Un excel·lent poeta valencià: Pere Bessó. Us invitem a visitar la seua web i a donar-se una llarga i bona passejada pel seu blog on podem anar descobrint la seua obra i els seus poemes inèdits (en català i castellà). De lectura obligada per al amants de la bona poesia.
I per obrir boca un tastet:
TOTS ELS COLORS DE L´ARC DE SANT MARTÍ
(Pere Bessó)
El color és la cinta nua d’un llavi rotund,
El color és la cinta nua d’un llavi rotund,
-fashion, en diuen ara-
com una volta que ignoràs el carmesí,
i esgasrrinxàs la bona nova del maquillatge més pregonat.
Inclús l’aparent fidelitat del violeta
estroncat davant dels nostres mateixos ulls.
I més, i més: El gat negre de Ronsard a Baudelaire, Poe o Serge Gainsbourg
es llepa les potes damunt del coixí,
deixant-hi una taca de tinta,
un menut oceà fosc
com una lenta i esgrogueïda pixada!
I fora, el gori-gori improvisat del color absent:
les abelles succionant el nèctar de l’orquídia negra
o revolotejant extasiades,
com si premeditaren un assassinat sublim.
El pol·len de la memòria encén
la llarga i tortuosa espera que la nit,
com una vella cançó pelegrina,
ens du a la nostra porta.
I sagnen totes les coloraines de lluna grossa
que es passen envejoses a l’arc de sant Martí.
*
*
TODOS LOS COLORES DEL ARCO IRIS
(Pere Bessó)
El color es la cinta desnuda de un labio rotundo,
El color es la cinta desnuda de un labio rotundo,
-fashion, lo llaman ahora-
como una bóveda que ignorase el carmesí,
y desgarrara la buena nueva del maquillaje más pregonado.
Incluso la aparente fidelidad del violeta
destroncado ante nuestros propios ojos.
Y más, y más:
¡El gato negro de Ronsard a Baudelaire, Poe o Serge Gainsbourg
se lame las patas sobre el cojín,
dejándole una mancha de tinta,
un menudo océano obscuro
como una lenta y amarillenta meada!
Y afuera, el canto de cenizas improvisado del color ausente:
las abejas succionando el néctar de la orquídea negra
o revoloteando extasiadas,
como si premeditasen un asesinato sublime.
El polen de la memoria enciende
la larga y tortuosa espera que la noche,
como una vieja canción peregrina,
nos lleva a nuestra puerta.
Y sangran todos los colorines de luna gruesa
que se pasan envidiosas al arco de san Martín.
La il·lustració és de José Ortega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada