Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mireia Calafell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mireia Calafell. Mostrar tots els missatges

29.3.21

Poeteca: web de poesia catalana

 

Us recomanem que li doneu una ullada a Poeteca, una web de poesia que surt de la transformació de Mag poesia, una font de consulta imprescindible per a tots els amants i divulgadors de la poesia infantil i juvenil en català. Al 2000 va néixer el projecte Mag Poesia, una secció creada per Antoni Artigues dins del web de Magisteri Teatre. La secció poètica va anar creixent de manera continuada amb els anys, esdevenint durant dues dècades un instrument efectiu per incorporar la poesia catalana en l'entorn digital i fer-la accessible, permetent ampliar la seva divulgació.

 Ara, en la seua transformació, podem veure diferents seccions:

-Blai & co.: recull el llegat poètic de Blai Bonet i també Damià Huguet i  Jaume Pomar

-Nova: compilació viva de poesia catalana actual

-Mag Poesia: molts autors i molts poemes en català

-Festival: veus del món al bell mig de la Mediterrània


Un lloc de lectura i consulta poètica imprescindible.

Us fiquem un tastet:

Bumerangs

Tornen sempre, les aranyes.

Tornen, són enormes i n'hi ha moltes.

Tornen amb els cossos peluts, les potes llargues.

Tornen i encara tenen gana. No han deixat mai, de tenir gana.

 

De tots els contes tornen si et toca creuar sola un parc de matinada.


7.3.21

Atles, poema de Mireia Calafell




Atles

Si fos només el pes del cel i de la terra
el que carrega la veïna del tercer,
potser els diumenges fins i tot la sentiríem
cantar mentre prepara el dinar
com cantes tu abans de tirar l'arròs
i comptar quants sereu si el gran no ve amb els fills.

Però és molt més el que carrega la veïna,
ho saps perquè has reconegut a l'ascensor
el grau de curvatura a les espatlles,
el pes d'allò que persisteix en tu com a petjada
i que en el seu clatell són dinosaures,
milers de dinosaures moribunds
que no moriran mai, mai no s'extigiran
perquè sempre hi ha algú que els alimenta.

Has assentit sense dubtar-ho quan t'ha dit
quin privilegi, oi, això de creure en meteorits?

La il·lustració és de Natalia Chachuj.

2.3.18

Llops, un poema de Mireia Calafell



El segon poema, per aquest mes tan poètic i femení, fa referència al llop, aquest animal que apareix als contes clàssics i que ara -tot tan políticament correcte- volem eliminar o fer passar per bo. Els llops estan aquí, sempre a l'aguait, encara que es camuflin o res disfressen, i s'empaiten a les àvies i a les Caputxetes sense cap empatx, amb salvatgisme.


Llops



“Un llop
que no sembla
un llop
entra a una casa
toc-toc
devora l’àvia
o la fa fora
de casa,
de casa seva
a la pobra àvia.”

No tinguis por,
és sols un conte.
Res d’això passa,
un conte i prou
–em repetíeu.

Però mai,
mai no us vaig creure.

I ara les notícies
em donen la raó.

La il·lustració és de Made Balbat.

8.3.17

5 poetesses amb 5 poemes: Dia de la Dona 2017 / 5 poetisas con 5 poemas: Dia de la Mujer 2017



Hui i tots els 365 dies de l'any són els dia de la dona, però especialment aquest dimecres 8 de març de 2017 celebrem el Dia de la Dona Treballadora i ho fem amb veu de dona, amb versos de poetesses, amb bona poesia. Paraula, dona i poesia per celebrar aquest reivindicatiu dia.

Pequeñas comodidades
(Roxana Popelka)

Yo soy
mi propia secretaria
mi propia
cocinera
mi propia
modista.
Yo soy la que
escribe mis poesías
y mis relatos.
No tengo
ningún ayudante
que haga mis recados,
que ordene mis papeles
que ponga al día
mi trabajo,
que mande los
correos electrónicos,
que conteste a mis mensajes
o que hable
con quien haya que hablar.
Soy autosuficiente
y voy a seguir
siéndolo,
soy una mujer, ¡vale!


Diacrític
(Mireia Calafell)

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència



Credo
(Diana Rodrigo Ruiz)

Siempre he sido persona de principios.
Devota de la vida y del paisaje,
amante del amor y la amistad,
De religión profeso lo aprendido:
... en la vida
Creo en la vida: miel entre mis manos,
y por eso quisiera yo ofrecerla
a la tierra desnuda, a los almendros
de invierno, y a las rosas deshojadas.
Creo en vivirme entera: de la piel
a los huesos, del alma al corazón
y de tanta ternura que me habita
en los años escritos en mi sangre.
Soy devota del beso y del abrazo,
amante del amor y la amistad,
y ferviente idealista de los mundos
con mil guerras de paz.
Creo en la vida,
creo en mi vida y creo en esta vida...
y no me cansaré de repetirlo.
... en el paisaje
Creo en las nubes que se marchan siempre
dejando un rastro blanco de nostalgia,
en la lluvia tristísima de invierno
que dibuja horizontes solitarios.
Creo en la niebla que resbala al alma
cuando empieza a morir la oscuridad,
y en las gotas menudas de rocío
que deshacen las hojas de los árboles.
Creo en las amplias tardes de verano
que se derraman lentas por los montes,
y en el brote inicial de primavera
que emerge de la tierra y de las aguas.
Creo en el suspirar de este paisaje
que se extiende amarillo por mi vida,
y envuelve su raíz a mi memoria.
... en la amistad
Amigos que creéis en mi voz...
sabed que yo también creo en vosotros:
en la forma dulcísima de hablarme,
y dar abrigo a mi dolor sombrío.
Amigos que escucháis mis palabras...
sabed que desde aquí oigo la vuestra
–música para el alma– más allá
del tiempo del abrazo y los encuentros...
porque nuestra amistad no se termina.
Amigos que abrigáis mi poema...
sabed que todos sois de mis estrofas,
de cada letra escrita en el papel...
de todas las maneras de sentir.
Amigos todos –luz del corazón–
sabed, que yo también creo en vosotros.
... en el amor
Creo en el amor. Creo en el amor.
Y lo digo dos veces y muy alto,
porque es la religión de los poetas
el creer que el amor es un milagro.
Creo en tus ojos –oración de mi alma–
en el refugio dulce de tus manos,
y en la noche que marcha hacia nosotros
palpitando en la piel como un relámpago.
Y creo en la plegaria convertida
en una forma nueva de abrazarnos,
en el silencio compartido... siempre,
cuando tiembla la lluvia entre los labios.



Transferències
(Cèlia Sánchez-Mústich)

Mentre ara m’escric, sóc dona
i ocell que estarrufa les plomes
i cavall que renilla
sota anques de nit.
I també sóc qui deixa
que li premeu els testicles
a vessar de paraules
i qui us clava un vers erecte
en la boca de túnel
que la lluna dibuixa.

En el moment d’escórre’m
la nit em descavalca.
Ja som demà i sento la ploma eriçada
sobre la pell matinal
d’un esborrany de dona.


Soy lo que no entiendes
(Miriam Reyes)

Soy lo que no entiendes
y simplificas
lo que no puedes cambiar
y limitas
lo que necesitas
y humillas.
Por más que te obedezca
no hago lo que deseas.
Por más que me anules
te lastimo.


Les il·lustracions són de Barbara Monacelli.