1.8.13

Espantapájaros: poesía de Pablo Cassi


Ja no solem veure espantaocells en els camps, però encara en queden: majestuosos, ben plantats, complint el seu objectiu i solitaris, molt solitaris. Tal vegada siga millor per a ell fer-se amic dels ocells, com en aquest preciós poema.

Espantapájaros

Suspendido
y en silencio
con un grillo en los bolsillos
medita
un solitario espantapájaros.
Los zorzales le oxidan los zapatos
con el rocío de la madrugada,
los tordos le estampan
en su camisa de invierno
una sonrisa burlesca.

El espantapájaros
Se ha dormido
para no interrumpir
el vuelo de los pájaros. 

La il·lustració és de Maika García Montava

3 comentaris:

Isa Romero Cortijo ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Isa Romero Cortijo ha dit...

Sempre m'ha meravellat la figura de l'espantaocells. Té quelcom fascinant en la seua senzillesa, obscur...

Una abraçada,
Isa Romero Cortijo

Sàlvia ha dit...

A mi, de menuda, m'espantaven, com si fossin zombis enmig del camp... jejejejeje.

Besadetes Isa i espere que estigues passant un meravellós estiu.