Poemes infantils en "Què llegeixes?"

Ja hem parlat en altres post del lloc Què llegeixes? i hui us volem mostrar un exemple concret de com el foment de la lectura -per això aquest blog és ideal i us recomanem que s'apunteu- porta a l'escriptura. Un grups de xavals han penjat un poema col·lectiu, preciós, que us invitem a llegir.

Poema dels quellegistes

(Malenusky, Nin@, Senpai, Marta Pozo i Lunndrache)

Hi havia una vegada, en un fòrum d'internet

una colla interessada, en escriure un poemet.

No podien parar de riure, no sabien com començar,

calia que algú comencés a escriure, per poder-lo continuar.

Malenusky, molt valenta el va estrenar

i el començament genial va quedar;

no sabien de què podria anar,

i al final, el poema anaven explicant.

I estrofa a estrofatots anaven escrivint,

uns amb molta vergonya

però amb grans ànims,

però el poema anava seguint.

Tothom, amb gran modèstia

ja es començava a animar;

i el poema, com una béstia

anava creixent sense parar!

No era una ratota, tampoc un ratpenat,

era una bestiota: un poema encadenat;

No acabava mai de crèixer, no es podia aturar;

el poeta l'haurà de péixer si no el volem matar.

El millor volem que sigui,

a campionats el portarem,

i tothom qui vulgui i pugui

un trosset en podrà fer.

Al final tan llarg quedava, que al portar-lo al campionat

el jutge en veure que no l'acabava, el va deixar desqualificat

pobre nois pensaven els altres, tan bonic que l'havien fet!

i van inundar d'e-mails i de cartes, aquell fòrum d'internet.

I en veure tantes cartes

i e-mails dels candidats,

aquells nois decidiren

continuar aquell poema desqualificat.

Ja té lletres i sentiments, que el van creixent:

tu, poema que avui d'aquí sorgeixes valent,

deixa't endur pel vent i per la rosada;

i tu, petit, creix tant com una muntanya nevada.

I quan algú, amb un punt i final,

deixideix i acabar el poema triomfal;

un petó i somriure, l'acomiadarem,

i un altre poema, encara millor començarem.

La il·lustració és de Kathy Pollak