Què penseu de les muses? És veritat que existeixen? D'on ve la inspiració que ens fa escriure bells poemes? Ens interessa saber la vostra opinió, com a poetes i poetesses, sobre el procés d'escriptura. Penseu que és bo escriure tots els dies, ficar-se davant del paper en blanc o la fulla de word perquè sols així surt la inspiració? Sou dels que abans d'escriure deixeu que el poema repose dies i dies al vostre cap? Una vegada escrit el poema, soleu donar molts retocs? És millor deixar que el poema, una vegada creat, emmudisca en un calaix o arxiu de l'ordinador per a desprès passar el procés de relectura i possibles retocs? Soleu tenir un racó a casa especial per a escriure o sou dels que porteu una llibreteta sembre damunt per a quan us ve la inspiració? Abans de publicar-lo (en un llibre, en el blog, etc.) soleu donar-lo a altra persona per a que us done l'opinió? ...? Cóm escriviu els vostres poemes?
Ens interessa molt la vostra opinió, perquè sabem que aquest blog és llegit per molts poetes, i ens agradaria conèixer les peculiaritats de cadascú de vosaltres, tot pensant que les vostres paraules poden animar als xiquets i joves a escriure. De vegades no valorem lo suficient aquest procés, ni les diferents parts del mateix; però a la vegada es sol exigir a l'aula l'elaboració de nombrosos textos poètics i, de vegades, el resultat passa perquè els xiquets i joves comprenguen la diferent metodologia que cada escriptor utilitza.
Al llarg d'aquest curs que s'enceta proposarem, en diferents articles, l'escriptura de poemes i em sembla molt important escoltar la vostra veu. S'animeu a deixar el vostre comentari?
La il·lustració és de Breeann Veenstra.
La il·lustració és de Breeann Veenstra.
17 comentaris:
Crec que tot va plegat. Ve la inspiració, el sentiment, escrius el poema i després, en un moment més reflexiu, el 'millores'. Vaja, parlo per mi.
També hi ha una poesia d'elaboració que passa del sentiment però diria que la fredor tècnica, per bona que sigui aquesta tècnica, es percep.
Penso que això val sobre poesia però també sobre qualsevol procés de creació.
Es l'antic debat sobre si el poeta -o el músic o el que sigui- 'neix' o 'es fa'. Quan les dues coses van juntes és quan s'aconsegueix més bon resultat.
Gràcies, Júlia, per deixar la teua opinió (que conste que l'esperava), perquè sou vosaltres, poetesses i escriptores, les que millor podeu xerrar del procès d'escriptura. Molt interessants les teues paraules. Prenc nota.
Bon dia i besadetes
Com comenta la Júlia, ha d'haver-hi una mica. Alguns poemes surten tots seguits, altres els has de reescriure cent vegades. A més, la inspiració ajuda, però t'ha d'enganxar treballant, com se sol dir.
Ai... pel que estic llegint les muses tenen que anar ben acompanyades de la feina. Caldrà que les futures generacions d'escriptors i escriptores prenguin bona nota.
Gràcies per deixar el teu comentari. Prenc bona nota.
Besadetes
A veure, jo ara fa temps que no n'escric de poemes(em trobo més còmode amb la prosa poètica), però he de confessar que em deixava(i em deixo) portar més pel sentiment que per la tècnica...Si mirem que n'opinen alguns dels grans poetes, Miquel Martí i Pol deia que un poema havia de tenir un cinquanta per cent de tècnica i un cinquanta per cent de sentiment. Jo crec que això deu ser aplicable a d'altres escriptures creatives.
També us vull dir que jo era de les que anaven amb el bloc a la butxaca, per si de cas, però no ho recomano perquè per a mi es va convertir en una mena d'obsessió...
Si que és veritat que la inspiració t'ha de trobar treballant, però tampoc crec que s'hagi de forçar res. A mi, de vegades, quan vaig pel carrer em ve alguna idea que m'agrada i quan arribo a casa n'escric un esboç, perquè no se m'oblidi. Quan tinc temps li vaig donant forma.
Si em permeteu, crec que per escriure s'ha de tenir coses per dir i s'han de saber expressar per arribar a la sensibilitat dels altres...i perdoneu la "filípica".
Moltes besadetes,
M. Roser
Us copio ací els comentaris deixats en el Facebook:
Silvia La Sorianita: (http://lasorianita24.blogspot.com)
Yo cuando escribo tengo la sensación de que algo o alguien se viste de mí, cuando releo mis poemas o mis escritos, me sorprende y me maravilla. Me siento una extraña ante aquellos versos expuestos en mi procesador de texto, creo que así es ...la inspiración. Me inspira mucho la música, las piezas de piano, el violín y la guitarra. Yo suelo escribir mis poemas en el ordenador, ya que mi letra no me agrada y me es más fácil y le doy miles de vueltas hasta que consigo que me guste, soy muy exigente, me gusta compartirlos con mi gente para que me digan que opinan y que sienten al leerlos. No tengo un rincón de la casa, lo cierto es que a veces la inspiración aparece donde menos te lo esperas, siempre llevo una libreta para apuntar las ideas que me rondan la cabeza, la inspiración me ha pillado en la ducha, en el retrete, haciendo el amor...uno nunca sabe jajajaja. Un abrazo, gracias por compartir.
-----------
Daniel Ferrer Esteban (http://magicallum.com/):
En el meu cas escric de forma automàtica, l'escriptura automàtica em fa no retocar res ni tornar enrere si no és per corregir possibles faltes ortogràfiques. Crec que hi ha muses, metafòricament, per a mi són les vivències, l'estat d'ànim, ...així com les persones que trobem pel camí, sobretot d'aquelles que ens estimem i en estimem. Penso que la inspiració és arreu, de tot se'n pot fer un poema, o gairebé, i és la màgia de la paraula la que ens té hipnotitzats, ella té la forma d'expressar els nostres sentiments, la nostra passió...
Una forta abraçada i força al vers!
Copio l'opinió de Teresa:
Teresa Delgado Duque (http://teresadelgadotriptitse.blogspot.com/):
Quan em disposo a escriure, solc tancar els ulls, respirar profund i llançar-me al paper o al teclat sense salvavides. Sóc mes cor que cap, sovint prefereixo que no em limitin les normes de la lírica, la mètrica, l'estil i que la vida desbo...rdi la meva ànima perquè ella mateixa s'escrigui. Records, olors, sensacions, música, fotografies, vivències meves o d'uns altres que m'han calat profund.Tot està allí guardat, esperant el moment de ser parit de nou a la vida vestits de paraules, paraules verb, paraules sagni, paraules llàgrimes, paraules nit o llum paraules vida. No sé si són les muses, *hae *leido bastant menys poesia de la qual hagués de *almenos en aquesta vida, però sens dubte, la poesia sol llegir-me a la meva perquè em coneix i sap quan seré incapaç de dir-li que no si a ella se li *antoja ocupar les meves mans per *resignificarse, per SER,
Si, en resum és una mica de tècnica, molta inspiració però sobretot al meu entendre molta, molta vida.
Una abraçada
Cuando me dispongo a escribir, suelo cerrar los ojos, respirar hondo y lanzarme al papel o al teclado sin salvavidas. Soy mas corazón que cabeza, a menudo prefiero que no me limiten las normas de la lírica, la métrica, el estilo y que la vida desborde mi alma para que ella misma se escriba. Recuerdos, olores, sensaciones, música, fotografías, vivencias mías o de otros que me han calado hondo.Todo está allí guardado, esperando el momento de ser parido de nuevo a la vida vestidos de palabras, palabras verbo, palabras sangre, palabras lágrimas, palabras noche o luz palabras vida. No sé si son las musas, hae leido bastante menos poesía de la que debiera almenos en esta vida, pero sin duda, la poesía suele leerme a mi porque me conoce y sabe cuando seré incapaz de decirle que no si a ella se le antoja ocupar mis manos para resignificarse, para SER,
Si, en resumen es un poco de técnica, mucha inspiración pero sobretodo en mi opinión mucha, mucha vida.
Un abrazo
Teresa Delgado
Per a mi escriure deu ser un acte de relaxació neguitosa: sovint el poema neix com a petit nucli cantussejat mentre camino. L'anoto a casa, procuro seguir la corda (a voltes, per diferents camins) i habitualment el faig i refaig mil cops. Tret de la poesia mínima (diguem, un haiku sense metre), no crec en les bondats de la intuïció, sinó del treball. (No cal dir que no és cap crítica a ningú, parlo només de mi, d'acord amb la pregunta.) Tanmateix, l'espurna bona no sol ser la buscada, sinó la rebuda, la que sorgeix per si sola. Quant al temps del procés de poliment, per a mi no hi ha límit, refaig en cada relectura i només "tanco" parcialment quan publico; dic parcialment, perquè en una lectura o difusió pública és fàcil que dugui una versió més recent. I d'un altre punt que esmentes, només dono a llegir els primers poemes d'un llibre, com per explorar els efectes de la veta, però la resta és un jo-contra-jo.
Petons
Pues en mi caso antes tenía la sensación de que el "déclic", el resorte que me impulsaba a coger el boli (siempre a empiezo a escribir los poemas a mano) era la inspiración. Copio y pego de una entrada que hice en el blog en marzo del 99:
-...Escribir poemas es una actitud que va modelando dedos hurgantes hacia dentro, me acarician los tejidos detrás del esternón, entre el corazón y los pulmones.
Escribir poemas es también cómo entra el aire: parece que respiro como siempre pero si estoy buscando la respiración puede doler o, al contrario, hacerme flotar rozando el techo y al final me he ido.
A veces parece que no hay nada pero sí lo hay. Otras sé que está, y si en ese momento no encuentro un bolígrafo creo que se desvanecerá y pienso que quizá lo pierda para siempre.
A veces parece que no hay nada y no hay nada.-
De modo que si no me propongo escribir (la actitud), si no me siento e intento conectar con la escritura, no hay inspiración que valga.
Retoco bastante los poemas, eso siempre lo he hecho, es la parte que más me gusta, tallar y podar. Opino que el poema puede ser un ente en constante evolución, o casi. Cada cierto tiempo los releo para ver si modifico algo.
En cuanto al lugar para escribir, cualquier lugar puede ser bueno. Antes me gustaba escribir en la cama, antes de dormir. Tengo una cuadernito en la mesita de noche y así he podido anotar alguna vez frases o historias que se me han ocurrido en el duermevela.
Y las lecturas son muy importantes, si estoy una temporada sin leer poesía lo más seguro es que no escriba poesía.
Un abrazo, Dolors. :)
Ja suposava que cadascu de vosaltres teniu una manera diferent d'enfocar el procés creatiu, molt personal, on unes vegades pesa més la inspiració i altres la técnica i la reescritura.
Aquiest procés és difícil de comprendre per a un xiquet i un jove i de vegades pensa (perquè m'ho diuen en la biblioteca) que l'escriptor sempre està a punt per a escriure, perquè és com l'ordinador "que li dones a un botó" i es fica en marxa.
Darrere de tota creació hi ha un bagatge personal (lector, cultural, social, ...) que sembla facilita la tasca d'escriure, però cal tenir en compte que aquest bagatge cal anar fent-lo des de menuts.
Gràcies M. Roser, Silvia, Daniel, Teresa, Gonzalo i Annabel,sou genials, sempre arrimant el colze per a col·laborar. Prenc bona nota de tot el que heu dit.
Besadetes i bon cap de setmana
Copio ,és opinions deixades en Facebook:
Isabel Barriel (http://poemesalblog.blogspot.com/): Escric a tota pastilla i gairebé no rellegeixo el que escric. Sempre ho faig amb ordinador, sense notes prèvies. Sovint m'inspira una foto, una llum, una imatge, una veu o unes paraules que seran el primer vers del
poema...
---
Gràcies Isabel per deixar la teua opinió. Besadetes
Marta Aubà Salvadó (http://trocetsdelquepenso.blogspot.com/) , al facebook, ens ha deixat la seua opinió en vers. M'encanta, Marta. Gràcies.
Ja no sóc la teva musa...
Sí, ja ho sé.
La inspiració en mi es va acabar.
No et preocupis.
Ara ja ho puc suportar.
...Llàstima dels esforços,
per mantenir la casa en peu.
El desig era tant gran,
que potser no vaig saber vigilar,
el que s'amagava dins teu.
T'has oblidat dels meus petons?
La dolçor dels teus llavis,
ha quedat segellada,
dins del que em pensava meu.
Però el que mai em podràs prendre,
el que sempre retindré
i mai podré oblidar,
és que en algun moment,
segur que em vas estimar.
Ja no sóc la teva musa.
Ho sé.
El que tu no saps.
És que al final,
segur que ho tornaré a ser.
Digues-li vanitat.
Però a les muses de veritat,
ens agraden,
com a tu,
els grans reptes disfressats.
A mi em passa com a la Isabel. Tot és una bona excusa per escriure.....
----
Moltes besadetes, artista.
Carolina Reugadrev Cabi (http://somniturquesa.com/lagora-turquesa/que-es-la-poesia-per-a-tu/):
Les pessigolles d'allò que no veiem ni podem tocar però sabem sentir -l'ànima que ens anima a escriure- no són sempre presents, són intermitents, ara sí, ara no, volen papallones... codi binari. I què ho fa que sigui així? Les inquietuds hu...manes, del pensament, del cor, del cervell, de l'esperit, de l'instint animal, etc. I és que la vida és una muntanya russa... igual que la poesia... el seu fidel mirall d'infinites cares. Quan s'escriu per obligació, seguint una pauta preestablerta, pactada, condicionada... la poesia pren la mà del capitalisme, tot quadrat, tot encaixat, tot controlat i es queda sense les ales que la fan lliure per volar allà on la creativitat és creació a cada instant, sota les forces de la deessa que existeix o no i que anomenen musa. Musa ets tu, sóc jo, som nosaltres.
Petonets, Sàlvia :)
Besadetes turquesa per a tu, guapetona. Gràcies.
Montse, des de "Cuadernos de Poesía" (http://cuadernodepoesia2.blogspot.com )ens diu:
escriure.... escriure... escriure...
Escriure es una forma d’expressió que cadascú elabora lliurement. Tot es permès, tot es vàlid, si com a resultat facilita la feina d’escriure. Jo no tinc un procés massa elaborat però es en el qual em se...nto còmode.
Inicialment ha d’haver un motiu, quelcom incitador a escriure, un mot, una sensació, una sensibilitat expressa per l’essència del text. De vegades pot ser un sentiment o simplement una idea, una conversa...
El que m’agrada força es investigar, treballar el text creatiu i anant donant-li forma –en això Internet ajuda moltíssim, per la correcció, per anant guardant diverses versions -, es un “treball” que has de tindre limitat en el espai, es a dir, quan vols ocupi?, es un poema?, es un relat?, es un conte? M’agraden els límits, això fa no em perdi massa.
Resumin: el fet del meu escriure es elaborat, metòdic i precís, tot i que sempre intervé el temps real que tens per fer-ho, i d’això no tinc gaire.
Sàlvia, moltes gràcies per donar-nos aquesta oportunitat de reflexió.
Abraçades,
Montse.
------
Moltes besadetes, Montse i, com sempre, gràcies per estar "ahí".
M'encanta la il-lustració... hem recorda a algú....! Per cert m'encanta el diseny de la web salvia!
A mi em recorda a la mateixa persona, per això vaig ficar la il·lustració (je, je, je). M'alegra que t'agradi aquest nou disseny.
Besadetes a grapats i embolicades de bona poesia, guapíssima :)))
Per a mi, escriure un poema és quasi sempre una necessitat, alguna cosa que de sobte vol eixir. Una situació, una imatge, un gest, em fan despertar i ja em pose en marxa. Pel carrer em passa molt sovint i no sabeu la de paperets que tinc amb apunts. De vegades m'he d'aturar i fins i tot en un rebut, escric eixa frase o paraules que expressen el que sent o pense. En arribar a casa , com inflamada,ho pose en ordre i de vegades surt amb molta naturalitat allò que vull dir. Però d'altres vegades costa donar-li forma. El que vol dir que a un poema hi ha tant d'inspiració com de treball.
Una abraçada .
Publica un comentari a l'entrada