Aprofitant que hui és el centenari del naixement de l'escriptor i poeta gallec Celso Emilio Ferreriro us invitem a llegir un dels seu poemes en el que ens fa referència a un temps, passat i idíl·lic, en que les persones no érem "llops" per a nosaltres mateix. Caldrà recuperar aquest regne utòpic.
En Celanova (Orense), lloc del seu naixement, s'exhibeixen en cent comerços, els seus poemes. Aquesta és una idea genial i original que segur aproparà als seus conciutadans a la poesia.
O reino
(Celso Emilio Ferreiro)
No tempo aquil
cando os animales falaban,
decir libertá non era triste,
decir verdá era coma un río,
decir amor,
decir amigo,
era igual que nomear a primavera.
Ninguén sabía dos aldraxes.
Cando os animales falaban
os homes cantaban nos solpores
pombas de luz e xílgaros de soños.
Decir teu e meu non se entendía,
decir espada estaba prohibido,
decir prisión somente era unha verba
sin senso, un aire que mancaba
o corazón da xente.
¿Cando,
cando se perdeu,
iste gran Reino?
No tempo aquil
cando os animales falaban,
decir libertá non era triste,
decir verdá era coma un río,
decir amor,
decir amigo,
era igual que nomear a primavera.
Ninguén sabía dos aldraxes.
Cando os animales falaban
os homes cantaban nos solpores
pombas de luz e xílgaros de soños.
Decir teu e meu non se entendía,
decir espada estaba prohibido,
decir prisión somente era unha verba
sin senso, un aire que mancaba
o corazón da xente.
¿Cando,
cando se perdeu,
iste gran Reino?
La il·lustració és d'Alexander Sokht.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada