23.2.11

Lluvia de colores y poesía / Pluja de colors i poesia



Per aquestes terres està sent un hivern sec, ventós... la pluja quasi ha passat de puntetes per ací.; però ja tenim ganes de retrobar-se amb la primavera (tal vegada molt més plujosa). Comencem a donar-li la benvinguda a la pluja, que fica colors i versos a la primavera.

La lluvia tiene un pincel
(Luz del Olmo)

La lluvia tiene un pincel
y quiere pintar un cuadro.
El cuadro de despedida
al invierno frío y largo.

Nubes grises difuminan
el rojo de ciertos llanos
y el verde que está meciendo
las canciones de los pájaros.

Modelan algunos surcos
lágrimas de despedida.
La sonrisa va naciendo
en busca de nueva vida.

Si tengo cierta tristeza
puedo llorar y llorar,
que un cuadro de primavera
el agua me va a pintar.

La il·lustració és de Jeff Rogers.

8 comentaris:

Maria Cininha ha dit...

Nada é mais poetico do que este desenho da chuva.


Mariacininha

M. Roser ha dit...

La natura sempre es vesteix de colors, segurament per això ens agrada més una estació que una altra, perquè ens identifiquem amb el seu cromatisme i la pluja en copiarà els seus colors.
Besadetes amb colors de finals d'hivernada,
M. Roser

Vicent Maganer Ripoll ha dit...

M'hauràs de perdonar l'absència continuada, però soc a exàmens i no tinc temps per a res...
Ahi va un escrit(no considere els meus textos poesies) que he pogut escrirue hui, asquejat per gestos d'algunes persones.

Una besada!


La formiga Rita

Rita la formiga diu que un dia sortí al bosc
a visitar als seus amics, aquells que tant volía,
de sobte, quan va voler abraçar Antoni, lòs,
va veure que s'apartava, i la despedia.

L'unica explicació que va rebre fou
que era molt menuda, i ell molt gran
aixó que Antoni, el gran òs,
la va discriminar per el seu tamany.

Va veure després la nostra formiga
el cigne Nínol, el seu millor amic de color blanc,
però quan la vegé, li deia mentre es reia
que no el toqués que el seu blanc es podría tacar.

"Quina bajocada", va pensar la Rita
això fou que el cigne tenía perjudicis,
que el Nínol n'era de racista,
i que jutjava els animals, per els indicis.

Finalment recorregué la xicoteta formigueta
a veure la Nana, la aranya mes gran del bosc,
una amiga que, tot i que la coneixia des de menudeta,
li va girar el cap, i se'n torna a endinsar dins el tronc.

Despés s'assabentà la Rita que la Nana havia canviat
i que ara sols era amiga de gent amb moltres potes,
"doncs si amb dos en tens prou per caminar"
i la Rita es sentia sola, i plorava, torcant-se amb roses.

Amb la mala sort que va mullar al cuc Armeni,
que la mirava amb aire preocupat,
"Que et pasa? Per desfogarte pots comtar amb mi"
i la Rita el mirá, i l'abraçá, plorant.

Però el cuc es sentí discriminat, no la podia abraçar
i s'en endinsa al terra, entre males paraules,
la Rita es sentí realment mal
i tornà a plorar, mullant de nou les roses.

Finalment a la nit tornà la formiga al seu cau,
i se'n adonà dels perjudicis que tenia la gent,
que se'n oblidava de qui era ella en realitat,
que preferien jutjat per el que tothom veu.

I la Rita es sentí mal, perquè el món dels humans era pitjor.




PD: T'envie a tu el poema perquè ets l'única persona que conec que realment gaudeix de literaruta en valencià en vers

Sàlvia ha dit...

Saudações, com nuvens de poesia
e chuva de cores.

Besadetes

Sàlvia ha dit...

Ai, M. Roser, aquest hivern està sent un poc boig, però... sempre ens resta la nostra imaginació per ficar-li quatre pinzellades de colors i gotes de poesia.

Besadetes

Sàlvia ha dit...

Vicent, ja saps que hem guardo el poema per a ficar-lo en un post. Gràcies! Sempre és un plaer rebre regalets com els teus.
Per cert, com han anat els examens? Espero que SUPERBÉ!
Besadetes

Mariola ha dit...

Preciosa poesía :) Muchas gracias por crear rincones como este. Saludos

Sàlvia ha dit...

Gracias a ti, Mariola, por pasearte entre versos por este rinconcito y dejar tu comentario.

Besadetes