Els lectors d'aquest blog sabeu que des del seu inici escrivim en català, però això no exclou el anar pujant i difonent poemes en totes les llengües del nostre país i, també, llengües foranies. Per unes i per altres tenim un gran respecte, doncs darrere de cada llengua hi ha tota una cultura i la història de un poble. Aquesta difusió ens ha dut a conèixer paraules que fins ara desconeixíem i que han anat filant-se en el nostre imaginari omplint la maleta de la nostra vida.
Les paraules són claus que ens obrin portes de comunicació, per damunt de les distàncies i les diferències. Hi ha llengües que són parlades per milions de persones i altres que són minoritàries, llengües que tenen arrels comuns i altres que són pròpies i particulars. Hi ha llengües vives i altres que ja estan mortes i llengües que estan en perill d'extinció. Cada vegada que mor una llengua mor tota una cultura de la que, d'una manera o altra, tots formem part. La millor manera de mantenir viva una llengua és parlar-la i, encara millor, transmetre-la gràficament, escrivint-la i llegir-la. Per això ens ha agradat llegir el poema de Bernardo Atxaga, que compartim amb vosaltres, parlant del basc -euskera-.
Escribo en una lengua extraña
Escribo en una lengua extraña. Sus verbos,
la estructura de sus oraciones de relativo,
las palabras con que designa las cosas antiguas
-los ríos, las plantas, los pájaros-
no tienen hermanas en ningún otro lugar de la Tierra.
Casa se dice etxe; abeja erle; muerte heriotz.
El sol de los largos inviernos, eguzki o eki:
el sol de las suaves y lluviosas primaveras,
también eguzki o eki, como es natural;
Es una lengua extraña, pero no tanto.
Nacida, dicen, en la época de los megalitos
sobrevivió, lengua terca, retirándose,
ocultándose como un erizo en este lugar
que ahora, gracias precisamente a ella,
muchos llamamos País Vasco o Euskal Herria.
Sin embargo, su aislamiento no fue absoluto:
gato es katu; pipa es pipa; lógica es logika.
Como concluiría el príncipe de los detectives,
el erizo, querido Watson, salió de su madriguera
y visitó muchos lugares, y sobre todo Roma.
Lengua de una nación diminuta,
lengua de un país que no se ve en el mapa,
nunca pisó los jardines de la Corte
ni el mármol de los edificios de gobierno;
no produjo, en cuatro siglos, más que un centenar de libros:
el primero en 1545; el más importante en 1643;
el Nuevo Testamento, calvinista, en 1571;
La Biblia completa, católica, allá por 1860.
El sueño fue largo, la biblioteca breve;
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada