13.10.09

Un poeta nunca muere: la immortalitat de la poesia



Els versos dels poetes mai moren mentre hi hagi lectors i narradors que els fagin seus; perquè la poesia forma part no sols de la vida del poeta, es comparteix amb els lectors. Coneixem als "grans poetes", però penso que hi ha molts "grans poetes" que ens són desconeguts, tan sols és necessari que els lectors s'obriguen a noves lectures i així passaran del limbe de la desconeixença a l'estat de "grans poetes". Podem ressumir-ho: versos busquen lectors per a inmortalizar-se.

Un poeta nunca muere
(Sergio Witz)
El poeta es su propio mundo,
su propio éxtasis,
su propio mar...

Poeta, sílabas son tus dedos,
sílabas son tu mente y tu cuerpo: el naranjo
florece en la extensión de un himno, de un himno
que nos dice que eres el más grande artista
de tu generación.

La il·lustració és d'Alex Andreyev

4 comentaris:

poesiaula ha dit...

Els habitants de Shiraz (Iran) passegen els diumenges per les tombes dels seus poetes morts. És un acte festiu, i els mausoleus en qüestió són els monuments arquitectònics més bells de la ciutat.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

És veritat, la poesia és de tothom.
Ningú se la pot adjudicar. Podriem posar un anunci: Poesia busca poeta, perquè difongui arreu, una mica de sensibil·litat.
Petons poètics,
M. Roser

MÓNICA ha dit...

Un poema precioso y muy sugerente...
gracias por hacercarlo
un abrazote

Sàlvia ha dit...

És curiós com en les cultures orientals els poetes són considerats com persones venerables i les seues paruales, els seus versos, formen part de la memòria col·lectiva. Ací... "corramos un tupido velo".

M'encanta el nou lema publicitari que t'has inventat, Roser, El faig meu.

Besadetes Isabel, Roser i Mónica (tendas que utilizar mucho el google traductor, pero seguro que ya entiendes muchas palabras)