23.5.13

Adéu a Georges Moustaki... fins sempre "métèque"


Hui ens ha dit adéu un gran poeta i cantautor, Georges Moustaki. Com diem en un altre post d'aquest mes Los poetas nunca mueren. Cada vegada que llegim els seus poemes, que s'emocionem escoltant-lo està revivint en nosaltres.

De sempre ens ha atrapat la seua cançó La métèque, així que hui volem compartir-la amb tots vosaltres. Fins sempre, senyor poeta.

Le métèque

(Georges Moustaqui)

Avec ma gueule de métèque,
de juif errant, de pâtre grec
de et mes cheveux aux quatre vents,
avec mes yeux tout délavés,
qui me donnent un air de rêver,
moi qui ne rêve plus souvent,
avec mes mains de maraudeur,
de musicien et de rôdeur,
qui ont pillé tant de jardins,
avec ma bouche qui a bu,
qui a embrassé et mordu
sans jamais assouvir sa faim
.

Avec ma gueule de métèque,
de juif errant, de pâtre grec,
de voleur et de vagabond,
avec ma peau qui s'est frottée
au soleil de tous les étés
et tout ce qui portait jupon,
avec mon cœur qui a su faire
souffrir autant qu'il a souffert
sans pour cela faire d'histoires
avec mon âme qui n'a plus
la moindre chance de salut
pour éviter le purgatoire.

 
Avec ma gueule de métèque,
de juif errant, de pâtre grec
de et mes cheveux aux quatre vents,
je viendrai, ma douce captive,
mon âme sœur, ma source vive,
je viendrai boire tes vingt ans
et je serai prince de sang
rêveur ou bien adolescent
comme il te plaira de choisir
et nous ferons de chaque jour
toute une éternité d'amour
que nous vivrons à en mourir


Et nous ferons de chaque jour
toute une éternité d'amour que nous vivrons à en mourir.




El extranjero
(Georges Moustaki)

Con mi acento de extranjero,
judío errante, de pastor griego
y mis cabellos a los cuatro vientos,
con mis ojos totalmente deslavados
que me dan un aire de soñar,
yo que a menudo no sueño,
con mis manos de merodeador,
de músico y de vagabundo
que se pillaron en tantos jardines,
con mi boca que bebió,
que abrazó y mordió
sin saciar jamás su hambre.

Con mi
acento de extranjero,
de judío errante, de pastor griego,
de ladrón y de vagabundo,
con mi piel que se frotó
al sol de todos los veranos
y de todo lo que llevaba enaguas,
con mi corazón que supo hacer
sufrir como sufrió
sin hacer historias de esto,
con mi alma que no tiene
la menor posibilidad de salvación
para evitar el purgatorio.

Con mi
acento de extranjero,
judío errante, de pastor griego
y mis cabellos a los cuatro vientos,
yo vendré mi dulce cautiva,
mi alma gemela, mi fuente viva,
vendré para beber tus veinte años
y seré príncipe de sangre,
soñador o bien adolescente,
como te guste escoger,
y haremos de cada día
toda una eternidad de amor
que viviremos a morir

Y haremos de cada día
toda una eternidad de amor
que viviremos a morir

4 comentaris:

Cuina Cinc ha dit...

Gràcies, Sàlvia,
Ahir nit també ho vaig posar en el fb de CuinaCinc,
Una forta abraçada,
PD: T'escric tarda nit
Una de les paraules que demana el sistema per pujar el comentari és sol
no podia haver una paraula més maca per acompanya a Moustaki
à bientôt

Isa Romero Cortijo ha dit...

Direm adéu a l'artista, però mai a la seua obra, com deies...

Una abraçada,
Isa Romero Cortijo.

“Pablito” no para de crecer…

Anònim ha dit...




Gracias, es preciosa la canción él se fue pero su poesia nos acompañará siempre.

Cuina Cinc ha dit...



Bon dia, Sàlvia, el meu homenatge a Moustaki

http://cuinacinc.blogspot.com.es/2013/05/i-iii-viatge-franca-orange-chateneuf-de.html

una abraçada,