Per Sant Josep, la múrgola treu el bec
Pinatells i rovellons s’amaguen pels racons
Pluges fortes per l'agost, bolets per l'octubre
Pluja a darrers de setembre, per l'octubre bolets sembra
Qui no vulgui menjar cucs, que no mengi bolets
Si a l’octubre plou, el rovelló es mou
Si trobes una llora, el rovelló hi és a la vora
Tocat del bolet
Xàfecs d'agost, bolets en abundor

Si us interessen refranys i dites del mes de novembre punxeu ací i si voleu refranys sobre la pluja punxeu ací.  La il·lustració és d'Adam Pękalski.

Si vas a... somiar, lluitar, ballar, plorar...viure i poemar

Pensa-ho... si vas a... (il·lustració d'Arianna Floris)

Comencem el diumenge amb ritme de rap en la veu de Rayden, Si vas. Ens ha agradat molt el sentiment d'assertivitat que transmet la cançó. Ja sabeu, si aneu a... penseu en possitiu.

Si vas
(Rayden)

Que triste sería ser como quieren que seas,
Que triste sería ser como quieren que seas

Si vas a llorar que sea de la mera alegría,
no dejes tu vara a la pena
ni a la melancolía,
cierra problemas como dudas, 

deudaso la apatía, neuras, 

disfruta que madura
toda la vida.

Si vas a morir que sea del gusto,
no de la envidia,
aunque si vas a matar que sea del susto,
no a sangre fría.
Las gracias o el brazo a torcer,
ni veneno ni disgustos a lo sumo garantías.
Si vas a echar, que sea de menos en falta,
una mano que tropiece y no se levanta lo mas
esperanza por tierra por la borda
los sueños bastante que nos alcanzan
para tirarlos de una barca, sin remos.

Si tienes que luchar
que sea por ello  y si vas a perder
que sea la verguenza o tu miedo,
de robar que sea un beso aplauso el corazón
y si te van a dejar algo que sea esta canción,
que menos.

Todos tenemos el poder de elegir,
aunque nos tengan maniatados podemos decidir.
Que triste sería ser como quieren que seas
Todos tenemos el poder de elegir
aunque el destino esté marcado  no lo está el porvenir
Que triste sería ser como quieren que seas

Si vas a dejarme que sea sin habla,
que se me caiga la baba y no pueda articular palabra,
si vas a bailar que sea de todo menos el agua,
jazz, vals o danza,
de romper que sea una lanza
a favor del que no pueda avanzar,
por mover el que no te lleva la venganza al dolor,
que si vas a mirar sea por los de tu alrededor,
ni por encima del hombre ni a tu ombligo.

Si vas a pecar que sea de inocente,
de callar con un beso, de evitar lo evidente,
quejarse de placer y hacer de tripas corazón,
perder la razón porque el corazón
a veces se siente en el vientre y siempre que
vayas a caer que sea la cuenta
y cuenta conmigo siempre como un amigo,
amigo lo que digo, lo que intento decir,
es que quien sea feliz,
lo sea hasta el último suspiro.

Todos tenemos el poder de elegir
aunque nos tengan maniatados podemos decidir.
Que triste sería ser como quieren que seas.
Todos tenemos el poder de elegir,
aunque el destino esté marcado no lo está el por venir.
Que triste sería ser como quieren que seas.

Llámame loco, pero en serio,
creo que no existen las malas acciones,
sino una mala forma de ejecutarlas.
Así que por qué empeñarse
en las modas y en ser como el resto,
si el valor, el verdadero valor,
es ser individual, es lo que pienso yo almenos….
y que menos que si vas a ser algo en la vida,
que seas especial.

Enojo brujoso: poema infantil de bruixes enutjades

 Què tindran les bruixes que semblen totes enutjades? Què serà el que estan llegint? Segur que un deliciós poema de María Alicia Esaín, d'aquests acabats de coure. I és que María Alicia, inspirant-se en la il·lustració d'Adrienne Adams, ens ha regalat un poema molt reboniquet (i és que ella també és bruixeta , Alibruji, i coneix molt d'encisos i encanteris poètics) que volem compartir amb totes i tots els lectors del blog. Grácies, María Alicia!

Enojo brujoso

(María Alicia Esain)

¿Qué miran esas dos brujas
con tanta cara de enojo?
¿Qué les frunce el entrecejo
y les da vueltas los ojos?
Que es otoño por el norte
y primavera en el sur,
que el sol sale cada día,
que calienta y que da luz…
Ellas quieren para todos
belleza de renacuajo,
abrigos de telarañas,
aroma sutil de ajos…
Malas noticias les llegan
escritas en papel verde:
Deberán cambiar su genio…
¡El mal carácter las pierde!

MARÍA ALICIA ESAIN©2011-11-03

Vesprada de divendres: sense avorriment amb un somriure, una poesia i excel·lent companyia

Divendres per la vesprada sembla un moment ideal per a fer plans: on sortir el cap de setmana, quina pel·lícula de cinema veure, on sopar per la nit, quin llibre llegir còmodament, escriure allò que al llarg de la setmana no hem tingut temps; però... de vegades els plans es trunquen... o no, perquè un somriure d'un infant val per tots els plan del món. Llegiu el poema de Dani Espresate i tragueu les vostres pròpies conclusions.

Vesprada

(Dani Espresate)

I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.

I sense mastegar
amb poc menys d'un bocí,
et crees quilos d'històries,
però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.

Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer

I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.

Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.

I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

La il·lustració és de Kim Roberti. 

Contando ovejas: poesia per a dormir

1 ovella, 2, ovelles, tres ovelles... un grapat d'ovelles, totes amb insomni (il. Nemanja Jovanovic)

Contando ovejas

(Batania)

No sé qué pasa,

cuando cuento ovejas hasta 829,

que tardo menos si las cuento vivas

que si las cuento

muertas.

Será la sangre inocente

la que me hace perder tiempo.

Ecopoema de Nicanor Parra

El error consistió
en creer que la Tierra era nuestra
cuando la verdad de las cosas
es que nosotros somos de la Tierra

(Nicanor Parra)

La il·lustració és de Saige Roberts

No totes les morts són solemnes: poesia de Silvestre Vilaplana

No totes les morts són solemnes.

Hi ha morts discretes, casolanes,

assegudes en cadires de boga, acompanyades de

l'aroma impenitent de l'anís.

Els records llavors no esclaten com fiblades,

a batzegades roents i insondables;

són de pluja fina, de melodia prenne

i amaren com una pena fonda,

com un retorn de diumenge al vespre.

I l'oblit es distrau en antigues cançons,

en l'acompanyament involuntari d'un gest,

en la fressa dispersa dels mots de la casa.

(Silvestre Vilaplana)

La il·lustració és de Ryan Bubnis.

Requiem per una jove en el Dia de Difunts, amb poesia

...

Al estanque se le ha muerto

hoy una niña de agua.

Está fuera del estanque,

sobre el suelo amortajada. 

  De la cabeza a sus muslos

un pez la cruza, llamándola.

El viento le dice "niña",

mas no puede despertarla. 

  El estanque tiene suelta

su cabellera de algas

y al aire sus grises tetas

estremecidas de ranas. 

  Dios te salve. Rezaremos

a Nuestra Señora de Agua

por la niña del estanque

muerta bajo las manzanas. 

  Yo luego pondré a su lado

dos pequeñas calabazas

para que se tenga a flote,

¡ay!, sobre la mar salada.

(Federico García Lorca)

Podeu trobar més poemes sobre la mort punxant ací. Il·lustració de Nimit Malavia.

Vent, vent, vent de tardor i poesia

El vent s'emporta l'estiu, però els jocs i la poesia continuen (il. Sònia Marín Velasco)

Viento de otoño

(Carmen Gil)

Silba entre los troncos

y escondido acecha

y espera un descuido

y te desmelena.

El viento de otoño,

que es muy juguetón,

le despeina el moño

a doña Asunción.

El viento, que vuela,

como lagartija

se mete y se cuela

por cualquier rendija.

A don Barrendero

le esparce las hojas.

Cubre el pueblo entero

de sábanas rojas.

Una vez al año

desnuda al manzano

Desviste al castaño

después del verano.

Roba los sombreros,

les da volteretas:

son volatineros

de las plazoletas.

Y al salir la luna

le canta al oído

canciones de cuna

a un niño dormido.