23.3.11

Un parell d'arracades amb cireres i poesia


Amb la primavera venen les cireres. Mummm! Riquíssimes. El color, la textura, el sabor... i també el joc de penjar-se un parell de cireres a les orelles, com si fossin dos botons de foc. Ens encanta! D'això parla la poesia que, dins d'una cistella, ens ha regalat la nostra amiga i poeta Núria Freixa. Gràcies, Núria, compartim les cireres i la poesia.

Quatre cireres

Quatre cireres jugaven
a ser unes arracades.
Eren germanes bessones
de la mateixa brancada.

Unes a l’orella esquerra
contentes s’hi gronxolaven,
les de la dreta cofoies
com espurnes esclataven.

Les fulles verdes al vent,
aquella pell setinada…
Cap cofre pot encabir
una joia tan preuada.

Eren germanes bessones
de la mateixa brancada.
La dolçor del primer mos
un altre en reclamava.

Primavera coll avall,
després d’un bocí en ve un altre.
D’antuvi sabien bé
que tota juguesca acaba.


Les il·lustracions són de Dani Torrent.

10 comentaris:

M. Roser ha dit...

Que ja han arribat les cireres? algú s'ha anticipat...
Quan en vegi algun de florit cantaré allò del Serrat:
Sota un cirerer florit,
murmuri d'abelles
murmuri d'abelles,
sota un cirerer florit,
murmuri d'abelles
m'han adormit...
Besadetes amb flors de cirerer,
M. Roser

Nora ha dit...

Hola Núria, soc la Nora, m'agraden molt els teus poemes, son molt divertits i gràcies per dir-nos aquesta web. Ens veiem demà a clase.

catalina ha dit...

Hola Núria, soc la catalina m'agraden molt els teus poemes son molt divertits grasies per ser la nostre profe fins dema

NORA ha dit...

hola nuri ets tan diver adeu. mancontan les teves puesies

càntic ha dit...

Que maco el teu poema!
Tots hem jugat a penjar-nos les cireres a les orelles... i no hi ha cap altre fruit que ens ho permeti! Ben pensada la idea pel toc de simpatia que hi aporta. El portaré a la meva classe!
Carme, ta germana.

Anònim ha dit...

Gràcies a totes.
De petita anava a un mas, amb el meu pare,que tenien molts gats i ell els hi duia els peixos que havia pescat.A canvi, quan era el temps,en sortíem amb un bon cabaç de cireres que nosaltres mateixos abastàvem de l'arbre.
El coixí de la infantesa...

Núria ha dit...

Ep! l'anònima d'abans sóc jo, Núria Freixa. Després de la calçotada ja se sap.

Sàlvia ha dit...

Núria, sempre que obric regalets poètics teus estic emocionada: no falla, uns versos superxulis.
Gràcies, guapetona, pel regal, ja saps que no puc deixar de compartir-ho amb els lectors del blog. L'altre està ben guardat per a penjar-ho.
M'apunto, un any d'aquests, a la calçotada, que no la he provat mai.

Besadetes, senyora poeta

Sàlvia ha dit...

Cireres, sabor i aventura... records també de la meua infància.

Besadetes

Núria ha dit...

Fet! convidada a la calçotada, ja lligarem data.

petonets