1.4.15

La Salpassa: tradició valenciana del Dimecres Sant, acompanyada de cançons populars


Les festes populars i religioses estan plenes de poesia que, al llarg del temps, han format i conformat el nostre "poemari col·lectiu". El dia de Dimecres Sant a Cocentaina, i en altres llocs de la Comunitat Valenciana, es celebrava la Salpassa, una cerimònia lúdico litúrgica protagonitzasa pel mossén, el sagristà i els escolans.

La salpassa es una manera de fer el comiat de Jesucrist fins a Pasqua. El sacerdot surt del temple amb aigua beneïda. Les cases tenen preparat sobre una taula, un crucifix, una gerra d'aigua, un saler amb sal i un plat o cistell amb ous frescos. A la primera casa que entra el sacerdot fa tota la benedicció ritual i passava pe totes les cases de la població. Això solia durar tot el matí des de l'última missa, cap a les 9 del matí, fins a gairebé les 2 de la tarda.

El resultat era que el sacerdot anava passant la sal de casa a casa (sal passa, en valencià: sal passa, al final es converteix en un substantiu la Salpassa (o Dia de la Salpassa).

La característica singular de la Salpassa  és que l'aigua beneïda sortia moltes vegades fora del temple, en els enterraments, benediccions de cases o locals, viàtics, etc, mentre que la sal beneïda només sortia el Dimecres Sant. El nom del costum d'aquest dia no se'l va emportar l'aigua, sinó la sal per la seua extraordinària sortida al carrer.

En algunes poblacions, acompanyaven al sacerdot, a més dels escolans, tots o gairebé tots els xiquets i adolescents de la parròquia. Li seguien amb maces de fusta per destruir. Aquest costum va començar perquè els nois anaven per davant del sacerdot trucant a les portes amb les seus maces. Però els xavalets s'entusiasmaven i donaven forts cops a les portes. Els propietaris de les cases, per por que danyessin les seves portes, els treien caixes i taules de fusta. D'aquí va començar el costum dels sorolls destructius que feien els adolescents per allà on anaven els sacerdots beneint cases. A les taules i caixes de fusta, es van anar unint cadires trencades i altres mobles vells que a les cases sobraven i esperaven a destruir aprofitant la Salpassa. Els nois, quan en una casa no els treien alguna cosa per destruir (picar amb la maça) llavors la emprenien amb les portes de la casa amb el consegüent enuig dels propietaris. Recordo que sovint els sacerdots havien de dir-nos que a les portes no, però no solíem fer gaire cas.

Els ous de la Salpassa: Hi havia el costum com a obsequi al sacerdot per la benedicció que a les cases hi hagués un plat amb ous que el sacerdot recollia i col·locava en unes cistelles per portar-los a la sagristia. Com arramblava tots els ous del poble, els forns i pastisseries i alguns particulars se'ls compraven a continuació per preparar les mones de Pasqua (la coca amb un ou cuit al centre, la mona podria tenir dos o més ous, la cançó fa referència a quinze ous, és a dir, el màxim). Els sacerdots amb diners per a la Setmana Santa, els fidels amb una benedicció a domicili, els nens i adolescents satisfets pel soroll que han armat cantant la cançó que ara us ficaré.

La salpassa
(cançó popular, Cocentaina)
Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Ous i diners
i el rector no dirà res.
Pica, pica maça,
que la meua és de carrasca
i la teua és de pi.
Qui vol picar amb mi?

Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Ous en el ponedor,
garrotades al senyor rector;
ous en l’armari,
garrotades al senyor vicari;
ous en l’alacena,
garrotades a la senyora mestra.

Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Ous, ous, ous;
bones pasqües, bon dijous.
Un gallina en l’olla,
l’altra en la cassola,
l’altra en el ponedor;
bones garrotades pal senyor rector.

Ous, ous, ous,
Una mona amb quinze ous.
Ous a l'armari,
Ous al pastador,
garrotades al senyor rector.

Cançonetes semblants es canten en altres llocs. Per exemple,

Versets d'Albalat:
 Maces, maces al serenó
que s'acaba la Passió.

Xibiribirí, xibiribirà,
l'olla el mestre bullirà.

Clau al pany, llum encesa,
ligues i pauses no en faltaran.

Ous, ous,
bona Pasqua i bou dijous,

que el vicari s'ha perdut
en la font de la salut.

Xibiribirí, xibiribirà,
l’olla el mestre bullirà.

Versets d'Algar:
 Ous, ous,
bona Pasqua i bon dijous
un trosset de cansalà
i una mona en cent ous.


Versets d'Alfara:
 Ous ací, ous allà,
bastonades al capellà.
Ous a la placeta,
bastonades al tio Paleta.
Ous en la pallissa,
bastonades a la tia Elisa.

Versets d'Algímia:
Ous en el ponedor,
bastonades al retor.
Ous ací, ous allà,
bastonades al sagristà.
Ous en la finestra,
bastonades a la mestra.
Ous en el Garbí,
bastonades a Pelegrí.
Ous en la placeta,
bastonades a Vicenteta.
Ous en el Picaio,
bastonades al tio Caio.

Versets d'Estivella:
 Ous ací, ous allà,
a pegar-li al sagristà.
Ous, ous, a ero,
a pegar-li al sereno.


Versets de Gilet:
Maces, maces, al serenó
que s'acaba la Passió.
Xibiribirí, xabarabarà,
l’olla del mestre bullirà.
Porta oberta, clau al pany,
la filla del notari es casarà.


Versets de Petrés:
 Ous al ponedor
bastonades al senyor retor,
Ous ací, ous allà,
bastonades al sagristà.
Ous al julivert
bastonades a Maria Albert.


Versets de Torres Torres:
Matraca, matraca,
demà és viola,
totes les maces.
Xacarrac, xacarrac!
Oli de puça,
oli de peix,
alça’t martell!


Versets de les Valls:
Ous,ous,
bones pasqües al rector.
Ous en la pallissa,
bastonades a la tia Lluisa.

Agraïn a Josep Cascant Ribelles tota la informació que hem recolpilat per fer aquest post. Us recomanem la lectura del llibre d'Alvar Monferrer, La salpassa, editat per la Generalitat Valenciana (1995).

La il·lustració és d'Alberto Sánchez.

2 comentaris:

V Estrada ha dit...

Al meu poble, Pedreguer, també ho fèiem, més o menys com ho descrius. I a més a més també cantaven una cançó semblants a les que has tranquil. Ara tot això s'ha perdut

Sàlvia ha dit...

És curiós com moltes de les festes religioses han resorgit amb molta força, sense tenir abans molta tradició per ací, i altres molt arrelades a les nostres costums han acabant desapareixent (per exemple a Cocentaina el Corpus era una festa de les més importants, amb unes manifestacions festives particulars i arrelades al poble i ara ja ha desaparegut, llevat de la processó).

Besadetes, Vicent.