Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes sobre sentiments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes sobre sentiments. Mostrar tots els missatges

14.3.19

Yo quiero reir... con la poesía de Antonio García Teijeiro


Somriu, viu, sent la poesia...

Yo quiero reir

Yo quiero reír.
No quiero llorar.
Yo quiero sentir
el verde del mar.

El verde del mar
y el azul del cielo.
Yo quiero, yo quiero
tal vez navegar.

Sí, sí, navegar
arriba, en el cielo.
Tratar de volar
de espaldas al suelo.

Un pájaro, un pez,
yo quisiera ser,
y poder cruzar
las nubes y el mar.

La il·lustració és d'Olivier Menanteau.

10.1.19

Hi ha somriures... que s'omplin de versos i mai s'obliden


Somriu, al despertar-te el somriure és fantàstic per omplir de bona energia el dia. Somriu, al gitar-te el somriure t'introdueix al món dels bons somnis. Somriu a la gent del teu voltant i rebràs més somriures. Somriu-te, així t'ompliràs de llum. Somriu mentre lliges el següent poema... els versos inundaran el teu somriure.

Hi ha somriures

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...
Perduren en el temps
i en la memòria,
com cels estrellats.

Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.

Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar. 

La il·lustració és de Minjae Lee.

11.12.18

Prec de Nadal: poema de Salvador Espriu



Prec de nadal

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit. 

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

Il·lustració de Jantina Peperkamp.

20.11.18

De boca en boca y río porque me toca: llibre de poesia infantil amb molts somriures


Us volem comentar un llibre de poesia infantils que farà les delícies dels lectors menudets: De boca en boca y río porque me toca, una obra de David Hernández Sevillano, amb il·lustracions de Carmen Queralt i que està editat per La Guarida.

En su torre, relajada,
Felisa llora de risa
porque al quedarse sin hora
también se quedó sin prisa.

Poemes plens de somriure, rialles que van regalant-se d'una manera contagiosa, poemes que van encadenant-se entre els diferents personatges formant estranyes i boniques parelles, sempre a cavall entre la realitat i la fantasia. Versos que fan formant un collage poètic perfecte per a jugar amb la poesia, els grans amb els menuts. Poemes plens de vida que inviten a mostrar les emociones dels petits/es i expressar-les amb la paraula feta vers. 

Un llibre molt recomanable, ple d'humor i emocions. El seu format i maquetació i les il·lustracions arrodoneixen el llibre.

Us deixem un tastet per anar obrint boca, voreu com de vers en vers un surt el somriure portant la corrent.


De boca en boca
y río porque me toca
(David Hernández Sevillano)

Tengo una sonrisa
roja con lunares,
que me hace cosquillas
si hago malabares,

si monto en triciclo,
si planto un cerezo,
al pintar un cuadro
o cuando bostezo.

Tengo una sonrisa
que me pica mucho,
se la he sonreído
a un señor flacucho,

El señor flacucho, 
que recoge botes,
se la ha sonreído
a Pepe Bigotes

y Pepe, que come
compota de pera,
se la ha sonreído
a la peluquera.

(...)

19.11.18

De premis, poetesses i poemes: Ida Vitale i Francisca Aguirre

Del vers surt el poema que creix amb la seua lectura -Juan Hernaz, il·lustració-

Sembla que per fi el grans premis literaris comencen a reconèixer l'escriptura femenina i això ens agrada -mai és tard per aquesta visibilitat-. Enguany dos poetesses han sigut guardonades amb dos dels grans premis dins de l'àmbit espanyol i hispanoamericà.

Per una banda tenim a Ida Vitale, poetessa uruguaia, guardonada amb el premi Cervantes; per altra a Paca Aguirre, poetessa alacantina, que rep el Premio Nacional de las Letras. Dos grans dones amb una gran obra al seu darrere. Us invitem a llegir els seus poemes i, mentrestant, us en deixem dos per anar obrint boca.


Otoño

Otoño, perro
de cariñosa pata impertinente,
mueve las hojas de los libros.
Reclama que se atienda
las fascinantes suyas
que en vano pasan del verde
al oro al rojo al púrpura.
Como en la distracción,
la palabra precisa
que pierdes para siempre.


El pensamiento

Una limosna para el pensamiento

una pobre limosna a esa desdicha
que alguien nos regaló seguramente
sin caer en la cuenta de que un día
no íbamos a saber qué hacer con el regalo.

Una limosna para el pensamiento
para esta desazón que nos acosa
que pregunta sin tino ni medida.
Pero nadie responde no hay respuestas.

Una limosna para el pensamiento
un óbolo para la incertidumbre que nos cubre
una ayuda un auxilio una palabra.

2.11.18

¿Quién muere?, poema de Pablo Neruda per celebrar el Dia de Difunts


Hui celebrem el Dia de Difunts o Dia de les Ànimes, recordem als nostres estimats que ens han deixat, però que sempre estan presents en el nostre record i per als que tenim un raconet especial dins del nostre cor. La mort no és motiu de separació emocional. 

Mentrestant cal celebrar la vida, viure amb tots els sentits, cada dia i en tot moment, com ens recorda el poema de Neruda:

¿Quién muere?


Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su vestimenta
o bien no conversa con quien no conoce.
Muere lentamente quien evita una pasión y su remolino de emociones,
justamente estas que regresan el brillo
a los ojos y restauran los corazones destrozados.
Muere lentamente quien no gira el volante cuando esta infeliz
con su trabajo, o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir detrás de un sueño
quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida,
huir de los consejos sensatos…

¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te impidas ser feliz!


La il·lustració és de Simon Prades.

19.9.18

Viure és combatre la peresa: poema de Martí i Pol


Viure és combatre la peresa

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.

Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser.


Il·lustració d'Antony Williams.

7.4.18

La gente corre tanto... poesía de Gloria Fuertes


Tot el dia anem amunt i avall, corrent, sense parar, furtant el temps al temps. Cal aturar-se, respirar profundament, obrir els ulls a allò que veritablement importa. Aprofitem el cap de setmana per a relaxar-se, per assaborir  el temps i el camí que estem fent cada dia, per viure o no... deixar-se endur. La poesia de Gloria Fuertes en ho recorda. Xicotetes reflexions al voltant d'uns versos.

La gente corre tanto...

La gente corre tanto
porque no sabe dónde va,
el que sabe dónde va,
va despacio,
para paladear
el ir llegando.


La il·lustració és d'Alea Marley.

16.2.18

Los pensamientos son aves extrañas, a veces vuelan -cargados de poesía-


Viven en mi cabeza,
pájaros libres de plumas doradas ...
Los pensamientos son aves extrañas,
a veces vuelan y no saben volver.

Tienen sus nidos en las ramas más altas,
a veces se pierden y no saben volver…
Vuelan y se van, vuelan y se van,
vuelan y se van, vuelan y se van.

Vuelan el cielo buscando mas cielo
a veces se pierden y no saben volver…

Vuelan y se van, vuelan y se van,
vuelan y se van, vuelan y se van
Se van, se van, vuelan y se van,
se pierden y se van, vuelan y se van.

5.1.18

¡Si yo no pido tanto! Seguro que los Reyes Magos leerán la poesía y me lo traerán / Què li demane als Reis Mags? Poca cosa, però important


M'he ficat a escriure la carta als Reis Mags i he pensat, després de llegir-la, que segur que em portaran el que demane perquè és senzill, bonic i fàcil d'aconseguir... o no tant?

¡Si yo no pido tanto!

¡Si yo no pido tanto!
Amor es lo que pido.
Briznas de amor para esta sed del mundo,
tan grande y tan sumisa.
Un diminuto amor, pero constante,
que dé su mano al que su mano tienda,
que limpie las miradas y los ojos
llene de dulcedumbre.
Algo de amor en esos corazones
que no aman a los niños,
que son capaces de cegar a un pájaro,
de aplastar las hormigas.
Algo de amor; apenas un murmullo
de amor en cada pecho de criatura
hacia todos los seres,
hacia todas las cosas.

¡Si yo no pido tanto!
Briznas de amor para esta sed del mundo.

La il·lustració és d'Elena Feliu.

1.1.18

Endavant, a pels nostres somnis del 2018! / Adelante, a por nuestros sueños de 2018!


L'any nou ha començat i segur que serà millor que l'any passat. Sempre cal mirar endavant, donar-li la mà a l'esperança, lluitar per un món millor, cada dia. No baixem mai la guàrdia, junts, no es rendim... sempre estem a temps de perseguir els nostres somnis, de començar de nou i segur que enguany ho aconseguirem.

No te rindas

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños.

Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.


Les il"lustracions són de Pedro Tapa.

5.11.17

Migas de risa con poesía


Què bons i dolços estan els pastissos! Clar, que tot depèn dels bons productes per a fer-los i la amorosa manera d'elaborar-los. Les mans del pastisser/a tenen molt a veure amb el producte final. Si, a més, li fiquem un pessic de poesia i un grapat de somriures... el resultat final és fantàstic, com aquest poema:

Migas de risa

Érase que se era
la historia de Elisa,
la pastelera.

Amasaba alegría
Elisa,
de trozo en trozo,
con montañas de harina,
huevo…
¡y migas llenas de risa!

Milhoja de salsa y fresa
para Señora Tristeza.
Bizcocho de risa y coco
para Don Paco
¡y poco!

[¡Que de la risa
se cae el moco!]

Érase que se era
en una asombrosa aldea,
la historia de Elisa,
la pastelera.

La il·lustració és de Jacqueline van Leeuwenstein.

5.10.17

Taquititán de poemas: llibre de poesia infantil



Feia ja un temps que voliem recomanar-vos aquest llibre, però... el temps passa volant i no ho havíem fet. Ara és hora de ressenyar aquest llibre de poesia infantil, Taquititán de poemas. Antología de poesía, de l'editorial Ekaré, amb il·lustracions d'Ana Palmero Cáceres.

Estem davant d'una antologia de poemes preciosa i molt interessant. Versos que d'una manera inteligent uneixen les paraules al joc, a la naturalesa, a la imaginació, a la infància. Trobareu 28 poemes de diferents autors: Luis Barrios Cruz, Carmen Delia Bencomo, Andrés Eloy Blanco, Velia Bosch, Jacinto Fombona Pachano, Eduardo Gallegos Mancera, Ana Teresa Hernández, Beatriz Mendoza Sagarzazu, Esther María Ossés, Rafael Olivares Figueroa, Jesús Rosas Marcano, Manuel Felipe Rugeles, Luisa del Valle Silva, Efraín Subero, Josefina Urdaneta, Miguel Ramón Utrera, Fanny Uzcátegui i Marisa Vannini; tots ells/es són escriptors i poetes veneçolans.

Díptics, tercets d'art major i menor, cançons i rondes, cobles,... musicalitat, sonoritat i ritme en el llenguatge, acompanyat d'unes delicades i acolorides imatges. Un llibret que és una autèntica delícia, per a grans i menuts.

Us fiquem un tastet del seu contingut:


Día gris
(Marisa Vannini)

Hoy el sol 
no ha salido

Se ha enganchado
en una nube,
y se ha quedado
prendido.

Viento, ayúdalo 
a soltarse
y a cumplir 
su recorrido.


Pensamiento
(Manuel Felipe Rugeles)

Espérame hasta que llegue
al otro lado del río,
¡para ver qué piensas tú
de este pensamiento mío!


Los capitanes de la comida
(Jesús Rosas Marcano)

Un capitán
trajo pan.
Un capitén
la sartén.
Un capitín
el cebollín.
Un capitón
el cucharón.
Y un capitún
trajo el atún.
(...)

30.8.17

Abbiamo fame di tenerezza / Tenim fam de tendresa: poesia de


Sempre... tenim fam de tendresa, de carícies i abraçades, d'una mà amiga, de besades i paraules boniques, de poesia.

Abbiamo fame di tenerezza,
in un mondo dove tutto abbonda
siamo poveri di questo sentimento,
che è come una carezza
per il nostro cuore.
Abbiamo bisogno di questi piccoli gesti
che ci fanno stare bene.
La tenerezza
è un amore disinteressato e generoso,
che non chiede nient’altroitalia
che essere compreso e apprezzato.


Tenemos hambre de ternura,
en un mundo donde todo abunda
somos pobres de este sentimiento,
que es como una caricia
para nuestro corazón.
Necesitamos estos pequeños gestos
que nos hacen sentir bien.
La ternura
es un amor desinteresado y generoso,
que no pide nada más
que ser incluido y apreciado.
(Alda Merini) 

Tenim gana de tendresa,
en un món on tot abunda
som pobres en aquest sentiment,
que és com una carícia
per al nostre cor.
Necessitem aquests petits gestos
que ens fan sentir bé.
La ternura
és un amor desinteressat i generós,
que no demana res més
que sigui entès i apreciat.
(Alda Merini)

Les il·lustracions són de Kiyo Tanaka

28.5.17

Sobrevivo: poesia de Claribel Alegría



Sobrevivo
(Claribel Alegría)

Sobrevivo.
Alegrovosamente
so
        bre
                vi
                        vo.

La il·lustració és de Laimonas Mergelis.

17.5.17

De poder elegir... sería un poema



He pensat que... de poder elegir seria... o tal vegada també... o millor... no sé. Millor llegir el poema i resoldre el problema.

De poder elegir...

De poder elegir
sería una brizna
una gota
una gata

belleza
o no belleza
sin esfuerzo
armonía inédita
de la casualidad

de poder elegir
habría sido un paul klee:
un universo de colores libres
roturado sin vergüenza ni pena
un espacio tensado con humor

de poder elegir:
una patria digna
un rictus jovial
un pecho bastante para el corazón

de poder elegir

La il·lustració és de Violetno.

1.5.17

Yo, como tú, amo el amor, amo la poesía



Como tú

Yo, como tú,
amo el amor, la vida, el dulce encanto
de las cosas, el paisaje
celeste de los días de enero.
También mi sangre bulle
y río por los ojos
que han conocido el brote de las lágrimas.
Creo que el mundo es bello,
que la poesía es como el pan, de todos.
Y que mis venas no terminan en mí
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.

Il·lustració d'Atanas Matsoureff.

3.2.17

Nube con forma de nube: imaginatiu i fantàstic llibre de poesia infantil, de Cecilia Pisos



Per aquest mes de febrer, un poc boig,  anem a recomanar-vos un llibre ple de núvols -que també tenen un comportament un tant boig-; Nube con forma de nube, de Cecilia Pisos, amb il·lustracions de Diego Bianki i editat per Factoria K de Libros.

El llibre ens invita a alçar el cap i mirar, a deixar oberta la porta de la imaginació, a jugar amb els núvols i la poesia. Cada poema ens enllaça a un nou joc en el que els sentiments volen com els núvols, en el que les metàfores juguen a saltar, en el que el ritme sacseja els versos, en el que la imaginació va volant amb les paraules sobre núvols de cotó, en el que les estrofes descarreguen un plugim d'humor a la taça de la poesia. Una invitació al joc poètic que necessita la complicitat del jove lector. La senzillez que aparentment té el poemari amaga, a primer cop de vista, una estructura poètica ben interessant, variada, referencial, complexa i inspiradora.

Un llibre de poesia infantil molt recomanable. Us fiquem un tastet del que us trobareu en la seua lectura:

Puse una nube
en un frasco
de mermelada vacío.
(No creas
que voy a untar
de nube
mi tostada.)

Tan sólo
quiero ver
(es un momento,
espera, luego la libero)
si duerme
tiene frío
dice algo
se mueve.

A lo mejor
tengo suerte
y hasta entiendo
cómo es que hace
para llover.


... la cabeza en las nubes
nubes en los ojos
ojos en el cielo
cielo entre las manos
manos en la cabeza
la cabeza en las nubes...

*

Nube de nieve
sobre mi cabeza.
No quiero que se mueva
                      ni un poco
                      ni un copo.

*

Mucha gente lleva
un paraguas,
por si acaso llueve.

Yo siempre tengo a mano,
una nube de lluvia
por si se largan los paraguas.

*

Del mar de lágrimas sube
apenas una nada pena nube...


El joc poètic d'aquests versos s'arrodoneix amb la part lúdica visual, xulíssima, amb tocs d'humor i deixant volar la fantasia dels colors i formes pe alimentar la complicitat amb els núvols de poesia.

16.1.17

Sota la pluja, riures i poemes en record de la infància



Sota la pluja i el paraigües de colors anem jugant i botant pels bassals. Sota la pluja... tornem a la infància, a riure's sense saber e per què, a parlar des del cor, a estimar sense res a canvi, a sentir fins extrems insospitats, a viure sense pensar en l'endemà. Records que ens porta la pluja i que la poesia ens ajuda a expressar...

Sota la pluja

Riure com un xiquet, sense pensar
en com caurà la meua risa.
Parlar com un xiquet, sense mesurar
cada paraula amb la certesa de dir
per ser i no mai per estar.
Volar com un xiquet valent,
sota la pluja, estimant sense mida
ni guany. Tastar els efectes secundaris
de la tendresa congènita i gratuïta
del besar. Guardar en el calaix primer
dels records primers, les sensacions
viscudes i convidar a tots, a tot estar
i caure a plom sobre la vida.

La il·lustració és de YongHee Kim. 

2.12.16

Llorar a lágrima viva, a moco tendido, a chorros...la poesía nos servirá de pañuelo


Ens agrada el somriure, les grans rialles, el só que produeixen... Ens agrada veure a la gent contenta. Els plors i les llàgrimes són l'altra cara de la felicitat. Somriures i llàgrimes de vegades, inclòs, conviuen. Cara i creu d'una mateixa moneda. Expressar les emocions amb el nostre cos, deixar que lliurement surten, en enriqueix com a persones i ens ajuda a comunicar-nos.

De plors i de plorar va el següent poema, exageradament lacrimògen i que acaba per fent-nos riure (em recorda el poema ¡Me aburro!, de Rafael Alberti; un avorriment tan avorrit que ens fa molta risa). Curiós com el poema aconsegueix l'efecte contrari del seu dramàtic contingut.

Llorar a lágrima viva
(Oliverio Girondo)

Llorar a chorros.
Llorar la digestión.
Llorar el sueño.
Llorar ante las puertas y los puertos.
Llorar de amabilidad y de amarillo.

Abrir las canillas,
Las compuertas del llanto.
Empaparnos el alma,
La camiseta.
Inundar las veredas y los paseos,
Y salvarnos, a nado, de nuestro llanto.

Asistir a los cursos de antropología,
Llorando.
Festejar los cumpleaños familiares,
Llorando.
Atravesar el África,
Llorando.

Llorar como un cacuy,
Como un cocodrilo
Si es verdad
Que los cacuíes y los cocodrilos
No dejan nunca de llorar.

Llorarlo todo,
Pero llorarlo bien.
Llorarlo con la nariz,
Con las rodillas.
Llorarlo por el ombligo,
Por la boca.

Llorar de amor,
De hastío,
De alegría.
Llorar de frac,
De flato, de flacura.
Llorar improvisando,
De memoria.
¡Llorar todo el insomnio y todo el día!

Il·lustració de Cleonique Hilsaca.