Oda a una estrella: llibre de poesia infantil de Pablo Neruda

Fa poc que s'ha editat el llibre Oda a una estrella, basat en un poema de Pablo Neruda i amb il·lustracions d'Elena Odriozola. S'ha publicat per l'editorial Libros del Zorro Rojo (també el podem llegir en galleg en l'editorial Kalandraka).

El llibre és una preciositat doncs mescla d'una manera extraordinària els versos de Neruda amb la sensibilitat il·lustrativa d'Odriozola, el que fa un conjunt únic i fabulós per als primers lectors. El contrast entre la linealitat dels edificis, i la seua tristor, amb la lluminositat de l'estrella és molt evident en la narració il·lustrativa.

El poema narra, en vers lliure, la història d'un home que des de dalt d'un gratacels aconsegueix agafar una estrella i se la guarda sota el llit. El fet, que en un principi sembla meravellós, poc a poc es torna problemàtic. Al final l'home pren la decisió de tornar-la al seu lloc. És ben curiós el plantejament, doncs al·legòricament, aconseguir les estrelles suposa fer realitat els nostres somnis, però... qui ens diu que els somnis que perseguim som en realitat el millor per a nosaltres? Devem perseguir l'impossible? Com reaccionem quan els somnis es tornen realitat?

Un llibre molt bó i interessant. Us el recomanem.

Oda a una estrella
(Pablo Neruda)

Asomando a la noche
en la terraza
de un rascacielos altísimo y amargo
pude tocar la bóveda nocturna
y en un acto de amor extraordinario
me apoderé de una celeste estrella.

Negra estaba la noche
y yo me deslizaba
por la calle
con la estrella robada en el bolsillo.
De cristal tembloroso
parecía
y era
de pronto
como si Ilevara
un paquete de hielo
o una espada de arcángel en el cinto.

La guardé
temeroso
debajo de la cama
para que no la descubriera nadie,
pero su luz
atravesó
primero
la lana del colchón,
luego
las tejas,
el techo de mi casa.

Incómodos
se hicieron
para mí
los más privados menesteres.

Siempre con esa luz
de astral acetileno
que palpitaba como si quisiera
regresar a la noche,
yo no podía
preocuparme de todos
mis deberes
y así fue que olvidé pagar mis cuentas
y me quedé sin pan ni provisiones.

Mientras tanto, en la calle,
se amotinaban
transeúntes, mundanos
vendedores
atraídos sin duda
por el fulgor insólito
que veían salir de mi ventana.

Entonces
recogí
otra vez mi estrella,
con cuidado
la envolví en mi pañuelo
y enmascarado entre la muchedumbre
pude pasar sin ser reconocido.
Me dirigí al oeste,
al río Verde,
que allí bajo los sauces
es sereno.

Tomé la estrella de la noche fría
y suavemente
la eché sobre las aguas.

Y no me sorprendió
que se alejara
como un pez insoluble
moviendo
en la noche del río
su cuerpo de diamante.