Ramón Cabanillas. Escolma poética: llibre de poesia juvenil

No som molt de festejar aniversaris (de naixement, de mort, de publicació d'una obra, de... tantes i tantes coses), però no deixem de reconèixer que amb aquestes celebracions sens presenten unes oportunitats ideals per a fomentar la lectura d'un autor. Aquest any es celebra el 50 aniversari de la mort de Ramón Cabanillas i l'editorial Factoria K de Libros acaba de publicar Ramón Cabanillas. Escolma poética. Cabanillas és un dels grans renovadors de la poesia gallega i, sobretot, té el mèrit de difondre la llengua gallega en tots els àmbits de la vida quotidiana.

Ara, apropant les seues paraules als més joves, podem llegir 13 poemes dels més famosos i coneguts de Ramón Cabanillas, seleccionats per Luis Rei (especialista en la seua obra) amb precioses il·lustracions simbòliques d'Anxo Pastor. Una delícia de llibre. Podem trobar els següents poemes: Camiño longo, Amor de neno, Xoquín,  Meus irmáns, A calzada de Cambados, A rosa que sangra, Galicia, ¡En pé!, A Rosalía de Castro, Noite de Lúa, Lume no pazo, Sorpresounos a noite i Do berce á cova.

Camiño longo
(Ramón Cabanillas)
Camiño, camiño longo,
camiño da miña vida,
escuro e triste de noite,
triste e escuro de día...
¡camiño longo
da miña vida !
Vereda, vereda torta
en duras laxes aberta,
arrodeada de toxos,
crebada polas lameiras...
¡vereda torta, ti onde me levas!
Camiño, camiño longo.
A choiva, a neve e as silvas
enchéronme de friaxe,
cubríronme de feridas...
¡camiño longo da miña vida !
Vereda, vereda fonda
de fontes tristes, sen auga;
sen carballos que dean sombra,
nin chouzas que dean pousada..
¡vereda fonda, ti cando acabas!
*
Camino largo
Camino, camino largo,
camino de mi vida,
oscuro y triste de noche,
triste y oscuro de día…
¡camino largo
de mi vida!
Vereda, vereda torcida
en duras losas abierta,
rodeada de tojos,
quebrada por lodazales…
¡vereda torcida, tú donde me llevas!
Camino, camino largo.
La lluvia, la nieve y las zarzas
me llenaron de frío,
me cubrieron de heridas
¡camino largo de mi vida!
Vereda, vereda honda
de fuentes tristes, sin agua
sin robles que den sombra
ni chozas que den posada
¡Vereda honda, tú cuando acabas!