Ja sabeu que, des de 1967, es celebra el 2 d'abril el
Dia Internacional del Llibre Infantil / Día Internacional del Libro Infantil,
amb el proposit de fomentar la lectura dels llibres infantils
aprofitant l'aniversari del naixement de l'escriptor Hans Christian
Andersen.
Cada
any, l'IBBY encarrega a un país el disseny internacional del cartell
publicitari i el missatge. Aquest any 2016 li ha tocat a Brasil:
Luciana Sandroni és l'autora del text i
Ziraldo és l'il·lustrador del cartell.
Copiem el missatge de Luciana Sandroni, en castellà i català:
ERASE UNA VEZ… Erase una vez una… ¿Princesa? No.
Érase
una vez una biblioteca. Y érase también una vez una niña llamada Luisa
que fue a la biblioteca por primera vez. La niña caminaba despacio,
tirando de una mochila de rueditas enoooorme. Observaba todo con
admiración: estantes y más estantes repletos de libros. Mesas, sillas,
almohadas de colores, dibujos y carteles en las paredes.
— Traje la foto — le dijo tímidamente a la bibliotecaria.
— ¡Muy bien Luisa! Voy a inscribirte. Mientras tanto puedes ir escogiendo el libro. ¿Sabes que puedes llevarte un libro a casa?
— ¿Uno sólo? — Preguntó decepcionada.
En
ese mismo instante sonó el teléfono y la bibliotecaria dejó a la niña
con la tan difícil tarea de elegir un único libro en la infinidad de
estantes. Luisa arrastró su mochila y buscó, buscó hasta que encontró su
libro favorito: Blancanieves. Se trataba de una edición de tapa dura,
con hermosas ilustraciones. Con el libro en la mano empujó su mochila de
nuevo y, cuando ya estaba a punto de salir, alguien le tocó el hombro.
La niña se dio la vuelta y casi se cae para atrás del susto: nada más y
nada menos era el Gato con Botas con su libro en la mano, ¡digo, entre
las patas!
— Buenos días, ¿Cómo estás? — le dijo haciendo una reverencia.
—
Luisa, ¿Acaso no te sabes de memoria todas esas historias de princesas?
¿Por qué no te llevas mi libro El Gato con Botas, que es mucho más
divertido?
Luisa con la boca abierta no sabía qué decir.
— ¿Qué te pasa? ¿Te comió la lengua el gato? — Bromeó.
— ¿Eres el Gato con Botas de verdad, verdad?
— ¡Si, en persona, digo, de carne y hueso! Llévame a tu casa y sabrás todo sobre mi historia y la del Marqués de Carabas.
La
niña, de tan perpleja, solo conseguía asentir con la cabeza. El Gato
con Botas, con un toque de magia regresó a su libro y, cuando Luisa
estaba a punto de salir de la biblioteca, volvió a sentir un toque en el
hombro. Era ella: "blanca como la nieve, colorada como la sangre y con
cabellos negros como el ébano". ¿Adivinaste?
— ¡¿Blancanieves!? — dijo Luisa anonadada.
—
Luisa, llévame contigo también. Esta edición — dijo mostrándole su
propio libro — es una adaptación auténtica del cuento de los hermanos
Grimm.
Cuando la niña estaba a punto de coger el libro, el Gato con Botas apareció molesto:
— Blancanieves, Luisa ya escogió. Vete con tus seis enanos.
— ¡Son siete y no seis! ¡ Y ella aún no ha escogido! — le dijo Blancanieves roja de cólera.
Los dos miraban a la niña esperando una respuesta:
— No sé cuál llevar...quería llevármelos todos...
De
repente, sucedió algo increíble: fueron saliendo de los libros…
Cenicienta, Caperucita Roja, Rapunzel. Un equipo completo de princesas
de verdad:
— Luisa llévame a tu casa — le suplicaban todas.
— Yo sólo necesito una cama para dormir un rato — dijo la Bella Durmiente mientras bostezaba.
— Solo cien años — dijo el Gato burlándose.
— Puedo limpiar tu casa, pero de noche tengo una fiesta en el castillo del ....
— ¡Príncipe! — gritaron todos.
— En mi cesta tengo torta y vino. ¿Quién quiere? — Ofreció Caperucita.
Y continuaron apareciendo más personajes: el Patito Feo, la Vendedora de Fósforos, el Soldadito de Plomo y la Bailarina:
— ¿Luisa podemos ir contigo? Somos los personajes de Andersen — pidió el Patito Feo que tan feo… no era.
— ¿Tu casa está calentita? — preguntó la Vendedora de los Fósforos.
De repente, delante de todos, apareció un lobo enorme, peludo, muy peludo, con los dientes afilados: ¡El lobo feroz!
— Lobo ¿por qué tienes esa boca tan grande? — le preguntó Caperucita por costumbre.
— Yo les protejo — dijo valientemente el Soldadito de Plomo.
El Lobo abrió la boca y… ¿Se los comió a todos? No. Solo bostezó de tanto sueño y les dijo con calma:
—
Tranquilos. Sólo quería darles una idea. Luisa se lleva el libro de
Blancanieves y nosotros entramos en su mochila que es muy grande.
A todos les gustó su idea.
— ¿Luisa nos dejas ir contigo?
— ¡Claro que sí! — Dijo Luisa abriendo la mochila.
Los personajes hicieron fila y fueron entrando uno a uno:
— ¡Primero las princesas! — dijo la Cenicienta.
Al
final aparecieron también los personajes brasileños: el Sací, el
Caipora, una muñeca de tela que no para de hablar, un niño muy loquito,
una niña con una cartera amarilla, otra con la foto de su bisabuela
pegada al cuerpo, un pequeño rey mandón. Todos entraron.
La
mochila pesaba más que nunca. ¡Cómo pesan los personajes! Luisa llevo
el libro de Blancanieves y la bibliotecaria anotó todo en su ficha.
Poco después la niña llegó a casa feliz. Su mamá le preguntó desde la cocina.
— ¿Hija, llegaste?
— Síííí, mami, llegamos.
Escrito por Luciana Sandroni
Traducido por Elisa Toledo
Revisado por María Sampayo Bouza
Ilustrado por Ziraldo
HI HAVIA UNA VEGADA una... princesa? No.
Hi havia una vegada una biblioteca. I hi havia també
una vegada la Lluïsa, que va anar a la biblioteca per primer cop. La
nena caminava a poc a poc, estirant una motxilla de rodetes enoooorme.
Ho observava tot amb admiració: prestatges i més prestatges plens a
vessar de llibres. Taules, cadires, coixins de colors, dibuixos i
cartells a les parets.
—He portat la foto —va dir tímidament a la bibliotecària.
—Molt bé, Lluïsa! Ara t'inscriuré. Mentrestant, pots
anar escollint el llibre. Saps que te'n pots emportar un a casa?
—Només un? —va preguntar decebuda.
En aquest mateix instant va sonar el telèfon i la
bibliotecària va deixar la nena amb la tan difícil tasca de triar un
únic llibre en la infinitat de prestatges. La Lluïsa va estirar la seva
motxilla i va buscar, va buscar fins que va trobar el seu llibre
preferit: la Blancaneus. Era una edició de tapa dura, amb unes
il·lustracions molt boniques. Amb el llibre a la mà, va empènyer la
motxilla una altra vegada i, quan ja anava a sortir, algú li va tocar
l'espatlla. La nena es va girar i gairebé cau enrere de l'esglai: era ni
més ni menys que el Gat amb Botes amb el seu llibre a la mà, vull dir,
entre les potes!
—Bon dia, com està la seva tia? —li va dir fent una reverència.
—Lluïsa, tu no te les saps de memòria, totes
aquestes històries de prin- ceses? Per què no t'emportes meu llibre, El Gat amb Botes, que és molt més divertit?
La Lluïsa, bocabadada, no sabia què dir.
—Què et passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? —va fer broma.
—Ets el Gat amb Botes de bo de bo?
—Sí, en persona, vull dir, en pell i ossos!
Emporta-te'm a casa i ho sabràs tot de la meva història i la del marquès
de Carabàs.
La nena, de tan perplexa, només aconseguia assentir
amb el cap. El Gat amb Botes, en un pas de màgia, va tornar al seu
llibre, i quan la Lluïsa estava a punt de sortir de la biblioteca va
tornar a sentir un toc a l'espatlla. Era ella: «Blanca com la neu,
vermella com la sang i amb els cabells negres com l'eben.» Ho endevineu?
—Blancaneus!? —va dir la Lluïsa esbalaïda.
—Lluïsa, emporta-te'm amb tu, també. Aquesta edició
—va dir ensenyant-li el seu propi llibre— és una adaptació autèntica del
conte dels germans Grimm.
Quan la nena estava a punt d'agafar el llibre, el Gat amb Botes va aparèixer, molest:
—Blanca, la Lluïsa ja ha triat. Vés-te'n amb els teus sis nans.
—Són set i no sis! I encara no ha triat! —li va dir la Blancaneus vermella de còlera.
Tots dos es miraven la nena esperant una resposta:
—No sé quin endur-me... Voldria emportar-me'ls tots...
Tot d'una, de sobte, va passar una cosa increïble:
van anar sortint dels llibres... la Ventafocs, la Caputxeta Vermella,
Rapunzel. Un equip sencer de prin- ceses de veritat:
—Lluïsa, emporta-te'm cap a casa —li suplicaven totes.
—Jo només necessito un llit per dormir una estona —va dir la Bella Dorment mentre badallava.
—Només cent anys —va dir el Gat burlant-se'n.
—Et puc netejar la casa, però a la nit tinc una festa al castell del...
—Príncep! —van cridar tots.
—A la cistella porto coca i vi. Qui en vol? —va oferir la Caputxeta.
I van continuar apareixent més personatges:
l'Aneguet Lleig, la Venedora de Llumins, el Soldadet de Plom i la
Ballarina.
—Lluïsa, podem venir amb tu? Som els personatges
d'Andersen —va demanar l'Aneguet Lleig, que tan lleig... no era.
—Casa teva està calenteta? —va preguntar la Venedora de Llumins.
De sobte, davant de tots, va aparèixer un llop
enorme, pelut, molt pelut, amb les dents afilades: el llop dolent.
—Llop, per què tens aquesta boca tan grossa? —li va preguntar la Capu- txeta per costum.
—Jo us protegeixo —va dir valent el Soldadet de Plom.
El Llop va obrir la boca i... se'ls va menjar a
tots? No. Només va badallar de tanta son i els va dir amb calma:
—Tranquils. Només volia donar-vos una idea: la
Lluïsa s'emporta el llibre de la Blancaneus i nosaltres entrem a la seva
motxilla, que és molt gran.
A tots els va agradar la proposta.
—Lluïsa, ens deixes venir amb tu?
—És clar que sí! —va dir la Lluïsa obrint la motxilla.
Els personatges es van posar en fila i van anar entrant d'un en un:
—Primer les princeses! —va dir la Ventafocs.
Al final també van aparèixer els personatges
brasilers: el Sací, el Caipora, una nina de tela que no para de parlar,
un nen molt esbojarradet, una nena amb una cartera groga, una altra amb
la foto de la seva besàvia enganxada al cos, un petit rei manaire. Tots
van entrar.
La motxilla pesava més que mai. Com pesen els
personatges! La Lluïsa es va emportar el llibre de la Blancaneus i la
bibliotecària ho va apuntar tot a la seva fitxa.
Al cap de poc, la nena va arribar a casa feliç. La seva mare li va preguntar des de la cuina:
—Filla, has arribat?
—Síííí, mama, hem arribat.
Escrit per Luciana Sandroni
Traduït per Jordi Ferré Ibarz
Il·lustrat per Ziraldo
