Tres biografies de Federico García Lorca per a nens i joves

 

Per encetar aquest bonic dia de primavera us volem recomanar tres biografies sobre Federico García Lorca, les tres ben diferents i adreçades a un públic d'edat divers. Una biografia que està recent publicada, Las cosas de Federico, de Mónica Rodríguez Suárez, amb il·lustrat per Federico Delicado i editat per Milenio, dins del seu segell infantil Nandibú-

El llibre ens mostra la infancia del poeta granadí. Recrea la infantesa a la Vega de Federico García Lorca perquè els xiquets i xiquetes s'iniciïn en l'imaginari del poeta. Tracta sobre el poder de la imaginació, la relació amb la naturalesa i la sensibilitat social davant la injustícia.

Lorca va deixar escrit que la seva infància està lligada a l'olor de la terra, als treballs de camp, a el so de l'aigua córrer, a parlar amb ocells i arbres. Lorca deia que tota la seva infància era poble.

 

 Us volem també recomanar un altre llibre, aquest per a més menudets, que publica l'editorial Alba dins de la seua col·lecció Pequeño & Grande, Federico García Lorca, de María Isabel Sánchez Vergara, il·lustrat per Alfonso Casas. Podem llegir-lo també en català. És fantàstic per apropar la vida i obra de García Lorca als més petits i començar a endinsar-se en la poesia per mig de la veu d'una gran poeta.

Per a joves i adults us recomanem el llibre d'Ilu Ros, Federico, editat per Lumen. La seua biografia en format còmic.

En aquest llibre escoltem les veus d'aquells que el van conèixer, des de la seva família propera fins a la legió d'amics i amigues que ho van freqüentar en els seus anys granadins, a les gresques líriques de la Residència d'Estudiants o al llarg de la seva intensa vida literària. I, per descomptat, la seva pròpia: la de poeta, la de l'dramaturg, la de l'conferenciant amb la claredat i força d'unes idees que avui tenen la mateixa urgència, i, per fi, la veu nua de l'fill, de l'germà i de l' amant enamorat. Ilu Ros fusiona veus i paraules amb les seves il·lustracions, que ens arrosseguen com la magnètica personalitat de Federico García Lorca: icona de generacions passades, presents i futures.

El oficio del poeta: versos de Goytisolo per acomidar el Dia de la Poesia

 

Anem a acomiadar-se d'aquest Dia de la Poesia amb els versos de José Agustín Goytisolo que ens parla sobre l'ofici del poeta.

Recordem que cada dia hem de prendre una cullerada de poesia, no tan sols en aquest dia.

 

 El oficio del poeta

(José Agustín Goytisilo)

 Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

La il·lustració és d'Andrew Lyons.

En el Dia de la Poesia compartim el poema

 

 

 

He trobat uns quants mots 

al món de la poesia, 

no vull quedar-me'ls tots! 

Si t'agrada llegir 

et faran companyia, 

ens els podem partir. 

 

(Joana Raspall / Duy Huynh, il.)

A cada pam... un poema sobre la poesia, de Damià Huguet

 

 

A cada pam…

(Damià Huguet)

1. A cada pam del solc sembrar-hi un llapis.
2. Amollar la comporta del safareig
i deixar que la terra s’ameri
durant vuit dies consecutius.
3. Si es fa així, seguint aquest ordre establert,
al cap d’un mes començaran a néixer les estrofes
que serviran per enllestir el sonet. 

La il·lustració és de Noemí Villamuza.

El poeta, solo ante el peligro: versos en el Día de la Poesía

 Cóm s'imagineu al poeta davant de la fulla o de la pantalla en blanc? Sol d'avant del perill de la paraula, dels versos? Sol davant de tots els lectors? Sol davant de la seua responsabilitat? Ens aclareix el dubte el gran poeta Juan Carlos Martín Ramos i encetem així la celebració del Dia de la Poesia.

Solo ante el peligro

(Juan Carlos Martín Ramos)

¡Ay, pobre poeta!,

solo ante el peligro

de la tinta negra.

 

Solo ante el peligro

de mirar de cerca,

de poner en verso

todo lo que piensa.

 

Solo ante el peligro

de sacar la lengua,

de decir verdades

con todas sus letras.

 

Solo ante el peligro

de izar la bandera

de la paz, en medio

de todas las guerras.

 

¡Ay, pobre poeta!,

solo ante el peligro

de salvar la Tierra.

Il·lustració d'Olaf Hajek.

La lluna s'ha refredat / Cuento de la luna resfriada: poesía de Nieves García

 

 Ara fa calor, ara fa fred. Ara bufa el vent, ara plou. Ara cambia el temps. El mes de març està un poc boig i els refredats estan a l'ordre del dia, fins i tot la Lluna s'ha refredat. Menys mal que el seu amic el Sol té cura d'ella i ben aviat estarà bona... Atxís! Ai, cóm ens afecta el canvi de temps!

Cuento de la luna resfriada

(Nieves García García)

La Luna está tosiendo,
la Luna tiene tos,
se constipó la otra noche
por salir en camisón.

Ha venido a visitarla
su querido amigo el Sol,
le ha regalado un jarabe
de fresa y de mentol.

Se lo ha tomado tres veces,
con un poco de sifón
y parece que la Luna
se encuentra mucho mejor. 

La il·lustració és d'Arezou.

Palabras: dos poemas infantiles de dos poetas argentinas

 

Som paraules, estem fets de paraules, ens comuniquem amb les paraules, creem paraules i amb les paraules, versifiquem gràcies a les paraules i queden impresses amb el vers.

Dos poemes de dos poetes argentines, al voltant de la paraula.

Palabras

(Liliana Cinetto)

Escribo palabras,

palabras de tiza

que a los pizarrones

les hacen cosquillas.

Escribo palabras,

palabras traviesas

que llegan y borran

todas las tristezas.

Escribo palabras,

palabras de luna

que cantan de noche

mi canción de cuna.

Escribo palabras,

palabras con brillo

que viajan contentas

dentro de un bolsillo.

Escribo palabras,

palabras de arena

que hilvanan consuelos

para cada pena.

Escribo palabras,

palabras sin dueño

que esconden secretos

y tejen los sueños.

Y escribo palabras,

palabras tan mías

que nacen y crecen

en mi poesía.

*

Milonga de la palabrota

(Silvia Schujer)

Una palabra

palabritera

despalabrábase

por la escalera.

¡Pobre palabra!

se apalabró

palabrincando

cada escalón

Cayó de cola

la palabrisa y

palabrochóse

flor de paliza.

Despalabra

pala que brota

de ser palabra

ya es palabrota.

Ballem i poemem, al ritme dels versos / Bailamos y poemamos, al ritmo de los versos

Vinga, va, anem a començar a acomidar-se de l'hivern amb un bon ball. Recitem, enredrant-se la llengua, i ballem. Seguim el compàs de la música... una rumba!

Rumba sin rumbo

(Silvia Schujer)

Rumba sin rumbo

sin rumbo viene

viene bailando

y no se detiene.

Rumba bailumba

bailumbailé

musicaliente

larai lailé.

Rumba bailumba

bailumbairía

blanca de noche

negra de día.

Rumba bailumba

bailumbailé

musicaliente

larai lailé.

Rumba sin rumbo

sin rumbo caen

cuatro colores

que se las traen.

Rumba bailumba

bailumbailé

musicaliente

larai lailé.

Rumba sin rumbo

sin rumbo va

va por el mundo

re mi sol fa.

La il·lustració és de Manka Kasha.

Refranys popular i dites sobre la casa

 

Il·lustració d'Angela Marchetti

Continuem recuperant i difonent el nostre folklore mitjançant els refranys populars i les dites. Ara que s'apropa la primavera, en aquest mes de març, i estem en plena quaresma i la Pasqua ronda al seu voltant, segur que us interessen alguns dels refranys sobre ells. Però a més hui us portem una selecció de refranys sobre la casa, ara que en aquest temps de pandèmia hi estem tant.

Dites populars i refranys sobre la casa

A cabells blancs honrats, no hi ha panys 

A cada casa couen faves, i a la nostra a calderades 

A cada porta la seva clau 

A casa a guardar la brasa 

A casa de l'amic necessitat, vés-hi sense ser cridat 

A casa de ta germana, només un cop a la setmana 

A casa honrada, no n'hi haurà porta tancada

A casa l'amic ric, no hi vagis si no ets requerit 

A casa mengem a taula, però cadascú al seu pla 

A casa no s’ha de tornar mai de buit   

A casa nova no s'hi plou 

A casa pobra, fora gos  

A casa que no n'hi ha, tot é rinyes i gritar 

A casa vella, portalada nova 

A casa vostra, quan no hi plou hi ruisellea 

A casa, encara que siguen pedres   

A la casa a on hi ha diner hi ha d’haver sols un caixer 

A la casa cremada acudixen en l’aigua 

A la casa empenyorada, no hi ve mai la bona anyada 

A la casa on de tot hi ha, aviat s'arregla el sopar 

A la casa on no hi ha pa, fins a l'estiu hi fa fred 

A la casa que hi ha un vell, no hi faltarà un consell 

A la casa vella, no n'hi ha terrat sense gotellera 

A la vora del riu, no faces niu; ni hivern, ni estiu 

A menjar, a casa 

Abans de prendre casa per habitatge, mira bé el veïnatge 

Agranar cap a casa 

Algun dia passarà la processo per ma casa

Amb bona casa i bon foc, tot l'any agost 

Amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat 

Anant a casa, mai és tard 

Anar de visita és bo; però estar a casa, millor 

Au, que la casa cau 

Il·lustració de Juan Hoyos Silva

Bé sap lo que fa el qui sa casa crema 

Beu en casa i faràs casa 

Cada casa és un món, i cada persona, un misteri   

Cada casa un amo i cada corral un gall   

Cada pany té la seua clau 

Cada poble la seva llengua, cada casa la seva façana 

Cada u a casa seua 

Cada u sap a casa seva on s'hi plou 

Cadascú és mestre a casa seva 

Cap a casa que cauen gotes 

Casa arreglada i taula parada, hostes aguarda   

Casa d'orenetes, casa d'amoretes 

Casa de dues portes, fa de mal guardar 

Casa de molts amos, casa de ningú 

Casa de poc fonament: l’enderroca un xic de vent 

Casa de poc pa, casa de raons 

Casa escombrada, casa endreçada 

Casa humida, el metge crida 

Casa i roba, poca 

Casa meva per pobra que sia 

Casa negra, llum encesa 

Casa nova, fora rates 

Casa on no hi ha mesura un pa poc dura 

Casa pobra, no cal tanca 

Casa robada, casa assegurada 

Casa sense dona, barca sense timó 

Casa sense gent a dins, niu de ratolins 

Casa sense mare, riu sense mar 

Casa vora riu, sempre en perill 

Clau d'or obri qualsevol pany 

Com en casa no hi ha res 

Com si fos a casa seva 

Començar la casa pel terrat   

 De dia la cambra ventejada, de nit ben tancada

De la clau no hi sigues esclau 

El casat, casa vol 

El que cuida casa d’altre, la seua la té un estable 

El que tanca i obri casa, sap en ella el que passa 

En porta tancada no entren lladres 

Entre uns i altres, la casa per agranar 

Escombrar cap a casa 

Ficat dins de casa, mentre la trona passa 

Forasters vingueren que de casa ens tragueren 

Guanye qui guanye, tot queda en casa 

Ja que la casa es crema, escalfem-nos 

La roba bruta es renta a casa 

Les mans al cul i el cul a casa 

Més sap un tonto a ca seua, que un llest a ca d'un altre 

No caure-li les teulades damunt

No escalfar cadira a casa seva 

Obrir la casa 

Pel febrer, mig a casa i mig al carrer 

Primer els de casa, i després els de la plaça 

Quan els lladres han saltat per la finestra, hi posen reixa 

Que es cremi la casa, però que no faça fum 

Qui no apanya una gotera, apanya la casa sencera

 Ser el gos de la casa

Si ta casa vols obrar, pel març has de començar

Si vols fer casa, els comptes repassa

Tancar la porta i llençar la clau 

Tardaràs, però a casa tornaràs 

Tindre entrada 

Tirar la casa pel balcó 

Una casa pobra, una altra n'assola 

Vista la porta, sabuda la gent

Trobareu més refranys sobre la casa en El refranyer.

Quiero pintar la luna... con pinceles de poesía

Quiero pintar la luna
(Marilina Rébora)

Quiero pintar la luna
madre, ¿puedo pintar la luna de escarlata?
¿o con vestido rosa, orlado de violeta?
¡Pues, noche a noche, sale insulsa y timorata,
sin nada de color que la avive, coqueta!
¿Por qué será la luna, siempre luna de plata,
camafeo de hielo, el pálido planeta,
la doncella de nieve a la que se retrata
en blanco, si pintor, o argento, si poeta?
Quisiera iluminarla con cálido amaranto,
encendidos reflejos carmín o solferino,
inventarla morena, con luminoso manto,
y no alba y exangüe, con veste de platino.
¡Quiero pintar la luna de tono colorado,
en creciente o menguante, de cara y de costado!

La il·lustració és de Robin Westenhiser.

Subimos al tren de la lluvia y de la poesía / Pugem al tren de la pluja i la poesia

 

 

Març avança a bon pas, comportant-se meteorològicament com correspont a un mes que està a cavall de l'hivern i la primavera. Avança com un tren que va creuant diferents paisatges, con el tren de la pluja, que versifica Ana Romero:

El tren de la lluvia

(Ana Romero)

El tren de la lluvia
es de nubes gimoteando
de cielos desparramados
de soles con un turbante
despistado girasol.
El tren de la lluvia
se derrama por los bordes
de tan lleno se gotea
suena a truenos atronantes
vela-rayo
y un soplido que lo apaga
resplandor.

 La il·lustració és de María del Mar Fernández.

8 de març, poesia en lluita / 8 de Marzo, poesía en lucha

 

8 de març

(Carmè Cabús)

8 de març

en un dia solar

quan la lluita

és ardent i concisa,

un NO intern

que mai no es trencarà,

sobiranes

ens triem, i lliures.

No serem

un ésser auxiliar,

no admetrem

ni coaccions ni setges,

persistim

sens detura endavant

al camí

de la nostra conquesta.

*

Ocho de marzo

(Gioconda Belli)

Amanece con pelo largo el día curvo de las mujeres,

¡Qué poco es un solo día, hermanas,

qué poco, para que el mundo acumule flores frente a

nuestras casas!

Desde la cuna donde nacimos hasta la tumba donde

dormiremos

-toda la atropellada ruta de nuestras vidas-

deberían pavimentar de flores para celebrarnos

(que no nos hagan como a la Princesa Diana que no vio, ni oyó

las floridas avenidas postradas de pena de Londres)

nosotras queremos ver y oler las flores.

Queremos flores de los que no se alegraron cuando

nacimos hembras

en vez de machos,

Queremos flores de los que nos cortaron el clítoris

y de los que nos vendaron los pies

Queremos flores de quienes no nos mandaron al colegio

para que cuidáramos a los

hermanos y ayudáramos en la cocina

Flores del que se metió en la cama de noche y nos tapó la

boca para violarnos mientras

nuestra madre dormía.

Queremos flores del que nos pagó menos por el trabajo

más pesado

y del que nos corrió cuando se dio cuenta que estábamos embarazadas

Queremos flores del que nos condenó a muerte

forzándonos a parir

a riesgo de nuestras vidas.

Queremos flores del que se protege del mal pensamiento

obligándonos al velo y a cubrirnos el cuerpo

del que nos prohíbe salir a la calle sin un hombre que nos

escolte.

Queremos flores de los que nos quemaron por brujas

y nos encerraron por locas

flores del que nos pega, del que se emborracha

del que se bebe irredento el pago de la comida del mes.

Queremos flores de las que intrigan y levantan falsos

flores de las que se ensañan contra sus hijas, sus madres y

sus nueras

y albergan ponzoña en su corazón para las de su mismo

género.

Tantas flores serían necesarias para secar los húmedos

pantanos

donde el agua de nuestros ojos se hace lodo;

arenas movedizas tragándonos y escupiéndonos,

de las que tenaces, una a una, resurgiremos.

Amanece con pelo largo el día curvo de las mujeres.

Queremos flores hoy. Cuanto nos corresponde.

El jardín del que nos expulsaron.

Il·lustració de Bryan Valenzuela.

Atles, poema de Mireia Calafell

Atles

(Mireia Calafell)

Si fos només el pes del cel i de la terra

el que carrega la veïna del tercer,

potser els diumenges fins i tot la sentiríem

cantar mentre prepara el dinar

com cantes tu abans de tirar l'arròs

i comptar quants sereu si el gran no ve amb els fills.

Però és molt més el que carrega la veïna,

ho saps perquè has reconegut a l'ascensor

el grau de curvatura a les espatlles,

el pes d'allò que persisteix en tu com a petjada

i que en el seu clatell són dinosaures,

milers de dinosaures moribunds

que no moriran mai, mai no s'extigiran

perquè sempre hi ha algú que els alimenta.

Has assentit sense dubtar-ho quan t'ha dit

quin privilegi, oi, això de creure en meteorits?

La il·lustració és de Natalia Chachuj.

Un haiku... mirant el futur / Un haiku... mirando el futuro

 

La luna, la nieve,

y ahora a través de la llovizna

¡la luz de la mañana!

Per un futur millor per a tots, especialment per a les dones. Haiku d'Oku Michihiko (1755-1818) i il·lustració d'Amy Su.

Caperucita: cançó sobre el masclisme i la violència de génere

 

Il·lustració de Donya Maghsoudlou

Per aquest dissabte volem compartir amb vosaltres una cançò d'Ismael Serrano sobre la Caputxeta, amb una visió ben particular fent referència al masclisme i a la violència de génere. 

Caperucita

(Ismael Serrano)

Caperucita sólo tiene dieciséis

primaveras sin flores, papá le dice: "Ven.

Caperucita eres joven y tienes que aprender

a ocuparte de la casa, que serás una mujer.

Para que seas buena esposa

y no envejezcas sola,

en la cama y la cocina has de saber

alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo,

que te atrapa tu destino,

que has de ser madre y esposa".

Y la pobre Caperucita llora.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar.

Dime, mi bien, quién me llorará

si me dan alas y echo a volar.

Quiero dormir, no quiero despertar,

quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,

quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una fría tarde Caperucita iba

a casa de su abuela a llevarle comida,

cuando se encontró con un lobo feroz.

Dime dónde vas niña, que te acompaño yo.

La muchacha se supo perdida.

Gritaba Caperucita

mientras la devoraba el lobo.

Bajo la falda del vestido

estallaron los dormidos

sueños que en la noche

la mantenían viva. Pobre Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar.

Dime, mi bien, quién me llorará

si me dan alas y echo a volar.

Quiero dormir, no quiero despertar,

quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,

quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una gris mañana Caperucita se casó,

vestida de blanco, bella como una flor.

Su marido, muy elegante, otro lobo feroz,

y su padre orgulloso lloraba de emoción.

Ahora cada noche el lobo la devora,

clava sus dientes, y llora

Caperucita mientras espera a que un aullido

le diga que el dormido animal despertó.

Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.

La cara de Caperucita alumbra una sonrisa

mientras mece una cuna. En ella está una niña,

quizás futura oveja para un lobo feroz,

a no ser que afortunada la rescate tu amor.

Caperucita la arrulla contra el pecho

y un murmullo lento, lleno

de esperanza y vida,

canta Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar.

Dime, mi bien, quién me llorará

si me dan alas y echo a volar.

Quiero dormir, no quiero despertar,

quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,

quizás alguien me espere en la oscuridad.

Quiero volar".

Mujeres pandémicas: abrimos la jaula para que vuelen los versos en libertad

 

Mujeres pandémicas 

(Camila Obando Sánchez)

La jaula está pintada de oro,
la jaula retratada como hogar y espacio seguro está pintada de oro, pero se herrumbra, sus bordes se agrietan,
esta jaula me asfixia,
me controla,
esta jaula, nidito de amor, me enferma.
¿A dónde voy si no se me permite volar?
¿Cómo migrar?
Alrededor del mundo,
nosotras mujeres pandémicas gritamos,
y nuestro canto absorto rompe todo,
nosotras calificadas de aves histéricas,
nuestros problemas como asuntos de mujeres,
asuntos no prioritarios,
prioritaria la economía,
nosotras aves que alimentan, que no duermen,
nosotras siempre alerta, agotadas,
nosotras dispuestas a abandonar estas jaulas,
pero el mundo debe abrirnos las puertas,
el mundo debe estar listo para dejarnos volar.

La il·lustració és d'Ester García Cortés.

Jo vinc d'un temps perdut: poesia de Maria Beneyto

 

Jo vinc d’un temps perdut. Sóc mare i filla 

de l’ombra omnipresent. Amb fil d’aram 

tanque la intimitat que em fa una illa.

 Enllà el poder del plom, la por, la fam. 

(Temps del fred mossegant-li al foc la cua, 

temps d’arbres primitius i agres, del monstre 

vegetal. Pell del món en l’aigua nua, 

blau tremolor ferit de fum per sostre...) 

Mare i filla, besàvia de la terra 

i encara amb por de nàixer, i vençuda 

pel dinosaure groc de la desferra, 

o per sempre mai pel temps perdut perduda.

(Maria Beneyto / Kirstine Reiner, il.)

Poesía de mujeres: blog temático de mujeres poetas / Blog temàtic de poetesses d'arreu del món

 

Hui anem a recomanar-vos un blog de poesia dedicat integrament a dones poetes: Poesía de mujeres, editat per Ana Manuela Sopeña. Trobem:

POESÍA DE MUJERES

1350 Poemas
de 786 Autoras
de 136 Países del mundo

63 Poetas africanas
277 Poetas americanas
107 Poetas asiáticas
324 Poetas europeas
15 Poetas de Oceanía

113 Temas

47 idiomas (español y otros 46 idiomas)
Traducciones a 15 idiomas (al español y a otros 14 idiomas).

En línea desde el 18 de mayo de 2011 fins a 25 de novembre de 2019 (ens agradaria que aquest blog continuara amb aquesta fantàstica llavor de donar a conèixer la poesia de tantes i tantes dones d'arreu del món.

Els poemes es presenten al blog en la seua llengua original i traduïts al castella i s'acompanyen d'una xicoteta biografia de l'autora i la seua bibliografía. Podem fer una recerca alfabètica pel nom de l'autora o per països. Una tasca magnífica de difusió de les poetesses. Doneu-li una llarga mirada i ho comprovareu.

Us deixem un tastet d'alguns d'aquests poemes: 5 poetes diferents dels 5 continents del món, amb un estil ben variat i unes veus precioses.

Vierge Moderne 

(Edith Södergran- Finlandia)

No soy mujer. Soy un neutro.
Soy un niño, un paje y una osada decisión,
soy un rayo risueño de un sol escarlata...
Soy una red para todos los peces golosos,
soy un brindis en honor a todas las mujeres.
soy un paso hacia el azar y la ruina,
soy un salto en la libertad y en el yo...
Soy el murmullo de la sangre en el oído del hombre,
soy un escalofrío del alma, el ansia y la negación de la carne,
soy el anuncio de nuevos paraísos.
Soy una llama inquisitiva e intrépida,
soy agua, honda mas audaz hasta las rodillas,
soy fuego y agua sinceramente unidos por libre decisión.

*

Haiku 

(Mitsuhashi Takajo- Japón)

Bajo esta luna
duermo al lado de alguien
que va a morir

 

 

Sirena durmiente
(Lamiae El Amrani- Marruecos)

Rodeada de azul,
entre girasoles flotantes
desliza sus labios
sobre la superficie
buscando una estrella.
Sus manos son como
alas desnudas de plumas
que conducen su piel
por el sendero remoto
de los agujeros negros
que deja el tiempo.
Coronando su ombligo
un cordón la une a la tierra
de falsos universos
que se le aparecen,
pero de ellos solo permanece
la sombra.

La red
(Fleur Adcock- Nueva Zelanda)

 

Ella conserva el juego de memoria
como talismán para no enamorarse
y cada noche trepa por la misma ventana
al mismo jardín con el arco de rosas—
sin rosas; y la serpiente blanca muerta también;
nada más que arbustos siempreverdes y grama y agua
y el enrejado de alambre que la atrapará al fin.

Siete palabras 

(Alejandra Barbery- Bolivia)

Siete palabras.
¿Qué dirán?

Una lágrima.
Perdida.
Sin alas,
Casi desierta.

Entre dos lunas.
Una boca
Callada,
Sin ganas.
Postergada.

Una habitación.
Sin alma
En silencio.

Existe una imagen;
En el espejo:
La mía.

Les il·lustracions són d'Elena Papadimitriou.

Coeducant amb la poesia / Coeducando con la poesía

És molt important l'educació per aconseguir, en un futur, la igualtat de gènere. Coeducant des de menudets per anar creixent amb una igualtat real. Carmen Gil té un llibre, Coeducación en el cole, publicat per CCS que amb contes, poemes i jocs ens ajuda a difondre aquesta coeducació al cole.

Us mostrem dos poemetes d'aquest llibre. Us encantaran.

El trajín de la bruja Pandora

(Carmen Gil)

Es esta bruja simpática
un as de la brujería
y además es catedrática
de magia y hechicería.

Tiene la bruja sin par
un prestigio tremebundo.
La vienen a consultar
los brujos de medio mundo.

Entre conjuro y poción,
se acerca a casa Pandora,
le limpia el polvo al salón
y pone la lavadora. 

Entre hechizo y sortilegio,
zurce un camisón morado,
lleva al brujito al colegio,
compra en el súper de al lado…

Entre brebaje y ungüento,
abre una cuenta corriente,
vuelve a casa en un momento,
pone un guiso de serpiente…

La pobre se cansa mucho
de este continuo trajín.
Un día, hasta el cucurucho,
le dice al brujo Fermín:

“Se acabó este no parar.
Ya no me queda ni aliento.
El trabajo del hogar
se hará al cincuenta por ciento”.

Así que desde hace un mes
la tarea es compartida.
Si se hace entre todos es
mucho menos aburrida.

*

El fantasma Polillo

(Carmen Gil)

Tiene el fantasma Polillo
requetelimpio el castillo.
Es, meneando el plumero,
el mejor del mundo entero.

Lava, friega, barre, frota…
No se le escapa una mota.
Arregla, ordena, cocina…
No deja sucia una esquina.

El fantasma amo de casa
restriega por donde pasa.
Y mientras trabaja, canta.
¡Es que la tarea es tanta…!

Al ritmo de sus canciones
deja almenas y salones
como los chorros del oro.
¡Este espectro es un tesoro!

Está la mar de orgulloso
de ser fantasma hacendoso.
En su castillo flamante
se siente muy importante.

La il·lustració és de François Ruyer.

Violencia: llibre de poesia de Bibiana Collado Cabrera

 

Anem a reempendre un poc aquesta difusió poètica que des del blog fem, doncs per diferents motius hem tingut una parada en aquests mesos.

Encetem març, mes de la poesia per excel·lència, i ho fem amb veu de dona, recomanat-vos un llibre de poesia molt interessant, dur i bonic: Violencia, de Bibiana Collado Cabrera, editat per La Bella Varsovia. Versos colpidors que giren al voltant d'un tema molt concret, la violència de gènere en totes les seues doloroses vessants. 

Calcomanía

(Bibliana Collado Cabrera)

A veces repaso con boli los

bordes de la herida,

como si la tinta azul

fuera capaz de contener

la expansión del morado.

Repaso igual que mi hija repasa los bordes

de las calcomanías que empiezan

a desdibujarse en el brazo.

A veces, incluso, ñe dibujo

a la herida ojitos y boca.

Un día, incluso, le dibujé

una lengua burlona.

 

Ella lo vió y sonrió.

 

Esa fue la primera vez que tuve miedo.

 

Prendre consciència dels que t'està passant, avergonyir-te, amagar la realitat, sentir-se sola, aguartar els cops, desfer-se psicològicament, culpabilitzar-se, entrar en un cicle de violència constant, viure subjugada a ell intentant protegir als fills. L'angoixa del que comunica va unida a la tensió dels versos. Denúncia, denúncia en cada poema aquesta lacra social que al llarg del temps, i ara mateix, han viscut les dones.  

Revuelta

(Bibiana Collado Cabrera)

Creces rodeada de relatos ajenos

anteriores al golpe.

Me corrijo

Creces rodeada de tachaduras ajenas,

impactadas contra mi memoria

antes de que los hechos

impactaran en mi cuerpo.

Herencia - Herida.

Y yo preguntándome

si recreaba un recuerdo impropio

cuando una voz de madre,

con tranuqilidad perturbadora,

anyncia:

"Hasta en eso

te vas a parecer a mi".

Em sembla un llibre molt interessant per a llegir a l'aula entre la gent jove, perquè amb un to greu i contundent, utilitzant la paraula com a denúncia, ens endinsa en el tema de la violència de gènere crudament, reflexionant en veu alta allò que tothom sabem i que de vegades resta anul·lat entre tanta "falsa modernitat" a les xarxes socials i als patis dels instituts. 

La poesia ens ajuda a ficar-se sota la pell de les víctimes, vivint la por, sentint els cops, arrossegant-se pel negre pou de la invisibilitat. Necessitem de la poesia,