Acaben agost amb incendis, com el vàrem començar. "És que hi ha molta sequera", diuen uns; "Els llamps són molt dolents", diuen altres. No vaig a entrar a drap al tema, però el que resulta evident és que tants incendis són molt sospitosos. La Terra, sense la natura, és la mort i no se n'adonem. Un troç per ací, un poquet per allà, un més gran... i tot desapareix, les flames s'ho mengen tot i ja no es pot tornar endarrere. No sols canvia el paisatge, canvia tot.Trist, molt trist i real.
I nosaltres, què fem? Protegim de debò el nostre patrimoni natural? Sóm conscients que per damunt del valor crematístic està el valor ecològic? Us deixem amb un poema que ens ajudarà a seguir reflexionant.
I nosaltres, què fem? Protegim de debò el nostre patrimoni natural? Sóm conscients que per damunt del valor crematístic està el valor ecològic? Us deixem amb un poema que ens ajudarà a seguir reflexionant.
Incendi
(Francesc Rodrigo)
Després del foc creix,
com un dibuix,
la taca més negra.
No importa que tot s'esquerde
si el vi crema i és aspra la son.
Des dels ulls s'escampen
les amples planícies
d'un cos que el vent ja rossega.
D'arbres, no n'hi ha.
(Francesc Rodrigo)
Després del foc creix,
com un dibuix,
la taca més negra.
No importa que tot s'esquerde
si el vi crema i és aspra la son.
Des dels ulls s'escampen
les amples planícies
d'un cos que el vent ja rossega.
D'arbres, no n'hi ha.
La il·lustració és de Roberto Weigand.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada