23.4.14

Sobre un libro de versos: poesia de García Lorca en el Dia del Llibre. LLegim poesia, regalem

Llegim poesia, regalem poesia -il. Alexander Sokht-
Acabem este intens Dia del Llibre amb un poema de Federico García Lorca sobre  el llibre, més concretament sobre un llibre de versos. És el nostre xicotet homenatge al llibre i a la poesia. Bona lectura!

Dejaría en el libro
este toda mi alma.

Este libro que ha visto
conmigo los paisajes
y vivido horas santas.

¡Qué pena de los libros
que nos llenan las manos
de rosas y de estrellas
que se esfuman y pasan!
¡Qué tristeza tan honda
es mirar los retablos
de dolores y penas
que un corazón levanta!

Ver pasar los espectros
de vidas que se borran,
ver al hombre desnudo
en Pegaso sin alas,
ver la Vida y la Muerte,
la síntesis del mundo,
que en espacio profundo
se miran y se abrazan.

Un libro de poesías
es el Otoño muerto.
Los versos son las hojas
negras en tierras blancas,
y la voz que lo lee
es el soplo del viento
que hunde en los pechos
—Entrañables distancias—.

El poeta es un árbol
con frutos de tristeza
y con hojas marchitas
de llorar lo que ama.
El poeta es el médium
de la Naturaleza
que explica su grandeza
por medio de palabras.

El poeta comprende
todo lo incomprensible
y a cosas que se odian.
Él hermanas las llama.
Sabe que los senderos
son todos imposibles
y por eso en lo oscuro
va por ellos con calma.

En los libros de versos,
entre rosas de sangre,
van desfilando tristes
y eternas caravanas
que hirieron al poeta
que lloraba en la tarde,
rodeado y ceñido
por sus propios fantasmas.

Poesía es Amargura,
miel celeste que mana
de un panal invisible
que fabrican las almas.

Poesía es lo imposible
hecho posible. Arpa
que tiene en vez de cuerdas
corazones y llamas.

Poesía es la vida
que cruzamos con ansia
esperando al que lleve
sin rumbo nuestra barca.
Libros dulces de versos
son los astros que pasan
por el silencio mudo
al reino de la Nada,
escribiendo en el cielo
sus estrofas de plata.

¡Oh, qué penas tan hondas
y nunca remediadas,
las voces dolorosas
que los poetas cantan!

Como en el horizonte
descanso las miradas.
Dejaría en el libro
este, ¡toda mi alma!

Sant Jordi mariner: poesia de Núria Freixa per a celebrar el Dia de Sant Jordi



Continuem amb els regals que hui ens han fet i que volem compartir amb vosaltres. L'amiga i poeta Núria Freixa ens ha enviat un poema original i inèdit sobre aquest especial Dia de Sant Jordi per a celebrar la Diada de Catalunya. Poemes de Sant Jordi ja en tenim molts penjats al blog, però fins ara encara no teniem un sant Jordi mariner. Moltes gràcies, Núria i gaudeix de la festa de sant Jordi i del Dia del llibre -besadetes lectores-

Sant Jordi mariner
(Núria Freixa)

Ran de mar l’àncora aferra
un Sant Jordi mariner
amb samarreta de ratlles
i una gorra de paper.

Colrat de sol i salitre
ens arriba disposat
a canviar les embranzides
d’aquell mar encabritat
pels combats en terra ferma
contra un drac enfurismat.
De la filla gran del Rei
diuen que s’ha enamorat.

Amb un cop de rem abat,
deixant ben estabornit,
sense ni gota de sang,
la bèstia que espaordia
a tots aquells vilatans.

I el Sant Jordi mariner,
de samarreta de ratlles
i de gorra de paper,
a la princesa ha encisat
quan en comptes d’una rosa
li du una estrella de mar.

La il·lustració és d'Emmanuelle Collin.

Abretelibro: punto de lectura para el Día del Libro / Marcapàgines per al Dia del Llibre



Ens han regalat aquest punt de lectura, especialment dissenyat per a celebrar el Dia del Llibre / Día del Libro, i el volem compartir amb vosaltres (se'l podeu imprimir). Amb un poema de la nostra amiga Maria Rosa Serdio, Teresa Coll Sanmartín ha dissenyat aquest marcapàgines. Gràcies a les dos i us desitgem un bonic i megalector dia.

22.4.14

Poemes sobre els llibres: Lope de Vega / Poemas sobre los libros: Lope de Vega


 Demà és el Dia del Llibre i volem celebrar-ho amb poesia, aquesta vegada de la mà d'un gran clàssic, Lope de Vega. I és que sobre els llibre i la lectura s'han creat un grapat de versos al llarg de tots aquests segles. Al blog hem anat penjant diferents poemes sobre el llibre -poemas sobre el libro-, que podeu llegir per anar creant boca.

Es cualquier libro discreto
(que si se cansa de hablar deja)
un amigo que aconseja
y que reprende en secreto.
(Lope de Vega)

¿Cómo compones? Leyendo,
y lo que leo imitando,
y lo que imito escribiendo,
y lo que escribo borrando,
y de lo borrado escogiendo.
(Lope de Vega)

Les il·lustración són de Jen Mazza

Sant Jordi, el cavaller: dos cançons infantils de la llegenda de sant Jordi

Dos cançons infantils sobre la llegenda del cavaller sant Jordi, el drac i la princesa que segur us agradaran:






20.4.14

La mona de Pasqua, el joc i la poesia


Diumenge de Pasqua, diumenge de jocs -il. Robert Wagt-

Les nostres tradicions gastronòmiques festives són boníssimes. Ara és Pasqua i toca... menjar-se la "mona". A Catalunya és tradició que els padrins regalen aquest pastís als seus fillols, ací a València són els adults els que la regalen: pares, tios, avis, etc. Recorde que de menuda juntava en Pasqua un grapat de mones, totes fetes en casa, que estaven riquíssimes.

No volem que s'acaben estes tradicions, però volem afegir-li poesia. Tenim dites i refranys de Pasqua, cançons populars de Pasqua i poemes pasquers.

Diumenge de Pasqua, diumenge de mona -il. Roser Calafell-
La mona de Pasqua
(Sàlvia del Berri)

Diumenge de Pasqua,
diumenge festiu,
diumenge de mones,
de jocs col·lectius.

Menjarem la mona
que ens han regalat,
trencarem els ous
damunt del teu cap.

Aprofite per a recomanar-vos un llibre d'Antoni Dalmases, La mona, en l'editorial Cruïlla. En el llibre Helena explica a Xiu, una companya d"escola que ha vingut de la Xina, què és una mona, tot en rodolins.


19.4.14

¿En dónde haremos la ronda? ¿En dónde vamos a jugar? Lo haremos todos juntos, allá donde vayamos a estar


És temps d'esplai, de jugar -al carrer, al camp, a la muntanya...- i de cantar, de fer rotllanes i gaudir en tot moment del plaer de no mirar el rellotge. Jugar i poemar, aprofitem també els jocs per a incloure la poesia.
¿En dónde tejemos la ronda?
¿En dónde tejemos la ronda?
¿La haremos a orillas del mar?
El mar danzará con mil olas
haciendo una trenza de azahar.
¿La haremos al pie de los montes?
El monte nos va a contestar.
¡Será cual si todas quisiesen,
las piedras del mundo, cantar!
¿La haremos, mejor, en el bosque?
La voz y la voz a trenzar,
y cantos de niños y de aves
se irán en el viento a besar.
¡Haremos la ronda infinita!
¡La iremos al bosque a trenzar,
la haremos al pie de los montes
y en todas las playas del mar!

La il·lustració és de Joanna Sierko-Filipowska.

17.4.14

¿Ahora qué va a pasar? Conte poètic amb un grapat d'animals


Estem de vacances així que és un moment genial per gaudir de la lectura i de la poesia. Us volem recomanar un conte-poètic que ens ha agradat molt, molt: ¿Ahora qué va a pasar?, de Nuria Díaz Reguera, amb unes fantàstiques il·lustracions de Raquel Díaz Reguera i que està editat per Lóguez.

El conte ens narra les desventures d'un grapat d'animals de la graja que poc a poc, volent-se ajudar, cauen en un bassal. La por no els deixa pensar i... El ritme, l'onomatopeia, el joc acumulatiu, l'humor...  Com us hem comentat és un llibre fantàstic per a compartir la seua lectura i llegir en veu alta. Un conte que dona molt de joc a la imaginació i a les paraules. A què espereu per llegir-lo?



16.4.14

En el cielo azul vuelan cuatro pájaros... vuelan todo el día con la poesía

 

Iban cuatro pájaros

Estrenando el cielo,
iban cuatro pájaros.

El alba doraba
de sol los tejados.

Por el cielo azul 
volaban tres pájaros.

Ponía la mañana
flores en los prados.

Por entre arreboles,
volando, dos pájaros.

Sobre la montaña 
se dormía el ocaso.

Por el cielo gris
iba solo un pájaro.

La luna teñía
de plata los campos.

En el cielo negro no había ningún pájaro.

Repartía la noche
mil sueños alados.

La il·lustració és de Charlotte Gastaut.

14.4.14

Poema escatològic, d'Empar Moliner... rialles entre pets i cagades

Rialles, moltes rialles per als lectors/es -il. Noemí Villamuza-

Hi ha tota una sèrie de paraules escatològiques que dites en veu alta davant de les xiquetes i xiquets fan esclatar una rialla. Somriures assegurats quan parlem de pets i cagats. Llegiu aquest escatològic poema i prepareu-se per a riure sense parar.

Poema escatològic

Digue'm què rima amb bolet:
carxofa, conill o pet?
I saps què rima amb bagul?
Patata, croissant o cul?
Has rigut quan he dit pet?
Saps per què? Escolta, grumet.
Diu que tots els catalans,
ja siguin petits o grans,
per culpa d'en Patufet
riem molt quan sentim pet.
També tenim el tió
que, pobre, a cops de bastó,
l'obliguem a... defecar.
(Defecar vol dir "fer caca".
Quina paraula tan maca!)
No és estrany, doncs, si a nosaltres
ens fa riure més que als altres
dir cul, pet i rot i caca,
mocs verds com la fullaraca,
mitjons pudents foradats,
calçotets bruts i cagats.
Zombi brut sense caputxa,
cul de monstreque no es dutxa,
ferum de peu pestilent,
cul pelut semipudent,
caca de vaca gegant
trepitjada per un nan,
hamburguesa de burilles,
diarrea en "empanadilles".
Mitjons que caminen sols
fent pudor de cinc mil cols,
cul de tieta amb nas de xufa
quan s'ha tirat una llufa.
Alè de drac trapezista
que no va mai al dentista.
Aixella bruta i suada
que fa pudor d'arengada.
Caca de gos de ciutat,
pipí de gat enrabiat,
vòmit de nen de la classe
de color verd i carbassa.
Sabata del teu germà
(de pudor fa desmaiar).
Cossi de la roba bruta,
que fa tuf de cagarruta.
Bolquer de nen, corre, fuig!
Que ara el llençaré al rebuig.
Què em deixo? Alguna pudor?
He dit el formatge? No?
Doncs pudor de camembert,
terible com un moc verd.
I ara que ja tot ho hem dit,
et toca ficar-te al llit.
Si vols, somia perfums,
si vols, somia ferums...
però dorm ben de pressa, fill,
o crido al doctor Estivill!

Poema per abans d'anar a dormir que explica la raó per la qual els catalans criem nens escatològics.
Nota: el vers final no cal llegir-ho als nens. El progenitor pot llegir-lo per dins.

Aquest poema està dins del llibre Contes infantils contra tot pronòstic, d'Empar Moliner -editorial Columna-, un llibre amb força enginy i humor, molt recomanable per als joves lectors... i els adults.

12.4.14

Papallona que aleteja pel temps / Mariposa que aletea por el tiempo

D'entre la boira del somnis surt la papallona -il. Kardaev Oleg-

El paso de los años
(Javier Sologuren)       
          
porque cogí la mariposa
no en el jardín
sino en el sueño
porque en mi almohada
oí cantar al río
al crepúsculo orar
porque el cielo breve
de la flor
me llevó lejos
porque el niño aún
(que fui que a veces soy)
despierta y ve
la mariposa
volar en el jardín
que ya no sueño.

11.4.14

Quiero ser feliz -Rap de la Lectura, de Nikas: li fiquem ritme a la lectura

Lee y sé feliz -il·lustracions de Diana Toledano-

Ja s'apropa el Dia del Llibre / Día del Libro i aquest any volem celebrar-ho també a ritme de rap. Gràcies a l'amiga Isabel Galant hem conegut Quiero ser feliz -Rap de la Lectura-, de Nikas -nom artístic de Juan Manuel Charcos Rico, un ex-alumne seu que ara col·labora amb aquest rap amb les activitats d'animació lectora que s'estan realitzan al seu col·legi-. Aquesta cançó és inèdita, però tenim el permís de Nikas per a compartir i que la reproduiu. Ens sembla genial aquesta manera de fomentar el missatge del foment lector.


Quiero ser feliz
 (Nikas)

Desde el prólogo hasta el punto final,
mil historias, paisajes donde volar,
descubro fases, etapas que imaginar,
barreras que se borran con tan solo pintar.

La creación de los colores es preciosa,
por eso tantos y en conjunto tan hermosa,
porque no hay cosa más bella que ser tú mismo,
viajando por ti, aprendiendo del turismo.

En fin, que soñar no es un delito
y la sonrisa en una cara puede ser lo más bonito.
Compartir cada momento y ser feliz.
Recuerda, eres el pincel para pintar lo gris.

Quiere a quien te cuida, cuida a quien te quiere,
lucha por tu sueño, yo sé que se puede.
Trata bien al mundo, el mundo lo agradece,
aprende cada paso en el camino cuando creces.

Riega el árbol, pues él nos cuida,
nos deja respirar, es decir, nos da la vida.
Y mira, precioso cuando el viento lo acaricia,
es la casa de animales, rascacielos que divisan.

Literatura pura, qué más quisiera,
vivir en armonía, en sintonía con cualquiera,
leer historias que me lleven a otro mundo,
que imagine y descubrir lo más profundo.

Quiero crecer feliz y disfrutar,
historias que contar y que me cuenten,
sonreír cada mañana al despertar,
y ser buena persona aunque me cueste.


10.4.14

Crear contes poètics, curts i divertits / Crear cuentos poéticos, cortos y divertidos


Feia temps que no us animàvem a escriure poesia. Hui anem a crear minicontes poètics emprant com a base les fórmules tradicionals d'inici per a contar contes.  Es tracta d'agafar una d'aquestes fórmules d'inici i crear un conte en vers, curtet i esborrajat, com els Falsos contes o contes per riure's amb poesia / Falsos cuentos o cuentos para reir con poesía. S'animeu a crear-ne? Nosaltres se n'hem inventat un quants. Són contes curts que es devoren en un moment. Bon i poètic profit!

Això era i no era
un verd ànec en una pradera
que canta i nedava
i mai es cansava.
Vols que t'ho conte altra vegada?

En temps de maricastanya
filava i filava una aranya.
Ets tu qui l'ajudava?

Hi havia una vegada
una mosca damunt d'una cagada.
Quin fàstig,
va dir la fada!

Temps era temps quan passava
una formiga per damunt d'una fava
i avisa a les amigues,
un grapat de negres formigues.
T'ho conte per a que ho escrigues!

Fa anys i anys,
quan els porquets parlaven
i els asses volaven
una Caputxeta li recitava
un poema d'amor
al llop sense temor.
Diuen que son amics,
serà un falç rumor?

Això era un gegant
que cada dia menjava
un conte que mai s'acabava.
Te'l conte altra vegada?

A mi me contaron una vez
que había un pez
que jugaba al ajedrez.
Te lo cuento otra vez?
-Si! Pardiez!

Esto que os voy a contar
le sucedió a una araña
que no sabía contar
los hilos de su telaraña.
Te lo cuento a ti,
musaraña!

Esto era y no era
el baile de un esqueleto
que nunca paraba quieto,
mientras cantaba de la A a la Z
todo el alfabeto.
Cuento escueto
que me contó su biznieto.

Había una vez una rana
que cuando llovía
siempre reía
feliz
como una perdiz.
¿Por qué te tocas la nariz?

Allá por el año catapún,
vivía una bruja malvada
que como se tapaba poco
siempre se refriaba.
-Atchús! Atchas! Atchis!
Este es un minicuento
de chisgarabís!

Il·lustració de Veronika Mischitz.

9.4.14

En abril, somriures a mil... refranys i dites populars sobre l'alegria

En abril: color, amor, alegria i una flor

L'alegria és fonamental en la nostra vida, encara més en la dels xiquets i xiquetes. La primavera, el renàixer de la natura, és motiu d'alegria, així que hem pensat que aquest més les dites i refranys versen al voltant del somriure, la alegria i les seues diferents manifestacions.

També sabeu que al blog hem anat recuperant un grapat de dites i refranys, així que a més podeu donar-li una ullada als refranys del mes d'abril, refranys de la primavera, refranys de les flors o refranys sobre la rosa i els llibres i refranys dels llibres. I com que la primavera és l'estació de l'any on l'amor s'enlaira pe tot arreu trobareu refranys sobre l'amor.


Refranys i dites populars sobre l'alegria


Alegre com un gíngol
Alegre com un pinsà
Alegre com unes castanyoles
Alegre de cascos
Alegria amagada, candela apagada
Alegria de batafaluga
Alegria, però no amb desmesia
Alegries i pesars arribaran sense que les busques
Allà on hi ha diners, hi ha alegria, i allà on no n'hi ha hi ha porqueria
Amb la rialla a la boca
Amb panxa buida no hi ha alegria
Any de sol, any d'alegria
Aranya de dia, carta o alegria
Bon divendres, mal diumenge
Com de la nit al dia, del pescar a l'alegria
Com més serem, més riurem
Com un cascavell
D'alegria de jugador, de salut de vell i de cel estrellat, ni me'n fio ni me n'he fiat
De rialles, en vénen ploralles
Dona i vinya donen a l'home alegria
El cantar vol alegria i el plorar vol tristor
El vellet, per un jorn d'alegria, té un any de plors
El vi i el sol fan posar alegre
Els convidats, l'alegria fan... però és quan se'n van
Els fideus fan estar alegre quaranta-vuit hores
Estar boig d'alegria
Estar content com un all
Estar content com unes pasqües
Estar sembrat
Fes de la nit nit i del dia dia i viuràs amb alegria
Ha tingut un goig sense alegria
Hi ha quatre menes de borratxera: alegreta, alegroia, alegrassa i alegrota
L'alegria allarga la vida
L'alegria cura
L'alegria dels pobres, dura poca estona
L'alegria és medicina
L'arc de sant Martí al vespre alegra el mestre
La cirera té el cor trist, i la cara alegre
La mort del porc és una de les tres alegries de l'home
La muller de la perdiu, tan aviat plora com riu
La sal és desgràcia, el vi és alegria
Llançar les campanes al vol
L’alegria està en lo bon viure
Molt alegra, allò que sense treballar aplega
Molta pluja per Nadal, alegria per tot l'any
Ni alegrar-se per salut ni espantar-se per malaltia
No hi ha nóvia sense plors ni mort sense rialles
Pasqua i Nadal, s'esperen amb alegria i passen com altre dia
Perquè passi el sentiment hi ha d'haver alegria i bon aliment
Planta, sembra i cria i viuràs amb alegria
Plorant i rient, creix la gent
Quan l'alegria és a la sala, la tristor puja l'escala
Quan naix un xiquet, fins els barandats s'alegren
Quan s'alegra el pastor, ploren les bèsties
Repicar les campanes
Rient i plorant, es fa la gent gran
Riu, riu, i ton pare [o ta mare] et durà un niu
Riure per davall del nas
Salut i alegria, guapa sang cria
Salut i alegria, la bellesa cria
Salut, diners i alegria, són bona mercaderia
Sant Joan, alegria de menuts i grans
Ser alegre com un picarol
Setembre fruiter, alegre i fester
Si necessites un bon metge, fia't d'aquests tres: alegria, repòs i dieta moderada
Si tens alegria t'allargues la vida
Sols un mal porta alegria, i és aquest : la mal... vasia.
Uns ploren i altres riuen, açò és el món
Volar les campanes 



8.4.14

Abril florecía bajo mi ventana...


Abril és tot un florir, el camp i els balcons s'omplin de flors. Entre esta bellesa natural passen poden ocórrer moltes històries, com aquesta que versifica Antonio Machado.

Abril florecía
frente a mi ventana.
Entre los jazmines
y las rosas blancas
de un balcón florido,
vi las dos hermanas.
La menor cosía,
la mayor hilaba ...
Entre los jazmines
y las rosas blancas,
la más pequeñita,
risueña y rosada
—su aguja en el aire—,
miró a mi ventana.

La mayor seguía
silenciosa y pálida,
el huso en su rueca
que el lino enroscaba.
Abril florecía
frente a mi ventana.

Una clara tarde
la mayor lloraba,
entre los jazmines
y las rosas blancas,
y ante el blanco lino
que en su rueca hilaba.
—¿Qué tienes —le dije—
silenciosa pálida?
Señaló el vestido
que empezó la hermana.
En la negra túnica
la aguja brillaba;
sobre el velo blanco,
el dedal de plata.
Señaló a la tarde
de abril que soñaba,
mientras que se oía
tañer de campanas.
Y en la clara tarde
me enseñó sus lágrimas... 

Abril florecía
frente a mi ventana.

Fue otro abril alegre
y otra tarde plácida.
El balcón florido
solitario estaba...
Ni la pequeñita
risueña y rosada,
ni la hermana triste,
silenciosa y pálida,
ni la negra túnica,
ni la toca blanca...
Tan sólo en el huso
el lino giraba
por mano invisible,
y en la oscura sala
la luna del limpio
espejo brillaba...
Entre los jazmines
y las rosas blancas
del balcón florido,
me miré en la clara
luna del espejo
que lejos soñaba... 

Abril florecía
frente a mi ventana.

(Antonio Machado / Álvaro Reja, il.)

7.4.14

La oración de la rosa: un prec per la bellesa de les roses i de la paraula


Abril, llibres i roses mil -il.

Estem començant a preparar el Dia del Llibre i la rosa, així que volem compartir amb vosaltres aquesta interessant i original poesia.

La oración de la rosa
(Dulce María Loynaz)


Padre nuestro que estás en la tierra; en la fuerte
y hermosa tierra;
en la tierra buena;

Santificado sea el nombre tuyo
que nadie sabe; que en ninguna forma
se atrevió a pronunciar este silencio
pequeño y delicado..., este
silencio que en el mundo
somos nosotras,
las rosas...

Venga también a nos, las pequeñitas
y dulces flores de la tierra,
el tu Reino prometido...,

Hágase en nos tu voluntad, aunque ella
sea que nuestra vida sólo dure
lo que dura una tarde...

El sol nuestro de cada día, dánoslo
para el único día nuestro...

Perdona nuestras deudas
-la de la espina,
la del perfume cada vez mas débil,
la de la miel que no alcanzó
para la sed de dos abejas...-,
así como nosotras perdonamos
a nuestros deudores los hombres,
que nos cortan, nos venden y nos llevan
a sus mentiras fúnebres,
a sus torpes o insulsas fiestas...

No nos dejes caer
nunca en la tentación de desear
la palabra vacía - ¡el cascabel
de las palabras!...-,
ni el moverse de pies
apresurados,
ni el corazón oscuro de
los animales que se pudre...
Mas líbranos de todo mal.
Amen.

6.4.14

Novia del campo, amapola: poesía primaveral de Juan Ramón Jiménez



 Al camp flors i al cel ocells, així és la primavera. Però si hi ha una flor que destaque entre totes en aquesta estació de l'any és la rosella -amapola-. La seua senzillez i color han inspirat també als poetes, com podeu llegir en aquests versos de Juan Ramón Jiménez.

Novia del campo, amapola
(Juan Ramón Jiménez)
 
Novia del campo, amapola
que estás abierta en el trigo;
amapolita, amapola
¿te quieres casar conmigo?
Te daré toda mi alma,
tendrás agua y tendrás pan.
Te daré toda mi alma,
toda mi alma de galán.
Tendrás una casa pobre,
yo te querré como un niño,
tendrás una casa pobre
llena de sol y cariño.
Yo te labraré tu campo,
tú irás por agua a la fuente,
yo te regaré tu campo
con el sudor de mi frente.
Amapola del camino,
roja como un corazón,
yo te haré cantar, y al son
de la rueda del molino.
Yo te haré cantar, y al son
de la rueda dolorida,
te abriré mi corazón,
amapola de mi vida.
Novia del campo, amapola,
que estás abierta en el trigo:
amapolita, amapola,
¿te quieres casar conmigo?

La il·lustració és de Miss Yuri.

3.4.14

Los encuentros de un caracol aventurero: poesía de Federico García Lorca



És dia de pluja, és dia de festa per als caragols. Tots surten a remullar-se i van trobant-se amb altres animals i també amb gotes de versos, com aquests de Federico García Lorca. 

Los encuentros de un caracol aventurero

Hay dulzura infantil
en la mañana quieta.
Los árboles extienden
sus brazos a la tierra.
Un vaho tembloroso
cubre las sementeras,
y las arañas tienden
sus caminos de seda
-rayas al cristal limpio
del aire-.
En la alameda
un manantial recita
su canto entre las hierbas.
Y el caracol, pacífico
burgués de la vereda,
ignorado y humilde,
el paisaje contempla.
La divina quietud
de la Naturaleza
le dio valor y fe,
y olvidando las penas
de su hogar, deseó
ver el fin de la senda. 

Echó a andar e internose
en un bosque de yedras
y de ortigas. En medio
había dos ranas viejas
que tomaban el sol,
aburridas y enfermas.

"Esos cantos modernos
-murmuraba una de ellas-
son inútiles". "Todos,
amiga -le contesta
la otra rana, que estaba
herida y casi ciega-.
Cuando joven creía
que si al fin Dios oyera
nuestro canto, tendría
compasión. Y mi ciencia,
pues ya he vivido mucho,
hace que no lo crea.
Yo ya no canto más..." 

Las dos ranas se quejan
pidiendo una limosna
a una ranita nueva
que pasa presumida
apartando las hierbas.

Ante el bosque sombrío
el caracol se aterra.
Quiere gritar. No puede.
Las ranas se le acercan.

"¿Es una mariposa?",
dice la casi ciega.
"Tiene dos cuernecitos
-la otra rana contesta-.
Es el caracol. ¿Vienes,
caracol, de otras tierras?"


"Vengo de mi casa y quiero
volverme muy pronto a ella".
"Es un bicho muy cobarde
-exclama la rana ciega-.
¿No cantas nunca?" "No canto",
dice el caracol. "¿Ni rezas?"
"Tampoco: nunca aprendí".
"¿Ni crees en la vida eterna?"
"¿Qué es eso?
"Pues vivir siempre
en el agua más serena,
junto a una tierra florida
que a un rico manjar sustenta". 

"Cuando niño a mí me dijo
un día mi pobre abuela
que al morirme yo me iría
sobre las hojas más tiernas
de los árboles más altos".

"Una hereje era tu abuela.
La verdad te la decimos
nosotras. Creerás en ella",
dicen las ranas furiosas.

"¿Por qué quise ver la senda?
-gime el caracol-. Sí creo
por siempre en la vida eterna
que predicáis..."
Las ranas,
muy pensativas, se alejan.
y el caracol, asustado,
se va perdiendo en la selva. 


Las dos ranas mendigas
como esfinges se quedan.
Una de ellas pregunta:
"¿Crees tú en la vida eterna?"
"Yo no", dice muy triste
la rana herida y ciega.
"¿Por qué hemos dicho, entonces,
al caracol que crea?"
"Por qué... No sé por qué
-dice la rana ciega-.
Me lleno de emoción
al sentir la firmeza
con que llaman mis hijos
a Dios desde la acequia..."

El pobre caracol
vuelve atrás. Ya en la senda
un silencio ondulado
mana de la alameda.
Con un grupo de hormigas
encarnadas se encuentra.
Van muy alborotadas,
arrastrando tras ellas
a otra hormiga que tiene
tronchadas las antenas.
El caracol exclama:
"Hormiguitas, paciencia.
¿Por qué así maltratáis
a vuestra compañera?
Contadme lo que ha hecho.
Yo juzgaré en conciencia.
Cuéntalo tú, hormiguita".

La hormiga, medio muerta,
dice muy tristemente:
"Yo he visto las estrellas."

"¿Qué son las estrellas?", dicen
las hormigas inquietas.
Y el caracol pregunta
pensativo: "¿Estrellas?"
"Sí -repite la hormiga-,
he visto las estrellas,
subí al árbol más alto
que tiene la alameda
y vi miles de ojos
dentro de mis tinieblas".
El caracol pregunta:
"¿Pero qué son las estrellas?"
"Son luces que llevamos
sobre nuestra cabeza".
"Nosotras no las vemos",
las hormigas comentan.
Y el caracol: "Mi vista
sólo alcanza a las hierbas."

Las hormigas exclaman
moviendo sus antenas:
"Te mataremos; eres
perezosa y perversa.
El trabajo es tu ley." 


"Yo he visto a las estrellas",
dice la hormiga herida.
Y el caracol sentencia:
"Dejadla que se vaya.
seguid vuestras faenas.
Es fácil que muy pronto
ya rendida se muera".

Por el aire dulzón
ha cruzado una abeja.
La hormiga, agonizando,
huele la tarde inmensa,
y dice: "Es la que viene
a llevarme a una estrella".

Las demás hormiguitas
huyen al verla muerta.

El caracol suspira
y aturdido se aleja
lleno de confusión
por lo eterno. "La senda
no tiene fin -exclama-.
Acaso a las estrellas
se llegue por aquí.
Pero mi gran torpeza
me impedirá llegar.
No hay que pensar en ellas".

Todo estaba brumoso
de sol débil y niebla.
Campanarios lejanos
llaman gente a la iglesia,
y el caracol, pacífico
burgués de la vereda,
aturdido e inquieto,
el paisaje contempla. 

Les fotografies d'aquests simpàtics caragols són de Suren Manvelyan.