31.5.18

La nube en pantalones: un poema sobre la poesia i els poetes



La nube en pantalones

¡Glorifíquenme!
No puedo compararme a los grandes. Y en todo lo que han hecho pongo «nihil».
Jamás
quiero volver a leer nada. ¿Un libro?
¡Qué me importan los libros!
Antes creía
que los libros se hacían de este modo:
llegaba el poeta,
entreabría fácilmente los labios
y al momento comenzaba a cantar el simplón inspirado ¡ahí les va! Pero resulta
que antes de que se comience a cantar
caminan largo rato, les salen callos de tanto fermentarse,
y en silencio chapotea en el limo del alma
el tonto pez de la imaginación.
Y mientras hierven, revolviendo con rimas
cierto guiso de amor y ruiseñores,
la calle se retuerce atrofiada, sin lengua,
sin tener con qué gritar ni conversar.
(...)

La il·lustració és de Carla Fuentes Fuertes.

25.5.18

Un jardín independiente donde crecen los versos a su manera, como las flores


No sé si serà pel canvi climàtic o perquè hi ha jardins que són màgics, però en sabem d'un on les plantes i les flors creixen al seu aire, d'una manera un tant inversemblant, a la seua manera. Clar, els resultats són sorprenents, tant com els versos que a continuació podem llegir.

Mi jardín hizo lo que quiso

Mi jardín hizo,
lo que quiso.

Planté un geranio,
brotó un narciso.
Planté un rosal,
salió un peral.

Mi jardín hizo,
lo que quiso.

Sin previo aviso,
cubrió de hiedras
la oscura reja,
la blanca piedra.

Podé el ciruelo,
creció hasta el cielo.
Las amapolas,
salieron solas.

En vez de flores
de campanillas
él decidió
darme frutillas.

No es caprichoso
ni prepotente.
Es un jardín
independiente.

Il·lustració de Lisa Aisato.

24.5.18

Si los cuentos no se cuentan... poesia d'Ana Roseti


Sempre va be un conte a cau d'orella, Els contes ens obrin la porta a la fantasia. Si, a més, abans del conte llegim un poemeta, encara millor. I si els contes estan amagats per dins dels versos. Doncs... fantàastics!

Si los cuentos no se cuentan

Si los cuentos no se cuentan,
pronto se van olvidando;
palabras sobre la arena
que la marea ha borrado.

El olvido es como un virus
que al disco duro devora
y toda la información
en un instante se borra.

Si los cuentos no se cuentan
dejan de existir las hadas,
los dragones, los vampiros,
los duendes y los piratas.

Y no hay pasajes secretos
ni cuevas maravillosas
ni castillos encantados
ni una isla misteriosa.

Si los cuentos no se cuentan,
se destierra la poesía
del país de nuestra infancia:
País de la Fantasía.

Por favor, cuéntame un cuento
y vuélvemelo a contar,
no vaya a ser que se pierda
a la orillita del mar.

La il·lustració és de Felicita Sala.

22.5.18

Romancillo del viejo ratón, de Javier Villafañe



Romancillo del viejo ratón

Hay catorce lauchas
en torno a un ratón
viejo, rengo y ciego
pelado y rabón.

–Cuéntenos, abuelo,
lo que le pasó…

Y repite el cuento
que otra vez contó:

–Pito Colorín…
Pito Colorón…

Por una cocina
me paseaba yo.
Limpias las baldosas,
fregado el fogón,
no había en el suelo
ni un gramo de arroz.
La señora escoba
todo se llevó.

Pito Colorín…
Pito Colorón…

Dormida en un banco
sobre un almohadón,
una gata negra
hacía ron, ron…
Cuando el gato duerme
pasea el ratón.
Esto lo sabemos
ustedes y yo.

Pito Colorín…
Pito Colorón…

Andaba esa noche
del banco al fogón,
con mi larga cola
como un gran señor.

Pito Colorín…
Pito Colorón…

De pronto descubro
que allá en un rincón,
un trozo de queso
la escoba olvidó.
Lo que no se barre
lo come el ratón.
Esto lo sabemos
ustedes y yo.

Pito Colorín…
Pito Colorón…

Huelo, me relamo,
doy un mordiscón
y en una trampera
mi cola quedó.

Pito Colorín…
Pito Colorón…

Por comer de prisa
me quedé rabón…

La laucha más laucha
pregunta al ratón:

–¿Y la gata negra
no se despertó?
–Fue por un milagro
que no me comió.
–Este cuento, abuelo,
sirve de lección…

Pito Colorín…
Pito Colorón…

La il·lustració és de Pauline Siewert.

21.5.18

Cançó de bressol: bressolant somnis amb Maria-Mercè Marçal


Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s'obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.

La il·lustració és de Natascia Ugliano.

6.5.18

Hebra de agua: àlbum poètic il·lustrat-bordat, un cant a les mares


Hi ha llibres que pel seu contingut, l'exposició del tema i la seua il·lustració són difícils de classificar, com aquest, Hebra de agua, de Gimena Romero, editat per Thule.

Amb unes precioses il·lustracions bordades, Gimena Romero ens invita a seguir per un riu de meravelloses paraules, un poema que va diluint-se en l'aigua i que està dedicat a totes les mares. Tendre, emotiu, molt poètic... un llibret preciós per regalar-li a les mares o... per autorregalar-se i deixar-se gronxar al compàs dels versos.


Des de la portada al seu interior, de l'originalitat de les il·lustracions tèxtils al díptic vegetal que inclou per proporcionar diferents nivells de lectura a la pàgina on s'inserta... tot en el seu conjunt acaba sent una autèntica joieta. Em superencanta!

Mamá no pide un deseo, pide tres. Pide cuatro.
Mamá baila locamente.
Se hace vapor, se hace nube, se la lleva el viento.
(...)

Podeu trobar més de 100 llibres infantils en les que la mamà és la protagonista punxant en aquest taulell de Pinterest: Mamàs en la literatura infantil / Mares en la literatura infantil. Doneu-li una ullada!

Versos para mi mamá / Versos per a mamà

Besadetes a totes les mares / Besitos a todas las madres (il·lustració d'Ayşe İnan Alican)
Què li regalem hui a la mare? Doncs les millors i més dolces besadetes i un poemeta que ens surt des del cor. Feliç Dia de la Mare / Día de la Madre. 365 abraçades per a totes, una per a cada dia de l'any.

A mamá

Mis dientes, de leche;
mis ojos, de cielo.
Si me das un beso,
te diré: te quiero.

Tu niña de trigo,
labios de melón,
te quiere, mamita,
te quiere un montón.

TInc una estrella. Mare, anem amb ella? -il·lustració de Marjorie Porchet-

Joc

Mare, on és el cor
de l'estrella blanca
que de dia es tanca?
Se l'enduu l'ocell.

Mare, on és l'ocell
que l'estel decanta?
On és que li canta?
Me'n vull anar amb ell.

I vós, mare, amb mi,
que la via és llarga
i no sé el camí.

1.5.18

Del oficio de poeta en el Día del Trabajo / De l'ofici de poeta en el Dia del Treball


Hui celebrem el Dia del Treball. D'oficis hi ha un bon grapat, però des d'aquest raconet poètic parlarem de l'ofici d'escriure poesia (perquè ser poeta també és un ofici, cóm no!).

A mis obligaciones

Cumpliendo con mi oficio
piedra con piedra, pluma a pluma,
pasa el invierno y deja
sitios abandonados,
habitaciones muertas:
yo trabajo y trabajo,
debo substituir
tantos olvidos,
llenar de pan las tinieblas,
fundar otra vez la esperanza.

No es para mí sino el polvo,
la lluvia cruel de la estación,
no me reservo nada
sino todo el espacio
y allí trabajar, trabajar,
manifestar la primavera.

A todos tengo que dar algo
cada semana y cada día,
un regalo de color azul,
un pétalo frío del bosque,
y ya de mañana estoy vivo
mientras los otros se sumergen
en la pereza, en el amor,
yo estoy limpiando mi campana,
mi corazón, mis herramientas.

Tengo rocío para todos.

Il·lustració d'Andrea Ucini.