Des del blog Papeles Perdidos (El País) estan fent una enquesta que ens sembla interessant compartir amb vosaltres: Quin és el millor poema d'amor?
Al blog hem ficat, al llarg d'aquests anys, un grapat de poemes d'amor en diferents llengües. Ara, com que tenim prop el dia de sant Valentí, s'atrevim a fer-vos una proposta: Quin és per vosaltres el millor poema d'amor en català? Ens agradaria que a l'apartat de comentaris ens deixareu la vostra opinió, junt al poema i el nom del poeta o poetessa. Ens interessa molt.
Hi ha tants poemes bonic que giren al voltant de l'amor, de l'erotisme, del desamor, dels gels, de la solitud de no ser estimat, de l'enyorança del primer amor, d'abraçades i besos, del patir en la distància, de... Poetes clàssics i poetes novells, poemes llargs i poemes curts... Entre tot el gran calaix de la poesia amorosa...feu la tria i deixeu-nos la vostra resposta. Què tal si també féreu la pregunta als vostres alumnes?
Animeu-se!!!
La il·lustració és de Catherine Abel.
43 comentaris:
Verger
Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.
Maria Josep Escrivà (A les palpentes del vidre, 1998)
Aquest és un dels meus preferits,
Una abraçada,
Què bonic, Teresa!
Besadetes i bon cap de setmana
De Floren Santos, pel Facebook:
Dintre del mar voldria se una ona,
mirant el cel voldria ser un estel,
sentint la terra voldria ser la pluja,
...devant del foc voldria ser una espurna,
escoltant el vent voldria ser la fulla,
prenent el tany voldria ser el terròs,
penso que sóc ona, estel, pluja, espurna,
fulla, terròs i saba quan tu
ets dintre del meu cos.
De ENTRE LLENÇOLS
de Carme Rovira
A mi me gusta especialmente éste, de Joan Margarit:
L'equip de l'assassí.
Entre els desastres apilats com sacs,
la vida m'ha deixat el teu amor.
Tant se val el silenci de la nit,
el cotxe negre que ha apagat els fars
i el saxo que se sent, fluix, en la ràdio.
El que ha de ser impecable és el dispar:
perillós y certer. Com tu en la meva vida.
Abrazos.
Aquest no el coneixia, Mayte. Molt bonic! Gràcies per compartir.
Besadetes
Apa un altre d'en Cassasses
GOIGS
Vius com una imatge
que els homes veneren
fent pelegrinatge.
Tens ossos que esperen
aquest homenatge
dels dits que s'esveren
al teu veïnatge.
Jo sé com t'alteren
les puntes dels pits
i tota per dins.
Vius com un imant
que estira els meus dits
cap als teus confins
i els omple d'espant.
Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…
I a més a més te música!!!!
Poden ser dos?
-Els amants de Vicent Andrés Estelles (si pot ser amb la veu de l'Ovidi Montllor.)
-Que tinguem sort de Lluís Llach
Demà pregunte als meus alumnes.
Floren, que requetexulo el poema de Cassasses. Gràcies per compartir.
Besadetes
Sr. Maestro Juan, un poema fantàstic. Si, a més, li fiquem música... una passada.
Gràcies per compartir i col·laborar.
Besadetes
Evaristo, clar que poden ser dos, i els dos que has triat, són intensos, bonics. Que la veu d'Ovidi Montllor i Lluis Llach enlairen aquest poemes... a totes les orelles dels enamorats.
Gràcies per deixar la teua opinió, col·laborar i compartir.
Besadetes
Pel Facebook ens han deixat aquests poemes:
Annabel Martínez
"I com que ara tu i jo
(Miquel Martí i Pol)
I com que ara tant tu com jo, estimada,
sabem de cert que només amb paraules
no podem moure les muntanyes,
valdrà més que assagem de repintar
el menjador i la cuina
i de jugar altre cop a enamorats
com vint anys endarrera.
Te’n recordes?
Llavors cada capvespre
maduraven els fruits
i ens omplíem les mans de sorra nova
i a cada gest mudàvem pell i ungles.
Vam ser feliços, vet-ho aquí, feliços
un xic d’esma, potser,
com bestioles.
I ara, ja ho veus!, no sabem ni què dir-nos
i qualsevol pedreta ens entrebanca.
Ni tu ni jo no som com aleshores,
però et proposo que intentem de fer-nos
un ritme nou, com si encara tinguéssim
la pell tibada
i aquell desig de tot que ens encenia el rostre.
Qui sap si el temps aquietat i tebi,
que ens ha mudat la sang en aigua dolça,
no serva encara un gust de sal novella
per tu i per mi si tornem a estimar-nos."
Gràcies, Annabel!
També pel Facebook, Reme Gadea, ena ha dit que "m'encanten els poemes fets cançó de Serrat" Paraules d'amor" i de Llach:"que tinguem sort", entre d'altres..."
Paraules d'amor (Serrat)
Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…
Gràcies Reme.
Anna Gascon, en facebook, li agrada un preciós poema de Josep Piera:
EPÍSTOLA O CANÇÓ A L'ESPERA DE MÚSICA
Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.
Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.
Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.
Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.
La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.
Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.
Gràcies, Anna.
Esperança Monferrer i a Perifèric Edicions han coincidit en la tria: "Els amants", de Vicent Andrés Estellés:
"No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
Gràcies als dos per col·laborar i deixar la vostra opinió.
Begoña Navarro ens diu que li agraden tots els poemes d'amor d'Ausias March, i especialment ha triat...
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.
Gràcies, guapetona!
Benvolguda Sàlvia, no sempre estic al dia de la riquessa del teu bloc generós...poso la meva contribució...el final del vers l'he posat jo,
De Joan Isaac
Ets un oasi en el desert
d'on ve l'oratge en què t'escric.
Ets una sínia de colors
on gira i gira el meu desig.
Ets art i part de mi...
Ets el meu temps que va passant
qui dóna ritme al meu respir.
En el meu dubte ets la llum,
combat dolcíssim al meu llit.
Deu anys i sembla ahir...
Si ha fet calor, m'he capbussat
en una platja dels teus ulls.
I si fa fred, trobo recer
a la vall dolça que duu just
al centre del teu pit.
Que els déus ens deixin veure'ns envellir.
Mi táctica es mirarte,
aprender como eres,
quererte como eres.
Mi táctica es
hablarte y escucharte,
y construir con palabras,
un puente indestructible.
Mi táctica es
quedarme en tu recuerdo,
no se como,ni se con qué pretexto,
pero...quedarme en ti.
Mi táctica es
entre los sollozos de la noche,
entrar en tu pupila dilatada,
con astucia.
Mi ESTRATEGIA es
en cambio más profunda y más simple,
mi estrategia es qué un día cualquiera,
ni se con qué pretextos...por fín me necesites.
MARIO BENEDETTI
Perdó no havia posat el meu nom,Benvolguda Sàlvia, no sempre estic al dia de la riquessa del teu bloc generós...poso la meva contribució...el final del vers l'he posat jo,
De Joan Isaac
Ets un oasi en el desert
d'on ve l'oratge en què t'escric.
Ets una sínia de colors
on gira i gira el meu desig.
Ets art i part de mi...
Ets el meu temps que va passant
qui dóna ritme al meu respir.
En el meu dubte ets la llum,
combat dolcíssim al meu llit.
Deu anys i sembla ahir...
Si ha fet calor, m'he capbussat
en una platja dels teus ulls.
I si fa fred, trobo recer
a la vall dolça que duu just
al centre del teu pit.
Que els déus ens deixin veure'ns envellir
Sàlvia aquest és mol bonic,
i ple de força,
L'ARBRE INCANDESCENT
Vinyoli i Pladevall, Joan
Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.
Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.
Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.
Vinyoli i Pladevall, Joan
Que xulos, Fina! A més alguns d'ells no els coneixia. Prenc bona nota.
Besadetes i gràcies per col·laborar.
Ens restava, encara, ficar més recomanacions que ens han deixa't al Facebook:
Teresa Delgado (castellano-parlant): els poemes del catautor Joan Manuel Serrat.
-------------
Oreto Doménech Masià: Poema "Ací", de Vicent Andrés Estellés:
"ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
...envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre"
----------
Gemma Pascual Escrivà: poema "Mester d'amor" de Salvat Papasseit
"Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
...No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor,
besa de nou, que la vida és comptada."
Gràcies a totes per col·laborar.
Besadetes
gràcies Sàlvia, petonets i un bon dia:))
Besades i poemes d'anada i tornada, Fina.
Jo també penso que "Els amants" de Vicent Andrés Estellés, es un dels millors poemes d'amor escris en català.
I crec que tota la seva obra mereix el reconeixement al més gran poeta del País Valencià des de fa segles.
Us deixo uns fragments del llibre MANUAL DE CONFORMITATS(obra completa 3)
En una nit,una lluna, has florit.
Et mire al llit, oh nua, oh sense pes.
Et deixe un bes en un lloc de la pell.
Tempte un turmell.No caigut o abatut:
cos absolut, ah plenitut,flotant.
Com navegant que agraït mira el mar,
mire passar el teu cos successiu,
semblant un riu,un instant d'esplendor.
Amor,amor! Et deixaré entre uns pèls,
ja sense vels,amb dolor, sols un bes.
Sents el dolç pes com jo em sabia pres.
Que us agrade
Besets
Mayte, penso que Estellés encara no ha aconseguit el mèrit que té. Caldrà fer-hi més ressò de la seua poesia. Aquest poema que ens has recomanat és preciós.
Besadetes... a la lluna de València
Penso que "Els amants" de l'Estellés i el de Josep Piera són fabulosos. Estellés "Forever"!!
Jo us deixo una pàgina que està plena de poemes d'amor en català:
http://estimaencatala.lateneu.org/poemes.php?fer=autor
I... jo no tinc un poema català preferit! Però si en tinc un en castellà: el poema 20 de Pablo Neruda.... Un poema molt trist que sempre m'ha fascinat tot i no sentir-m'hi identificada.
(Sento haber parlat d'un poema castellà i no d'un català.. però ho havia de dir!)
Veig que Màrius Torres no és un dels poetes que he vist en aquest blog i que per mi, n'és d'els millors.
(Presència-Màrius Torres)
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
Me n'agraden tants... entre tots, el d'amants, de vicent andrés estellés; puedo escribir los versos más tristes esta noche, de pablo neruda i aquest del miquel martí i pol:
PER NO ESTIMAR-TE
Per no estimar-te estimaré la veu
d'allò que em diu tot el que tu no goses.
Per no marcir-les, he estimat només
el perfum de les roses.
Per no estimar-te oblidaré el neguit
i em faré una cançó amb l'alegria,
una cançó per dir-la cada nit
com qui diu una rara lletania.
Per no estimar-te, t'he estimat molt més
i ara dins meu tot és la teva crida.
Ni inquietud ni plany; tu, tu només
meravellosament emperesida.
Encara que arribo tard felicitar-vos per la iniciativa.
Jo recomano aquest:
Cançó a Mahalta de Màrius Torres i músicada genialment per en Lluís Llach (http://www.youtube.com/watch?v=aq9yhyFMcmY).
Posa la pell de gallina, amics!
CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
Torres, Màrius. “Cançó a Mahalta”. Poesies. Barcelona: Ariel, 1977 (pàg. 50)
bona nit!!! necesite un poema d´amor en tercera persona per a parlar en la cerimonia de la boda de la meva millor amiga, veig molt de nivell per el que estic segura que en podeu ajudar. Necesite algo que els arribe adins
Ets tu,
ets tu el noi que em fa tremolar.
Ets tu el que fa que no pugui parlar
i que no pugui moure el cos.
El que fa que vulgui sempre
estar perfecte abans de sortir al carrer.
Per si un cas et trobo.
Per si un cas els nostre ulls
Es tornen a veure.
Per si un cas el meu somriure
es xoca amb el teu.
Per si un cas algun dia estiguem junts.
Nomes per si un cas...
MEU!!
No hi ha silenci més gran que estimar
doncs l'amor no es pot explicar;
un caos major seria l'orbe terraqüi
escoltant atent la seva cruel veritat:
rodamóns de tova que demanen blat,
rics de marbre que els donen el seu pa,
la defensa tenaç de la misèria
dels productes emergits de l'atzar.
L'amor no sofreix, no fereix,
a res es pot aferrar,
és la llibertat del vent
que per compassió sembla afalagar.
L'amor no és un dolor profund,
ni molt menys la por a la llar,
no coneix la imaginació, ni sabria somiar;
no és teu, no és meu,
insensatesa extrema és intentar-ho domar.
L'amor no es deté a un cervell,
les seves neurones són menys que punts eteris,
instants passatgers del seu mai acabar;
més gran que l'univers, no és un desig,
qui ho busca no el pot trobar
i amb l'orgull d'un viatger transvestit
al final s'haurà de conformar.
L'amor no coneix la història,
no s'implica en la dialèctica material;
no és teu, no és meu,
la sensatesa és el moment d'oblidar.
Ulisses O.F ("Trenta_i_tants poemes d'amor a l'espai en blanc")
EL SECRET
Xsst! Xsst!
Saps què?
Et diria una coseta a cau d’orella
però hi ha una força dins meu
que m’empeny a obrir els braços,
a llançar l’esguard al cel,
a omplir els pulmons,
a alliberar el cor,
i cridar ben fort,
I bramar més fort encara,
que avui,
que jo,
t’estime.
I aquesta força fa que respire.
Poema inclòs dins del llibre "Pels camins dels somnis" de Josep Orihuel
http://www.ambit-prohibit.com
molt bonics tots. jajajajja *-*
Hola em podrieu dir qui és Ulisses O.F.? Vull dir, les inicials O.F. He llegit el seu poema i m'ha agradat moltíssim.
No hi ha silenci més gran que estimar
doncs l'amor no es pot explicar;
un caos major seria l'orbe terraqüi
escoltant atent la seva cruel veritat:
rodamóns de tova que demanen blat,
rics de marbre que els donen el seu pa,
la defensa tenaç de la misèria
dels productes emergits de l'atzar.
L'amor no sofreix, no fereix,
a res es pot aferrar,
és la llibertat del vent
que per compassió sembla afalagar.
L'amor no és un dolor profund,
ni molt menys la por a la llar,
no coneix la imaginació, ni sabria somiar;
no és teu, no és meu,
insensatesa extrema és intentar-ho domar.
L'amor no es deté a un cervell,
les seves neurones són menys que punts eteris,
instants passatgers del seu mai acabar;
més gran que l'univers, no és un desig,
qui ho busca no el pot trobar
i amb l'orgull d'un viatger transvestit
al final s'haurà de conformar.
L'amor no coneix la història,
no s'implica en la dialèctica material;
no és teu, no és meu,
la sensatesa és el moment d'oblidar.
Ulisses O.F ("Trenta_i_tants poemes d'amor a l'espai en blanc")
El millor poema d'amor és
"Un terroset de sucre" el podeu trobar
a eltractordelamor.blogspot.com
Samaruquet
Tendret!
https://www.facebook.com/LiteraturaEnValencia/
https://www.facebook.com/LiteraturaEnValencia/
https://www.facebook.com/105945098095343/posts/109453794411140/
I really love the way you discuss this kind of topic TrolleyMate
Publica un comentari a l'entrada