Poesia i música, cantar i escoltar: poemusicant per als joves lectors

Podem aprofitar les cançons per a introduïr en el aula la poesia entre els joves lectors, una altra manera de llegir i escoltar.

La relació entre poesia i cançó ve de ben lluny i continuarà rodolant a la par al llarg del temps. El ritme en la paraula i en la música creen una simbiosi que es retoalimenta. De vegades són els propis autors, els poetes, qui fiquen música als seus versos i d'altres vegades es musiquen els versos dels grans mestres de la poesia de tots els temps. D'exemples hi ha molts i molt bons, però avui volem recomanar-vos que doneu una ullada a l'article Poesia i Cancó on podem trobar un bon grapat d'exemples d'aquesta relació i una bibliografia que ens orientarà. També l'article de Miquel Pujadó, Poetes (i altres escriptors) musicats.

Miquel Pujadó, a més d'escriptor, poeta, cantant, gran comunicador... és teòric de la música, com bé ens ho demostra al seu llibre Diccionari de la cançó. Dels Setze Jutges al rock català, editat per Enciclopèdia Catalana. Més de 750 noms de cantants i grups de tots els estils, amb la seva discografia comentada amb deteniment i esperit crític. Qui canta què, com, quan i per què. L'obra es completa amb una història detallada de la Cançó des dels anys cinquanta fins al 2000, i amb un inventari molt complet dels poetes i poemes catalans que han estat musicats i interpretats, i el disc on es pot trobar cada poema.

El propi Miquel Pujadó (que ara està impartint un curs a Eivissa al voltant del valor de la poesia medieval en la cançó catalana) té una cançó que fa referència a la poesia i la música: La Senyora Cancó, dins del seu àlbum Somriures que mosseguen.

Música i Poesia -il·lustració de Dilka-

LA SENYORA CANÇÓ
Text i música : Miquel Pujadó
La senyora Cançó és una bandarra

(Serrat, Georges Moustaki, Violeta Parra),

una puta tan vella com el món

(Paolo Conte, Pete Seeger i Raimon).

S’enganxa a tots els llavis de la terra

(Chico Buarque, Amèric, Pedro Guerra),

tan promíscua i alhora tan fidel

(Ovidi, Paco Ibáñez i Jacques Brel).
La senyora Cançó és una noieta

(Nougaro, Georges Brassens i Labordeta)

i us puc dir, perquè ho sé de bona tinta

(Guidoni, Pierre Perret, Maria Cinta),

que ignora encara l’ús de la vagina

(Gato Pérez, Al Tall, Joaquín Sabina)

i reneix cada dia en sortir el sol

(Krahe, Uc, Giorgio Gaber i Imanol).
Se sorprèn del que veu al seu voltant

(Aute, Llach, Zeca Afonso i Yves Montand)

i us ho voldrà explicar peti qui peti

(Cohen, Biel Majoral, Daniel Viglietti).

De tota fusta en fa la millor estella

(Pau Riba, Silvio, Tero i Jaume Arnella)

i és capaç de mudar sovint de pell

(Gilles Vigneault, Anne Sylvestre i la Rossell),
p’rò incomoda els qui canvien de camisa

(Barbra Streisand, Oskorri, Jaume Sisa),

i el poder li té poca simpatia

(Guillem d’Efak, Bonet, Carlos Mejía)

car no és fàcil poder-la controlar

(Carlos Puebla, Renaud, Toni Morlà),

i voldrien posar-li una sordina

(Víctor Jara, Om Kalsoum, la Guillermina).
Si no es deixa comprar amb qualsevol cosa

(Atahualpa, Leclerc i David Broza),

la neguen i li lliguen mans i peus

(Joan Isaac, Tomeu Penya i Madredeus),

i li atien els gossos del Mercat

(Woody Guthrie, Lertxundi, Jean Ferrat)

i miren d’escanyar-la fins que mori

(Lucio Dalla, Francesco di Gregori).
La senyora Cançó traspua amor

(Pi de la Serra, Fausto, Luis Pastor)

p’rò no li prova gens l’excés de mel

(Peter Gabriel, Leprest i Lluís Miquel).

La senyora Cançó és alegre i trista

(Caetano, Barbara, Ia&Batiste),

no deixa indiferent gairebé mai

(Charles Trenet, Milanés, Gilbert Laffaille).
I pot ser emprenyadora com un poll

(Paoli, Xabier Lete, Sting, Fonoll)

quan de nit se’t cruspeix de viu en viu

(Ute Lemper, Lou Reed i la Feliu).

La senyora Cançó pot ‘nar elegant

(Hernàez, Gilbert Bécaud, Wolf Biermann)

o quasi nua i ensenyar el culet

(Subirachs, la Laffitte, Gerard Jacquet):
La veu i una guitarra o un piano

(Édith Piaf, Vinicius, Carlos Cano)

sovint fan més que una orquestra sencera

(Bob Dylan, Reggiani, Quintín Cabrera)

perquè les emocions s’alcin de proa

(Béart, Léo Ferré, Mikel Laboa)

i solquin l’oceà més enrabiat

(Tom Waits, Paco Muñoz, Enric Barbat).
Mentre uns dits acaronin una galta

(Paul Simon, la Gréco, Xavier Ribalta)

i la paraula no l’aixafi el tren

(Cilia, Hilario Camacho, Jorge Ben),

la senyora Cançó se sabrà eterna

(Jordi Barre, Gal Costa, Elisa Serna),

eterna com l’arxiu que em queda coix

(Carbonell, Yves Duteil i Xesco Boix)
car el deixo en suspens tot just obert

esperant que el completi algun expert,

esperant que el completi un dia algú,

esperant que el completis potser tu.

I tota aquesta lectura la podem complementar amb la música, escoltant els poemes cantats a la web Música de Poetes, amb mp3.