11.12.11

Soleida, poesia nadalenca de Joan Maragall


Hui volem compartir amb tots vosaltres el poema de Joan Maragall, Soleiada. Un poema que, segons Glòria Casal (al seu llibre Joan Maragall. Carnets de viatge) admet dues lectures, una de profana i l'altra de religiosa. La primera ens parlaria de l'engendrament i naixement del fill del sol; la segona, revelada pel to profètic del vers final, ens parlaria de l'engendrament i naixement de Jesús.


Soleida

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell volt
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món».
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror».
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: «M’ha arribat l’hora»,
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostar el cel a la terra...»

La il·lustració és d'Ivailo Petrov. 

1 comentari:

José Cascant Ribelles ha dit...

Se nota que se trata de una maternidad próxima que viene muy bien para aplicarla a estos próximos dóas de Navidad. Pero mirando el rostro y el singular cruzamiento de brazos, no está tan lejos de imaginarse a la Madre de Jesús. Candor, pureza, disponibilidad y recogimiento