30.11.11

Diu... un pas del temps amb la poesia de Núria Freixa


Núria Freixa, mestra, poeta i amiga, ens ha regalat aquest poema que volem compartir amb tots vosaltres. Com sempre, gràcies Núria (lluny... però properes, unides per aquesta teranyina poètica).

Diu…
Diu que plou,
que el cel s’ha esparracat,
que des de dalt estant
han davallat somnis
en forma d’aiguat.

Diu que bé,
que el bolet i el cargol
han après a nedar,
que el paraigües potser
l’any vinent n’aprendrà.

Diu que res,
que teixim de bell nou
el jersei de l’hivern,
de color de magrana,
de boix grèvol, de vent.

Diu que sí,
que ara el dia és més curt
i que el nas fa enrogir,
que la nit, vet-ho aquí!
tarda menys en venir.

Diu que oidà,
que l’alosa i l’oreig
han volgut festejar,
que ens treurem els mitjons,
i aquest fred passarà.

Diu que ves,
que la vida no és res,
que la lluna és un pa,
i el rovell n’és el sol
que hi voldríem sucar. 

La il·lustració és d'Aurika Piliponiené.

2 comentaris:

jesús soler ha dit...

Diu que guai!
Quin poema tan viu!
que sembla un cascavell
que t'eriça la pell
quan el sents repicar.

Núria ha dit...

Jo trobo Jesús Soler
que em repliques molt bé!

Gràcies, maco.