Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes solidaris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes solidaris. Mostrar tots els missatges

30.3.21

Cambio tristeza por alegría, cambio...una sonrisa y una poesia


 Juguem a imaginar? Primer pensem tot el que ens agradaria canviar i fem una llista (segur que serà llarga: fam, guerres, malalties, explotació infantil, destrucció de la natura, etc.) i ara, al seu costat, fem una llista paral·lela per el que volem canviar-ho. Si ho poemem ens surten versos tan bonics i solidaris com aquests:

Cambio

(Ana Mª Romero Yebra)


-Cambio, cambio, cambio...
¿Qué quieres cambiar?
¿Son cromos de fútbol?
¿Bolas de cristal?

Yo cambio la guerra
por tiempos de paz
y armas asesinas
por flores de azahar.

El fuego por lluvia
serena y tenaz.
El llanto, por risa.
El hambre, por pan.

Y cambio el desierto
Y el pobre arenal
por un ancho río
camino del mar.

Cambio la amargura
de la soledad
por la mano amiga
para acompañar.

-Eres sólo un niño...
¿lo conseguirás?
-Sí, porque la gente
me puede ayudar.

La il·lustració és de Fernando Noriega.

29.6.17

Solidaridad y poesía / Et regalo el meu cor... amb un poema



Un del sentiments més bonics que destaquen en el factor humà és la solidaritat. Jo us regale el meu cor, el meu amor... preneu-lo per a tot el que necessiteu, sense res a canvi, com diu el poema.

Obsequio

Mi corazón es un fruto.
Un nido es mi corazón.
Pájaro es.
Y girasol.
También es fuego
y panal.
¿Qué se te ofrece de él?

La il·lustració és de Nelleke Verhoeff.

25.11.15

Dia internacional contra la Violència de Gènere: poesia / Día Internacional contra la Violencia de Género: poesía




Stop a la violència! Stop al maltractament! Stop als abusos! Estic molt indignada i farta, com vosaltres, que la violència no s'erradique de la nostra societat. Hui és el Dia Internacional contra la Violència de Gènere i volem aportar el nostre granet d'arena amb poesia. Que sàpiguen les víctimes que no estan soles, que tota la societat està amb elles, recolzant-les, denunciant el maltractament de qualsevol tipus, protegint-les, ajudant-les a refer la seua vida.

Us recomanem que li doneu una mirada al blog Cien autor@s contra el maltrato, on trobareu un grapat de poemes, cançons i vídeos sobre aquesta lacra social que és la violència de gènere. Educació i diàleg des de menudets per a lluitar contra la violència

Ni una más
(Ana Muela Sopeña)

Recordando a Teresa, la primera mujer que fue asesinada por violencia de género en el año 2015, en España

Teresa sucumbió
a golpes por el hierro.
Encontró su final sin esperarlo
en la sombra dormida
de una separación nunca aceptada.
En el árbol repudiado
de la muerte
el final del calvario.

Laberinto existencial
sólo por intentar ser ella misma.
Una red de palabras insultantes
en medio de sus sueños,
pesadillas.
Su cuerpo destrozado por los golpes,
moratones de niebla.
Una paliza extraña
inaugurando tristemente
la lista de mujeres
asesinadas en el año dos mil quince.

Teresa fue dolor,
hemorragia de mundos escondidos
la incomprensión,
el grito primigenio.

Un manto oscuro y triste
nos hace recordarla
en el desierto de la voz.

Teresa fue una víctima
y su pánico puro se quedó
resonando para siempre
en la habitación
más despiadada.







2.11.15

Mientras me quede voz hablaré de los muertos: poesia per al Dia de Difunts



Totes les ànimes de la gent que estimo són enmig dels estels
Anna Akhmàtova

Hui celebrem el Dia de Difunts, una data molt arrelada en la nostra tradició. És un dia especial per al record dels nostres difunts, familiars i amics, però també per a recordar-se'n i donar veu a tots els morts que sota les repressions de les dictadures -passades i presents-, els conflictes bèl·lics -de plena actualitat, malauradament-, les migracions forçades per a sobreviure -el Mediterrani està convertint-se en una gran tomba-, acaben convertint-se en números a les estadístiques, sense anar més enllà. Pensem en totes les persones i famílies que han tingut i tenen familiars desapareguts i que no saben on està el seu cos mort, pensem en el seu gran patiment i volem solidaritzar-se amb elles amb el poema de Marisa Peña...

Mientras me quede voz
hablaré de los muertos
tan quietos, tan callados,
tan molestos.

Mientras me quede voz
hablaré de sus sueños,
de todas las traiciones,
de todos los silencios,
de los huesos sin nombre
esperando el regreso,
de su entrega absoluta
de su dolor de invierno.

Mientras me quede voz
no han de callar mis muertos.

La il·lustració és de Greg Spalenka.

3.7.15

Hoy quiero soñar en griego: poesia de Raúl Vacas


 S'imaginem com de malament estan passant els grecs aquesta setmana. Després d'uns anys de patiment i sacrifici -per a uns més que per a altres-, sempre amb l'aigua al coll, sembla que estan en el moment clau i decisori per al seu futur. Es solidaritzem amb el poble grec i ho fem de la mà dels versos de Raúl Vacas Polo.

Hoy quiero soñar en griego,
pensar en griego, escribir en griego,
practicar el griego,
griegorizarme.
Comer yogures griegos,
hablarte al oído en griego,
cantar a Moustaki en griego,
bailar sirtakis en una taberna griega,
dormir en un rincón de Atenas,
amanecer en Rodas, junto al mar,
hecho un coloso.
Recitar mis poemas a las cariátides
de los templos. Ser templo, Ulises, Penélope.
Sentir la raíz del alfabeto,
ser metáfora, transporte,
soñar con el Olimpo, beber ambrosía,
abarrotar el ágora,
cambiar el curso de la Historia.
Ganar el presente.
Conquistar el futuro.
Olvidar el pasado.
Resucitar de las ruinas.

La il·lustració és de Bosco Rey-Stoll.

27.1.15

Humanismo solidario. Poesía y compromiso en la sociedad contemporánea: llibre de poesia reivindicant la pau, la tolerància, la solidaritat i el compromís social del poeta



La poesia és un arma cargada de futuro, com deia Celaya. El compromís del poeta amb el seu moment, amb la societat en que viu, sembla que està ara més present que mai. S'acaba d'editar un llibre que dona constància al que estem parlant, Humanismo solidario. Poesía y compromiso en la sociedad contemporánea, editat per Visor, sota la coordinació de Remedios Sánchez García i la selecció de poemes de Marina Bianchi. De tot açò ens hem assabentat llegint l'article publicat a El País

Però el llibre no és més que la plasmació d'un projecte molt més ampli en el que participen mig centenar de poetes hispanoparlants i magrebís i quasi 600 creadors, intel·lectuals i ciutadans que consideren que és el moment d'un art que reflexe l'humanisme solidari, done tornada a la humanització de la creació artística.

Diu Bianchiens diu que el poeta debe darse cuenta de la realidad y hacer que se dé cuenta el lector. Es el verso que se vuelve grito sin olvidarse del acto creativo. Comunicar el malestar.

49 poetes de 12 països han participat en aquest llibre, que trobem força interessant per adonar-se'n de la nostra realitat, denunciada en veu poètica:
 
España: Juan Carlos Abril, Sergio Arlandis, Alicia Aza, Luis Bagué Quílez, José Cabrera Martos, Isla Correyero, Paloma Fernández Gomá, Manuel Gahete, Luis García Montero, Guadalupe Grande, Pedro Luis Ibáñez Lérida, Raquel Lanseros, Juan Carlos Mestre, Eduardo Moga, José María Molina, Ángeles Mora, Francisco Morales, Manuel Moya, Fernando Operé, Julia Otxoa, Benjamín Prado, Josep M. Rodríguez, Daniel Rodríguez Moya, Javier Salvago, José A. Santano, José Sarria, Juan José Téllez, Alberto Torés, Fernando Valverde, Javier Vela.

Latinoamérica: Carlos J. Aldazábal (Argentina), Efraín Bartolomé (México), Mario Bojórquez (México), Piedad Bonnet (Colombia), Alí Calderón (México), Gabriel Chávez (Bolivia), Eduardo Chirinos (Perú), Andrea Cote Botero, (Colombia), Federico Díaz Granados (Colombia), Jorge Galán (El Salvador), Eduardo Langagne (México), Roxana Méndez (El Salvador), Xavier Oquendo (Ecuador), Miguel Ángel Zapata (Perú).

Magreb y Oriente Próximo: Mohammed Doggui (Túnez), Abderrahman El Fathi (Marruecos), Nathalie Handal (Palestina), Khédija Gadhoum (Túnez-EE UU), Fátima Galia (Sáhara Occidental).

Entreu a la web d'Humanismo Solidario per tal d'assabentar-se més d'aquesta corrent artística i poètica. 
Grup promotor d'Humanismo Solidario

15.1.15

Somriures i versos contra la por: homenatge als periodistes de Charlie Hebdo / Sonrisas y versos contra el miedo: homenaje a los periodistas de Charlie Hebdo


Per un món millor, somriu! -il·lustració de Federico Delicado-

Com a homenatge als periodistes de Charlie Hebdo, els il·lustradors han creat un grapat de vinyetes que, mitjançant les xarxes socials, hem anat coneixent. L'horrible i cruent atemptat de París -ens solidaritzem amb tota la població de França i, especialment, amb els familiars de les víctimes- no ens deu de portar a viure amb por, ni mirar recelosament a la gent que no coneixem. Condemnem qualsevol tipus de violència i la por a patir-la fa que ens dominen; així no es pot viure en LLIBERTAT. Cal fer front a la vida, personal i col·lectivament, i tots junts SOMRIURE. Somriures i llapisseres per a dibuixar i escriure en llibertat, per a que no ens tanquen en una gàbia -per molt bonica que siga-.

L'amic i poeta Carles Cano ens ha regalat un poema que ens ha encantat -està en castellà i català-, ve a la clau del que pensem, però a més ho expressa en vers, d'una manera senzilla i colpidora. Gràcies Carles, moltes gràcies. És el seu homenatge als periodistes de Charlie Hebdo, siga també el nostre i el compartim amb tots vosaltres.

Somriu
(Carles Cano)
Somriu,
Encara que ploga
Encara que plores
Somriu
Amb un cel de cendra
Quan tot se'n va a la merda
Somriu
Porta el somriure per bandera
Sigues herald de la Primavera
Somriu
No deixes que gestos ni paraules
T'agregen la mirada, t'amarguen
Somriu
Una altra volta, i encara més
Defensa l’alegria amb ungles i dents
Somriu
A casa, al treball i al carrer
A l'amic, al passejant, al foraster
Somriu
No els deixes que guanyen
Nosaltres som molts més.



Sonríe
(Carles Cano)
Sonríe,
Aunque llueva,
Aunque llores,
Sonríe.
Con un cielo de ceniza
Aunque estés hecho trizas
Sonríe
Lleva la sonrisa por bandera
Sé el heraldo de la Primavera
Sonríe
No dejes que gestos ni palabras
Te agrien la mirada, te amarguen
Sonríe.
Otra vez y aún más
Defiende la alegria con uñas y dientes
Sonríe
En casa, en el trabajo, en la calle
Al amigo, al paseante, al forastero
Sonríe
No les dejes que ganen
Nosotros somos muchos más.

24.9.14

Que canten los niños, que alcen la voz... en ellos está la verdad: poesía y música por la paz / poesia i música per la pau

Escoltem com els xiquets i xiquetes ens canten per la pau -il. Cristian Blanxer-

Si en lloc d'estar tan atrafegats els adults creant problemes, escoltarem la veu i els cants dels xiquetes i xiquets... moltes coses canviarien en el món. Deixem que alcen la seua veu, que difonguen els seus missatges de pau, de solidaritat, de tolerància. Nosaltres, prenem bona nota i actuen en conseqüència.

Que canten los niños
(José Luis Perales)

Que canten los niños, que alcen la voz,
que hagan al mundo escuchar,
que unan sus voces y lleguen al sol,
en ellos está la verdad.

Que canten los niños que viven en paz,
y aquellos que sufren dolor,
que canten por esos que no cantarán
porque han apagado su voz.

Yo canto para que me dejen vivir,
yo canto para que sonría mamá,
yo canto porque sea el cielo azul,
y yo para que no me ensucien el mar.

Yo canto para los que no tienen pan,
yo canto para que respeten la flor,
yo canto porque el mundo sea feliz,
yo canto para no escuchar el cañón.

Que canten los niños, que alcen la voz,
que hagan al mundo escuchar,
que unan sus voces y lleguen al sol,
en ellos está la verdad.

Que canten los niños que viven en paz,
y aquellos que sufren dolor,
que canten por esos que no cantarán
porque han apagado su voz.

Yo canto porque que sea verde el jardín,
y yo para que no me apaguen el sol
yo canto por el que no sabe escribir,
y yo por el que escribe versos de amor.

Yo canto para que se escuche mi voz,
y yo para ver si les hago pensar,
yo canto porque quiero un mundo feliz,
y yo por si alguien me quiere escuchar.

Que canten los niños, que alcen la voz,
que hagan al mundo escuchar,
que unan sus voces y lleguen al sol,
en ellos está la verdad.

Que canten los niños que viven en paz,
y aquellos que sufren dolor,
que canten por esos que no cantarán
porque han apagado su voz.

Que canten los niños, que alcen la voz,
que hagan al mundo escuchar,
que unan sus voces y lleguen al sol,
en ellos está la verdad.

Que canten los niños que viven en paz,
y aquellos que sufren dolor,
que canten por esos que no cantarán
porque han apagado su voz.





10.12.13

Navidad: poesia de la xilena Marysol Saval


Navidad

Arde la llama navideña
en este diciembre pleno
de colores, música y aromas,
veo pasar las almas por calles ávidas
de celebración y ofrendas.
Las campanas blancas repican en lo alto
y según la razón que impulsa el pecho
sus sonoras vibran fuerte en los oídos.

El pesebre reluce en las ventanas
y también los árboles orlados,
cintas vistosas y luces titilantes,
la noche nueva destilará pronto
para encender la lumbre
en los hogares prósperos y alegres.

Hay niños que no ven el nacimiento
y no verán tampoco ofrendas
al pie de un árbol de artificio,
frotarán tristes sus manos mustias
en el vacío mísero de su estancia.

Hemos de punzar nuestras conciencias
con un reto fecundo y solidario,
no olvidemos al niño desvalido
que crece inerme en la pobreza,
la ilusión de amor y paz
en una Navidad que llega para todos
pervive aun en su inocencia.

Abrir canales para abarcar al prójimo
sería una actitud bienaventurada,
lo poco es mucho para algunos,
recordemos, el amor es la fuerza 
que salva, impulsa, sostiene y une.

La il·lustració és de Brad Holland

4.9.13

Solo: poesia de Blaga Dimitrova



Es creem els reis de l'univers, el melic del món, éssers que estem en la cúspide de l'evolució. Persones intel·ligents, capaços de viatjar per l'univers, de crear noves vides, de... Som únics, excepcionals, genials, però de vegades ens manca un poc d'adonar-se'n de la nostra solitud, fruit del nostre comportament envers la resta del món.

Som nosaltres mateix els que ens segreguem de la resta de la natura, s'aïllem, la malbaratem. La solidaritat, el perdó, l'empatia, el respecte... són trets que caracteritzen a la humanitat i que devem tenir sempre present. La natura és dadivosa, molt condescendent amb nosaltres, així que cal ser també generosos amb ella.

Solo
(Blaga Dimitrova) 

El árbol perdona al viento
que le saquea las hojas
y le abraza con ramas.
El ave perdona a la nube
que se traga al sol
y la saluda con alas.
La ola perdona a la piedra
que le impide el salto
y la envuelve en caricias.
Sólo el hombre no perdona
al aire, al agua, a la piedra,
a ninguna criatura terrestre.
Persigue a todo con ensañamiento.

Y solo está en el universo.

La il·lustració és de Skizo.


30.8.13

Los portadores de sueños: poema de Gioconda Belli


Los portadores de sueños

En todas las profecías
está escrita la destrucción del mundo.
Todas las profecías cuentan
que el hombre creará su propia destrucción.

Pero los siglos y la vida
que siempre se renueva
engendraron también una generación
de amadores y soñadores;
hombres y mujeres que no soñaron
con la destrucción del mundo,
sino con la construcción del mundo
de las mariposas y los ruiseñores.

Desde pequeños venían marcados por el amor.
detrás de su apariencia cotidiana
guardaban la ternura y el sol de medianoche.
Las madres los encontraban llorando
por un pájaro muerto
y más tarde también los encontraron a muchos
muertos como pájaros.
Estos seres cohabitaron con mujeres traslúcidas
y las dejaron preñadas de miel y de hijos verdecidos
por un invierno de caricias.
Así fue como proliferaron en el mundo los portadores sueños,
atacados ferozmente por los portadores de profecías
habladoras de catástrofes.
Los llamaron ilusos, románticos, pensadores de utopías
dijeron que sus palabras eran viejas
y, en efecto, lo eran porque la memoria del paraíso
es antigua al corazón del hombre.
Los acumuladores de riquezas les temían
lanzaban sus ejércitos contra ellos,
pero los portadores de sueños todas las noches
hacían el amor
y seguía brotando su semilla del vientre de ellas
que no sólo portaban sueños sino que los
multiplicaban y los hacían correr y hablar.
De esta forma el mundo engendró de nuevo su vida
como también había engendrado
a los que inventaron la manera
de apagar el sol.

Los portadores de sueños sobrevivieron a los
climas gélidos pero en los climas cálidos casi parecían brotar por
generación espontánea.
Quizá las palmeras, los cielos azules, las lluvias
torrenciales tuvieron algo que ver con esto,
la verdad es que como laboriosas hormiguitas
estos especimenes no dejaban de soñar y de construir
hermosos mundos,
mundos de hermanos, de hombres y mujeres que se
llamaban compañeros,
que se enseñaban unos a otros a leer, se consolaban
en las muertes,
se curaban y cuidaban entre ellos, se querían, se
ayudaban en el
arte de querer y en la defensa de la felicidad.

Eran felices en su mundo de azúcar y de viento,
de todas partes venían a impregnarse de su aliento,
de sus claras miradas,
hacia todas partes salían los que habían conocido
portando sueños soñando con profecías nuevas
que hablaban de tiempos de mariposas y ruiseñores
y de que el mundo no tendría que terminar en la
hecatombe.
Por el contrario, los científicos diseñarían
puentes, jardines, juguetes sorprendentes
para hacer más gozosa la felicidad del hombre.


Son peligrosos - imprimían las grandes rotativas
Son peligrosos - decían los presidentes en sus discursos
Son peligrosos - murmuraban los artífices de la guerra.
Hay que destruirlos - imprimían las grandes rotativas
Hay que destruirlos - decían los presidentes en sus discursos
Hay que destruirlos - murmuraban los artífices de la guerra.

Los portadores de sueños conocían su poder
por eso no se extrañaban
también sabían que la vida los había engendrado
para protegerse de la muerte que anuncian las
profecías y por eso defendían su vida aun con la muerte.
Por eso cultivaban jardines de sueños
y los exportaban con grandes lazos de colores.
Los profetas de la oscuridad se pasaban noches y días enteros
vigilando los pasajes y los caminos
buscando estos peligrosos cargamentos
que nunca lograban atrapar
porque el que no tiene ojos para soñar
no ve los sueños ni de día, ni de noche.

Y en el mundo se ha desatado un gran tráfico de
sueños que no pueden detener los traficantes de la muerte;
por doquier hay paquetes con grandes lazos
que sólo esta nueva raza de hombres puede ver
la semilla de estos sueños no se puede detectar
porque va envuelta en rojos corazones
en amplios vestidos de maternidad
donde piesecitos soñadores alborotan los vientres
que los albergan.

Dicen que la tierra después de parirlos
desencadenó un cielo de arcoiris
y sopló de fecundidad las raíces de los árboles.
Nosotros sólo sabemos que los hemos visto
sabemos que la vida los engendró
para protegerse de la muerte que anuncian las
profecías.

25.12.12

Nadal, un poema especial / Navidad, un poema especial

Regalem somriures a tots els xiquets del món (il·lustracions d'Alice Moisset)

Bon dia de Nadal. Trobe que és fàcil omplir-se la boca de bons desitjos aquest dia i parlar d'alegria, de solidaritat, de pau, de tantes coses boniques... però quan es té la panxa buida i no hi ha cap diner a la butxaca per poder omplir-la, supose que aquestes paraules quedaran buides de contingut. Ens preocupa que hi hagi un Nadal per a rics i un altre per a pobres, que no tothom visquem aquestes festes tan familiars com cal: amb la panxa plena, el cor calentet per la bona companyia i l'esperit d'il·lusió. Però, sobretot, ens preocupa la gran quantitat de xiquetes i xiquets arreu del món que no són capaços de tenir ni un somriure.

A tots vosaltres, però en especial als xiquets, us desitjo que tots els somnis es facin realitat, que la màgia d'aquest dia dure 364 dies més. Els adults som responsables d'arrancar aquests somriures -amb la seua panxa ben pleneta-. Siguem solidaris i lluitem contra aquestes injustícies que ens divideixen en "panxes plenes" i "panxes buides". Tots som iguals i tots tenim el mateixos drets.

Però millor llegir els versos de Gloria Fuertes que, amb molt poques paraules i d'una manera senzilla i genial, expressa a la perfecció allò que us dia abans. El poema parla d'un xiquet somali, que en realitat representa a tots els xiquets que viuen la mateixa situació, també al nostre país.


El niño somalí.
(Dedicado a los mayores)


Hoy tengo la gripe,
pero no me duele la espalda.
Hoy solo me duele la mirada
de ese niño somalí.
Es un niño que no tiene nada.
Niño sin juguetes, sin comida,
sin agua.
Estuve allí,
y le dije al niño somalí:
-Te traigo unos cuentos.
Y el niño me dijo con la mirada:
-Yo no estoy para cuentos
ni para nada.
Hoy yo tampoco estoy para versos
porque me duele la mirada
de ese niño de Somalia.


BON NADAL, AMB POESIA I UN SOMRIURE CADA DIA

12.6.12

Pateras: poesia contra la injustícia


Les pateres són una mostra de la desigualtat que existeix en el món. Desigualtat i injustícia social, econòmica, política. Desigualtat que interessa als més poderosos. Són els més necessitats els que arrisquen la seua pròpia vida per aconseguir viure millor, ells i la seua família. Però la mirada vigilant del "primer món" sempre guaita per a que els que estan a sota no alcen el cap, per a que depenguen de la seua "misericòrdia", que siguen agraïts amb la mà que els dona menjar -però que per altra banda els furta els seus propis recursos-. Què hipòcrites que som!

Veiem als passatgers d'aquestes minúscules pateres com si fossin l'enemic, però obrim els braços per donar la benvinguda als lladres i explotadors de guant blanc i carteres negres. Per què? Què estem fent? Se'ns manipula per veure negre on és blanc i a l'invers. Amb aquest rotllo de la crisi segur que aquest estiu tindrem menys pateres, però no és símptoma que per a ells les coses es vagin millor, és que saben que ací les coses van malament i que la mirada està més centrada en ells, els "forans", els que "ens furten la feina", els que "no són nostres"... Quina llàstima ser com som! Tanta cultura i anem cap enrere. Malauradament la història ens demostra que les civilitzacions sols avancen a cop de guerres i crisis, de violència i explotació... això si, tot embolicats amb preciosos i bonics papers plens de ideologia i bones voluntats, de necessitats imperants i imprescindibles...quanta falsedat i hipocresia!

Pateras
Se balancea en el mar
corazón como semilla;
es un granito de arcilla
que no cesa de vagar.
Ya de tanto navegar
desjace la confianza
aquello que era bonanza
ni es barco ni tiene vela,
es un vaivén que desvela
el sueño de la esperanza.

La il·lustració és de Martín León Barreto.

2.6.12

Impossible la rialla quan els xiquets pateixen: poesia solidària



Impossible la rialla
(M. Dolors Pellicer)

Impossible la rialla
si pensem en criatures
de països on la gana
és de pa i d'altres queviures,
és d'escoles,
és de llibres,
de jugar i créixer lliures,
és de riures i somriures.

La il·lustració és de Holly Clifton-Broun.

9.2.12

Paseando junto a ella: llibre de poesía infantil sobre l'alzheimer

Hui us recomanem Paseando junto a ella, un llibre de poesia infantil de Georgina Lázaro, il·lustrat per Teresa Ramos i editat per Everest.

Un llibre que amb els seus versos tracta de la pèrdua de memòria en la vellesa i de les persones que sofreixen infermetats degeneratives. De la relació d'una xiqueta amb la seua àvia surten poemes amb una gran sensibilitat. Les infermetats mentals degeneratives afecten cada dia a més persones majors i són molts els xiquets i xiquetes que dintre del seu ambient familiar conviuen amb una problemàtica que, de vegades, els costa entendre.

Aquest llibre, com Domingo de pipirimingo, enfronten la qüestió d'una manera original, intel·ligent, tendra i molt poètica. Necessitem llibres com aquests i ficar-los a les mans dels xiquets i xiquetes.

Del cofre de tesoros
que ella ayudó a llenar
voy sacando palabras
que la hagan recordar.  

Libro, fuente, paloma
arena, ola, espuma,
hormiga, miel, abeja,
caracol, viento, luna.

La vida abre sus brazos.
Su memoria perdida
hace nido en mi alma
que la guarda y la cuida.

13.12.11

Poesia solidària: ARC, Poemes per a la Marató 2011

 Escriure i il·lustrar, poemes solidàris (il·lustració d'Agnès Boulloche

Ens agrada molt, molt, que la poesia serveisca per a projectes solidaris. Aplaudim a la gent que porta endavant el projecte Arc- Poemes per a la Marató. Tots podeu colaborar. Ja és un poc tard, perquè es va iniciar en setembre, però podeu enviar els vostres poemes fins al dia 31 de desembre. Però millor llegiu tot el que ens diuen els responsables en el seu propi blog: Poemes per a la Marató. Ja hi ha més de 200 poemes... a què espereu per participar? Animeu-se!

Què és el projecte de l’ARC “Poemes per a la Marató”?
Aquest projecte neix amb l’objectiu de col·laborar en la Marató de TV3 del present any 2011, dedicat a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits. La intenció és promoure l’escriptura de poemes sobre aquesta temàtica i aconseguir que alguns d’ells siguin il·lustrats per diversos artistes. Les obres resultants seran exposades i venudes per un import assequible i el total recaptat per aquest concepte es convertirà, íntegrament, en un donatiu per a la Marató de TV3. L’escriptor/a i l’artista que hi participi donen la seva obra de forma gratuïta en benefici de la Marató.

Qui pot participar?

“Poemes per a la Marató” és obert a totes aquelles persones que vulguin aportar una mica d’art i de temps. Tant en l’àmbit de l’escriptura com de la il•lustració.

Presentació de poemes
- Els poemes hauran de fer referència a la temàtica d’enguany de la Marató de TV3, i hauran de tenir una extensió màxima de 8 versos (per tal de facilitar la tasca a l’artista que s’encarregui de la seva il·lustració)
- S’hauran d’enviar per correu electrònic i en document word annex a l’adreça associacio.relataires@gmail.com (en el document cal que hi consti el títol, el text del poema, i el nom de l’autor/a)
- Una comissió encarregada de la recepció d’aquests originals els penjarà al portal literari Relats en Català sota el nick conjunt “Poemes per a la Marató”, tot fent un copiar i enganxar del document rebut

Il·lustració de poemes
[Totes aquelles associacions d’artistes, o artistes a títol individual, que vulguin participar en aquest projecte, s’hauran de posar en contacte amb l’ARC a través de l’adreça associació.relataires@gmail.com, per tal de rebre el document amb els detalls explicatius d’aquesta col·laboració]
- Els i les artistes podran seleccionar, d’entre tots els poemes penjats al portal literari Relats en Català sota el nick “Poemes per a la Marató”, l’obra que vulguin il·lustrar
- La tècnica i mides de l’obra resultant per part dels i de les artistes es detallen en document annex

• Exposició i venda

- Des de l’Associació de Relataires en Català promourem l’exposició de les obres resultants en diverses sales (centres cívics, biblioteques...). De la ubicació d’aquests centres col·laboradors anirem informant a mesura que es tanquin els acords. Amb tot, si una associació d’artistes prefereix exposar les obres seleccionades pels seus associats en el propi local, només caldrà que ens ho comuniquin.
- L’import íntegre de la venda de les obres anirà a parar a la Marató de TV3. Els artistes autors i autores dels poemes il·lustrats concretaran el preu de venda exacte dins un marge que indicarà oportunament l’ARC (marge que ha de fer assequible la venda de les obres).

• Inici del projecte

- La recepció de poemes, punt primer per començar a tirar endavant aquesta iniciativa, s’obrirà el dia 1 de setembre de 2011

• Duració del projecte

- Els autors/es podran enviar els poemes per participar en aquest projecte fins el 31 de desembre de 2011
- Els i les artistes podran seleccionar poemes per a la seva il·lustració fins el 15 de gener de 2011

Esperem que aquest nou projecte de l’Associació de Relataires en Català tingui una molt bona acollida. Participeu-hi!


Junta de l’ARC

El clot de la lluna, llibre de poesia infantil de Vicent Camps



Hui us volem recomanar un llibre de poesia infantil encisador i llunàtic, El clot de la lluna. Poemes del nostre amic i poeta, trobador, Vicent Camps, publicat per Edicions 96, amb il·lustracions de Raül Gàlvez.

Poemes senzills i divertits, propers als xiquets i xiquetes, que ens parlen de sentiments i valors, que juguen amb el llenguatge i el fan poesia. Al final del llibre hi ha una sèrie d'activitats que ens ajuden a recitar els poemes (i aprendre a recitar en veu alta, que no és fàcil). S'acompanya d'un CD amb els poemes recitats per Vicent Camps, un autèntic professional de la transmissió de la paraula feta sentimet i joc. Un llibre encantador i del que cal prendre nota per a regalar o regalar-se'n.

Us fiquem un tastet del seu contingut:

jo parle valencià
i no m'entens

tu parles àrab
i no t'entenc
tu em mires
als ulls
i t'entenc

jo t'agafe
de les mans
i m'entens
ens sobren paraules
i parlem

*

baló, bola,
pilota, món

¡boti, bota
boti, bot!

Europa i Àsia
Àfrica
Amèrica del Sud
i del Nord
l'Antàrtida i Austràlia
i l'aigua del toll

¡boti, bota
boti, bot!

tots igual
tots diferents
i un sol món
per a tots

*

Somie
amb paraules
estirades
baixetes
o panxudetes

i és que a mi
m'agraden totes

però tinc predilecció
per les que van acompanyades

ara vos diria
a corre-cuita:

no-violència
xino-xano
i malva-rosa

aixafa-roques
barba-ros
i soca-rel

paraules 
d'ahir
i demà

paraules
que no volen
trobar-se
a soles

i amb un guionet
s'agafen 
de la mà

I us deixem amb la veu de Vicent Camps recitant tots els poemes d'El clot de la lluna.


10.11.11

An die Nachgeborenen, de Bertolt Brecht / Als nascuts després, de Bertolt Brecht, muntatge amb vídeo


«An die Nachgeborenen», de Bertolt Brecht from blocsdelletres on Vimeo.


En els temps que corren cal tenir ben a la mà la poesia, que ens ajuda a reconèixer en paraules allò que sentim i que de vegades no sabem com expressar.

An die Nachgeborenen
(Bertolt Brecht

I
Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!
Das arglose Wort ist töricht. Eine glatte Stirn
Deutet auf Unempfindlichkeit hin. Der Lachende
Hat die furchtbare Nachricht
Nur noch nicht empfangen.

Was sind das für Zeiten, wo
Ein Gespräch über Bäume fast ein Verbrechen ist
Weil es ein Schweigen über so viele Untaten einschließt!
Der dort ruhig über die Straße geht
Ist wohl nicht mehr erreichbar für seine Freunde
Die in Not sind?

Es ist wahr: Ich verdiene nur noch meinen Unterhalt
Aber glaubt mir: das ist nur ein Zufall. Nichts
Von dem, was ich tue, berechtigt mich dazu, mich sattzuessen.
Zufällig bin ich verschont. (Wenn mein Glück aussetzt, bin ich verloren.)

Man sagt mir: Iss und trink du! Sei froh, dass du hast!
Aber wie kann ich essen und trinken, wenn
Ich dem Hungernden entreiße, was ich esse, und
Mein Glas Wasser einem Verdursteten fehlt?
Und doch esse und trinke ich.

Ich wäre gerne auch weise.
In den alten Büchern steht, was weise ist:
Sich aus dem Streit der Welt halten und die kurze Zeit
Ohne Furcht verbringen
Auch ohne Gewalt auskommen
Böses mit Gutem vergelten
Seine Wünsche nicht erfüllen, sondern vergessen
Gilt für weise.
Alles das kann ich nicht:
Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!


II

In die Städte kam ich zur Zeit der Unordnung
Als da Hunger herrschte.
Unter die Menschen kam ich zu der Zeit des Aufruhrs
Und ich empörte mich mit ihnen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Mein Essen aß ich zwischen den Schlachten
Schlafen legte ich mich unter die Mörder
Der Liebe pflegte ich achtlos
Und die Natur sah ich ohne Geduld.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Die Straßen führten in den Sumpf zu meiner Zeit.
Die Sprache verriet mich dem Schlächter.
Ich vermochte nur wenig. Aber die Herrschenden
Saßen ohne mich sicherer, das hoffte ich.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Die Kräfte waren gering. Das Ziel
Lag in großer Ferne
Es war deutlich sichtbar, wenn auch für mich
Kaum zu erreichen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.


III

Ihr, die ihr auftauchen werdet aus der Flut
In der wir untergegangen sind
Gedenkt
Wenn ihr von unseren Schwächen sprecht
Auch der finsteren Zeit
Der ihr entronnen seid.

Gingen wir doch, öfter als die Schuhe die Länder wechselnd
Durch die Kriege der Klassen, verzweifelt
Wenn da nur Unrecht war und keine Empörung.

Dabei wissen wir doch:
Auch der Hass gegen die Niedrigkeit
Verzerrt die Züge.
Auch der Zorn über das Unrecht
Macht die Stimme heiser. Ach, wir
Die wir den Boden bereiten wollten für Freundlichkeit
Konnten selber nicht freundlich sein.

Ihr aber, wenn es soweit sein wird
Dass der Mensch dem Menschen ein Helfer ist
Gedenkt unsrer
Mit Nachsicht.

--------------------------

Als nascuts després
(Bertolt Brecht) 
Versió catalana de Feliu Formosa
Muntatge vídeo: Josep Porcar

I
Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d'arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n'he sortit (però si la sort em deixa estic Perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra't de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d'aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
0 apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!


II

Vaig arribar a les ciutats a l'hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l'hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
I m'ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l'amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m'ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.


III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l'odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l'amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l'hora
Que l'home esdevindrà un ajut de l'home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

30.9.11

Fortunata, una abella feminista i rebel: poesia per la igualdat de gèneres


Hi ha moltes maneres de mostrar la desigualat entre sexes, com també moltes formes de mostrar rebel·lia davant de certes situacions injustes i discriminatòries. De vegades és difícil que els xiquets i xiquetes se  n'adonen d'aquestes irracionals diferències. Aleshores, com fem altres vegades, tirem mà de la poesia. Amb bon humor i molta sorna compartim, per a que vosaltres deixeu volar entre les ments i somriures dels menudets, el poema de l'abella Fortunata, una abelleta que no s'acomoda al rol social que el rusc li té marcat.

Una abeja diferente
(Vilma Novick Freyre)

La abeja Fortunata
es un poco rara...

No hace miel,
hace dulce de batata.

No vive en la colmena,
tiene su propia casa.

No quiere ser reina
ni tampoco esclava.

No anda por los jardines
toda despeinada
buscando polen de flores;
lo compra en la farmacia.

Con un pobre zángano
ni sueña estar casada...
prefiere ser solterona
-solita y liberada -.

En la sociedad de la colmena
su conducta hizo revuelo.
Hablan pestes sobre ella,
la dejaron por el suelo.

Ahora...

La abeja Fortunata
tiene pedido de captura
por ser "obrera rebelde,
feminista y caradura".

La il·lustració és de Felicia Olin.

21.9.11

Tinc Alzheimer / Tengo Alzheimer, poesia en el Dia Mundial de l'Alzheimer


Hem estat uns dies sense estar em contacte perquè estàvem atrafegades en escoltant i participant en Maneras de Leer (per cert, molt interessant... ja us anirem contant). Hui és un dia que té un to especial, no sols perquè ens ha entrat la tardor, com un nen recent nascut que encara no s'ha instal·lat a casa; hui celebrem el Dia Mundial de l'Alzheimer i no podem deixar que àsse de llarg sense ficar una pinzellada poètica a tanta grisor com comporta aquesta malaltia. Aprofitem per a donar-li les gràcies a Àngela Lucas amiga, usuaria de la nostra biblioteca i una persona amb molta empenta i sensibilitat, amb compromís social, que ens ha recordat e poema Tinc Alzheimer.

Des de ací volem donar un recolzament, xicotet i poètic però de tot cor, a totes les persones que pateixen aquesta malaltia i als seus familiars, cuidadors, personal tècnic -que cadascú en el seu camp ajuda a portar millor la malaltia- i als científics que, des dels seus laboratoris, dia rere dia, amb ciència i paciència, investiguen per tal de donar cura o endarrir els seus síntomes.

Tinc Alzheimer
(Salvador Riera)
 Si em veus i te n'adones que no hi veig,
Mira'm
Si em veus i te n'adones que no hi sent,
Parla'm
Si em veus i te n'adones que tartamudege,
Escolta'm
Si em veus i te n'adones que no et puc tocar,
Toca'm
Si em veus i te n'adones que em costa moure'm,
Mou-me
Si em veus i te n'adones que he caigut,
Alça'm
Si em veus i te n'adones que tremole,
Abraça'm
Si em veus i te n'adones que plore,
Deixa'm plorar
Però no deixis mai de mirar-me, de parlar-me,
d'escoltar-me, de tocar-me, de moure'm, d'aixecar-me, d'abraçar-me.
I per damunt de tot,no deixis mai d'estimar-me.

*
Tengo Alzheimer
(Salvador Riera)

Si me ves y te das cuenta que no te veo,
Mírame
Si me ves y te das cuenta que no te oigo,
Háblame
Si me ves y te das cuenta que tartamudeo,
Escúchame
Si me ves y te das cuenta que no te puedo tocar,
Tócame
Si me ves y te das cuenta que me cuesta moverme,
Muéveme
Si me ves y te das cuenta que he caído,
Levántame
Si me ves y te das cuenta que tiemblo,
Abrázame
Si me ves y te das cuenta que lloro,
Déjame llorar
Pero no dejes nunca de mirarme, de hablarme, de escucharme,
De tocarme, de moverme, de levantarme, de abrazarme
Y por encima de todo,
No dejes nunca de amarme


Les il·lustracions són de Slauz.