Comencem desembre i ho fem amb un preciós i reivindicatiu poema d'Ángela Figuera Aymerich. Versos contundents per a un temps que se'ns anuncia ple de pau i armonia, però que sabem que està plagat d'injustícies, desigualtat, pobresa, intolerància... S'apropa Nadal i la publicitat ens bombardeja amb missatges buits, plens de consumisme i nyonyeria que ens traguem l'ham perquè és temps de nadal. Necessitem que la veu dels poetes i poetesses s'alce per damunt de tanta grisor plena de llumenetes de colorins, necessitem versos que denuncien, en veu alta, el que passa al nostre voltan i ho faja amb la forta delicadesa que ens brinda la poesia.
És temps de pau, ara i tot l'any. Poesia social per comprendre millor l'espírit de nadal. El poema, No quiero, ja l'havíem pujat al blog, però ara ho fem de nou junt a la traducció de Joana Franco Navarro.
No quiero
(Ángela Figuera Aymerich)
No quiero
que los besos se paguen
ni la sangre se venda
ni se compre la brisa
ni se alquile el aliento.
No quiero
que el trigo se queme y el pan se escatime.
No quiero
que haya frío en las casas,
que haya miedo en las calles,
que haya rabia en los ojos.
No quiero
que en los labios se encierren mentiras,
que en las arcas se encierren millones,
que en la cárcel se encierre a los buenos.
No quiero
que el labriego trabaje sin agua
que el marino navegue sin brújula,
que en la fábrica no haya azucenas,
que en la mina no vean la aurora,
que en la escuela no ría el maestro.
No quiero
que las madres no tengan perfumes,
que las mozas no tengan amores,
que los padres no tengan tabaco,
que a los niños les pongan los Reyes
camisetas de punto y cuadernos.
No quiero
que la tierra se parta en porciones,
que en el mar se establezcan dominios,
que en el aire se agiten banderas
que en los trajes se pongan señales.
No quiero
que mi hijo desfile,
que los hijos de madre desfilen
con fusil y con muerte en el hombro;
que jamás se disparen fusiles
que jamás se fabriquen fusiles.
No quiero
que me manden Fulano y Mengano,
que me fisgue el vecino de enfrente,
que me pongan carteles y sellos
que decreten lo que es poesía.
No quiero amar en secreto,
llorar en secreto
cantar en secreto.
No quiero
que me tapen la boca
cuando digo NO QUIERO...
No vull que
(Ángela Figuera Aymerich;
trad. de Joana Navarro Franco)
No vull que
els besos es paguen
ni la sang es venga
ni es compre la brisa
ni es llogue l'alè.
ni la sang es venga
ni es compre la brisa
ni es llogue l'alè.
No vull que
el blat es creme ni el pa s'escatime.
el blat es creme ni el pa s'escatime.
No vull que
hi haja fred a les cases,
por als carrers,
ni ràbia als ulls.
No vull que
als llavis s'encerclen mentides,
que a les arques es tapen milions,
que a la presó vagen els bons.
No vull que
el llaurador treballe sense aigua
que el mariner navegue sense brúixola,
que a la fàbrica no hi haja assutzenes,
que a la mina no es veja l'aurora,
que a l'escola no riga el mestre.
No vull que
les mares no tinguen perfums,
que les dones no tinguen amors,
que els pares no tinguen tabac,
que als xiquets els porten els reis
samarretes de punt i quaderns.
No vull que
la terra es partisca en parcel·les,
que al mar s'establisquen dominis,
que en l'aire s'agiten banderes
ni que als vestits es posen senyals.
No vull que
el meu fill desfile,
que els fills d'altres mares desfilen
amb el fusell i la mort al muscle;
que mai no es disparen fusells
i que mai no es fabriquen fusells.
No vull que
em mane aquest ni aquell,
que m'escodrinye el veí de davant,
que em posen cartells i segells,
que decreten què és poesia.
No vull estimar en secret,
plorar en secret
cantar en secret.
No vull que
em tapen la boca
quan dic NO VULL…
1 comentari:
Preciós i contundent poema... Nosaltres tampoc volem!
Publica un comentari a l'entrada