Hui, 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència de Gènere, volen donar veu a tantes i tantes dones que amb el seu silenci, amb la seua invisibilitat, han patit i pateixen d'aquesta tara social. Volem fer un crit, ben alt, un "prou", un "mai no més"... , volem que per sempre s'acabe el dolor que milers de dones pateixen a tot el món. Stop a qualsevol tipus de violència i, especialment, a la violència de gèner.
Millor deixar que els poetes i catautors ho diguen en lloc nostre, en català i castellà: Miquel Pujadó, Víctor Manuel i Maram al-Masri.
La reina dels blaus
De molt jove vas somiar,
tot llegint novel·les rosa,
en el teu destí d'esposa,
en l’amor que mai se’n va.
I vingué el teu Príncep Blau,
i se't va endur al seu palau,
un fantàstic entresòl de Cornellà.
La grisor molt aviat
va ofegar el conte de fades
-l’esperança, així que bades,
la podreix la realitat.
Decebuda, vas ‘nar fent,
trampejant l’avorriment,
p'rò el pitjor encara no havia arribat.
Amb l’ajuda d'un precari i
trist treball, i del conyac,
i del seu cervell primari,
el teu príncep embriac
t'oferí com a primícia
a partir d'un cert moment
una mena de carícia
potser massa contundent.
Et va demanar perdó
i vas dir que el perdonaves,
oscil·lant com tantes faves
entre l’amor i la por.
P'rò ni un mes no van trigar
les pallisses a tornar.
No recordes ja quina en fou la raó.
Les veïnes van sentir
tirallongues de mentides
que explicaven les ferides
sense denunciar el botxí.
Si tens un ull de vellut,
és només perquè has caigut...
No s’ho creu ningú, p’rò no hi ha res a dir.
Vas anar a veure la mare
per tenir algú amb qui parlar
i només veure’t la cara
va agafar-te de la mà:
“Per salvar el teu matrimoni
-et va dir-, sigues pacient.
Més val viure amb un dimoni
que un fracàs davant la gent!”
Ara l’home és a l’atur...
Sempre brama com un ase,
no et permet sortir de casa
i, quan mires el futur,
sols veus cops, sols veus dolor,
només veus una presó
i el teu cap estavellant-se contra un mur.
Reps quan torna del carrer
si els cigrons no estan prou tendres,
si la puta del divendres
no la hi ha mamat prou bé.
Reps si goses dir un sol mot,
reps per res i reps per tot,
i de nit et poses bé i l'hi deixes fer.
De vegades, fent bugada,
et sorprens cantussejant
tot plorosa una tonada
de quan eres un infant.
Bessie Smith era la reina
del vell blues i, ara que hi caus,
tu no has tingut gaire feina
per ‘ser la reina dels blaus!
Resignada, ets incapaç
de trobar una altra sortida
que la que ofereix la vida
quan es fon talment el glaç.
Així doncs, fins que la mort
et permeti deixar el port,
sols faràs de sac de boxa i d’escarràs.
Et fa por deixar aquest pis,
et fa por creuar la porta...
Creus que mai seràs prou forta
per mirar de ser feliç.
El món de debò no és lluny:
l’intueixes, p'rò s’esmuny
-de l’Infern estant no es veu bé el Paradís.
Si marxessis, no sabries
on anar i, a més a més,
passarien gaires dies
abans no et localitzés?
La justícia no t’empara.
Altres dones hi han cregut
i potser són lliures ara,
p'rò ficades al taüt!
En el món hi ha moltes naus
amb les veles desinflades,
malvenudes i amarrades
per un tràgic joc de daus.
Sovint miren l’horitzó,
imaginant la cançó
que els farà oblidar algun dia el blues dels blaus.
El Club de las mujeres muertas
(Víctor Manuel)
A las que se rebelan, no se callan,
las humildes y las mansas;
las que imaginan cosas imposibles,
el derecho a ser felices;
a las que viven solas, pisoteadas,
las que ya no esperan nada;
a las desamparadas, olvidadas,
las que caen y se levantan...
Cuántas vidas humilladas,
cuántas lágrimas calladas,
lo más triste es la tristeza,
en el club de las mujeres muertas.
A veces porque miran, porque callan,
porque piensan se delatan;
a veces porque cuentan, porque lloran
o porque no entienden nada;
hay quien perdona todo a quien las mata,
por un beso, una mirada;
hay quien lo espera todo de quien ama
y no pierde la esperanza...
Cuántas vidas humilladas,
cuántas lágrimas calladas,
lo más triste es la tristeza,
en el club de las mujeres muertas.
Quemadas, arrastradas por los pelos,
torturadas, devastadas,
violadas legalmente, apuñaladas,
algún juez las mira y pasa.
Dicen que tienen celos y se nublan,
que no saben lo que hicieron
y cuando beben dicen no ser ellos,
"yo soy yo más este infierno".
Cuántas vidas humilladas,
cuántas lágrimas calladas,
lo más triste es la tristeza,
en el club de las mujeres muertas.
Cartell contra la violència de gènere, d'Isidro Ferrer
Mujeres
(Maram Al-Masri, traducció de Rafael Ortega)
Las mujeres como yo
no saben hablar;
la palabra se les clava en la garganta
como una espina,
y prefieren tragársela:
Las mujeres como yo
sólo saben llorar,
su remiso llanto
de repente
mana
como
una vena cortada.
Las mujeres como yo
reciben las bofetadas
sin atreverse a devolverlas.
Tiemblan
de cólera
contenida.
Leonas enjauladas,
las mujeres como yo
sueñan…con la libertad.
La poesia no es troba sols en la rima i el vers, de vegades són les pròpies paraules, el seu contingut i la manera de presentar-lo el que fa que un llibre estiga ple de poesia. Així és l'àlbum il·lustrat ¿Qué me está pasando?, de Marc Parrot i amb il·lustracions d'Eva Armisén, editat per Lumen (també podem llegir-lo en català, Què m'està passant?, en l'editorial Beascoa).
