18.6.13

Res no m'agrada tant... com el pimentó torrat: poema de Vicent Andrés Estellés / Res no m’agrada tant... com les botifarres: poema de Carles Cano versionant a Estellés

Com m'agrada menjar els productes de la nostra terra! -il. Rachel Tribout-


El nostre amic, animador a la lectura i escriptor Carles Cano -que l'altre dia va estar a la Biblioteca de Cocentaina presentant el seu darrer llibre 7 Blancaneus i un nan, amb Núria Sendra de l'editorial Bullent- em va comentar que m'enviaria un poemeta escrit a la manera de Vicent Andrés Estellés. 

Recordeu el poema:

Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat, tallat en tires.
Conte llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb 

els productes de la terra.

M'agrada molt el pimentó torrat,
més no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

L'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del 

pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
Cloc els ulls i me'l fot.

(Vicent Andrés Estellés)

I este és el poema que ha creat Carles Cano:


El poema de botifarres: a la manera d'Estellés

Res no m’agrada tant com les botifarres
però no totes per igual,
m’agraden molt les botifarres de ceba.
Negres, com cal, i amb pinyons si pot ser.


Ja em poden contar les delícies
i meravelles de les botifarres d’arròs,
de fetge o de creïlla, d’ací i d’allà,
jo em quede amb les de la terra,
les de Benifaraig o de Xàtiva
les de Bétera, Alcoi i Ontinyent,
de Requena o la Vega Baixa;
per bé que no desprecie,
en absolut,
les que fan un poc més enllà del Segura.

M’encisa quan esclaten a la paella i
l’interior es vessa i es torra,
i es queda cruixent,
i el gustet que deixen en l’oli
que suques amb el pa.

Em recorden la infantesa,
una de les poques coses bones
que menjava al col·legi de pobres
on estudiava. Perquè són això:
un ric menjar de pobres.

S’han de menjar entre pa, a soles
o amb alls tendres, faves, col o, fins i tot,
acompanyada de pimentonets verds fregits,
però mai amb tomaca,
que les amolleix i les desgracia.

Ara, per a mi, són quasi tabú,
menjar prohibit,
però quan em passe per baix cama
totes les prudències i recomanacions
i aprete una botifarreta
dintre un pessic de pa,
tanque els ulls i evoque
l’esclat de felicitat que m’envaïa:
els dies que en anar cap al menjador
sentia l’oloreta d’aquelles meravelles
sequetes i olioses de Xirivella.

2 comentaris:

teresa ha dit...

M'agrada aquesta poesia de Carles Cano!

Sàlvia ha dit...

jajajajaja.... és que Carles és així de genial i el seu humor li surt per tot arreu.

Besadetes, Teresa