Va passant l'estiu, però a les nits encara estem a temps de veure sirenes. Què no? Us heu fixat bé? Què penseu que és aquest cant que s'amaga a sota el soroll de les ones?
Alfonsina Storni té un bonic poema on, submergint-se al fons del mar, les troba.
Yo en el fondo del mar
En el fondo del mar
hay una casa de cristal.
A una avenida
de madréporas
da.
Un gran pez de oro,
a las cinco,
me viene a saludar.
Me trae
un rojo ramo
de flores de coral.
Duermo en una cama
un poco más azul
que el mar.
Un pulpo
me hace guiños
a través del cristal.
En el bosque verde
que me circunda
-din don... din dan-
se balancean y cantan
las sirenas
de nácar verdemar.
Y sobre mi cabeza
arden, en el crepúsculo,
las erizadas puntas
del mar.
La il·lustració és de Sheila Wolk.
2 comentaris:
Sobta i impressiona llegir aquest poema tan bell, sabent que va suicidar-se ficant-se al mar.
Que describe la porsia
Publica un comentari a l'entrada