8.2.09

Naix un avi: poesia en homenatge als avis i les avies



És molt gran el paper que realitzen els avis en la nostra societat, sobretot en l'educació dels nets. Els pares, atrafegats per la feina, sempre a correcuita, deleguen part de la seua responsabiblitat educativa i afectiva en els avis, "que tenen tot els temps del món" (de vegades més que delegar, abusen). Vaja des d'ací un gran homenatge als avis.

L'amor dels avis pels xiquets té un significat especial. Recorde les paraules de ma mare: "a tú t'estime molt, però el carinyo que tinc pels teus fills és especial". És como un "doble" carinyo. És una sensibilitat que està per damunt del temps, que crea lligams que van més enllà de la seua vida. A mi em falten les paraules per a expressar-ho, així que millor que llegiu aquest magnífic poema de Gonzalo García. Faig meus els sentiments que transmeten els seus versos. Gràcies Gonzalo per enviar-nos el poema i perquè amb la seua lectura ens has fet renàixer sentiments i records que estaven un poc soterrats. Màgia poètica!

Més fràgil, més fort
(Gonzalo García)
De la finestra estant observo
com surten ella i ell, tots tres,
surten tots tres, ell i ella
i el que encara ha de sortir.
I em neix al cor
una llàgrima que amb el seu fràgil vidre
—tan fràgil com fort— protegeix
la mateixa il·lusió que els amarava
i que em diu que jo em faig avi
perquè ells aviden
i em donen nova vida a mi mateix.

La il·lustració és del web Caglecartoons.com.

5 comentaris:

mrosalve ha dit...

Hola, felicitats per aquest poema d'en Gonzalo García.Totes les coses boniques que podem dir dels avis sempre seran poques.
El poema és autobiogràfic ? a mi m'ha fet aquesta impressió...
Roser

Sàlvia ha dit...

El poema es tan intimiste que sembla autobiogràfic, però crec que no ho és (Gonzalo és molt jove).

El poemes de Gonzalo sempre tenen un toc especial, personal. Aquest, personalment, em va entrar ben dins. Uns versos inèdits que és tot un plaer enlairar entre els lectors d'aquest blog.

Aprofito per a donar-li les gràcies a Gonzalo i a tú, Rosa, pels teus comentaris.

Besadetes als dos.

gemma ha dit...

El plaer és pels que ho podem llegir. Gràcies.

Jo amb el meu avi vaig tenir una relació molt especial i el recordo gairebé cada dia. Encara ara no puc parlar d'ell. Se'm fa un nus a la gola i només en parlo amb la meva mare amb la certesa que acabarem les dues amb els ulls inflats.

La meva mare, ara també àvia, diu això que comentes. Estima a la nena amb bogeria, doblement.

Una abraçada.

Gonzalo («Darabuc») ha dit...

Hola:

Gràcies, primer.

El poema no és autobiogràfic: a la realitat, la meva filla té només quatre anys acabats de fer. De sobte em va creuar pel cap la imatge d'un pare a la finestra que veu com marxa la "parella de tres" després d'haver-li donat la bona notícia, i vaig treballar-la com qui fa el fang sense idees preconcebudes, a veure cap a on tirava. Imagino que l'arrel és que m'agrada posar-me en la pell d'altri, imaginar pells d'altri, fins i tot.

Una abraçada

Sàlvia ha dit...

El poema és preciós i amb molt de sentiment, creant a més fils que s'emboliquen amb els propis sentiments. Aquesta és una de les funcions més principals de la poesia.

Gràcies pel regal, Gonzalo. Espero que no siga l'últim.

Besadetes