Poema de tardor
Lentament la vida del dia s’escurça,
el Sol aviat s’amaga trist i plorós,
rellisca la claror, s’adorm la natura
i amb dolcesa ens estima la fredor.
Se sent encara el remor dels cants,
d’uns ocells que al cau s’amaguen.
Les fulles dansen el seu últim ball,
tremoloses del arbre cauen cansades.
El bosc es torna de tebi color d’or,
honorant a la tardor que avança ferma,
desapareix la calor s’entristeix el cor,
la gent s’amaga, es renova la terra.
L’arbre ha contemplat la vida bullir,
ara seguint com cada any el destí,
fulles famolenques, sembla morir,
lluint les seves branques sempre eternes.
La il·lustració és de Faby Art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada