20.4.14

La mona de Pasqua, el joc i la poesia


Diumenge de Pasqua, diumenge de jocs -il. Robert Wagt-

Les nostres tradicions gastronòmiques festives són boníssimes. Ara és Pasqua i toca... menjar-se la "mona". A Catalunya és tradició que els padrins regalen aquest pastís als seus fillols, ací a València són els adults els que la regalen: pares, tios, avis, etc. Recorde que de menuda juntava en Pasqua un grapat de mones, totes fetes en casa, que estaven riquíssimes.

No volem que s'acaben estes tradicions, però volem afegir-li poesia. Tenim dites i refranys de Pasqua, cançons populars de Pasqua i poemes pasquers.

Diumenge de Pasqua, diumenge de mona -il. Roser Calafell-
La mona de Pasqua
(Sàlvia del Berri)

Diumenge de Pasqua,
diumenge festiu,
diumenge de mones,
de jocs col·lectius.

Menjarem la mona
que ens han regalat,
trencarem els ous
damunt del teu cap.

Aprofite per a recomanar-vos un llibre d'Antoni Dalmases, La mona, en l'editorial Cruïlla. En el llibre Helena explica a Xiu, una companya d"escola que ha vingut de la Xina, què és una mona, tot en rodolins.


19.4.14

¿En dónde haremos la ronda? ¿En dónde vamos a jugar? Lo haremos todos juntos, allá donde vayamos a estar


És temps d'esplai, de jugar -al carrer, al camp, a la muntanya...- i de cantar, de fer rotllanes i gaudir en tot moment del plaer de no mirar el rellotge. Jugar i poemar, aprofitem també els jocs per a incloure la poesia.
¿En dónde tejemos la ronda?
¿En dónde tejemos la ronda?
¿La haremos a orillas del mar?
El mar danzará con mil olas
haciendo una trenza de azahar.
¿La haremos al pie de los montes?
El monte nos va a contestar.
¡Será cual si todas quisiesen,
las piedras del mundo, cantar!
¿La haremos, mejor, en el bosque?
La voz y la voz a trenzar,
y cantos de niños y de aves
se irán en el viento a besar.
¡Haremos la ronda infinita!
¡La iremos al bosque a trenzar,
la haremos al pie de los montes
y en todas las playas del mar!

La il·lustració és de Joanna Sierko-Filipowska.

17.4.14

¿Ahora qué va a pasar? Conte poètic amb un grapat d'animals


Estem de vacances així que és un moment genial per gaudir de la lectura i de la poesia. Us volem recomanar un conte-poètic que ens ha agradat molt, molt: ¿Ahora qué va a pasar?, de Nuria Díaz Reguera, amb unes fantàstiques il·lustracions de Raquel Díaz Reguera i que està editat per Lóguez.

El conte ens narra les desventures d'un grapat d'animals de la graja que poc a poc, volent-se ajudar, cauen en un bassal. La por no els deixa pensar i... El ritme, l'onomatopeia, el joc acumulatiu, l'humor...  Com us hem comentat és un llibre fantàstic per a compartir la seua lectura i llegir en veu alta. Un conte que dona molt de joc a la imaginació i a les paraules. A què espereu per llegir-lo?



16.4.14

En el cielo azul vuelan cuatro pájaros... vuelan todo el día con la poesía

 

Iban cuatro pájaros

Estrenando el cielo,
iban cuatro pájaros.

El alba doraba
de sol los tejados.

Por el cielo azul 
volaban tres pájaros.

Ponía la mañana
flores en los prados.

Por entre arreboles,
volando, dos pájaros.

Sobre la montaña 
se dormía el ocaso.

Por el cielo gris
iba solo un pájaro.

La luna teñía
de plata los campos.

En el cielo negro no había ningún pájaro.

Repartía la noche
mil sueños alados.

La il·lustració és de Charlotte Gastaut.

14.4.14

Poema escatològic, d'Empar Moliner... rialles entre pets i cagades

Rialles, moltes rialles per als lectors/es -il. Noemí Villamuza-

Hi ha tota una sèrie de paraules escatològiques que dites en veu alta davant de les xiquetes i xiquets fan esclatar una rialla. Somriures assegurats quan parlem de pets i cagats. Llegiu aquest escatològic poema i prepareu-se per a riure sense parar.

Poema escatològic

Digue'm què rima amb bolet:
carxofa, conill o pet?
I saps què rima amb bagul?
Patata, croissant o cul?
Has rigut quan he dit pet?
Saps per què? Escolta, grumet.
Diu que tots els catalans,
ja siguin petits o grans,
per culpa d'en Patufet
riem molt quan sentim pet.
També tenim el tió
que, pobre, a cops de bastó,
l'obliguem a... defecar.
(Defecar vol dir "fer caca".
Quina paraula tan maca!)
No és estrany, doncs, si a nosaltres
ens fa riure més que als altres
dir cul, pet i rot i caca,
mocs verds com la fullaraca,
mitjons pudents foradats,
calçotets bruts i cagats.
Zombi brut sense caputxa,
cul de monstreque no es dutxa,
ferum de peu pestilent,
cul pelut semipudent,
caca de vaca gegant
trepitjada per un nan,
hamburguesa de burilles,
diarrea en "empanadilles".
Mitjons que caminen sols
fent pudor de cinc mil cols,
cul de tieta amb nas de xufa
quan s'ha tirat una llufa.
Alè de drac trapezista
que no va mai al dentista.
Aixella bruta i suada
que fa pudor d'arengada.
Caca de gos de ciutat,
pipí de gat enrabiat,
vòmit de nen de la classe
de color verd i carbassa.
Sabata del teu germà
(de pudor fa desmaiar).
Cossi de la roba bruta,
que fa tuf de cagarruta.
Bolquer de nen, corre, fuig!
Que ara el llençaré al rebuig.
Què em deixo? Alguna pudor?
He dit el formatge? No?
Doncs pudor de camembert,
terible com un moc verd.
I ara que ja tot ho hem dit,
et toca ficar-te al llit.
Si vols, somia perfums,
si vols, somia ferums...
però dorm ben de pressa, fill,
o crido al doctor Estivill!

Poema per abans d'anar a dormir que explica la raó per la qual els catalans criem nens escatològics.
Nota: el vers final no cal llegir-ho als nens. El progenitor pot llegir-lo per dins.

Aquest poema està dins del llibre Contes infantils contra tot pronòstic, d'Empar Moliner -editorial Columna-, un llibre amb força enginy i humor, molt recomanable per als joves lectors... i els adults.

12.4.14

Papallona que aleteja pel temps / Mariposa que aletea por el tiempo

D'entre la boira del somnis surt la papallona -il. Kardaev Oleg-

El paso de los años
(Javier Sologuren)       
          
porque cogí la mariposa
no en el jardín
sino en el sueño
porque en mi almohada
oí cantar al río
al crepúsculo orar
porque el cielo breve
de la flor
me llevó lejos
porque el niño aún
(que fui que a veces soy)
despierta y ve
la mariposa
volar en el jardín
que ya no sueño.

11.4.14

Quiero ser feliz -Rap de la Lectura, de Nikas: li fiquem ritme a la lectura

Lee y sé feliz -il·lustracions de Diana Toledano-

Ja s'apropa el Dia del Llibre / Día del Libro i aquest any volem celebrar-ho també a ritme de rap. Gràcies a l'amiga Isabel Galant hem conegut Quiero ser feliz -Rap de la Lectura-, de Nikas -nom artístic de Juan Manuel Charcos Rico, un ex-alumne seu que ara col·labora amb aquest rap amb les activitats d'animació lectora que s'estan realitzan al seu col·legi-. Aquesta cançó és inèdita, però tenim el permís de Nikas per a compartir i que la reproduiu. Ens sembla genial aquesta manera de fomentar el missatge del foment lector.


Quiero ser feliz
 (Nikas)

Desde el prólogo hasta el punto final,
mil historias, paisajes donde volar,
descubro fases, etapas que imaginar,
barreras que se borran con tan solo pintar.

La creación de los colores es preciosa,
por eso tantos y en conjunto tan hermosa,
porque no hay cosa más bella que ser tú mismo,
viajando por ti, aprendiendo del turismo.

En fin, que soñar no es un delito
y la sonrisa en una cara puede ser lo más bonito.
Compartir cada momento y ser feliz.
Recuerda, eres el pincel para pintar lo gris.

Quiere a quien te cuida, cuida a quien te quiere,
lucha por tu sueño, yo sé que se puede.
Trata bien al mundo, el mundo lo agradece,
aprende cada paso en el camino cuando creces.

Riega el árbol, pues él nos cuida,
nos deja respirar, es decir, nos da la vida.
Y mira, precioso cuando el viento lo acaricia,
es la casa de animales, rascacielos que divisan.

Literatura pura, qué más quisiera,
vivir en armonía, en sintonía con cualquiera,
leer historias que me lleven a otro mundo,
que imagine y descubrir lo más profundo.

Quiero crecer feliz y disfrutar,
historias que contar y que me cuenten,
sonreír cada mañana al despertar,
y ser buena persona aunque me cueste.


10.4.14

Crear contes poètics, curts i divertits / Crear cuentos poéticos, cortos y divertidos


Feia temps que no us animàvem a escriure poesia. Hui anem a crear minicontes poètics emprant com a base les fórmules tradicionals d'inici per a contar contes.  Es tracta d'agafar una d'aquestes fórmules d'inici i crear un conte en vers, curtet i esborrajat, com els Falsos contes o contes per riure's amb poesia / Falsos cuentos o cuentos para reir con poesía. S'animeu a crear-ne? Nosaltres se n'hem inventat un quants. Són contes curts que es devoren en un moment. Bon i poètic profit!

Això era i no era
un verd ànec en una pradera
que canta i nedava
i mai es cansava.
Vols que t'ho conte altra vegada?

En temps de maricastanya
filava i filava una aranya.
Ets tu qui l'ajudava?

Hi havia una vegada
una mosca damunt d'una cagada.
Quin fàstig,
va dir la fada!

Temps era temps quan passava
una formiga per damunt d'una fava
i avisa a les amigues,
un grapat de negres formigues.
T'ho conte per a que ho escrigues!

Fa anys i anys,
quan els porquets parlaven
i els asses volaven
una Caputxeta li recitava
un poema d'amor
al llop sense temor.
Diuen que son amics,
serà un falç rumor?

Això era un gegant
que cada dia menjava
un conte que mai s'acabava.
Te'l conte altra vegada?

A mi me contaron una vez
que había un pez
que jugaba al ajedrez.
Te lo cuento otra vez?
-Si! Pardiez!

Esto que os voy a contar
le sucedió a una araña
que no sabía contar
los hilos de su telaraña.
Te lo cuento a ti,
musaraña!

Esto era y no era
el baile de un esqueleto
que nunca paraba quieto,
mientras cantaba de la A a la Z
todo el alfabeto.
Cuento escueto
que me contó su biznieto.

Había una vez una rana
que cuando llovía
siempre reía
feliz
como una perdiz.
¿Por qué te tocas la nariz?

Allá por el año catapún,
vivía una bruja malvada
que como se tapaba poco
siempre se refriaba.
-Atchús! Atchas! Atchis!
Este es un minicuento
de chisgarabís!

Il·lustració de Veronika Mischitz.

9.4.14

En abril, somriures a mil... refranys i dites populars sobre l'alegria

En abril: color, amor, alegria i una flor

L'alegria és fonamental en la nostra vida, encara més en la dels xiquets i xiquetes. La primavera, el renàixer de la natura, és motiu d'alegria, així que hem pensat que aquest més les dites i refranys versen al voltant del somriure, la alegria i les seues diferents manifestacions.

També sabeu que al blog hem anat recuperant un grapat de dites i refranys, així que a més podeu donar-li una ullada als refranys del mes d'abril, refranys de la primavera, refranys de les flors o refranys sobre la rosa i els llibres i refranys dels llibres. I com que la primavera és l'estació de l'any on l'amor s'enlaira pe tot arreu trobareu refranys sobre l'amor.


Refranys i dites populars sobre l'alegria


Alegre com un gíngol
Alegre com un pinsà
Alegre com unes castanyoles
Alegre de cascos
Alegria amagada, candela apagada
Alegria de batafaluga
Alegria, però no amb desmesia
Alegries i pesars arribaran sense que les busques
Allà on hi ha diners, hi ha alegria, i allà on no n'hi ha hi ha porqueria
Amb la rialla a la boca
Amb panxa buida no hi ha alegria
Any de sol, any d'alegria
Aranya de dia, carta o alegria
Bon divendres, mal diumenge
Com de la nit al dia, del pescar a l'alegria
Com més serem, més riurem
Com un cascavell
D'alegria de jugador, de salut de vell i de cel estrellat, ni me'n fio ni me n'he fiat
De rialles, en vénen ploralles
Dona i vinya donen a l'home alegria
El cantar vol alegria i el plorar vol tristor
El vellet, per un jorn d'alegria, té un any de plors
El vi i el sol fan posar alegre
Els convidats, l'alegria fan... però és quan se'n van
Els fideus fan estar alegre quaranta-vuit hores
Estar boig d'alegria
Estar content com un all
Estar content com unes pasqües
Estar sembrat
Fes de la nit nit i del dia dia i viuràs amb alegria
Ha tingut un goig sense alegria
Hi ha quatre menes de borratxera: alegreta, alegroia, alegrassa i alegrota
L'alegria allarga la vida
L'alegria cura
L'alegria dels pobres, dura poca estona
L'alegria és medicina
L'arc de sant Martí al vespre alegra el mestre
La cirera té el cor trist, i la cara alegre
La mort del porc és una de les tres alegries de l'home
La muller de la perdiu, tan aviat plora com riu
La sal és desgràcia, el vi és alegria
Llançar les campanes al vol
L’alegria està en lo bon viure
Molt alegra, allò que sense treballar aplega
Molta pluja per Nadal, alegria per tot l'any
Ni alegrar-se per salut ni espantar-se per malaltia
No hi ha nóvia sense plors ni mort sense rialles
Pasqua i Nadal, s'esperen amb alegria i passen com altre dia
Perquè passi el sentiment hi ha d'haver alegria i bon aliment
Planta, sembra i cria i viuràs amb alegria
Plorant i rient, creix la gent
Quan l'alegria és a la sala, la tristor puja l'escala
Quan naix un xiquet, fins els barandats s'alegren
Quan s'alegra el pastor, ploren les bèsties
Repicar les campanes
Rient i plorant, es fa la gent gran
Riu, riu, i ton pare [o ta mare] et durà un niu
Riure per davall del nas
Salut i alegria, guapa sang cria
Salut i alegria, la bellesa cria
Salut, diners i alegria, són bona mercaderia
Sant Joan, alegria de menuts i grans
Ser alegre com un picarol
Setembre fruiter, alegre i fester
Si necessites un bon metge, fia't d'aquests tres: alegria, repòs i dieta moderada
Si tens alegria t'allargues la vida
Sols un mal porta alegria, i és aquest : la mal... vasia.
Uns ploren i altres riuen, açò és el món
Volar les campanes 



8.4.14

Abril florecía bajo mi ventana...


Abril és tot un florir, el camp i els balcons s'omplin de flors. Entre esta bellesa natural passen poden ocórrer moltes històries, com aquesta que versifica Antonio Machado.

Abril florecía
frente a mi ventana.
Entre los jazmines
y las rosas blancas
de un balcón florido,
vi las dos hermanas.
La menor cosía,
la mayor hilaba ...
Entre los jazmines
y las rosas blancas,
la más pequeñita,
risueña y rosada
—su aguja en el aire—,
miró a mi ventana.

La mayor seguía
silenciosa y pálida,
el huso en su rueca
que el lino enroscaba.
Abril florecía
frente a mi ventana.

Una clara tarde
la mayor lloraba,
entre los jazmines
y las rosas blancas,
y ante el blanco lino
que en su rueca hilaba.
—¿Qué tienes —le dije—
silenciosa pálida?
Señaló el vestido
que empezó la hermana.
En la negra túnica
la aguja brillaba;
sobre el velo blanco,
el dedal de plata.
Señaló a la tarde
de abril que soñaba,
mientras que se oía
tañer de campanas.
Y en la clara tarde
me enseñó sus lágrimas... 

Abril florecía
frente a mi ventana.

Fue otro abril alegre
y otra tarde plácida.
El balcón florido
solitario estaba...
Ni la pequeñita
risueña y rosada,
ni la hermana triste,
silenciosa y pálida,
ni la negra túnica,
ni la toca blanca...
Tan sólo en el huso
el lino giraba
por mano invisible,
y en la oscura sala
la luna del limpio
espejo brillaba...
Entre los jazmines
y las rosas blancas
del balcón florido,
me miré en la clara
luna del espejo
que lejos soñaba... 

Abril florecía
frente a mi ventana.

(Antonio Machado / Álvaro Reja, il.)

7.4.14

La oración de la rosa: un prec per la bellesa de les roses i de la paraula


Abril, llibres i roses mil -il.

Estem començant a preparar el Dia del Llibre i la rosa, així que volem compartir amb vosaltres aquesta interessant i original poesia.

La oración de la rosa
(Dulce María Loynaz)


Padre nuestro que estás en la tierra; en la fuerte
y hermosa tierra;
en la tierra buena;

Santificado sea el nombre tuyo
que nadie sabe; que en ninguna forma
se atrevió a pronunciar este silencio
pequeño y delicado..., este
silencio que en el mundo
somos nosotras,
las rosas...

Venga también a nos, las pequeñitas
y dulces flores de la tierra,
el tu Reino prometido...,

Hágase en nos tu voluntad, aunque ella
sea que nuestra vida sólo dure
lo que dura una tarde...

El sol nuestro de cada día, dánoslo
para el único día nuestro...

Perdona nuestras deudas
-la de la espina,
la del perfume cada vez mas débil,
la de la miel que no alcanzó
para la sed de dos abejas...-,
así como nosotras perdonamos
a nuestros deudores los hombres,
que nos cortan, nos venden y nos llevan
a sus mentiras fúnebres,
a sus torpes o insulsas fiestas...

No nos dejes caer
nunca en la tentación de desear
la palabra vacía - ¡el cascabel
de las palabras!...-,
ni el moverse de pies
apresurados,
ni el corazón oscuro de
los animales que se pudre...
Mas líbranos de todo mal.
Amen.

6.4.14

Novia del campo, amapola: poesía primaveral de Juan Ramón Jiménez



 Al camp flors i al cel ocells, així és la primavera. Però si hi ha una flor que destaque entre totes en aquesta estació de l'any és la rosella -amapola-. La seua senzillez i color han inspirat també als poetes, com podeu llegir en aquests versos de Juan Ramón Jiménez.

Novia del campo, amapola
(Juan Ramón Jiménez)
 
Novia del campo, amapola
que estás abierta en el trigo;
amapolita, amapola
¿te quieres casar conmigo?
Te daré toda mi alma,
tendrás agua y tendrás pan.
Te daré toda mi alma,
toda mi alma de galán.
Tendrás una casa pobre,
yo te querré como un niño,
tendrás una casa pobre
llena de sol y cariño.
Yo te labraré tu campo,
tú irás por agua a la fuente,
yo te regaré tu campo
con el sudor de mi frente.
Amapola del camino,
roja como un corazón,
yo te haré cantar, y al son
de la rueda del molino.
Yo te haré cantar, y al son
de la rueda dolorida,
te abriré mi corazón,
amapola de mi vida.
Novia del campo, amapola,
que estás abierta en el trigo:
amapolita, amapola,
¿te quieres casar conmigo?

La il·lustració és de Miss Yuri.

3.4.14

Los encuentros de un caracol aventurero: poesía de Federico García Lorca



És dia de pluja, és dia de festa per als caragols. Tots surten a remullar-se i van trobant-se amb altres animals i també amb gotes de versos, com aquests de Federico García Lorca. 

Los encuentros de un caracol aventurero

Hay dulzura infantil
en la mañana quieta.
Los árboles extienden
sus brazos a la tierra.
Un vaho tembloroso
cubre las sementeras,
y las arañas tienden
sus caminos de seda
-rayas al cristal limpio
del aire-.
En la alameda
un manantial recita
su canto entre las hierbas.
Y el caracol, pacífico
burgués de la vereda,
ignorado y humilde,
el paisaje contempla.
La divina quietud
de la Naturaleza
le dio valor y fe,
y olvidando las penas
de su hogar, deseó
ver el fin de la senda. 

Echó a andar e internose
en un bosque de yedras
y de ortigas. En medio
había dos ranas viejas
que tomaban el sol,
aburridas y enfermas.

"Esos cantos modernos
-murmuraba una de ellas-
son inútiles". "Todos,
amiga -le contesta
la otra rana, que estaba
herida y casi ciega-.
Cuando joven creía
que si al fin Dios oyera
nuestro canto, tendría
compasión. Y mi ciencia,
pues ya he vivido mucho,
hace que no lo crea.
Yo ya no canto más..." 

Las dos ranas se quejan
pidiendo una limosna
a una ranita nueva
que pasa presumida
apartando las hierbas.

Ante el bosque sombrío
el caracol se aterra.
Quiere gritar. No puede.
Las ranas se le acercan.

"¿Es una mariposa?",
dice la casi ciega.
"Tiene dos cuernecitos
-la otra rana contesta-.
Es el caracol. ¿Vienes,
caracol, de otras tierras?"


"Vengo de mi casa y quiero
volverme muy pronto a ella".
"Es un bicho muy cobarde
-exclama la rana ciega-.
¿No cantas nunca?" "No canto",
dice el caracol. "¿Ni rezas?"
"Tampoco: nunca aprendí".
"¿Ni crees en la vida eterna?"
"¿Qué es eso?
"Pues vivir siempre
en el agua más serena,
junto a una tierra florida
que a un rico manjar sustenta". 

"Cuando niño a mí me dijo
un día mi pobre abuela
que al morirme yo me iría
sobre las hojas más tiernas
de los árboles más altos".

"Una hereje era tu abuela.
La verdad te la decimos
nosotras. Creerás en ella",
dicen las ranas furiosas.

"¿Por qué quise ver la senda?
-gime el caracol-. Sí creo
por siempre en la vida eterna
que predicáis..."
Las ranas,
muy pensativas, se alejan.
y el caracol, asustado,
se va perdiendo en la selva. 


Las dos ranas mendigas
como esfinges se quedan.
Una de ellas pregunta:
"¿Crees tú en la vida eterna?"
"Yo no", dice muy triste
la rana herida y ciega.
"¿Por qué hemos dicho, entonces,
al caracol que crea?"
"Por qué... No sé por qué
-dice la rana ciega-.
Me lleno de emoción
al sentir la firmeza
con que llaman mis hijos
a Dios desde la acequia..."

El pobre caracol
vuelve atrás. Ya en la senda
un silencio ondulado
mana de la alameda.
Con un grupo de hormigas
encarnadas se encuentra.
Van muy alborotadas,
arrastrando tras ellas
a otra hormiga que tiene
tronchadas las antenas.
El caracol exclama:
"Hormiguitas, paciencia.
¿Por qué así maltratáis
a vuestra compañera?
Contadme lo que ha hecho.
Yo juzgaré en conciencia.
Cuéntalo tú, hormiguita".

La hormiga, medio muerta,
dice muy tristemente:
"Yo he visto las estrellas."

"¿Qué son las estrellas?", dicen
las hormigas inquietas.
Y el caracol pregunta
pensativo: "¿Estrellas?"
"Sí -repite la hormiga-,
he visto las estrellas,
subí al árbol más alto
que tiene la alameda
y vi miles de ojos
dentro de mis tinieblas".
El caracol pregunta:
"¿Pero qué son las estrellas?"
"Son luces que llevamos
sobre nuestra cabeza".
"Nosotras no las vemos",
las hormigas comentan.
Y el caracol: "Mi vista
sólo alcanza a las hierbas."

Las hormigas exclaman
moviendo sus antenas:
"Te mataremos; eres
perezosa y perversa.
El trabajo es tu ley." 


"Yo he visto a las estrellas",
dice la hormiga herida.
Y el caracol sentencia:
"Dejadla que se vaya.
seguid vuestras faenas.
Es fácil que muy pronto
ya rendida se muera".

Por el aire dulzón
ha cruzado una abeja.
La hormiga, agonizando,
huele la tarde inmensa,
y dice: "Es la que viene
a llevarme a una estrella".

Las demás hormiguitas
huyen al verla muerta.

El caracol suspira
y aturdido se aleja
lleno de confusión
por lo eterno. "La senda
no tiene fin -exclama-.
Acaso a las estrellas
se llegue por aquí.
Pero mi gran torpeza
me impedirá llegar.
No hay que pensar en ellas".

Todo estaba brumoso
de sol débil y niebla.
Campanarios lejanos
llaman gente a la iglesia,
y el caracol, pacífico
burgués de la vereda,
aturdido e inquieto,
el paisaje contempla. 

Les fotografies d'aquests simpàtics caragols són de Suren Manvelyan.

2.4.14

Qui no sap riure no sap viure: llibre de poesia infantil d'Andreu Galan, especial per a regalar hui, Dia del Llibre Infantil


Hui volem celebrar el Dia Internacional del Llibre Infantil regalant llibres als xiquets i xiquetes i compartint la lectura amb ells. Com no podia ser d'altra manera, des d'aquest raconet de poesia, us recomanem un llibre que està acabat de coure: Qui no sap riure no sap viure, d'Andreu Galan i Martí -del que ja us hem xerrat diverses vegades al blog doncs és un dels responsable de Pissiganya.cat-, amb unes superxules il·lustracions de Luis Demano i que està publicat per Andana (aprofitem per a felicitar públicament a aquesta editorial valenciana perquè hui és el seu cinquè aniversari i al llarg d'aquests anys està donant-nos una oferta de llibres infantils i juvenils molt interessant, variada i amb gran qualitat).

L´humor sempre és necessari en la nostra vida, però malauradament s'utilitza poc en la LIJ i encara menys en la poesia infantil. Aquest llibre té un grapat de poemes on l'humor i l'enginy juguen un paper important, versificant la imaginació, embolicant les paraules i sorprenent als lectors no sols pel contingut poètic, també per les il·lustracions

Un llibre molt recomanable, especial per a regalar (o regalar-se) hui, un dia en el que estem difonent la lectura infantil i la poesia. Us fiquem un tastet:


Romanç del vell pollastre
(Andreu Galan)

Això era un vell pollastre
que era tot un poetastre
i a gallines filipines
deia belles, dolces rimes:
–Kirikika, vostres plomes
són d’un tacte tan suau
que si us toque m’emocione
i de sobte em sent una au.
Kirikika en escoltar-lo
no se’n va saber estar
i tot d’una va respondre:
–P’rò si vós ja sou una au!
Així doncs, el vell pollastre
de tan roig que es va posar,
l’endemà quan el trobaren
estava rostit a l’ast!
*

Bouesia
(Andreu Galan)

Pensa en bou, estima en bou,
xarrupa un bon brou de bou.
Perquè si penses en bou,
ja bouràs com tot va bou.
Pensa en bou; és imboutant.
El bou sempre estima bou,
és per’xò
que és un boueta,
és per’xò
que fa bouemes.
P’rò tu pensa-hi, pensa en bou.
I et tornaràs imboussible,
i seràs imprebouible.
Seràs un boueta bouig.
I és important perquè no
hi ha bou que per bou no vinga.
 
*

Menú del dia
(Andreu Galan)

Un bon plat d’abecedari
fa molt bona digestió,
desembussa el sil·labari
i desperta la cançó:
«Quatre eles geminades,
un poquet de punt volat,
cinc o sis ves de les dobles
i una ce sense trencar.»
I si encara teniu gana,
sempre us puc recomanar
una Ñ castellana,
però costa d’empassar!
 *

Per cert, hui es presenta el llibre a Barcelona, així que si podeu acudir esteu tots i totes invitats!




2 d'abril de 2014, Dia Internacional del Llibre Infantil / 2 de abril de 2014, Día Internacional del Libro Infantil




Hui és el Dia Internacional del Llibre Infantil, 2014 / Día Internacional del Libro Infantil, 2014 i com anys enrere un país ha estat seleccionat per l'IBBY per a fer el cartell i el missatge. Aquest any és Irlanda el país encarregat: Niamh Sharkey, autor del cartell i l'escriptora Siobhán Parkinson l'autora del text. Hui és un dia magnífic, excel·lent, ideal, fantàstic, bonic, adient, recomanable, especial... per a regalar llibres als xiquets i xiquetes i per a compartir la lectura amb ells.

Carta als nens del món.
 
Els lectors sovint els pregunten als escriptors com escriuen les seves històries: «D’on surten les idees?» «Provenen de la meva imaginació», respon l’escriptor. «Ah, és clar», sol contestar el lector. «Però on és la teva imaginació, de què està feta? I és veritat que tothom en té una?»

«Bé», respon l’escriptor. «És dins el meu cap, és clar, i està formada d’imatges i paraules i records i rastres d’altres històries i paraules i fragments de coses i melodies i pensaments i rostres i monstres i formes i paraules i moviments i paraules i ones i arabescos i paisatges i paraules i perfums i sentiments i colors i rimes i petits espetecs i xiulets i gustos i explosions d’energia i endevinalles i brises i paraules. Tot plegat gira allí dins i canta i es comporta com un calidoscopi i flota i s’asseu i pensa i es grata el cap.»

Evidentment que tothom té imaginació: sense, no seríem capaços de somniar. No obstant això, no tota imaginació té les mateixes coses a dins. Probablement, la imaginació dels cuiners conté una majoria de gustos, de la mateixa manera que la imaginació dels artistes conté sobretot colors i formes. La imaginació dels escriptors està plena, principalment, de paraules.

Per als lectors i oients d’històries, les seves imaginacions també es nodreixen de paraules. La imaginació d’un escriptor treballa i dóna voltes i dóna formes a les idees, als sons, a les veus, als personatges i als esdeveniments fins a convertir-los en una història; aquesta història no està formada d’altra cosa que no siguin paraules, batallons de gargots que desfilen per les pàgines. Aleshores passa que, de cop i volta, arriba un lector i aquests gargots cobren vida. Segueixen sent a la pàgina, segueixen semblant gargots, però també saltironen en la imaginació del lector, i aquest dóna forma a les paraules i les fila perquè la història ara tingui lloc al seu cap, com ha tingut lloc en el cap de l’escriptor.

Aquest és el motiu pel qual el lector és tan important per a una història com l’escriptor. Només hi ha un escriptor per a cadascuna, però hi ha centenars o milers o fins i tot, a vegades, milions de lectors d’històries, que llegeixen en el mateix idioma que el de l’escriptor o que potser fins i tot llegeixen traduccions en molts altres idiomes diferents. Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure.

Tot lector d’una història té alguna cosa en comú amb els altres lectors d’aquesta mateixa història. Separadament, tot i que també d’alguna manera junts, ells han recreat la història en la seva pròpia imaginació, una acció que és tant privada com pública, individual com comuna, íntima com internacional.

És, possiblement, el que els humans fan millor.
Seguiu llegint!
Siobhán Parkinson (Autora, editora, traductora i guanyadora del Premi na nÓg)
Traducció: Jordi Ferré i Ybarz

------

Carta a los niños del mundo

Los lectores a menudo le preguntan a los escritores cómo escriben sus historias - ¿de dónde salen las ideas? Provienen de mi imaginación, contesta el escritor. Ah, claro, suele contestar el lector. Pero, ¿dónde está tu imaginación, de qué está hecha y es cierto que todo el mundo tiene una?

Bueno, responde el escritor, está en mi cabeza, por supuesto, y está compuesta de imágenes y palabras y recuerdos y rastros de otras historias y palabras y fragmentos de cosas y melodías y pensamientos y rostros y monstruos y formas y palabras y movimientos y palabras y olas y arabescos y paisajes y palabras y perfumes y sentimientos y colores y rimas y pequeños chasquidos y silbidos y sabores y explosiones de energía y acertijos y brisas y palabras. Todo ello girando ahí dentro y cantando y comportándose como un caleidoscopio y flotando y sentándose y pensando y rascándose la cabeza.

Por supuesto que todo el mundo tiene imaginación: sin ella, no seríamos capaces de soñar. No obstante, no toda imaginación tiene las mismas cosas dentro de ella. Probablemente, la imaginación de los cocineros contenga en su mayoría sabores, de la misma manera que la imaginación de los artistas contendrá sobre todo colores y formas. La imaginación de los escritores está principalmente llena de palabras.

Para los lectores y oyentes de historias, sus imaginaciones también se nutren de palabras. La imaginación de un escritor trabaja y da vueltas y da forma a las ideas, a los sonidos, a las voces, a los personajes y a los acontecimientos hasta convertirlos en una historia; esta historia no está compuesta de otra cosa que no sean palabras, batallones de garabatos desfilando por las páginas. Entonces ocurre que, de pronto, llega un lector y esos garabatos cobran vida. Siguen estando en la página, siguen pareciendo garabatos pero también están retozando en la imaginación del lector, y éste da forma e hila las palabras para que la historia ahora tenga lugar en su cabeza, como tuvo lugar en la cabeza del escritor.

Este es el motivo por el cual el lector es tan importante para una historia como lo es el escritor. Solo hay un escritor para cada de ellas, pero hay cientos o miles o incluso a veces millones de lectores de historias, que leen en el mismo idioma que el del escritor o que quizás hasta lean traducciones en muchos otros idiomas diferentes. Sin el escritor, no nace el cuento; sin todos los miles de lectores alrededor del mundo, el cuento no llegará nunca a vivir todas las vidas que puede vivir.

Todo lector de una historia tiene algo en común con los otros lectores de esa misma historia. Separadamente, aunque también de alguna manera juntos, ellos han recreado la historia en su propia imaginación: una acción que es tanto privada como pública, individual como común, íntima como internacional.

Es posiblemente lo que los humanos hacen mejor.
¡Seguid leyendo!

Siobhán Parkinson (Autora, editora, traductora y ganadora del premio Premio na nÓg)
Traducción: Paula Sanz

1.4.14

31.3.14

Se deja querer... poema d'amor


Se deja de querer...

Se deja de querer...
y no se sabe por qué se deja de querer;
es como abrir la mano y encontrarla vacía
y no saber de pronto qué cosa se nos fue.

Se deja de querer...
y es como un río cuya corriente fresca ya no calma la sed,
como andar en otoño sobre las hojas secas
y pisar la hoja verde que no debió caer.

Se deja de querer...
Y es como el ciego que aún dice adiós llorando
después que pasó el tren,
o como quien despierta recordando un camino
pero ya sólo sabe que regresó por él.

Se deja de querer...
como quien deja de andar una calle sin razón, sin saber,
y es hallar un diamante brillando en el rocío
y que ya al recogerlo se evapore también.

Se deja de querer...
y es como un viaje detenido en las sombras
sin seguir ni volver,
y es cortar una rosa para adornar la mesa
y que el viento deshoje la rosa en el mantel.

Se deja de querer...
y es como un niño que ve cómo naufragan sus barcos de papel,
o escribir en la arena la fecha de mañana
y que el mar se la lleve con el nombre de ayer.

Se deja de querer...
y es como un libro que aún abierto hoja a hoja quedó a medio leer,
y es como la sortija que se quitó del dedo
y solo así supimos... que se marcó en la piel.

Se deja de querer...
y no se sabe por qué se deja de querer.

La il·lustració és de Tran Nguyen