Malgrat l'interés de Picasso per passar a la posteritat com un artista polifacètic, ha estat la seua obra pictòrica la qui li ha donat més fama mundial. Ara podem veure una altra vessant d'aquest geni, llegir els seus poemes traduïts al castella, Poemas en prosa, editats per Plataforma, junt a la Fundació Picasso.Picasso va escriure més de 350 poemes, revisats i corregits fins la sacietat, que varen rebre elogis dels seus amics Apollinaire o Paul Éluard. Ara s'han publicat 1001 d'aquests poemes, traduïts per primera vegada al castellà -en la versió original estan en francès. Poemes de rima lliure, la majoria d'ells desconeguts ací, amb una gran diversitat temàtica i amb molta plasticitat. Poemes escrits en francès, en castellà i, de vegades, mesclant les dues llengües.
Picasso escriu poemes quasi adiari entre 1935 i 1937, i va anar poc a poc escrivint fins a 1959. En coincidència amb l'interés dels surrealistes en l'anomenada escriptura automàtica, Picasso fica en la seua poesia els materials que entraven en la seua pintura, els elements quotidians de la seua existència, les obsesions i records.
Com diu el seu biògraf, Roland Penrose, como le gustaba repetir, las artes se reducen a una sola: se puede escribir una pintura con palabras, del mismo modo que es posible pintar sensaciones con un poema.
Podem llegir de l'obra de Picasso aquest exemple:
10 de enero de 1938 deja que la primavera que se acerca de puntillas se encargue de untar el amor que rezuman sus ojos en torno al frío helado que salpica el revés del sol suspendido por sus cuatro esquinas con clavos a los enormes maderos que sostienen el cielo que abate el puño sobre la arqueta que mientras tuesta su luz sobre la suave lumbre del pedazo de tela empapado en orina de rosas que cubre la pared medianera del perfume con sus excrementos hace punto con el alambre de la plomada del arco de piedra haciendo trizas el cuerpo desnudo de la mujercilla puesta a secar bajo el paño malva de su imagen que cuelga del banderín atado a la punta de la cucaña en lo cobrizo de su pecho minuciosamente dibujando en la sombra del aroma del árbol cargado de piojos abriendo su cómico sobre a grito pelado de angustia cortando la cuerda floja de la máscara de cristal de roca carcomido por los picotazos de los camiones que cuelgan encima la colmena corazón ensenada colina ficha medida olor río envolvente en espiral la palabra duerme la flecha de la lámpara se desliza sobre el papel lo cruza vivaz.
Dessitgem que la 
