Daniel Ferrer i Esteban al seu espai Barreja ens presenta els seus magnífics poemes. Versos que omplin el blog, passejant-se per entre l'espai blanc, esperant tan sols una mirada o una veu per a que cobren vida. Ens agraden els seus poemes i per això us invitem a llegir-los. Doneu-se una llarga miradeta i ho comprovareu.
I per obrir boca, un tastet:
Somnis íntims d'una fada amagada
Somnis íntims d’una fada amagada
a l’avantsala de la obscura tornada
somniem abans cap somni et reclama
amades són les ales nues de la màgia.
somniem abans cap somni et reclama
amades són les ales nues de la màgia.
Somnis premonitoris entre fades i dimonis
aturen el món dins les nimfes del teu nom,
momentànies són les mirades de les albades,
ahir somniava en la teva mirada de fada nua
després t’amagaves entre el llençol blanquinós
vestides al teu lleu sol, entre blanques ales,
vas desaparèixer, esmorteïda entre la mort
em vas donar la vida quan ho veia llunyà
ets la fada anhelada, dolça bruixa estimada,
que segueixin els somnis íntims de la mirada
esclava de les hores, de les nits, estimant-nos.
Mirant-nos, cremant-nos, expulsant-nos del món
el teu nom ressona entre l’ona i cada embruix nu,
una vegada et vaig estimar sense mirar-te, sol,
des d’aquell dia et miro, somni a somni, sentint,
tint a tint, tintem tiges trigo-mètriques i suaus,
el blat de les terres castelleres ara és llet dolça,
als teus pits que em reclamen, abans del després.
Somnis íntims que una fada amaga, són el far,
ràfegues de llum que guien els ulls turqueses,
als teus ulls, reflectits digitalment a la ment.
Temeraris són els contes dels infants muts,
no entenen de la naturalesa d’una fada viva,
entenen els miratges d’una fada antiga i nua.
El bosc fosc ens dóna el camí d’on ara mirem,
són les línies fines d’un destí mai prou present,
sent com jo sento que ja res no és etern, ara,
el present és el futur quan tot acaba, tot reneix.
I no és una paraula o un lament, després d’això,
és el fet que una fada amagada et diu el que no sent,
per així desfer-se en lloances cap el teu vers silent.
Quan em mires, ulls mig clucs, els teus llavis s’encenen
amb un foc que ve entre la dansa i el ball dels estels,
de tant en tant la nit amagarà la fada i el somni infant,
entre les nimfes estranyes de núvols de cotó i encens.
Va volar la papallona on l’ona alçava una veu allà mateix
i eixia el que creixia just quan ja res existia rere el cant.
Somnis íntims d’una fada amagada que no vol esperar més,
que sent pressa d’una passió que els infants no miraran,
perquè són encants d’ombres que ja s’han fet grans,
són gegants galants que saben on hi ha cada límit,
la nit estén les seves ales, quan tu et fas gran.
Somnis íntims, efímers, d’un infant i una joguina,
la serp del desert es pentina, és la fragància,
mai assolida, dissolta entre pintures i natura.
Somnis íntims d’una fada amagada estranya,
que cerca l’ombra quan tot just ja s’acaba.
aturen el món dins les nimfes del teu nom,
momentànies són les mirades de les albades,
ahir somniava en la teva mirada de fada nua
després t’amagaves entre el llençol blanquinós
vestides al teu lleu sol, entre blanques ales,
vas desaparèixer, esmorteïda entre la mort
em vas donar la vida quan ho veia llunyà
ets la fada anhelada, dolça bruixa estimada,
que segueixin els somnis íntims de la mirada
esclava de les hores, de les nits, estimant-nos.
Mirant-nos, cremant-nos, expulsant-nos del món
el teu nom ressona entre l’ona i cada embruix nu,
una vegada et vaig estimar sense mirar-te, sol,
des d’aquell dia et miro, somni a somni, sentint,
tint a tint, tintem tiges trigo-mètriques i suaus,
el blat de les terres castelleres ara és llet dolça,
als teus pits que em reclamen, abans del després.
Somnis íntims que una fada amaga, són el far,
ràfegues de llum que guien els ulls turqueses,
als teus ulls, reflectits digitalment a la ment.
Temeraris són els contes dels infants muts,
no entenen de la naturalesa d’una fada viva,
entenen els miratges d’una fada antiga i nua.
El bosc fosc ens dóna el camí d’on ara mirem,
són les línies fines d’un destí mai prou present,
sent com jo sento que ja res no és etern, ara,
el present és el futur quan tot acaba, tot reneix.
I no és una paraula o un lament, després d’això,
és el fet que una fada amagada et diu el que no sent,
per així desfer-se en lloances cap el teu vers silent.
Quan em mires, ulls mig clucs, els teus llavis s’encenen
amb un foc que ve entre la dansa i el ball dels estels,
de tant en tant la nit amagarà la fada i el somni infant,
entre les nimfes estranyes de núvols de cotó i encens.
Va volar la papallona on l’ona alçava una veu allà mateix
i eixia el que creixia just quan ja res existia rere el cant.
Somnis íntims d’una fada amagada que no vol esperar més,
que sent pressa d’una passió que els infants no miraran,
perquè són encants d’ombres que ja s’han fet grans,
són gegants galants que saben on hi ha cada límit,
la nit estén les seves ales, quan tu et fas gran.
Somnis íntims, efímers, d’un infant i una joguina,
la serp del desert es pentina, és la fragància,
mai assolida, dissolta entre pintures i natura.
Somnis íntims d’una fada amagada estranya,
que cerca l’ombra quan tot just ja s’acaba.
La il·lustració és de Ray Caesar.
11 comentaris:
Moltes gràcies per el vostre comentari, estic profundament agraït per la vostra crítica. M'heu deixat mut, silenci, les paraules broten, quan a les ones es desfulla un vers d'amor, la fada amagada xiula, el seu cor és el cos, aquesta dolçor, darrera les fulles les pluges nues emprenen un nou vol, travessem mars i muntanyes, després de les albades, la marinada ens dóna ales mai submises, missives massives de versos encesos, entre les cales eternes, de les belleses certes.
Moltes gràcies de nou, un plaer estar aquí amb vosaltres.
Daniel
És, simplement...fantàstic!
Lola Retama
Recordo la infantesa.
Recordo els somnis.
Recordo els malsons,
sola al llit,
a mitja nit,
a la foscor.
Recordo els plors.
Recordo la por.
Però tot s'acabava
quan una fada amagada
apareixia entre cortines,
m'acotxava i m'adormia.
Somnis íntims d’una fada amagada
a l’avantsala de la obscura sala.
Temeraris contes d'infants muts,
la nit amaga la fada,
el somni infant l'ha trobada.
La pau emergent
sota llençols de cotó i encens.
La fada sempre és present.
Rere queden els anys.
Ens esperen més panys.
L'infant ara és gran.
La joguina és record
de nostàlgia muda i íntima.
La fada ja no s'amaga
i la bruixa es pentina.
Recordo la fada
i la trobo a faltar.
Però sé on és,
allà a la sala,
on dormen els infants
entre somni i somni
abans de despertar.
Carolina Ibac i Verdaguer
Gràcies a tu Daniel per compartir els teus versos amb els lectors d'aquest raconet poètic. Són fantàstic, per això he rercomanat el teu lloc web.
Felicitacions i espero que continues alegrant-nos amb els teus poemes.
Besadetes
Lola, estic d'acord amb tu: fantàstic.
Una abraçada
Carolina, això de deixar-nos un poema m'ha encantat. M'ha semblat tan xulo que he fet un post per a ell. Sortirà el dia 5 de setembre.
Gràcies pel regal i per compartir i gràcies, com a lectora, pels teus versos.
Besadetes
Gràcies Sàlvia, m'agrada el vostre racó poètic, m'agrada molt ser-hi.
EL post de la Carolina sortirà el dia 5 d'octubre? Potser que hi hagi un error, al teu missatge parla del 5 de setembre, però ja és passada aquesta data, potser que sigui pel dia 5 vinent?
Moltes gràcies,
una abraçada ben forta.
Daniel Ferrer i Esteban
Però quin embolic de mesos! Estic programant les animacions lectores per aquest curs a la biblio i ja estic en juny de 2010 així que tot ho mescle, Daniel. Surt el 5 d'octubre.
Besadetes de pluja
Gràcies Sílvia.
M'agrada que t'hagi agradat :)
Tranquil·la amb la data, que surti quan hagi de sortir.
M'agrada comentar els poemes amb un altre poema... i així uso el mateix llenguatge i ens entenem millor, no creieu? Arribaria el dia en què ens podríem comunicar mitjançant versos i metàfores jejeje
Nanit
Carolina Ibac i Verdaguer
Sí, de fet això de les dates és el de menys, Sàlvia, al passat també es poden entrar nous poemes, llum d'octubre, ja queda menys!
Ha arribat el dia! Fada de nit! Sí!
Publica un comentari a l'entrada