Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia infantil i juvenil gallega. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia infantil i juvenil gallega. Mostrar tots els missatges

14.3.19

Yo quiero reir... con la poesía de Antonio García Teijeiro


Somriu, viu, sent la poesia...

Yo quiero reir

Yo quiero reír.
No quiero llorar.
Yo quiero sentir
el verde del mar.

El verde del mar
y el azul del cielo.
Yo quiero, yo quiero
tal vez navegar.

Sí, sí, navegar
arriba, en el cielo.
Tratar de volar
de espaldas al suelo.

Un pájaro, un pez,
yo quisiera ser,
y poder cruzar
las nubes y el mar.

La il·lustració és d'Olivier Menanteau.

26.9.17

La luna se esconde: poema de Antonio García Teijeiro


La luna se esconde

Se esconde la luna
detrás de las casas.
¡Qué casas tan grises!
¡Qué luna tan blanca!

No hay luz en la calle
      ni viento
                                 en la plaza.
La luna se esconde.
La brisa se apaga.
Y sueñan las nubes
                             con risas de plata.
El cielo está serio.
                             La luna no canta.
La lluvia pregunta.
Las aves se callan.
Ya nadie sonrie.
                               La luna se alarga.
¡Qué muros tan tristes!

La il·lustració és de Catrin Welz-Stein.

30.5.16

Caracol, pasea sus antenas por el sol: poesia arrosegant-se per la primavera



Llega el sol y el caracol
dispone su caravana
echa sus cuernos al sol
va a donde le da la gana

Tiene antenas sin la tele
o la dejó olvidada
pues para lo que se ve
mejor tenerla apagada...

Que listo es el caracol
quien se puede imaginar
llevarse la casa a cuestas
sin tenerla que pagar...

Mañana irá en su casita
de paseo el caracol
si llueve cierra su puerta
 y se abriga en una col,

Cuando el sol le da calor
va con su paso lentito
saludando a las hormigas,
y a su amigo Don mosquito...


14.8.15

La luna se sienta con Libby: nana de Antonio García Teijeiro



Ja sabeu com ens agraden les cançons de bressol, en diferents idiomes, i hui volem compartir amb tots vosaltres una que és especialment preciosa, La luna se sienta con Libby, escrita per Antonio García Teijeiro per a la seua neta Libby, a qui té un poc lluny i que fa poquet ha visitat.

Preciosos versos d'un gran poeta i avi dels que gaudirà la seua neteta, però també molts més xiquets i xiquetes. Gràcies, Antonio, per compartir.

La luna se sienta con Libby
(Antonio García Teijeiro)

Está la luna sentada
con la niña en una silla.
Están tejiendo las dos
sueños de luz amarilla.

Son sueños de nácar.
Sueños de marfil.
Sueños de amapola.
Son sueños añil.

Sueños de vainilla.
Son sueños de mar.
Son sueños de nata.
Sueños de cristal.

Sueña que te sueña
sueños dibujados,
la niña se duerme
con sueños dorados.

Está la luna sentada
con la niña en una silla.
La niña cerró sus ojos.
Duerme feliz y tranquila.


La il·lustració és de Marina Alekseeva.

22.12.14

He decidido que no iré a la guerra: poesía por la paz que inunda todos los días del año

365 dies de pau, tots els anys -il. Vladimir Olemberg-

Es diu que en Nadal la pau regna sobre la Terra (per què sens ompli la boca parlant de la pau sols en aquests dies nadalencs?), però volem perllongar la pau a tots i cadascun dels dies de l'any; així que he decidit: no aniré a la guerra. Versos que colpegen la consciència, de Juana Corsina. Versos contra la guerra en el món, versos contra la violència i per la pau.

He decicido que no iré a la guerra

He decidido que no iré a la guerra
-a ninguna guerra-

En las noticias sobran las palabras
y en las almas faltan bombas
de respeto y sensatez.

La plaza de todos los pueblos
es un buen lugar para sentarse todas las mujeres,
quiero imaginar todas las plazas llenas,
todas las guerras vacías.
Si, he decidido que no iré a la guerra.

Puerta por puerta, como una antigua vendedora
de elixires, llamaré para vender la paz
al precio de una sentada
en la plaza del pueblo.

Las mujeres tenemos la paz en las entrañas
y no parimos guerras.

Mientras los hombres matan a los hijos
lloramos lágrimas de sangre,
en súplicas desvanecidas al carón
de las trincheras del hogar.

El undécimo mandamiento
golpea los pechos que cobijan la vida
-No mates a mi hijo
-no mates al padre de mi hijo
-no mates a mi padre
-no mates a sus madres
-no violes a sus hijas.

¡ No matar
No violar ¡

Las guerras matan
y el hambre toma forma de buitre
en las manos del poder.

En la plaza del pueblo hay sitio
para todas las mujeres que siguen empeñadas
en crear vida.
Y al otro lado, los hombres se alejan
para destruirla.


Por eso, he decidido que no iré a la guerra
¡ a ninguna guerra!

24.8.14

Dónde está el amor? Quizás en lo que tendemos... poema de José Ángel Valente



El amor está en lo que tendemos
(puentes, palabras ).

El amor está en todo lo que izamos
(risas, banderas).

Y en lo que combatimos
(noche, vacío)
por verdadero amor.

El amor está en cuanto levantamos
(torres, promesas).

En cuanto recogemos y sembramos
(hijos, futuro).

Y en las ruinas de lo que abatimos
(desposesión, mentira)
por verdadero amor. 

14.10.13

Poemes de caragols / Poemas de caracoles

il·lustració de Melanie Mikecz
Sembla que la pluja no vulga vindre aquesta tardor i mentrestant el camp està ple de caragols, tots amb les banyes ben plantades i mirant al cel a veure si cauen algunes gotes. Alegrem aquest dilluns amb una selecció poètica caragolaire.

El cargol

Amb tres gotetes de pluja
enganyaré el cargol
perquè surti i tregui banya
encara que faci Sol.

Els cargols
(M. Vayre)

Amb la caseta a l'esquena
caminen a poc a poc,
si la pluja els treu de pena
amb el sol no van enlloc. 
(...)
*


On vas cargol,
tan carregat?
Duc la casa
o el terrat!
Que fas, cargol,
dins el jardí?
Menjo fulIes
sota un pi.

Il·lustració de Laura Watson

El cargol
Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: «Cargol, treu banya!»
mig em moro de poruc.
*

A un caragol
(Àngel Guimerà)

Ha plogut i no fa vent.
La terra es vesteix de nit,
i dins la fosca nit ha sortita pasturar lentament.

Passeja amb gest indolent
sa caseta pel redol,
i quan passa el caragol
sobre una branca de mata
deixa una estela de plata
que brilla al llum del farol.

Il·lustració de Marie Desbons

El caracol Martín
(Maria Alicia Esaín)

Una vez en mi jardín
pasó algo extraordinario:
se vio al caracol Martín
sentado leyendo el diario.
Le pregunté preocupada:
—Oiga señor, ¿qué le pasa?
Él me dijo tristemente:
—Aquí ando, buscando casa

—¿Qué ha pasado con la suya?
—fue mi pregunta inmediata.
—La he perdido —dijo el pobre—

¡Un auto casi me mata!

—No se aflija, Don Martín
—le contestó mi hermanita
y en un momento le puso
sobre el lomo, una cajita.

Entonces el caracol
se fue a dormir muy contento
porque en lugar de una casa…

¡Tenía departamento!
*
El caracol Babacol
(Marisa Alonso)

El caracol Babacol
saca los cuernos al sol,
y duerme tranquilamente
en una hoja de col.

Una ráfaga de viento
le ha tirado de la hoja,
le lleva con mucha fuerza
rodando hecho una bola.

Metido dentro de casa
el caracol mareado,
no se atreve a salir
aunque el viento ya ha parado.

Abre los ojos despacio,
su casa no tiene daños,
con todo lo que ha rodado
se ha salvado de milagro.

Al fin asoma los cuernos
y queda maravillado,
¡todo está lleno de hojas!
lechugas, coles y nubes.

Este lugar es precioso,
le gusta para vivir,
la casa la lleva a cuestas
sólo debe decidir.

No hay mal que por bien no venga,
piensa feliz y contento,
el caracol Babacol
ya no tiene miedo al viento.



Aquel caracol
que va por el sol,
en cada ramita
llevaba una flor.

¡Que viva la gracia,
que viva el amor,
que viva la gracia
de aquel caracol!
(popular) 
*

Caracol, col, col,
caracol, caracoleiro,
¡pon os teus cornos ó sol
xa que eres tan frioleiro!
O lombo léva-la casa,
caracol, caracoleiro,
¡e deixas cintas de seda
engalanando o carreiro!
Caracol, col, col,
caracol, caracolón,
¡pon os teus cornos ó sol,
ó sol os teus cornos pon!
(popular gallega)
.

10.1.13

Bicos de música: llibre i CD de cançons infantils en gallec


Ja sabeu com ens agraden les cançons per a xiquetes i xiquetes. La poesia acompanyada del ritme musical és genial, a la vegada que és una forma bonica i alegre d'introduir als menuts a la poesia. Ara s'acaba de publicar un nou disc de Mamá Cabra que publica la editorial Galaxia: Bicos de música.

Alegres i simpàtiques cançons que s'acompanyen d'un llibre amb les lletres de les cançons, ilustrat per Kristina Sabaite , i d'un DVD amb Karaoke. Aquestes són les cançonetes:

1. Presentación
2. A miña tía
3. Alí Babá
4. Nós imos cruzar
5. No baile
6. A primavera
7. No meu xardín
8. O tomate
9. Na praia dos lagartos
10. Bicos de música  

Cançons de creació pròpia, adaptacions de cançons tradicionals i populars, així com un poema d'Helena Villar Janeiro. Molt recomanable.

12.12.12

Cantos de reis: cançons gallegues per arreplegar les estrenes

Alegrem Nadal omplint-lo de cançons -il. Laura Wood-

No volem que es perda la tradició d'arreplegar l'asguinaldo -estrenes- / Pedir el aguinaldo per les cases i tota la part de llenguatge i folklore que comporta. Tenim una llarga tradició oral que cal anar arreplegant i difonent entre els xiquets i xiquetes. Els avis, els pares i l'escola tenen una interessant tasca que fer

Per exemple, en Galícia, són molt típics els Cantos o Cancións de Reis. Les colles de xicons i xicones anaven demanant l'asguinaldo entre els veïns, cantant unes cançons populars típiques  de cada lloc, de fet una de les particularitats d'aquestes cançons són la seua localització i les diferents versions que hi ha, adaptant-se a cada pobles. Nosaltres demanem les estrenes el dia 24 de desembre, mentre que en Galícia la tradició és cantar en Nadal panxoliñas, en cap d'any xaneiras, manueis o aninovos i en Reis cantares de reis o aguinaldos. O siga, aquestes cançons són les que posen punt i final a les festes nadalenques.

Us fiquem una selecció d'aquests cantos dos reis.


Aquí vienen los tres Reises,
dispuestos para cantar-e
por ser el Rey de los Reises
lo venimos a adorar-e.

Aquí hai mociñas
que gastan chaqueta
que nos han de dar
a media peseta.

Aquí hai mociñas
que gastan salero,
que nos han traer
o viño no xerro.

Déannos, señores,
déannos a nós,
polo nacemento
do Neno de Dios.

Déanos señore
anque sea pouco,
touciño e medio
e a metá de outro.

*

Tres peregrinos veñen
tras dunha estrela;
dúrmete, neno meu,
se queres vela.

Tres mariñeiros veñen
tras dun luceiro;
dúrmete, neno meu,
se queres velo.

Dúrmete, neno meu,
meu neno, dúrmete;
tras dunha estrela veñen
polo deserto tres reis.

*

Día de Reis, día de Reis,
primeira festa do ano,
entre damas e doncelas,
imos pedi-lo aguinaldo.


 
Cantámosche os Reices
perniñas de cabra,
cantámosche os Reices
non nos deches nada.

Déanos, señora,
aunque sea pouco
un touciño enteiro
e o anaco doutro.

Moito anos viva
la dueña de casa
que en dar aghinaldo
nunca foi escasa.

Muchos años viva
el dueño también
todo el mundo dice
que es hombre de bien.

Ay devina estrella
ay devina luz-e
vamos a la casa
del Niño Jesús-e.

El Niño Jesús-e
más claro que on sol-e
lo parió su madre
sin tener dolor-e.
 

15.11.12

A máquina do tempo: llibre-disc de Juan Carballo i Ramón Núñez


 A máquina do tempo és un llibre-disc, en gallec, de Juan Carballo i Ramón Núñez, amb unes fantàstiques il·lustracions de Nuria Díaz.

Enrédame, Como puido pasar, Síntoo, Un home vulgar, Hai mulleres, Encántame, Retrato, Non quería escribir un poema triste, Volve, A casa do poeta i A máquina do tempo són els poemes musicats que podem llegir i escoltar. Poemes molt personals que ens inviten a ficar en marxa la nostra memòria i els nostres sentiments. Un llibre molt recomanable. Els autors estan fent una gira amb la presentació del llibre-disc.





<

19.9.12

Planeta d'animals en un poema colosal / Planeta de animales con versos especiales


Estem en un món ple d'animals de moltes i diferents espècies: grans i menuts, voladors i nedadors, que boten i s'arrosseguen, vegetarians i carnívors, agressius i dòcils,... molts animals que conviuen amb nosaltres, animals intel·ligents (malgrat que de vegades no ho semblem). Cal protegir tot tipus de vida perquè tots tenim el mateix dret de compartir aquest espai que anomenem Terra.

D'animals i versos va aquest simpàtic i rítmic poema que us invitem a llegir aquest matí.

Planeta
de animales
colosales
naturales
nunca iguales
con orejas
y orejudos
muy pelados
o peludos
sin bariiga
o barrigudos
sin patitas
o patudos
con mil ojos
con ninguno
cola grande
cola corta
si son feos
nunca importa.

Yo los amo
yo los veo
yo los cuido
yo los quiero
yo los busco
los espero
y en el campo
y en la playa
y en la calle
y en la casa
animales
colosales
naturales
fantasmales
musicales
mis amigos
siniguales
animales.
(Ana María Fernández)

La il·lustració és d'Igor Oleynikov.

21.5.12

Avións de papel : un álbum ilustrado poético, original, busca editorial para publicarse


Un original de llibre s'ha d'editar per a poder-se llegir (il. Núria Diaz)


Per aquest lloc és usual que xerrem de llibres de poesia, infantil i juvenil, però hui la proposta és diferent. Ens hem assabentat d'un llibre de poesia infantil, Avións de papel -en gallec-, amb uns poemes molt xulos, bonics i interessants i amb unes precioses il·lustracions, que busca editorial per a publicar-se.

Els autors són Nuria Díaz i Juan Carballo i, ambdós, han creat un àlbum il·lustrat poètic que tan sols necessita publicar-se per tal de que aplegue a les mans dels xiquets i xiquetes. Enlairem el seu projecte perquè ens ha agradat molt i sabem que entre els lectors d'aquest blog també hi ha editors. Poemes minimalistes ens conten la història d'un amor impossible, tot amb molta elegància, delicadesa i intel·ligència.

Sabem que molts projectes com aquest resten, de vegades, en el calaix de l'oblid perquè ningú s'anima a editar-los; però, veiem que de vegades s'editen llibres de poesia infantil, "ñoña" i babau sense cap tipus de complexe per part de les editorials. Per això, recolzem tots aquests projectes, que tan sols necessiten una difusió per a donar-los a conèixer i editar-se.

S'animeu, senyores i senyors editors? Apa, moltes xiquetes i xiquets us ho agrairan!

16.2.12

O preguntón, un antipoema de Celso Emilio Ferreiro


L'home, per naturalesa, vol saber i quan més sap més dubtes té i més crític es fa. Cada pregunta ens porta a una resposta que ens fa qüestionar les coses, els esdeveniments, les situacions... i surt una altra pregunta. Així, el "preguntó" acaba sent una persona que se'n surt de la passivitat general, una persona disconforme i activa davant de la prepotència i la ignorància, una persona tolerant amb els demès perquè sap que ells també tenen els seus dubtes, una persona que -moltes vegades- acaba sent incòmoda per al poder, doncs és difícil de manipular.

La lectura ajuda molt a qüestionar les coses, ens fa reflexionar, ens aporta i descobreix noves idees, ens obri nous camins, ens fa traure de damunt les teranyines que moltes vegades portem pegades als ulls. A la fí, la lectura ens fa ser "preguntons" i això ens fa madurar. Cal que, des de menudets, fomentem entre els xiquets i xiquetes la curiositat i la lectura per tal d'anar formant persones més completes i... més difícils de manipular, més responsables de les seues preses de decisions, més lliures. Sense els "preguntons" la societat i la cultura no avançaria.

La poesia té molt a dir en aquest procés de maduresa personal i crítica i els lectors d'aquest blog ben bé que ho sabeu. Perquè la poesia és la paraula i aquesta ens dona vida; perquè amb el vers el poeta qüestiona i denuncia; perquè el poema s'arrela dintre nostre i va creixent i va fent-nos reflexionar i sentir.

       O preguntón
      (Celso Emilio Ferreiro
O home por natureza quer saber,
dixo Aristóteles fai algún tempo.
O meu amigo quixo saber da vida,
quiso saber da lei,
quiso saber do Rei,
quixo saber do bispo,
quixo saber da espranza.
            Eiquí —díxolle o garda
            que o levou detido—
            o que quere saber, apanda.

O lóxico
Unha de dúas:
se é certo
que cada minuto
morren de fame
cen persoas no mundo,
entón é falso
aquelo de que en todas partes
se cocen fabas.

La il·lustració és de Javier Termenón.

4.1.12

O reino... poesia de Celso Emilio Ferreiro per recuperar el sentit en el temps


Aprofitant que hui és el centenari del naixement de l'escriptor i poeta gallec Celso Emilio Ferreriro us invitem a llegir un dels seu poemes en el que ens fa referència a un temps, passat i idíl·lic, en que les persones no érem "llops" per a nosaltres mateix. Caldrà recuperar aquest regne utòpic.

En Celanova (Orense), lloc del seu naixement, s'exhibeixen en cent comerços, els seus poemes. Aquesta és una idea genial i original que segur aproparà als seus conciutadans a la poesia.

O reino
(Celso Emilio Ferreiro)

No tempo aquil
cando os animales falaban,
decir libertá non era triste,
decir verdá era coma un río,
decir amor,
decir amigo,
era igual que nomear a primavera.
Ninguén sabía dos aldraxes.

Cando os animales falaban
os homes cantaban nos solpores
pombas de luz e xílgaros de soños.
Decir teu e meu non se entendía,

decir espada estaba prohibido,
decir prisión somente era unha verba
sin senso, un aire que mancaba
o corazón da xente.
¿Cando,
cando se perdeu,
iste gran Reino?

La il·lustració és d'Alexander Sokht.

12.12.11

La palabra: vers i poesia


El nucli principal del vers és la paraula i volem encetar una sèrie de poemes on se li dona el protagonisme que mereix. Comencem amb el poema de María Elvira Lacaci, La palabra.

La palabra

Yo te quiero sencilla. Acaso pobre.
A veces,
vas a brotarme de organdí vestida (sin querer
me florece el lenguaje de otros seres).
Con amor te desnudo.
Quedas como mi carne.
Como mi corazón y sus latidos.

A menudo,
igual que los pequeños
ante una tienda de juguetería,
pego la cara
a las brillantes lunas
donde se venden las palabras bellas.
Las admiro.
A otros les sientan bien. Si me las colocara…
Las aparto al momento
porque a mí no me sientan.

Y de nuevo voy cogiendo brazados de palabras
entre la hierba fresca
y bajo el cielo.

La il·lustració és de Aaron Jasinski.

29.11.11

Tic tac: libro disco de canciones infantiles en gallego


Tic Tac és un llibre-disc de Kalandraka , interpretat per Pablo Díaz, amb il·lustracions de Marc Taeger i colaboracions musicals: Xabier Díaz, Guadi Gallego, Carmen Rey, Route... Compta també amb les aportacions de Santiago Auserón i de Xurxo Souto al próleg i al epíleg, respectivament. El llibre i les cançons estan en gallec i us l'aconsellem tan si en sabeu com si no.

Tic tac combina música i il·lustració per a un públic infantil a partir de tres anys d'edat. Es tracta d'una obra per a veure, escoltar i cantar, tant amb la família com a l'escola, com a complement de les classes de Educació Musical. Són 16 cançons, algunes d'elles conegudes, altres no. També hi han cançons de bressol.

Les magnífiques, sorprenents i suggerents il·lustracions de Marc Taeger fan que gaudim del llibre doblement. Molt recomanable.

Inclou: A choiva, O reloxo de Alberte, Un vello, O traxw de metall, A cunca, Imos contar un conto, O corocodilo, No mar. Son un trasno, O reiseñor, Rock do porco celta, O moucho chosco, Un dous tres, O jai jai, Arrolo... Tot amanit amb música pop, rock, tradicional gallega i moltes més. Està produït per Merlo branco








Un poema en homenatge a una gran poetessa, Rosalía de Castro


Poesía
Homenaje a Rosalía de Castro

Se fue en el viento,
volvió en el aire.

Le abrí en mi casa
la puerta grande.

Se fue en el viento.
Quedé anhelante.

Se fue en el viento,
volvió en el aire.

Me llevó adonde
no había nadie.

Se fue en el viento,
quedó en mi sangre.

Volvió en el aire.

La il·lustració és de Nguy Thuy Ngan.

23.10.11

Octubre: poema de José Ángel Valente


Octubre
(José Ángel Valente)

Hay una leve luz caída
entre las hojas de la tarde.
Dame
tu mano y cruza
de puntillas conmigo
para nunca pisarla,
para no arder tan tenue
en sus dormidas brasas
y consumirte lenta
en el perfil del aire.


La il·lustració és de Mary GrandPre.


28.9.11

Jugant amb la poesia d'Antonio García Teijeiro


Llegint l'interessant blog d'Antonio Garcia Teijeiro, Versos e Aloumiños, ens hem assabentat d'un projecte poètic portant endavant per una mestra, Sacra Rodriguez, del CEIP “Juan XXIII” de Zafra -Badajoz- amb xiquetes i xiquets de 2n. d'Educació Infantil (4 anys) el passat curs escolar. Tot el projecte gira al voltant dels poemes d'Antonio. Punxeu ací i s'assabetareu. Tot un goig veure com pares, alumnes i mestra enlairen, juguen i viuen la poesia. Ben cert que açò serà l'inici d'un gran trajecte poètic.

Agraït, Antonio els dedica aquest preciós poema:

Besos, mil besos
(Antonio García Teijeiro)

Mil besos de azúcar.
Mil besos de luna.
Cien besos de río.
Cien besos de cuna.

Os mando mil besos
a través del cielo.
Os mando cien besos
robados al hielo.

Cien besos en barco.
Mil besos en tren.
Cien besos de espuma
y mil de satén.

Que sean los besos
de escarcha, de flores.
Que borren las balas
e inventen colores.

Mil besos azules.
Cien besos naranja.
Mil besos que en verde
saben a esperanza.

Que lleguen a Zafra
mil besos de Vigo.
Mil besos de viento
que yo os los envío

Felicitem a tots els alumnes per la seua manera de gaudir amb la poesia, a Sacra per portar endavant tan magnífica llavor poètica i a Antonio per com s'ha involucrat en el mateix. 
La il·lustració és de Francisco Pimiango.

1.6.11

Navega un vaixell, carregat de poesia, per terres saharauis / Navega un barco, cargado de poesía, por tierras saharauis


Poc a poc anem descobrint poemes inèdits que els poetes, quasi sense adonar-se'n, guarden en un calaix màgic esperant reposar les paraules sobre el paper imprès. Antonio García Teijeiro té tres poemes preciosos, escrits per als xiquets i xiquetes saharauis. Els seu amic i gran escriptor, Gonzalo Moure, porta un taller literari per als menuts saharauis i amb ells també juga amb la poesia. Dedicat a ells i a tots els xiquets i xiquetes del món que quan acluquen els ulls somien en la màgia d'un món millor us fiquem un dels poemes. Podeu llegir els tres poemes junts al blog d'Antonio Versos e Aloumiños.

Ens encanta que aquests poemes surten a la llum i compartir-los amb tots els lectors del blog. Gràcies, Antonio, desitgen que hi hagin molts més poemes per a compartir.

Un barco de papel
(Antonio García Teijeiro)

Un barco de papel,
que viene desde lejos,
navega por las dunas
y atraca en el desierto.

No tiene marineros
ni tiene capitán.
Está lleno de sueños
y besos de cristal.

Jamás surcó los mares
ni le hizo caso al viento.
Y nunca las sirenas
salieron a su encuentro.

¡Qué barco tan extraño
el barco de papel!
Si veis que está en la arena,
corred y hablad con él.


Les il·lustracions són d'Ofra Amit