Hui fiquem un poema d'una poetessa valenciana, Àngels Gregori (Oliva, 1985). Un poema provocador, molt en femení. Ens agrada.
La il·lustració és de Justin Lee Williams.
Le cancre (Àngels Gregori) La jove, marreca encara de disset anys, va entrar a l’Institut fent-se’n creus als cargols virolats dels cabells mentre el cos l’estirava en giragonses al cel amb sonets i cançoners. Als exàmens, responia les preguntes amb hexàmetres i contestava els professors amb versos de Papasseit. Va anar passant els dies, la jove, en el temps del batxiller, i rodava com un duro rodó rodó que roda entre classe i classe sense aprendre res. -Té més cara que un sac de perres!- se’n deia mosca, d’un profesor d’història que no ensenyava res. Àvidament, més prompte que tard, amb això de l’ESO -aleshores se’n deia així, això- es va engolir a cullerades soperes tots els grans poetes, sense deixar-se ni una coma ni un punt ni una cama ni un disgust. S’esborrà del nas tots els profetes imperials capitanejats als llibres de text barats. Escopí tot tractament didàctic i procediment estúpid emmagatzemat al cap durant massa anys. Violà els recursos mètrics, fonètics i semàntics -i no en parlem dels retòrics- imposats a les més supremes escoles polipatètiques del panorama d’actuals intel·lectuals. I, finalment, s’alçà de la cadira, agafà un guix amb la mà esquerre i escrigué a la paret: EL MEU POETA NACIONAL ÉS AQUELL QUE LI ROBÀ UN OU A LA GALLINA FOSCA I L’ESCAMPÀ EUCARÍSTICAMENT A LA PAELLA, LI PETÀ FOC I, JA FREGIT, EL SENYALÀ AMB EL DIT I EXCLAMÀ D’UN CRIT: HEUS ACÍ EL MÉS MAGISTRAL POEMA VISUAL!.
- La gramàtica és feixista,
- sexista.
- Partint d’aquest principi,
- violant-lo,
- aquest vers, versa.
1 comentari:
Molttttttttttttttttt remakuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu jajajjajjjjjjjjjjjjjjjjjjjjaaaaaajaajaajjajaa Floren.
Publica un comentari a l'entrada