La pau dels poemes

 La pau dels poemes

(Josep Ventura)

Vull la pau amb el vent

que no em dugui els crits

dels vius ni els silencis dels morts.

Vull la pau amb la pluja

que m’ha deixat sense camins

d’octubre, ara plens de salamandres

i incerteses.

Vull la pau amb el sol

que ha alliberat les ombres dels

balls de plors en la presó de la nit.

Vull la pau amb el llamp

que besa amb espurnes de foc

l’arbre del mig del bosc. Perquè aquest?

Sols perquè és viu? Ja no crec en el cel.

Vull la pau amb la dona

que em mossega els somnis amb llavis

pintats de cirera vora els joncs del riu

quan la lluna posa el vel a la tarda.

Vull la pau amb els records

per temps infinit i no oblidar

com reia la mare ni el tacte dels

seus dits als cabells fonent la por.

Vull la pau amb mi mateix

i no em trobo l’esguard, sols

em queden els mots vius dels poetes

que em recita quan tanco els ulls, la vida.